uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


La classe obrera té la força per escombrar els mul·làs!

Des de fa un mes l'aixecament del jovent i la classe treballadora iraniana contra la dictadura dels mul·làs s'estén de manera imparable malgrat la duresa i la crueltat de la repressió.

Estem davant el major aixecament popular en els 43 anys de república islàmica, aquest mateix règim que va aixafar la revolució de 1978-79, va destruir les enormes conquestes aconseguides per la classe obrera i els camperols sense terra, va assassinar massivament els militants de l'esquerra, va condemnar a les dones a una opressió infame i va implantar una ferotge dictadura capitalista revestida amb les vestidures de la jerarquia xiïta.

L'entrada a la lluita dels treballadors de la indústria dels hidrocarburs el passat dilluns 10 d'octubre marca un canvi qualitatiu en la situació. La perspectiva d'una crisi revolucionària a l'Iran ja apareix a l'horitzó. La clau serà l'acció de la classe obrera iraniana com a força independent i dotada dels seus òrgans de lluita i organització. L'experiència de les “shures” (consells obrers) a la revolució de 1979 contra el Xa ofereix valuoses lliçons perquè aquesta vegada la mobilització en ascens no sigui descarrilada i culmini en una victòria que no s'aturarà dins de les seves fronteres.

La pobresa ofega la població treballadora mentre el règim endureix la repressió

La darrera dècada i mitja ha estat molt dura per a les masses de l'Iran. L'expansió econòmica dels darrers anys, notable en sectors intensius en tecnologia, s'ha fet a costa de l'empobriment generalitzat de les famílies treballadores. Des del 2005 els salaris reals han caigut en un 30% a les ciutats i gairebé un 50% al camp. El brusc ascens de la inflació a partir del 2021 i la retirada els primers mesos d'aquest any dels subsidis a la importació d'aliments bàsics han condemnat el 80% de la població a una situació de pobresa.

Foto1
L'entrada a la lluita dels treballadors de la indústria dels hidrocarburs el passat dilluns 10 d'octubre marca un canvi qualitatiu en la situació.

Des del 2017 al 2019 l'Iran va viure una onada de protestes massives per la pujada del preu dels combustibles. La resposta del règim va ser la repressió més salvatge, que va culminar amb el Novembre Sagnant del 2019. La irrupció de la pandèmia va imposar una treva forçosa que el règim va aprofitar per fer pinya i posar a punt el seu aparell repressiu, que, amb més de 400.000 efectius a l'exèrcit, 150.000 a la Guàrdia Revolucionària i 100.000 a l'odiada milícia Basij, està preparat per ofegar en sang qualsevol intent de rebel·lió popular.

L'elecció a l'agost del 2021 d'Ebrahim Raisi com a nou president és una bona mostra del gir repressiu del règim. Raisi va ser un dels responsables directes de la matança de més de 30.000 presos polítics d'esquerra el 1988 i el seu nomenament s'ha de considerar com una advertència a la població que la teocràcia dels mul·làs resistirà qualsevol desafiament seriós al seu poder totalitari .

Com ja va passar en el passat, cada cop que el règim se sent amenaçat endureix les seves mesures repressives contra les dones. Fa pocs mesos es van proclamar noves lleis, recollides al Pla per Estendre la Castitat, que fan encara més estricte el codi de vestimenta femení i que limita i reglamenta encara més el comportament de les dones a l'esfera pública. Van ser precisament dos actes criminals de la policia contra dues dones joves (una violada i una altra apallissada fins a la mort) els que van servir d'espurna per fer esclatar l'enorme ràbia acumulada durant molt de temps entre el jovent iranià.

Aquesta ràbia, que no s'acovardeix davant d'una repressió que ja ha costat centenars de morts, és un indicador clar que les i els joves de l'Iran han tallat radicalment amb el règim, que als seus ulls és obertament il·legítim. Aquesta deslegitimació de la dictadura religiosa tindrà conseqüències importants en el futur i contribuirà a la ràpida politització de les lluites salarials, com ja estem veient entre els treballadors del petroli i el gas.

Les protestes dels darrers anys no només han erosionat l'autoritat del règim, també han acabat amb el paper de fre per al malestar social que exercia l'anomenat sector “reformista” del Govern. Aquesta capa de funcionaris, que entre el 1997 i el 2005 va tenir a les mans la presidència del país, es va demostrar inútil per contenir la protesta social i, sobretot, per evitar que es dirigís contra els pilars de la dictadura.

Una dictadura capitalista vinculada estratègicament a l'imperialisme xinès

La contrarevolució protagonitzada pels mul·làs a partir del 1979 va tenir com a objectiu central salvar el capitalisme iranià davant la crisi revolucionària oberta després de la caiguda del Xa, alhora que reforçava la seva independència davant de l'imperialisme nord-americà i britànic.

El caràcter retrògrad del règim dels mul·làs no va ser un obstacle perquè impulsessin un notable desenvolupament industrial a partir dels anys 90, després de finalitzar els vuit anys de guerra amb l'Iraq. A partir del 1997, la inversió pública massiva en sectors de tecnologia punta i vinculada a la defensa, amb un creixement anual mitjà del 16%, va canviar la faç del país i va convertir l'Iran en una potència imperialista regional, capaç d'exportar capital a nombrosos països ex-colonials i d'intervenir decisivament en els esdeveniments polítics de l'Orient Mitjà, especialment a Síria, l'Iraq, el Líban o el Iemen.

Aquest desenvolupament també va ser resultat de l'aliança estratègica que la burgesia iraniana va establir progressivament amb el capitalisme d'Estat xinès, que va facilitar a l'Iran recursos tecnològics que li van permetre superar les sancions econòmiques imposades pels Estats Units i l'imperialisme occidental i convertir-se en un país capdavanter aeronàutica o nanotecnologies.

Al mateix temps que desenvolupaven i modernitzaven la indústria, el règim va reforçar el poder econòmic de les seves institucions. Gran part de les inversions industrials i tecnològiques es van canalitzar a través d'empreses de l'exèrcit, de la Guàrdia Revolucionària i de les fundacions religioses (bonyads) administrades per la jerarquia xiïta. Aquestes fundacions, per exemple, administren una xarxa d'empreses que controla el 20% de l'economia i dóna feina a més de cinc milions de treballadors.

A finals de la dècada dels 90 el Govern iranià va iniciar una política de privatitzacions, que va rebre un fort impuls a partir del 2006. Gràcies a això un bon nombre de caps militars i de la Guàrdia Revolucionària, així com el més selecte de la jerarquia xiïta, es van convertir en grans empresaris multimilionaris, diversos dels quals apareixen a la llista Forbes de les persones més riques del planeta. Les privatitzacions també van servir per estrènyer els vincles del règim amb la burgesia comercial iraniana, col·loquialment coneguda com el basar, que avui està pràcticament fusionada amb el poder clerical.

Foto1
La burgesia comercial iraniana, col·loquialment coneguda com el basar, avui està pràcticament fusionada amb el poder clerical.

Aquesta fusió del règim dels mul·làs amb la burgesia iraniana, unida a la solidesa de la seva aliança amb la Xina i Rússia, expliquen la cohesió interna del règim i l'absència d'esquerdes cridaneres a la classe dominant, a diferència de les que van sorgir a finals de els anys 70 precipitant la caiguda de la dictadura del Xa.

Però, encara que aquesta cohesió interna pugui afavorir la continuïtat del règim a curt i mitjà termini, no podrà evitar que la lluita de classes continuï aprofundint-se. Com s'està demostrant ara, el recurs a la repressió més despietada no és suficient.

Les lliçons de la revolució de 1978-79

La rebel·lió contra el Xa el 1978-79 va conduir l'Iran a la revolució socialista. Avui, amb un desenvolupament industrial molt més intens, amb una classe obrera i un jovent que compta amb un nivell educatiu incomparablement més gran i immersos en una nova crisi del capitalisme mundial, les condicions per a la revolució iraniana i la presa del poder són més favorables que mai. Però la victòria no està garantida, i per això és fonamental extreure les lliçons de la greu derrota del 1979 i identificar els errors de l'esquerra que la van facilitar.

A finals de la dècada dels 70 del segle passat l'Iran patia la dictadura despietada del xa Reza Palevi, que comptava amb l'incondicional suport polític i militar de l'imperialisme nord-americà des que, el 1953, el Xa, assessorat per la CIA, va encapçalar un cop d'Estat contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, un polític burgès que s’havia atrevit a nacionalitzar el petroli.

La repressió brutal de la policia política del Xa, la tristament cèlebre Savak, no va poder evitar que les vagues econòmiques i les protestes dels camperols sense terra es radicalitzessin fins al punt de desembocar en un autèntic aixecament popular el 1978.

Al mateix temps, en diverses de les nacions oprimides pel règim, principalment al Balutxistan, al Kurdistan i l'Azerbaidjan iranià i al Juzestan, la població es va aixecar en armes i va alliberar zones importants d'aquests territoris on l'exèrcit iranià no aconseguia entrar .

La classe dominant, atemorida, va impulsar un cop palatí contra el Xa, que va ser deposat el gener del 1979. Però ja era massa tard. Els pagesos van començar a ocupar les terres dels grans latifundistes i els obrers industrials a ocupar les empreses i a organitzar la producció a través dels seus consells (“shuras”). La població dels barris pobres de les grans ciutats es va organitzar en comitès veïnals per assegurar-se els mitjans necessaris per a una vida digna.

En només quinze dies el nou Govern burgès es va veure completament desbordat, i va ser llavors quan, amb la col·laboració del Govern francès, va decidir jugar la seva última carta: la de recórrer a l'imam Khomeini i a la jerarquia xiïta en un intent desesperat per frenar la revolució.

Khomeini va complir a la perfecció el seu paper i, recolzant-se en l'odi popular a l'imperialisme nord-americà, va aconseguir frenar el procés revolucionari. La guerra desencadenada per l'Iraq, amb el suport dels Estats Units i les monarquies del Golf, va crear les condicions adequades perquè el procés revolucionari es revertís completament i es convertís en una oberta contrarevolució capitalista envoltada de la bandera de l'integrisme.

Però res d'això no hauria estat possible si l'esquerra iraniana no hagués comès enormes errors, que la van deixar impotent davant de la contrarevolució burgesa.

El més greu, compartit tant pel Tudeh (el Partit Comunista iranià) com pels Fedayin (maoistes amb una forta base estudiantil i camperola) i els Muyahiddin-e-Jalq (una amalgama de marxisme i islamisme), va ser la concepció etapista de la revolució. Seguint l'estratègia de col·laboració de classes establerta per l'estalinisme als anys 30, aquests grups consideraven que a l'Iran encara no havia arribat el moment de la revolució socialista. La classe obrera havia d'esperar pacientment que la burgesia iraniana culminés una suposada revolució “nacional i democràtica” que desenvoluparia plenament el capitalisme, posant en marxa reformes constitucionals i parlamentàries que brindarien els màxims drets per a la classe obrera i els pagesos sense terra. Aquesta etapa de democràcia burgesa obriria, en algun moment futur i indeterminat, el camí a una transició gradual al socialisme gràcies a la força numèrica dels treballadors i a l'enfortiment de les seves organitzacions.

En conseqüència, l'esquerra estalinista, que tenia la influència decisiva entre la classe obrera i el jovent iranià, va recolzar l'imam Khomeini i els seus governs. El Tudeh, fins i tot, va participar al Govern de Khomeini fins al 1982, tot i que ja era evident el seu caràcter obertament contrarevolucionari.

Un dels primers objectius de la contrarevolució islàmica va ser desmantellar les “shures” en nom de la pau social i la col·laboració entre empresaris i treballadors. El Tudeh va col·laborar en aquest desmantellament i en tornar als seus propietaris les fàbriques ocupades. La seva “recompensa” va ser una campanya de detencions massives a partir del 1983 i l'assassinat de desenes de milers dels seus militants.

Quan ja el 1979 la contrarevolució va carregar contra els drets de les dones i va imposar, entre moltes altres mesures opressives, el vel obligatori, les organitzacions de l'esquerra iraniana van secundar la mesura. Segons el que explicaven en aquell moment, el vel era una mesura “antiimperialista” i, suposadament, només les dones de la burgesia i les classes mitjanes es negaven a acceptar-ho. Les dones dirigents de l’esquerra no van dubtar a posar-se el vel i a promoure l’acceptació submisa a les mesures opressives del règim contra la dona. El resultat va ser que el suport a l'esquerra entre l'amplíssim sector de dones iranianes ja emancipades de prejudicis religiosos va disminuir dràsticament, i el desconcert i la desmoralització resultant va ser aprofitat per la jerarquia religiosa per establir un ampli ventall de mesures que van condemnar les dones iranianes a un paper subordinat.

Foto1
La revolució iraniana del 1978-79 podria haver culminat amb el triomf del socialisme, si l'esquerra no hagués comès greus errors. Foto: 8M de 1979, manifestació contra l'obligació d'usar el hijab.

Per acabar, l'esquerra iraniana no va comprendre el paper progressista i revolucionari de les lluites per l'alliberament nacional dels pobles oprimits sota el règim del Xa. D'acord amb la seva concepció etapista, l'esquerra estalinista considerava que els moviments d'alliberament nacional, encara que progressistes, haurien d'esperar pacientment la culminació de la famosa revolució “democràtica i nacional”. El resultat d'aquesta política va ser contribuir a l'esclafament dels pobles balutxi, kurd, azerbaidjanès i àrab i va crear un abisme de desconfiança entre les nacions oprimides i les masses iranianes que perviu fins avui.

Cap a la revolució socialista

L'esgotament evident del règim dels mul·làs, i la decisió de la classe dominant iraniana de mantenir-lo costi el que costi, plantegen la perspectiva d'una crisi revolucionària que es desenvoluparà de manera tortuosa i contradictòria.

Igual que a la revolució de 1978-79, la decisió de les masses obreres i camperoles de trencar amb la situació de misèria a què es veuen condemnats, la voluntat d'emancipació de les nacions oprimides, i la rebel·lió de les dones i el jovent, que no suporten ni un minut més la brutal condemna a què les sotmet el règim, auguren una major extensió i radicalització de les protestes. Com va passar el 1978-79, aquest xoc entre les classes conduirà directament a posar a l'ordre del dia la qüestió del poder.

Per descomptat, el triomf la revolució no està garantit i troba al seu camí importants obstacles. El més gran és la debilitat política de l'esquerra revolucionària, mentre que les formacions d'origen estalinista segueixen lligades a les seves concepcions etapistes, buscant aquesta quimèrica “burgesia nacional i democràtica” cridada a culminar la primera fase de la revolució.

Tampoc no cal minusvalorar el risc de les ingerències i maniobres de l'imperialisme occidental. Bé directament, com en el cas dels kurds, o bé a través d'Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, com en el cas de Juzestan, l'imperialisme està tendint ponts amb els cercles dirigents dels moviments nacionalistes, amb vista a utilitzar-los contra un possible esclat revolucionari a Iran.

Davant aquests perills, el reforçament de les organitzacions independents de la classe obrera, entre els quals destaquen el Consell Organitzador de Treballadors de les Contractes del Petroli i el Consell Coordinador de Sindicats de Professors, així com altres organitzacions obreres creades en els darrers anys i que, malgrat la dura repressió, han protagonitzat importants lluites, com ara el Sindicat de Conductors d'Autobús de Teheran, el Sindicat de Treballadors del Sucre de Haft-Tappeh o el Sindicat de Metal·lúrgics d'Ahwaz, indiquen que la classe obrera està més preparada per jugar un paper independent en aquesta crisi política.

Foto1
A Iran s'obren grans possibilitats per impulsar una esquerra revolucionària.

La resposta repressiva del règim ja està accelerant la politització de les lluites sindicals i contra la carestia, i la consciència i l'autoorganització d'amplis sectors de la classe treballadora farà un salt endavant. A Iran s'obren grans possibilitats per al desenvolupament d'una esquerra revolucionària que, armada amb el programa del socialisme per enderrocar el règim, sigui capaç d'unificar les demandes immediates de la classe treballadora, la determinació del jovent i les dones iranianes, i les lluites dels pobles i nacions oprimides per la dictadura.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01