Publiquem un article de Trotsky titulat “Com va poder succeir?”. En aquest article Trotsky caracteritza a Stalin i explica els mecanismes que utilitza aquest per a fer-se amb el control burocràtic del partit i del país. Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que publicarem d’aquest autor. Trotsky és un autor imprescindible per entendre el procés de degeneració de la revolució russa i com l'Estat soviètic es converteix en un estat obrer deformat, on un casta burocràtica usurpa el poder a la classe obrera en defensa dels seus propis privilegis.

25 de febrer de 1929

Aquest article va aparèixer al New York Times del 28 de febrer (Trotsky caracteritza el seu enemic Stalin) i a d’altres diaris.

Com fou possible que això succeís? Es pot respondre de dues maneres: descrivint el mecanisme intern de la lluita entre els grups dominants o descobrint les profundes forces socials subjacents. Els dos enfocaments són correctes i no s’exclouen recíprocament, al contrari, es complementen. És natural que el lector vulgui saber, en primer lloc, com es va produir concretament un canvi tan radical en la direcció, amb quins mitjans va poder Stalin fer-se amb l’aparell i dirigir-lo contra els altres. En comparació amb el problema essencial de la recomposició de les forces de classe i la progressió de les etapes de la revolució, la qüestió dels agrupaments i combinacions personals només té una importància secundària. Però, dintre dels seus límits, és perfectament legítima i cal aclarir-la.

Què és Stalin? Per fer una caracterització breu s’hauria de dir: és la mediocritat més destacada del nostre partit. Està dotat de sentit pràctic, una forta voluntat i perseverança en l’assoliment dels seus objectius. La seva perspectiva política és molt estreta. I el seu nivell teòric és igualment primitiu. El seu treball de recopilació Fonaments del leninisme, en el que va tractar d’exalçar les tradicions teòriques del partit, està ple d’error elementals. El seu desconeixement d’idiomes estrangers –no en coneix ni un- l’obliga a seguir indirectament la vida política d’altres països. La seva ment és obstinadament empírica i desproveïda d’imaginació creadora. Al grup dirigent del partit (en cercles més amplis era totalment desconegut) sempre se’l veia destinat a fer papers secundaris o subsidiaris. I el fet que avui jugui el paper dirigent reflecteix més les característiques de l’actual període de transició, d’equilibri inestable, que la seva pròpia personalitat. Com digué un cop Helveci: “Tota època té els seus grans homes i, si aquests falten, els inventa”.         

Com tots els empírics, Stalin està ple de contradiccions. Actua segons els seus impulsos, sense perspectives. La seva línia política és una sèrie de ziga-zagues. Per a cada gir inventa alguna teoria baladí o se l’encarrega a d’altres. La seva actitud vers les persones i els fets és del tot irresponsable. Mai s’avergonyeix de dir blanc al que ahir deia negre. No seria difícil reunir un catàleg sorprenent les afirmacions contradictòries d’Stalin. Citaré un sol exemple, que és el que millor s’adequa als límits d’un article periodístic. Demano disculpes per avançat, perquè l’exemple concerneix a la meva persona. En els últims anys Stalin va dedicar tots els seus esforços en el que es diu “la desmitificació de Trotsky”. Es va elaborar de pressa una nova història de la Revolució d’Octubre, juntament amb una nova història de l’Exèrcit Roig i una nova història del partit. Stalin va donar la senyal per a la revisió dels valors amb la seva declaració del 19 de novembre de 1924:                 

“Trotsky no va dur a terme ni va poder fer-ho cap paper destacat al partit ni a la Revolució d’Octubre”. Va començar a repetir aquesta afirmació en tota ocasió propícia.         

Algú li va recordar a Stalin un article que ell mateix havia escrit per al primer aniversari de la revolució. L’article deia textualment: “Tot el treball d’organització pràctica de la insurrecció va ser realitzada sota la direcció immediata del president del Sòviet de Petrograd, Trotksy. Pot dir-se amb certesa que el partit deu davant tot i fonamentalment a Trotsky el ràpid pas de la guarnició al bàndol del Sòviet i l’eficaç organització del treball del Comitè Militar Revolucionari”.         

Què va fer Stalin per sortir d’aquesta comprometedora contradicció? Molt senzill: va intensificar les seves invectives contra els “trotskistes”. Hi ha centenars d’exemples per l’estil. Els seus comentaris sobre Zinoviev i Kàmenev es destaquen per les seves contradiccions igualment flagrants. I podem estar segurs que en un futur proper Stalin començarà a expressar de la manera més punyent, sobre Rikov, Bujarin i Tomski, les mateixes opinions que fins el moment titlla de perverses calúmnies de l’Oposició.                 

Com s’atreveix a caure en contradiccions tan flagrants? La clau de l’assumpte és que ell només pronuncia els seus discursos quan el seu adversari ja no té possibilitat de respondre. Les polèmiques d’Stalin són el ressò tardà de la seva tècnica organitzativa. L’estalinisme és, abans que res, el treball mecànic de l’aparell.         

Lenin, en el que es coneix com el seu “testament”, esmenta dues característiques d’Stalin: rudesa i deslleialtat. Però aquestes no es van desenvolupar al màxim fins després de la mort de Lenin. Stalin vol enverinar el màxim possible l’atmosfera de la lluita interna del partit i col·locar-lo així, davant del fet consumat d’una ruptura.         

“Aquest cuiner només prepararà plats molt picants”, li advertia Lenin al partit ja el 1922. El decret de la GPU que acusa l’oposició de preparar-se per a la lluita armada no és l’únic plat d’aquest estil preparat per Stalin. El juliol del 1927, quan l’Oposició encara estava en el partit i tenia el seu representant en el Comitè Central, Stalin, de cop, va preguntar: “És veritat que l’Oposició s’oposa a la victòria de la URSS en les properes batalles contra l’imperialisme?”.         

No cal dir que aquesta insinuació no tenia cap fonament. Però el cuiner ja havia començat a preparar el plat anomenat Article 58. Donat que el problema de l’actitud de l’Oposició respecte de la defensa de la URSS és de importància internacional, considero necessari, tenint en compte els interessos de la república soviètica, citar alguns fragments del discurs amb el que vaig respondre a la pregunta d’Stalin.         

“Oblidem per un instant la descarada insolència de la pregunta –vaig dir en el discurs que vaig pronunciar l’agost del 1927 davant del Comitè Central i la Comissió de Control Central-. I no ens aturem en la caracterització tan curosa que va fer Lenin dels mètodes d’Stalin: ‘rudes i deslleials’. Prendrem la pregunta tal com està plantejada i respondrem. Només les Guàrdies Blanques podrien ‘oposar-se a la victòria de la URSS en les properes batalles contra l’imperialisme’ (...) El que Stalin té al cap és, en realitat, una altra pregunta: ‘Pensa realment l’Oposició que la direcció d’Stalin és incapaç de garantir la victòria de la URSS?’ (...) Sí, l’Oposició pensa que la conducció d’Stalin dificulta enormement la victòria (...) En cas de guerra (...) tots els militants de l’Oposició ocuparan el lloc que els assigni el partit, sigui en el front o a la reraguarda (...) Però ningú renunciarà al seu dret i al seu deure de lluitar per redreçar el rumb del partit (...) En resum: per la pàtria socialista? Sí! Pel curs estalinista? No!”. Avui, malgrat que les circumstàncies han canviat, aquestes paraules mantenen tota la seva vigència i obliguen tant com aleshores.         

Juntament amb els suposats preparatius de l’Oposició per a la lluita armada i la nostra actitud suposadament negativa cap a la defensa de l’estat soviètic, em veig obligat a treure a col·lació un tercer plat del menú d’especialitats estalinistes: l’acusació que perpetrem actes terroristes. En arribar a Constantinopla em vaig assabentar que havien aparegut a la premsa mundial certs informes d’origen tèrbol sobre una suposada conspiració terrorista, en la qual estaven involucrats, es deia, certs grups de l’Oposició “trotskista”. Conec perfectament l’origen d’aquests rumors. En cartes enviades des d’Alma-Ata sovint vaig tenir l’ocasió d’advertir els meus amics que Stalin, pel camí que havia escollit, sentiria la necessitat cada cop més forta de descobrir “conspiracions terroristes” entre els “trotskistes”.         

Atribuir-li a l’Oposició plans per a una insurrecció armada, dirigida per un estat major de revolucionaris experimentats i responsables, era una qüestió ingrata. Era molt més fàcil atribuir-li objectius terroristes a algun grup de “trotskistes” anònims. Evidentment, els esforços d’Stalin s’orienten actualment en aquesta direcció. Llençar a priori una advertència pública potser no li impossibiliti a Stalin l’acompliment dels seus plans, però al menys li dificultarà la feina. Per això ho faig.         

Stalin empra tals mètodes de lluita, que ja el 1926 em vaig sentir obligat a dir-li, en una reunió del Buró Polític, que estava postulant la seva candidatura per al lloc d’enterrador de la revolució i el partit. Repeteixo avui aquesta advertència, però amb èmfasi redoblat. De totes maneres, avui estem tan convençuts com el 1926 que el partit vencerà a Stalin, i no Stalin al partit.