EDITORIAL: Aquest estiu hem vist per un costat com l’exèrcit israelià fracassava en la seva guerra lliurada contra Hezbol·là. Una nova derrota de l’imperialisme, que se suma al desastre de l’ocupació a l’Iraq i l’Afganistan. L’anomenada “guerra contra el terrorisme” va recollint els seus fruits, escampant la inseguretat per tot el món, alhora que queda al descobert com el poder militar arrogant dels EUA és en realitat un gegant amb els peus de fang. Poden destruir un país en qüestió de setmanes, poden reduir barris sencers a cendres amb els bombardeigs, però no poden derrotar un exèrcit de guerrilles que compta amb el suport aclaparador de la població. Sobre aquesta qüestió de la guerra al Líban, ara el govern Zapatero enviarà tropes juntament amb França, Itàlia i d’altres països a la zona. Però ens hem de preguntar: per servir a quins interessos? Els de la població del Líban o els de l’imperialisme? No podem oblidar que la resolució de l’ONU va ser gestada per Chirac amb el beneplàcit de l’imperialisme USA i amb (comptaven que l’exèrcit israelià en pocs dies més hauria desfet tot el seu poder de resposta, cosa que no es va produir). Així, l’enviament de tropes no serveix a cap missió de pau a favor de la població del Líban sinó que al darrera hi ha les maniobres de l’imperialisme per establir una situació mésfavorable a la seva dominació. En aquest sentit, els marxistes ens oposem radicalment a aquesta missió, que no és en absolut a favor de la població al Líban sinó que respon als interessos de la classe dominant d’Israel i de l’imperialisme.
   D’altra banda, el procés revolucionari obert a l’Amèrica Llatina amb el triomf de Chávez a Veneçuela ha continuat amb l’elecció d’Evo Morales a Bolívia, amb els decrets de nacionalització dels hidrocarburs i els de repartiment de terres, i ara amb la lluita dels treballadors, camperols i estudiants mexicans en contra del frau electoral. La gran polarització de la societat ha portat aquesta lluita a un nivell sense precedents. Els sectors més pobres i combatius de la societat volen impedir que els arrabassin el triomf del seu candidat, López Obrador, i que es torni a produir un frau electoral com el del 1988. Ara la situació ha donat un nou salt qualitatiu, perquè una gran majoria de la societat qüestiona obertament les institucions burgeses que han validat el frau electoral. És indubtable que l’onada d’ascens revolucionari a l’Amèrica Llatina no s’atura. La lluita pel socialismo avui és més vigent que mai.
  En aquest 11 de setembre, si posem la nostra vista en la situació política a Catalunya ens trobem amb la crisi del tripartit després del llarg i penós procés d’elaboració i aprovació del nou Estatut d’Autonomia. El pacte Zapatero-Mas sobre l’Estatut ha comportat la ruptura del tripartit i l’avançament de les eleccions pel proper 1 de novembre. Enlloc de respondre amb contundència a la campanya desestabilitzadora i tremendista del PP de “l’Espanya es trenca” i dels disbarats de l’estil “Zapatero está en manos de ERC-ETA”, els dirigents del PSOE van optar per pactar amb CiU l’Estatut i deixar fora de l’acord a ERC. Els intents d’enganxar-se a l’acord per part de destacats dirigents d’ERC, amb l’excusa d’alguna concessió com la gestió de l’aeroport del Prat, es van saldar amb un fracàs. Així tenim que finalment el procés d’aprovació del nou Estatut va concloure amb l’aprovació d’aquest en referèndum (amb una elevada abstenció) però havent desgastat completament el primer govern de  coalició d’esquerres després de 23 anys de governs de dretes.
   La política del tripartit ha estat una decepció per a la gran majoria de joves i treballadors que els van donar suport amb la idea que les coses canviessin. Les mesures pel que fa a l’ensenyament i a la sanitat han estat han estat continuïstes respecte de la política que duia a terme CiU. El Pacte Nacional per l’Educació ha significat més diners
per a l’escola privada. Els plans d’habitatge social són completament insuficients davant les necessitats reals existents. No s’ha fet res efectiu contra l’encariment dels lloguers i dels preus dels pisos, mentre que els contractes-escombraria i els salaris baixos continuen sent el pa de cada dia per a milions de joves i treballadors. En el mateix
sentit, els expedients de regulació d’ocupació s’han anat aprovant sense cap excepció, inclús en el cas de multinacionals amb grans beneficis com SEAT-Volkswagen.
   Tot això ens demostra que els dirigents dels partits del govern tripartit, en la mesura que no trenquen amb el capitalisme i es conformen amb gestionar aquest sistema sota la lògica del capital, no poden defensar realment d’una forma efectiva els interessos de la gran majoria de la societat. L’acció de govern del tripartit, doncs, ha estat subjecta als límits que imposa el capitalisme i la classe dominant, la burgesia. Més enllà de les bones intencions, si no hi ha plans, mitjans, programes ambiciosos per transformar radicalment qüestions Essencials com l’accés a l’habitatge, la millora de les condicions de treball, l’ensenyament i la sanitat públiques, etc., l’acció del govern queda reduïda a mesures molt limitades i completament insuficients. És per això que els marxistes defensem la nacionalització sense indemnització de la banca i els grups financers, per posar tots aquests mitjans econòmics que ara acaparen un grapat de paràsits al servei de la gran majoria de la societat.
   Juntament amb la defensa d’un programa socialista, els marxistes defensem els drets democràtics nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia, reconeixent el dret a l’autodeterminació com un dret democràtic essencial. Com a internacionalistes, entenem que la lluita pel socialisme no té fronteres, però entenem també que tota unió ha de ser voluntària i mai imposada. Per això creiem imprescindible que es reconegui el dret a l’autodeterminació, perquè la voluntat dels pobles es pugui expressar lliurement.
   També és necessari defensar altres drets democràtics essencials, que estan sent atacats a diari i que tants d’esforços i sacrificis van costar en les lluites contra la dictadura franquista als setanta, com el dret d’organització, de reunió i manifestació. Cal la derogació immediata de la llei de partits i la legalització de l’esquerra abertzale.
   D’altra banda, les agressions feixistes, de les quals en són víctimes principalment els joves i els immigrants, continuen produint-se sense que els dirigents reformistes s’hi enfrontin d’una manera decidida i efectiva. A més a més de la desarticulació d’aquests grups feixistes, que són del tot coneguts, cal la depuració immediata dels elements reaccionaris i feixistes que encara estan ocupant els seus càrrecs a la policia i a la Justícia i que amparen i protegeixen aquests grups, i posar les acadèmies de policia i militars sota control de les organitzacions obreres perquè controlin que la formació que s’imparteix és completament democràtica.
Un autèntic programa socialista com el que defensem es basaria en la mobilització i la força de la classe treballadora, portaria a terme un pla ambiciós de millora de l’atenció sanitària pública, de millora dels centres educatius públics, de construcció d’habitatges, el lloguer dels quals no sobrepassés el 10% dels ingressos. Derogaria immediatament tota la legislació laboral que ha portat a la situació actual de precarietat laboral, garantint un contracte de treball indefinit als 15 dies. Impediria els expedients de regulació, obligant a les empreses
a acomplir determinats plans d’inversió o sinó serien nacionalitzades sota control dels treballadors.
  No voldríem acabar aquest editorial sense fer algun comentari sobre la vaga dels treballadors d’Iberia al Prat. Realment, és força curiós que tots els mitjans de comunicació hagin posat en titulars que aquesta era una VAGA SALVATGE i que sempre es refereixin a aquesta com la “vaga salvatge” dels treballadors d’Iberia. En els mateixos dies, als mateixos mitjans de comunicació es podia veure que la massacre perpetrada al Líban per part de l’exèrcit israelià era anomenada com a “ús de la força”. Quin contrast més gran en el tracte d’una i altra informació! Ja sabíem que per als empresaris i els senyors que dominen les principals capçaleres dels diaris, els treballadors som uns salvatges perquè defensem els nostres llocs de treball i les nostres condicions laborals amb els únics recursos que tenim al nostre abast, com el de la vaga. El que sorprèn és la ràbia amb la que borden. Alguns empresaris fins i tot van acusar els treballadors de segrest per haver ocupat les pistes. Els dirigents de CiU no es van quedar enrere i van arribar a demanar que intervingués l’exèrcit (potser, per a ells, la solució hagués estat bombardejar les pistes). I el portaveu d’ERC al Parlament també va acusar al delegat del govern a Catalunya de “tremolar-li les cames” per no haver ordenat a la Guàrdia Civil que carregués contra els treballadors que ocupaven les pistes. Els directius d’Iberia i d’Aena, que cobren uns bons sous, no van aparèixer fins unes quantes hores més tard que s’iniciés la vaga. Encara no hem vist que cap directiu d’Iberia o d’Aena hagi dimitit del seu càrrec però sí que sentim a diari repetir això de la vaga salvatge quan els treballadors estaven defensant els seus llocs de treball, els llocs de treball dels que depenen les seves famílies.
   Avui més que mai, pels joves, els treballadors i els sectors més oprimits i explotats de la societat, l’objectiu de la nostra lluita no pot ser altre que el de la transformació socialista de la societat.
   Pel dret a l’autodeterminació! Per la revolució socialista!