uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


La lluita de Mercedes s'ha convertit en una autèntica rebel·lió obrera tant contra l'ofensiva i arrogància de la patronal com contra l'estratègia de submissió, concessions i pau social impulsada per les direccions d'UGT i CCOO. Una rebel·lió que ha demostrat l'enorme determinació i força de la classe treballadora quan es posa en marxa.

Malgrat la campanya de criminalització llançada pel Govern Basc i els mitjans de comunicació; malgrat el xantatge i les amenaces del Director General, Emilio Titos, assenyalant que el NO a l'acord seria “clarament una aposta cap al precipici i l'inici de la fi del creixement d'aquesta fàbrica”; malgrat la campanya generalitzada de por i mentides dels dirigents d'UGT, CCOO, Ekintza i PIM signants de l'Acord… malgrat tots aquests obstacles, els resultats del referèndum organitzat per l'empresa, amb unes escassíssimes garanties democràtiques, han suposat una garrotada per a la multinacional i els sindicats signants i un pas endavant per a la plantilla i per a un sindicalisme de classe, democràtic i combatiu. Així ho assenyalaven també ELA, LAB i ESK en el seu comunicat després de la celebració del referèndum.

Un exemple de lluita i determinació

Encara que el SÍ ha aconseguit el 57% dels vots enfront del NO, amb una participació del 94%, la realitat és que entre les i els treballadors de taller, els que participen directament en la producció, els que són decisius a l'hora de fer funcionar la fàbrica, ha guanyat el NO: 1.807 nos enfront de 1.639 sís. Just el contrari de l'ocorregut en oficines, on el SÍ s'ha imposat per 502 vots enfront de 52, incloent-hi desenes d'alts càrrecs i directius.

És evident que molts treballadors que han votat SÍ ho han fet sota una tremenda pressió i amb una pistola apuntant-los en la templa. Treballadors que no van dubtar a sumar-se a les jornades de vaga impulsades per ELA, LAB i ESK, i a les assemblees i manifestacions, garantint l'èxit de la vaga i la completa paralització de la producció. El seguiment de les vagues ha estat sens dubte el millor termòmetre del veritable sentir de la plantilla. Un altre aspecte que també ha pesat entre molts treballadors que sí han estat en la batalla i han votat SÍ, han estat les conquestes arrencades a la patronal, conseqüència directa de les vagues convocades per ELA, LAB i ESK, i que els sindicats pro empresa signants de l'acord van boicotejar des del primer dia. La retirada de la sisena nit, la pujada salarial completament insuficient però per sobre del que oferia inicialment la patronal, o els 400 eventuals que passaran a ser indefinits… tot això hauria estat impossible sense les contundents vagues i mobilitzacions de la plantilla. Això ho han aconseguit tots els treballadors que han lluitat i els sindicats que sí han combatut!

L'aparell burocràtic d'UGT I CCOO al servei d'Emilio Titos

Durant més de dues dècades, especialment després de la crisi de 2008, tant UGT com CCOO i PIM (sindicat groc), han utilitzat les seves posicions majoritàries en el comitè d'empresa per a cedir a les pretensions de la patronal: acceptant el treball la nit dels dissabtes, que van introduir amb la signatura del Conveni de 2017, introduint més flexibilitat i contractes brossa, o fomentant la discriminació entre treballadors mitjançant dobles escales salarials. Una estratègia en línia amb el sindicalisme de desmobilització i d'acords podrits amb la patronal que practiquen dia a dia els dirigents d'UGT i CCOO.

Amb aquests precedents, la direcció de l'empresa va decidir donar una nova volta de rosca, pretenent introduir la sisena nit de treball i pujades salarials irrisòries: 0% en 2021, a canvi d'una paga única no consolidable de 2.000 euros bruts, el 5% en 2022 i un 2% anual els següents 4 anys. Aquesta proposta suposava una pèrdua salarial de més de 10.000 euros per treballador. No obstant això, van cometre un greu error. Van creure que la plantilla tindria la mateixa actitud submisa i dòcil dels dirigents d'UGT, CCOO, Ekintza i PIM. Res més lluny de la realitat!

Després d'aquesta proposta, una autèntica burla per als treballadors, ELA, LAB i ESK van plantejar la necessitat de plantar cara a l'empresa, i van posar sobre la taula un pla de vagues i mobilitzacions exigint la retirada de la sisena nit, acabar amb la flexibilitat i una pujada salarial d'acord amb l'IPC. Un pla que des del principi va ser boicotejat activament pels sindicats que tenien majoria en el Comitè, negant-se a convocar les jornades de vaga i atacant, en un front comú amb la direcció de la multinacional i el Govern Basc, els sindicats que sí que estaven lluitant.

Però aquest boicot va tenir l'efecte contrari: va augmentar la indignació entre la plantilla, va fer que els piquets massius a les portes de l'empresa augmentessin dia a dia, que la vaga paralitzés la producció, i que la confiança dels treballadors en les seves pròpies forces s'enfortís. Per aquestes raons, els sindicats signants, en coordinació amb l'empresa i el Govern Basc, es van llançar desesperadament a aconseguir un acord per a posar fi a una lluita que s'havia convertit per dret propi en una referència per al moviment obrer d'Euskal Herria. Finalment, el 12 de juliol, van signar un preacord que es van negar a explicar en les Assemblees democràtiques de treballadors que ja hi havia convocades.

Foto1
"El boicot a la vaga dels sindicats que tenien majoria en el Comitè va tenir l'efecte contrari: va augmentar la indignació entre la plantilla, va fer que els piquets massius a les portes de l'empresa augmentessin dia a dia"

Després de la signatura del preacord, la plantilla va continuar mostrant una vegada més la seva determinació d'anar fins al final. En una Assemblea massiva amb més de 2.000 treballadors, a mà alçada, es votava mantenir les vagues previstes per al 13, 14 i 15 de juliol, i votar NO al preacord de la vergonya. Aquests dies els piquets a les portes de la fàbrica van ser encara més massius, i la vaga va arribar al 90% de la producció paralitzant-la completament. I tot enmig d'una vergonyosa campanya de xantatge i por per part de la multinacional, els mitjans de comunicació i els dirigents d'UGT i CCOO, de cara a garantir costés el que costés la victòria del SÍ.

Mercedes marca el camí. Per un sindicalisme de classe, democràtic i combatiu!

Aquesta vaga ha servit per a demostrar com es lluita contra l'acció mafiosa d'una gran multinacional i tots els seus sequaços. Ha estat un autèntic model de quin és el camí a seguir.

En primer lloc, entenent que qualsevol concessió patronal només serà conseqüència d'una lluita massiva i organitzada de manera democràtica per part dels treballadors, mitjançant la vaga i l'acció directa. No es pot arrencar en una taula de negociació el que abans no s'arrenca als carrers i en la lluita. És així com ELA, LAB, ESK i la plantilla han aconseguit eliminar la sisena nit, i han incrementat de 2.000 a 4.000 euros bruts i del 5% al 6% la proposta salarial inicial de l'empresa. Però fins i tot amb aquests increments, la inflació galopant que ja és dos dígits suposa una reducció salarial real del 10%. Per això, correctament, ELA, LAB i ESK s'han oposat fermament al preacord, perquè la principal reivindicació de la vaga era IPC sí o sí!

En segon lloc, en aquesta batalla s'ha implicat el conjunt de la plantilla, aprovant cada pas, cada proposta en assemblees democràtiques, on tothom pot defensar les seves opinions, sense parany ni cartó, i amb votacions a mà alçada, com sempre s'ha fet entre la classe obrera. De fet, els companys i companyes d'ELA, LAB i ESK van convidar els dirigents de la majoria del Comitè, d'UGT i CCOO, a participar i plantejar els seus punts de vista. A pesar que desenes d'afiliats de CCOO i UGT sí ho han fet, escoltat els arguments dels convocants i participat en les vagues i mobilitzacions, no ha ocorregut el mateix amb els seus dirigents, amagats en els seus despatxos i maniobrant amb els directius de la multinacional per a desactivar el conflicte a tota costa.

Foto1
"En aquesta batalla s'ha implicat el conjunt de la plantilla, aprovant cada pas, cada proposta en assemblees democràtiques, on tothom pot defensar les seves opinions i amb votacions a mà alçada"

Aquest mètode, d'assemblees democràtiques, obertes i públiques, ha deixat a més en evidència la furibunda campanya deslligada pels mitjans de comunicació capitalistes sobre les “majories” i les “minories” del comitè d'empresa de cara a tractar de deslegitimar la vaga. Però, quina major democràcia i transparència pot haver-hi que la de les assemblees massives públiques i obertes en viu i en directe? Per què no van acudir-hi els delegats de la majoria del Comitè, d'UGT, CCOO, Ekintza o PIM, si estaven tan convençuts de les seves posicions? Per què van decidir tot amb l’empara de la direcció, sense explicacions i d’esquena als treballadors? Aquesta manera d'actuar, a la qual tan acostumats ens té la burocràcia d'UGT i CCOO, com va ocórrer amb el Conveni del metall a Cadis, posa en evidència la seva fallida política i sindical.

Un altre punt fonamental ha estat estendre la solidaritat amb el conflicte, cosa que hem fet molt conscientment des d’Ezker Iraultzailea – Esquerra Revolucionària i Sindicalistes d'Esquerra, posant totes les nostres forces al servei de la victòria dels treballadors. Hem elaborat 7 octavetes diferents i n’hem distribuït prop de 10.000 durant les jornades de vaga i de cara al referèndum en l'empresa. També hem impulsat un manifest de solidaritat que ha recaptat centenars de signatures de delegats i afiliats sindicals, molts de CCOO i UGT, i d'activistes i moviments socials, i hem impulsat una campanya de vídeos per a transmetre tot l'alè de la classe treballadora d'Euskadi, de l'Estat espanyol i internacional a les i els treballadors de Mercedes en lluita. Una campanya de solidaritat a la qual es van sumar els companys i companyes d’Ikasle Sindikatua – Sindicat d’Estudiants.

La lluita de Mercedes ha coincidit a més amb les vagues del metall d’Araba i Bizkaia pels seus Convenis i amb la lluita d'altres empreses que enfronten exactament la mateixa situació, com Aernnova-Burulan. En aquesta empresa, els treballadors i treballadores van aprovar en Assemblea una Resolució plantejant la necessitat de reprendre, aprofitant l'exemple del conflicte de Mercedes, les vagues del metall d’Araba pel Conveni del sector. Aquest és un punt crucial que podria haver donat un impuls encara major a la lluita conjuminant a les indústries auxiliars i al conjunt del metall d’Araba, i posant contra les cordes la patronal tant a Mercedes com al metall. Cal unificar els conflictes per a multiplicar la nostra força!

Foto1
"Un altre punt fonamental ha estat estendre la solidaritat amb el conflicte, cosa que hem fet molt conscientment des d’Ezker Iraultzailea i Sindicalistes d'Esquerra"

Hem d'aixecar una alternativa de classe enfront de la patronal, i enfront del capitalisme!

La lluita de Mercedes, com la de Cadis fa uns mesos o més recentment la de Cantàbria, ha estat un far per a milions de treballadors i treballadores que sofreixen la dura ofensiva de la patronal, la precarietat laboral massiva i l'enfonsament dels salaris fruit de l'escalada descontrolada de la inflació. Una situació que contrasta amb la dels capitalistes, que fan fabulosos negocis gràcies a la inflació, a l'especulació i a estrènyer-nos les rosques encara més als treballadors. Així és també en el cas de Mercedes-Benz: 14.200 milions de benefici net en 2021, un augment del 254%, i 250 milions repartits en dividends des de 2016. Per contra, el salari mig anual de la fàbrica des de 2015 va descendir en un 18%.

La lluita de Mercedes ha suposat un nou jaló en la rebel·lió que s'està gestant en el si de la classe obrera. En aquests anys els treballadors i treballadores hem pagat molt durament les conseqüències de la profunda crisi que pateix el capitalisme, de la pandèmia, de la guerra imperialista... I això no hauria estat possible sense la col·laboració activa dels dirigents sindicals de CCOO i UGT, tal com hem vist a Nissan, a Cadis, a la sanitat i l'educació públiques. La lluita de Mercedes ha despullat de nou aquesta política criminal de pau social, que garanteix per sobre de tot els beneficis empresarials a costa d'una major explotació i empobriment de la classe treballadora.

Però també ha posat en evidència la política de col·laboració de classes, d’“unitat nacional” dels dirigents de l'esquerra parlamentària, des d’UP fins a EH Bildu, que es neguen a convertir conflictes com el de Mercedes en una palanca per a canviar les coses de manera radical. Una acció que serviria no només per a enfortir aquestes lluites, sinó per a elevar el nivell de consciència de la classe treballadora i modificar favorablement la correlació de forces de cara a confrontar amb la dreta i la patronal. El que segur que no serveix per a avançar per aquest camí és justificar acords com el que s'ha signat a Mercedes.

La classe treballadora, en acció, ha tornat a demostrar que està a l'altura de les circumstàncies, com ja va fer a Cadis o a Cantàbria. Per això mateix necessitem aixecar una esquerra classista, internacionalista i anticapitalista. Necessitem construir Ezker Iraultzailea – Esquerra Revolucionària a Euskal Herria i a tots els territoris.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01