Algèria es troba en un punt decisiu de la seva història. Després de dècades patint la corrupció i la misèria generada pel règim de Bouteflika, un poderós moviment va prendre els carrers de tot el país per a exigir la dimissió del president i dels seus principals aliats. Després de mesos de mobilitzacions, la cúpula dirigent va acabar per claudicar i va anunciar el cessament de Bouteflika el passat 2 d'abril. Aquesta renúncia ha estat vista per la població algeriana com una important victòria, però no els ha passat desapercebut que per a la classe dominant es tracta d'un sacrifici necessari per a intentar salvar els mobles. Volen evitar com sigui que es materialitzin les veritables reivindicacions del carrer, que es resumeixen en una de les consignes més corejades en les manifestacions: "tot el poder per al poble".

La classe dominant no ha aconseguit recuperar el control de la situació. Les protestes se succeeixen setmana rere setmana, sense importar les concessions del Govern o que estiguem en ple Ramadà, fent saltar totes les alarmes per a la burgesia. El seu últim cartutx passa per intentar calmar els ànims amb una purga sense precedents en l'aparell de l'Estat.

Canviar-ho tot perquè res canviï

L'enorme pressió del moviment ha obligat al règim a moure fitxa per a intentar salvar-se. Per això, han anunciat la convocatòria d'eleccions per al proper 4 de juliol. La finalitat d’aquestes és iniciar una transició pacífica i ordenada que permeti calmar els ànims sense fer canvis de fons. Per tutelar aquesta transició s'ha posat al capdavant del govern de la coneguda com a "triple B". Aquest triumvirat està format per homes que han estat imprescindibles per mantenir l'statu quo en les últimes dècades: el nou president interí Abdelkader Bensalah, el president del Consell Constitucional, Tayeb Belaiz i el primer ministre i antic ministre de l'Interior, Nuredín Bedaui. Poc ha durat aquest pla. En qüestió de dies Belaiz presentava la seva dimissió, obrint una nova crisi al govern provisional.

El règim s'està veient abocat a recolzar-se en l'exèrcit, el pilar mestre de la seva estructura des de fa dècada. El màxim representant del mateix és Gaid Salah, cap de l'Estat Major i mà dreta durant dècades de Bouteflika. Per a intentar frenar la mobilització i evitar una veritable revolució Gaid Salah ha encapçalat una de les majors operacions contra la corrupció de la història d'Algèria. S'han produït importants detencions dins de l'establishment algerià, entre les quals es troben alts càrrecs de l'executiu, de l'exèrcit i empresaris vinculats al govern. Han estat empresonats homes com Issad Rebrab, considerat l'home de negocis més ric de la nació. A qui cal sumar noms com Said Bouteflika, germà de l'expresident o Tufik, cap dels poderosos serveis secrets durant un quart de segle.

La resposta del moviment a aquesta nova maniobra ha estat contundent. El passat divendres 17 de maig una nova mobilització massiva inundava tots els grans nuclis d'Algèria: Alger, Orà, Mostaganem, Chlef, Mila, Constantine, Relizane, Bouira, Tizi Ouzou... Totes elles sota un mateix missatge: el rebuig a les pròximes eleccions i per la caiguda de tot el règim.

Corrupció i misèria: el combustible de la revolució

Per entendre d'on sorgeix la força d'aquest fabulós moviment que està fent tremolar els fonaments del sistema, és imprescindible entendre les condicions de vida tremendament dures que ha patit la població durant dècades. Mentre 14 milions viuen en la pobresa més extrema, els grans empresaris i aliats del govern viuen com autèntics reis. A Algèria no es pot parlar de bretxa entre rics i pobres, sinó d'un autèntic abisme: el 80% de la riquesa nacional està en mans del 10% de la població.

La caiguda dels preus del petroli i de les exportacions de gas va provocar que el Govern comencés a aplicar dures mesures d'austeritat, reduint la despesa pública des de 2014 en més d'un 20%. Aquests atacs a les condicions de vida de milions d'algerians van tenir una resposta gairebé immediata en els centres d'ensenyament, fàbriques i als carrers. El moviment obrer ha jugat un paper crucial en la caiguda de l'expresident Bouteflika. Tot el país s'ha vist sacsejat per un torrent de lluites sense precedents des de fa anys. Vagues dels treballadors portuaris, de la indústria automobilística, de banca, de la indústria petroliera o de l'administració pública i un llarg etcètera que recorre tota la societat algeriana. La radicalització de la situació ha arribat fins a un punt tan elevat que s'han unit a les vagues fins i tot els petits botiguers i comerciants de fruites i verdura.

El terratrèmol obrer deslligat a Algèria té les seves rèpliques en altres països del Magrib i de la resta del continent. L'onada de protestes que ha sacsejat el Marroc en els últims anys, així com el poderós aixecament popular de Tunísia o l'explosiva situació que viu el Sudan ens donen la imatge completa de la situació. Una nova primavera àrab comença a recórrer el continent a un nivell superior. Les derrotes patides el 2011 han estat una dura escola de formació per a les masses, de les que han extret importants conclusions.

El paper de l'esquerra i la necessitat d'una direcció revolucionària

Si a hores d'ara existís a Algèria un partit capaç de connectar les reivindicacions del moviment amb la necessitat de portar la revolució fins al final, el capitalisme estaria condemnat en el país.

Lamentablement, la classe obrera algeriana es troba òrfena en aquest sentit. El partit que podria haver-se constituït com la direcció del moviment, el Partit dels Treballadors (PT), un partit que es defineix com trotskista i revolucionari, està jugant un paper totalment nociu en aquest procés. En un primer moment, van menysprear l'enorme potencial de la mobilització i es van negar a participar-hi. Per contra, van fer crides a la calma i a donar suport a una convocatòria d'eleccions que és rebutjada de manera rotunda als carrers. La principal dirigent del PT, Louisa Hanoune, es troba detinguda per haver mantingut reunions amb la camarilla de Bouteflika. Hanoune es justifica apel·lant al seu paper de "dignatària de l'Estat". És un autèntic escàndol que mentre milions d'algerians es juguen la seva llibertat i la seva integritat física participant en vagues i mobilitzacions, la principal dirigent d'un partit suposadament revolucionari sigui detinguda per fer acords amb la cúpula de l'aparell de l'Estat en un despatx a porta tancada.

Tot i la fallida ideològica del PT, les tasques fonamentals de la classe obrera en una situació revolucionària comencen a posar-se sobre la taula a Algèria. L'ocupació de fàbriques, l'establiment de control obrer de la producció o la creació de comitès populars, com a organismes de doble poder que substitueixin les institucions corrompudes i putrefactes dels capitalistes, es mostren com l'única solució per aconseguir tombar d'una vegada per totes al règim. L'obertura d'una situació d'aquest tipus no és cap utopia. Les masses han demostrat estar a l'altura per poder complir aquesta agenda. L'element necessari per a dur-la a la pràctica és una direcció revolucionària. Malgrat la seva absència, la classe obrera algeriana dóna mostres d'una força major dia a dia, com s'està comprovant davant la repressió que creix també cada dia que passa. Sens dubte, serem testimonis del desenvolupament d'un torrent revolucionari en els propers mesos que marcaran el futur d'Algèria i dels països que l’envolten.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA