L'enderrocament del dictador del Sudan, Omar al-Bashir, amb prou feines nou dies després de la caiguda de Bouteflika a Algèria, va rememorar els esdeveniments revolucionaris de la Primavera Àrab de 2011. Els règims capitalistes de la regió i les potències imperialistes temen, amb raó, una nova onada d'insurreccions revolucionàries no només en els països àrabs sinó en el continent africà.

Sudan és el tercer país més gran d'Àfrica amb més de 40 milions d'habitants. Al-Bashir va arribar al poder el 1989 mitjançant un cop d'Estat militar encapçalat pel Front Nacional Islàmic i des de llavors governava el país amb puny de ferro. L'historial de la seva dictadura és brutal, els exemples més sagnants són la campanya de neteja ètnica que va dur a terme a Darfur el 2003 o la guerra civil que va provocar més de dos milions de morts.

Les protestes contra el règim van començar l'any passat quan al-Bashir va imposar mesures d'austeritat per satisfer l’FMI i rebre més préstecs. Les intrigues imperialistes nord-americanes i europees en la seva guerra amb la Xina pels recursos i matèries primeres del continent van encoratjar la separació del sud del país en el 2011. Sudan del Sud es va quedar amb el 75% de les reserves de petroli i va deixar al nord sense la seva principal font d'ingressos. La ja mala situació econòmica es va deteriorar encara més per les sancions econòmiques imposades pels EUA a causa dels vincles del règim d'al-Bashir amb grups terroristes islàmics.

La gota que va fer vessar el got

Com és habitual les mesures d'austeritat no van millorar la catastròfica situació econòmica i sí van empitjorar dràsticament les condicions de vida de la població, que afronta cada dia l'escassetat de productes bàsics i les cues interminables per a aconseguir qualsevol cosa. Tot i que les protestes es van succeir des de gener de 2018, va ser al desembre quan va explotar la ràbia i indignació generalitzada de les masses. El detonant va ser l'anunci del final dels subsidis estatals als productes bàsics, triplicant els preus de la nit al dia.

Les primeres protestes van començar el 19 de desembre a la ciutat d’Atbara, allà els manifestants van sortir als carrers i van cremar els locals del partit governant, el Partit Nacional del Congrés. El govern va respondre de manera despietada, va desplegar la policia i les forces paramilitars contra els manifestants utilitzant munició real amb l'ordre de "disparar a matar", provocant gairebé un centenar de morts i milers de detinguts. La repressió ferotge del règim lluny d'acovardir a les masses, va radicalitzar-les i va estendre el moviment a 15 dels 18 estats del país i a la capital Khartum. El que va començar com una protesta contra les pujades de preus i l'eliminació dels subsidis s'ha transformat en una insurrecció revolucionària per enderrocar tot el règim.

Les dones, al capdavant de la revolució

Un dels aspectes més destacats és la participació massiva de les dones sudaneses, es calcula que el 70% del moviment està format per dones. I no és casualitat. Les dones al Sudan, com en tots els països on s'aplica la llei islàmica de la xaria, estan completament sotmeses i no tenen drets, per a més escarni, de nenes se les sotmet a la bàrbara pràctica de la mutilació genital. El fet que, tot i la repressió a la qual són sotmeses, s'hagin posat en primera línia de la lluita contra el règim demostra la profunditat i el calat de la revolució.

El 6 d'abril l'Associació de Professionals Sudanesos, una organització formada per diferents sindicats il·legals, va convocar una vaga general. La resposta a la convocatòria va ser massiva, centenars de milers de persones es van concentrar davant del Ministeri de Defensa a Khartum i en el seu camí cap a la capital van alliberar de les presons als presos polítics. El més preocupant per al règim va ser l'actitud de la base de l'exèrcit. Es van produir enfrontaments a les casernes, entre els soldats rasos i oficials inferiors per una banda i per l'altre els militars d'alt rang. Molts soldats es van negar a complir ordres i es van posar al costat dels manifestants per a defensar-los de la repressió. En aquests enfrontaments 5 soldats van ser assassinats per les milícies del servei d'intel·ligència quan protegien la població.

Maniobres del règim

El règim i la cúpula militar, temorosos de perdre el control de la situació, van actuar ràpidament i això explica per què els generals, pilars tradicionals del règim d'al-Bashir, van prendre la iniciativa i el van fer fora del poder, arrestant als principals càrrecs del govern i als seus familiars. Van anunciar la formació d'un Consell Militar de Transició que governaria durant tres anys i prepararia el país per a la celebració d'eleccions democràtiques. Amb aquest moviment pensaven que podrien garantir els seus privilegis i interessos, mantenint intacta l'essència del règim i desviant la fúria de les masses cap a canals 'democràtics' més segurs. És la tàctica clàssica d'un règim capitalista acorralat que s'enfronta a la possibilitat de perdre-ho tot: reformar per dalt per a evitar la revolució des de baix.

El problema per al règim sudanès és que les masses no ho van veure de la mateixa manera, per a ells cada concessió del règim és una prova de la seva debilitat i enforteix la revolució. L'enderrocament d'al-Bashir l'11 d'abril va ser considerat per les masses com una victòria, però la celebració ràpidament es va convertir en indignació quan es va anunciar que l’aleshores ministre de Defensa, Ibn Auf, seria el substitut d'al-Bashir. Auf és odiat pel seu paper en les matances de Darfur. Novament es van omplir els carrers i la pressió va obligar a la cúpula militar a desfer-se d’Auf, que va presentar la seva dimissió a les 24 hores del seu nomenament. En menys de 36 hores el moviment va aconseguir la seva segona victòria, en tres dies havien enderrocat a dos caps d'Estat. Això va donar un nou impuls a la revolució i a la confiança de les masses oprimides en les seves pròpies forces.

Auf va ser substituït pel tinent general Abdel al-Burhan que ha recorregut a la retòrica populista, prometent complir la voluntat del poble encara que no concreti res. La cúpula militar vol donar la imatge que han estat els militars els que han decidit per pròpia voluntat cedir davant les masses i que estan al costat de la revolució. Però res més lluny de la realitat, tot ha estat fruit de la pressió dels oprimits del Sudan.

Les lliçons de la Primavera Àrab

La revolució sudanesa té moltes similituds amb la revolució egípcia de 2011, però les lliçons de la Primavera Àrab no han caigut en sac foradat, sobretot l'exemple de l’Egipte quan, després de mesos d'una lluita heroica, l'exèrcit es va posar la màscara amable de la revolució, va fer promeses i fins i tot va sacrificar a algun dels seus com va succeir amb Mubarak. Però quan els militars van recuperar la iniciativa van mostrar la seva veritable cara. Per això el moviment al Sudan no es fia i als carrers es coreja que "l'exèrcit no ens robarà la nostra revolució".

Han passat cinc mesos i les masses sudaneses continuen la seva lluita exemplar. Res les atura. Desafien diàriament l'estat d'emergència i el toc de queda decretats el passat 22 de febrer, organitzen cada setmana manifestacions enormes, vagues i protestes de tota mena. Han creat comitès en barris i fàbriques per coordinar les lluites. A la capital els manifestants ocupen un radi d'un quilòmetre i mig envoltat per barricades, s'han instal·lat tendes de campanya, han creat una xarxa pròpia de transport, espais d'oci, allà decideixen tasques com l'abastament o els passos a seguir. Mantenen envoltades les casernes de l'exèrcit a Khartum i a altres ciutats.

L'exèrcit va intentar guanyar temps començant les negociacions amb l'Aliança per la Llibertat i el Canvi (ALC), formada per les principals organitzacions opositores, entre elles l'Associació de Professionals Sudanesos i el Partit Comunista del Sudan. Després de dies de negociació finalment no van arribar a un acord. Les masses es neguen a acceptar la presència de militars al govern, exigeixen un govern civil i la derogació de la xaria, però l'exèrcit es nega a cedir el control. Després d'oprimir brutalment al poble sudanès durant dècades li demanen que torni a casa i accepti el seu domini.

En els últims dies s'ha intensificat la violència per part del règim, recorrent a bandes paramilitars per intentar desmoralitzar i dividir el moviment. Però una vegada més la resposta ha estat la intensificació de les protestes i l'Associació de Professionals Sudanesos ha convocat una vaga general política de dos dies per al 28 i 29 de maig.

El poder real està als carrers i a les fàbriques, la correlació de forces és favorable als treballadors i els camperols pobres, que tenen el poder per enderrocar tot el règim. Però aquesta situació no pot durar eternament. La qüestió clau és l'absència d'una organització amb una direcció i un programa revolucionaris. Lamentablement el Partit Comunista del Sudan (estalinista) està jugant un paper crucial en la subordinació del moviment a les organitzacions de l'oposició burgesa. La classe obrera no pot confiar en cap dels sectors de la burgesia ni en l'exèrcit. Només pot basar-se en la seva pròpia lluita revolucionària amb l'objectiu de prendre el poder i establir un règim veritablement democràtic. Sota el sistema capitalista no hi ha solució per a les masses sudaneses, ni hi ha la perspectiva d'un règim de "democràcia" estable a l'estil occidental. L'única sortida és portar la revolució fins al final, expropiant la riquesa del país i posant-la a disposició dels oprimits.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01