La vaga de fam d'Aminatu Haidar, dirigent del Front Polisari sahrauí, a l'aeroport de Lanzarote després de la seva expulsió del Marroc, i del seu posterior retorn a El Aiún on roman tancada a la seva casa sota vigilància de les autoritats marroquines, ha tornat a posar en portada la situació del Sàhara Occidental. El problema sahrauí és un altre dels llegats de l'imperialisme a l’Àfrica, un territori desèrtic, oblidat durant anys i que va adquirir una importància extraordinària en descobrir-se al seu territori rics recursos naturals.

Va ser colònia espanyola des del 1894, amb escàs valor econòmic per a la burgesia espanyola excepte com a manera de contrarestar el domini de l'imperialisme francès a la regió i també com a protecció de les Canàries i les seves riques aigües pesqueres. Així va romandre fins als anys quaranta quan es van trobar els jaciments de fosfats més grans del món, a més de comptar amb el banc pesquer més important del món. El 1974 el Banc Mundial va qualificar el Sàhara Occidental com el territori més ric de tot el Magreb.

El règim franquista abandona el Sàhara

A començaments dels setanta el règim franquista vivia els seus últims moments i s'enfrontava a una situació prerevolucionària; el que menys desitjava en aquell moment era veure's implicat en una guerra colonial al Sàhara, sobretot després de veure l'efecte que les desastroses guerres colonials de Moçambic i Angola van tenir per a la dictadura portuguesa i que es van convertir en un factor important de la revolució portuguesa de 1974.

La monarquia marroquina des dels anys seixanta també passava per una situació delicada a causa de mobilitzacions estudiantils, vagues, insurreccions camperoles, dos intents de cop d'estat i rebel·lions armades. Així que Hassan II va reivindicar el dret marroquí sobre el territori sahrauí, no només pel seu valor econòmic, sinó que va utilitzar el tema sahrauí per atiar els sentiments nacionalistes i xovinistes i així desviar l'atenció de les masses marroquines dels seus problemes més apressants i evitar la caiguda de la monarquia.

El règim franquista va retirar el 1974 les tropes del Sàhara i va prometre al poble sahrauí la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per a 1975. Això era quelcom inacceptable per al règim marroquí perquè era conscient que si se celebrava aquest referèndum guanyaria clarament l'opció de la independència.

El 1975 Hassan II va llançar la famosa Marxa Verda formada per 350.000 persones per iniciar una ofensiva militar al Sàhara Occidental, això era l'últim que necessitava la dictadura franquista i no va dubtar a signar un acord secret amb el Marroc on a canvi del Sàhara, el Marroc renunciava a les seves pretensions sobre Ceuta i Melilla, garantia els interessos pesquers espanyols i aconseguia el 35% de l'explotació dels fosfats.

El novembre de 1975 el Marroc envaeix el Sàhara i decideix annexionar-se el territori, l'ocupació marroquina va ser brutal, va provocar una fugida massiva de sahrauís que van ser atacats amb fòsfor i napalm, van ser perseguits i l'exèrcit marroquí va disparar indiscriminadament contra els que fugien pel desert. Dos terços dels sahrauís se’n van anar a l'exili i els que es van quedar s'han enfrontat a la repressió, detencions massives i hi ha més de 500 sahrauís que continuen oficialment desapareguts.

Sucosos beneficis per al règim marroquí

Actualment el Sàhara Occidental està dividit en dos: la part costanera occidental ocupada pel Marroc; en aquesta zona és on es concentren els jaciments de fosfats, i la franja oriental fronterera amb Algèria i Mauritània que es coneix com els Territoris Alliberats. Les dues parts estan separades per un mur que el Marroc va començar a construir el 1980 i que mesura 2.720 quilòmetres, envoltat de mines, búnquers, amb una companyia militar marroquina cada 5 quilòmetres i un radar per cada 15 quilòmetres, es calcula que actualment hi ha estacionats al llarg del mur més de 100.000 soldats.

Els sahrauís que van aconseguir fugir viuen en quatre camps de refugiats a Tinduf (Algèria), en aquests hi ha més de 160.000 sahrauís, els campaments són una enorme extensió de pedra i sorra enmig del desert, amb poca aigua i vegetació, viuen en haimes o cases fetes amb un grapat de sorra, sense suficients reserves d'aliments, amb 50 graus de temperatura a l'estiu i en unes condicions infrahumanes.

El règim marroquí ha comptat sempre amb el suport de les principals potències imperialistes, sobretot França, que acapara el 60% de les inversions estrangeres al Marroc i també EUA que té en la monarquia marroquina el seu principal aliat a la regió. Actualment el Marroc és el país àrab o africà (exceptuant Egipte) que més ajuda rep d'EUA. Però també durant tots aquests anys, els diferents governs espanyols (inclosos els governs del PSOE) han recolzat activament al règim marroquí i han romàs silenciosos davant les atrocitats comeses al Sàhara (i al Marroc), tot per no posar en perill els beneficis de les empreses pesqueres espanyoles.

La monarquia alauita no està disposada a abandonar incondicionalment el Sàhara Occidental perquè això significaria renunciar a uns sucosos beneficis. Gràcies als jaciments de fosfats sahrauís, el Marroc és el primer exportador i tercer productor mundial de fosfats, un material de gran importància per a la indústria de la cosmètica i l’alimentació entre d'altres, i és el propietari de tres quartes parts de les reserves mundials. Mohamed VI dirigeix el país a través d'una brutal dictadura on estan suprimits els drets democràtics fonamentals. A més, el monarca controla directament la major part de la terra cultivable i les principals indústries. Segons publicava la revista Forbes (17/6/09) en un article titulat “El rei de la roca”, en referència al fosfat, Mohamed VI és un dels 15 monarques més rics del món i la major part dels seus ingressos procedeixen de la indústria del fosfat. El 2008 va ser l'únic monarca al món que va incrementar la seva riquesa, entre 1.000 i 2.500 milions de dòlars nets. Els seus negocis representen el 6% del PIB del país. A l’altra banda d'aquesta obscena riquesa hi ha la pobresa en la qual viu un 20% de la població, el salari mínim d'un treballador marroquí és de 200 euros mensuals i el nivell de preus en ciutats com Casablanca és similar al de Madrid.

L'ONU és la solució?

A començaments dels anys noranta l'ONU crea una missió per resoldre el conflicte sahrauí i la celebració del referèndum d'autodeterminació promès. S'han proposat diversos plans però cap no ha rebut el vistiplau de les dues parts, d'una banda el govern del Marroc i per un altre el Front Polisari. Un dels principals esculls per a la celebració del referèndum és la qüestió del cens. Actualment l'únic cens que existeix és el que va fer el govern espanyol el 1974, el problema és que omet a molts dels que estan assentats fora de les fronteres artificials del Sàhara Occidental. El Marroc s'oposa a més a aquest cens perquè no inclou els milers de marroquins que al llarg d'aquests últims anys s'han assentat en territori sahrauí i que votarien en contra de la independència del Sàhara.

El primer pla de pau de l'ONU va ser el 1991, conegut com a Pla Baker o Tercera Via, però va ser rebutjat. L'últim pla proposat va ser el 2003 i es coneix com a Pla Baker II. Aquest pla és inacceptable per als sahrauís perquè atorga uns poders i competències al govern marroquí que actualment no té. En primer lloc accepta incloure al cens tots els colons marroquins independentment del temps que portin vivint en territori sahrauí. Estableix una autonomia per al Sàhara sota sobirania marroquina, s'elegiria un Consell Executiu amb competències però la bandera, moneda, duanes, política exterior i interior, policia i justícia estarien sota el control del Marroc. A més es dividiria en dues parts, el Marroc es quedaria amb el nord, on és la major part de la riquesa i el referèndum se celebraria 5 anys després de l'autonomia.

L'ONU ha gastat més de 500 milions de dòlars en la recerca d’una solució al problema sahrauí i 35 anys després està més lluny que al principi. El poble sahrauí no pot confiar en un organisme que ha demostrat constantment estar al servei dels interessos de les grans potències imperialistes.

L'única solució és la lluita revolucionària dels sahrauís amb els joves i treballadors marroquins contra el mateix enemic comú: la lluita per l'enderrocament de la despòtica monarquia marroquina, contra el capitalisme i l'imperialisme que són els responsables de la situació que sofreixen tant el poble sahrauí com el marroquí.