La Fundació F. Engels presenta la primera edició en català del gran clàssic del marxisme L’Estat i la revolució, escrit entre l’agost i el setembre de 1917 pel dirigent bolxevic Vladímir Ilitx Uliànov, més conegut com a Lenin. Aquest llibre és crucial per comprendre la concepció marxista d’un aspecte fonamental de la lluita de classes com és la qüestió de l’Estat.

Aquest no és un tema baladí. De fet, és d’una actualitat i vigència absoluta. La crisi capitalista mundial que vivim està revelant de manera clara a àmplies masses de la població d’Europa i del món la verdadera cara de l’Estat capitalista.

Fins i tot sota la façana més democràtica possible, l’Estat no deixa de ser un òrgan de dominació de la burgesia. Mentre als parlaments burgesos es parla i es parla, els governs —tant els de dretes com els socialdemòcrates— s’han posat al servei del capital financer per destruir, una rere l’altra, les conquestes que el moviment obrer havia aconseguit en les generacions anteriors. Mentrestant, les forces “de seguretat” s’acarnissen amb la repressió de les lluites dels joves i els treballadors, defensant la propietat privada i els capitalistes i banquers, que segueixen lucrant-se malgrat l’empobriment creixent i generalitzat de les masses.

L’Estat capitalista és un aparell repressiu, completament vinculat, a través de molts vasos comunicants, amb la burgesia i el capital financer, que el dominen i l’utilitzen per defensar els seus interessos com a classe dominant.

Lenin va escriure ‘L’Estat i la revolució’ en el transcurs de la Revolució Russa. Després de les jornades de juliol, el govern provisional rus va declarar il·legal i perseguir el partit bolxevic. Lenin es va veure obligat a fugir a Finlàndia per evitar la seva detenció i la seva mort. De les poques pertinences que se’n va endur a l’exili està el manuscrit de L’Estat i la revolució, treballant en aquest text fins al seu retorn a Petrograd. Lenin preparava el moviment obrer rus i internacional per a la tasca, ja imminent a Rússia, de la presa del poder per part de la classe obrera i l’establiment del primer govern obrer de la història (després de l’experiència de la Comuna de París).

Precisament, Lenin es recolzarà en l’experiència de la Comuna de París, dels soviets a Rússia el 1905 i 1917 i en els textos de Marx i Engels dedicats a la qüestió de l’Estat per escriure el seu llibre. Conscient que els bolxevics prendrien el poder, Lenin considerava un aspecte crucial lliurar la concepció marxista de l’Estat de tota vulgarització i manipulació dels reformistes socialdemòcrates.

Els dirigents de la socialdemocràcia havien ocultat sistemàticament la posició de Marx i Engels respecte de l’Estat. Per als reformistes, una successió ininterrompuda de reformes farien arribar el socialisme com una fruita madura. El parlamentarisme burgès, les cooperatives, les societats per accions, el crèdit i les millores legislatives permetrien, segons ells, la transformació gradual de la societat sense necessitat de revolucions. L’objectiu era per tant controlar l’aparell de l’Estat, utilitzar-lo, “domesticar-lo”. La tesi marxista que diu que “l’Estat s’extingirà” es caricaturitzava com una idea anarquista.

Per a Marx i Engels l’Estat és un grup especial d’homes armats al servei, en general, de la classe dominant d’una societat determinada. No va existir sempre i no existirà per sempre. Així, sota el capitalisme, l’Estat és un instrument de dominació de la burgesia. L’Estat capitalista no pot ser emprat per construir una societat nova perquè l’aparell estatal burgès no es pot “domesticar”, ni tan sols el de la República més democràtica. Per tant, la classe obrera, quan pren el poder, ha de destruir la vella maquinària estatal burgesa i substituir-la per un nou Estat obrer, basat en els soviets o consells obrers —afegeix Lenin—, amb el qual defensar la revolució socialista de totes les tendències precapitalistes encara existents. Només al final, quan la societat arribi a un determinat grau de desenvolupament de les forces productives, l’Estat obrer s’extingirà paulatinament. La societat deixarà enrere el govern de les persones, reemplaçant-lo per l’administració de les coses.

Però llegint a Lenin també es pot comprovar com de lluny es trobava l’URSS d’Stalin de les idees bolxevics. A L’Estat i la revolució, Lenin estableix les bases d’un Estat obrer, tot un programa que té avui una vigència plena:

· Tots els representants públics seran elegibles i revocables en qualsevol moment.

· Cap representant públic pot rebre un salari més alt que el d’un obrer qualificat.

· Cap exèrcit permanent, sinó el poble armat.

· Gradualment, totes les tasques d’administració de l’Estat es faran per part de tothom de manera rotativa. “Quan tothom és un buròcrata per torns, ningú és un buròcrata”.

Sota l’estalinisme, l’aparell de l’Estat, lluny d’extingir-se, es reforçava, es burocratitzava més i més, fins esdevenir un fre absolut per al desenvolupament de l’URSS. Lenin, en els seus últims anys de vida, ja advertia del procés de deformació que seguia l’URSS: segons ell seguia existint l’antic Estat tsarista “amb un vernís socialista” per culpa de l’endarreriment cultural i material de Rússia i l’aïllament de la revolució dins les fronteres soviètiques. Trotski completaria l’anàlisi científica de la degeneració burocràtica de la revolució russa, explicant que la democràcia obrera és per a un Estat obrer com l’oxigen per al cos humà.
Ens trobem, en resum, davant d’una obra fonamental del socialisme científic. La seva lectura és obligatòria per armar-nos ideològicament i preparar-nos per als esdeveniments que ja s’estan desenvolupant a tot el món.

A l’Amèrica Llatina, per exemple, les rebel·lions socials contra Piñera a Xile, contra el cop d’Estat a Bolívia i contra les polítiques neoliberals de Lenín Moreno a l’Equador, mostren el veritable rostre antidemocràtic i repressor de l’Estat capitalista, al mateix temps que posen sobre la taula la necessitat de generalitzar els òrgans de poder popular sorgits d’aquests processos revolucionaris i construir un Estat obrer. Els aixecaments populars a l’Orient Mitjà apunten en aquest mateix sentit.

A Europa, aquesta qüestió és també un aspecte tàctic i estratègic de primer ordre: hi pot haver una “democràcia real” sota la dictadura del capital financer? Com a marxistes, estem convençuts que no. I els esdeveniments ens estan donant la raó. Milers de treballadors i de joves també estan arribant ràpidament a conclusions similars, políticament molt avançades, que anticipen esclats revolucionaris. Aleshores, l’aspecte del poder, quina classe disposa del poder, com pot la classe obrera conquerir-lo, serà el debat central, la qüestió més important de totes.