uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


Fora les tropes de Putin, fora l'OTAN, a baix el militarisme imperialista!

La invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus, i la resposta militarista de l'imperialisme nord-americà i europeu, han precipitat la crisi més gran del sistema capitalista des de la Segona Guerra Mundial. El malparat equilibri de l'ordre internacional afavorit per Washington després de la caiguda de l'URSS ha saltat pels aires.

La posició pro-OTAN de l'esquerra reformista

Les terribles imatges dels bombardejos ordenats pel règim de Putin contra ciutats ucraïneses, els milers de morts, la destrucció de centenars d'objectius militars i infraestructures civils, l'èxode de quatre milions de dones, nens i ancians fora de les fronteres del país… estan commocionant el món. Alhora, els horrors d'aquesta guerra són utilitzats pels governs de l'OTAN per amagar la seva responsabilitat directa mitjançant una campanya de manipulació menyspreable.

La socialdemocràcia tradicional ha tornat a capitular davant la seva burgesia nacional, assumint l'infame paper d'agència propagandística de l'imperialisme nord-americà i europeu. El seu objectiu és evident: blindar la unitat nacional i la pau social amb els nostres explotadors al preu que sigui.

Però aquest enfonsament socialpatriota, cal dir-ho amb honestedat, també afecta la nova esquerra reformista.

Des de Die Linke, passant per Syriza fins a Unides Podem, la seva subordinació pro-OTAN és un fet escandalós. Votant a favor de l'enviament d'armes al Govern de Zelenski, aplaudint les sancions econòmiques contra Rússia, recolzant els programes d'austeritat que estan per arribar, reprodueixen fonamentalment la propaganda de guerra dissenyada des de Washington i Brussel·les.

Foto1
La socialdemocràcia tradicional ha tornat a capitular davant la seva burgesia nacional, assumint l'infame paper d'agència propagandística de l'imperialisme nord-americà i europeu.

La confusió ha arribat a extrems lamentables. En no poques publicacions d'organitzacions que es reclamen “revolucionàries” es pot llegir que l'exèrcit ucraïnès, la guàrdia nacional i les anomenades “milícies ciutadanes”, nodrides d'abundants elements feixistes entre les seves tropes i comandaments[1], i armades i instruïdes per l'imperialisme occidental, estan lliurant una guerra “d'alliberament nacional” progressista, i han de ser recolzats pels treballadors del món. Alguns fins i tot s'atreveixen a comparar aquest tipus de “resistència” amb la dels obrers i camperols espanyols que van empunyar les armes contra el feixisme i van lluitar per la revolució socialista entre el 1936 i el 1939.

Confondre la contrarevolució amb la revolució sempre condueix al desastre. Els qui mantenen aquesta posició han renunciat a una política d’independència de classe, socialista i internacionalista.

El nacionalisme gran rus i el seu paper reaccionari

D'altra banda, l'esquerra estalinista considera que la invasió d'Ucraïna és una acció legítima davant de l'expansió de l'OTAN, recolza incondicionalment Putin, la seva política nacionalista i repressiva, i nega vehementment que els capitalistes russos persegueixin un objectiu imperialista amb la guerra.

Després de la desintegració de l'URSS i la restauració capitalista, les polítiques neoliberals ordides des de Washington, i recolzades amb entusiasme pels buròcrates estalinistes, van enfonsar les condicions de vida del poble rus.

Com hem assenyalat en declaracions anteriors[2], la correlació de forces internacional va patir un tomb decisiu a favor de l'imperialisme nord-americà. Totes les promeses fetes a Mikhaïl Gorbatxov que l'Aliança Atlàntica no s'expandiria cap a l'Est van ser una estafa[3]. Hongria, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Bulgària, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Albània, Croàcia i Montenegro es van integrar a l'OTAN entre el 1999 i el 2017, acceptant l'establiment de bases militars nord-americanes i el desplegament de míssils.

Com es va posar de manifest en la negociació amb Moscou dels passats desembre i gener, Washington va rebutjar rotundament la petició russa que Ucraïna renunciés a entrar a l'Aliança Atlàntica per assegurar un espai desmilitaritzat.

Dit això, i subratllant-ne l'enorme importància, considerar que les intencions de Putin en aquesta guerra són merament “defensives” és viure en un conte de fades. Només cal analitzar els seus inflamats discursos negant l'existència de la nació ucraïnesa per entendre els seus veritables objectius. Quan Putin qualifica el programa de Lenin i de la Revolució d'Octubre de criminal per haver reconegut el dret a l'autodeterminació d'Ucraïna i de les nacions que es van integrar a l'URSS, demostra que tant ell com els capitalistes que li donen suport són vehements anticomunistes i uns nacionalistes gran russos dignes hereus de l'imperialisme tsarista.

Els interessos en pugna

La guerra d'Ucraïna és molt més que la invasió militar russa. És l'esdeveniment més transcendental en l'enfrontament que sostenen dos blocs imperialistes pel domini de les cadenes globals de producció, dels fluxos de capital, de les rutes comercials, de les matèries primeres clau i d'àrees de valor geoestratègic.

Sabem que el doble raser i la hipocresia dels EUA i els seus aliats europeus no coneixen límits. Els seus discursos indignats acusant Putin de “violar el dret internacional”, surten de boca dels mateixos cínics que van finançar les milícies gihadistes a l'Orient Mitjà i Àsia Central, que van desmembrar el cos viu de la Federació Iugoslava i van encoratjar les terribles matances dels Balcans, que van arrasar l'Iraq i l'Afganistan, el Iemen i Líbia… i que han causat almenys 900.000 morts i 38 milions de desplaçats i refugiats des de l'11-S.

Tot i això, les coses han canviat molt en les relacions internacionals de les dues últimes dècades.

Foto1
La hipocresia dels Estats Units i els seus aliats no coneix límits. Els mateixos que van encoratjar les terribles matances dels Balcans o que van arrasar Iraq i l'Afganistan ara acusen Putin de “violar el dret internacional"

El capitalisme occidental s'ha sumit en una crisi permanent des del 2008, i els EUA no fan res més que encaixar revés rere revés. Les seves derrotes a l'Iraq, a Síria, davant de l'Iran, o el seu estrepitós enfonsament a l'Afganistan, han deixat en evidència la decadència que corroeix la primera potència mundial. Aquest fet objectiu és aprofitat per uns adversaris que s'han enfortit notablement durant aquest període.

Hem analitzat en nombrosos materials les raons que han portat la Xina a esdevenir una superpotència econòmica, financera, tecnològica i militar[4].

Gràcies a una inversió massiva de capital, la Xina ha passat a ser la fàbrica del món i ha produït un terç de les manufactures globals, el 53,3% de l'acer i el 57% de l'alumini. El gegant asiàtic copa el 15,2% del total d'exportacions mundials, davant dels EUA (8,45%), Alemanya (8,1%) i el Japó (3,8%) (OMC, 2020).

A la Xina es graduen avui més científics i enginyers que als Estats Units, Europa, el Japó, Taiwan i Corea del Sud junts. La potència asiàtica s'ha col·locat al capdavant en el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial (IA), amb una quota en la producció mundial de robots industrials que ha crescut del 3,2% el 2010 al 31% el 2020. La perspectiva és que el gegant asiàtic es pugui convertir el 2022 en el segon productor de semiconductors del món, només per darrere de Taiwan.

Si observem com ha enfrontat la pandèmia el règim de Beijing, la comparació no deixa cap dubte: els EUA multiplica per 400 la mortalitat xinesa, i Alemanya ho fa per 200. Aquests èxits no poden amagar l'extrema explotació de la classe obrera sota el capitalisme d'Estat xinès, l'absència de llibertats democràtiques i sindicals, i l'extensió d'una desigualtat lacerant: l'1% dels multimilionaris posseïa el 30,6% de la riquesa del país el 2020[5].

La penetració de la Xina al mercat global és aclaparadora. A l’Amèrica Llatina els seus crèdits superen el total concedit pel Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament i altres agències imperialistes occidentals a la darrera dècada. El novembre del 2020 va patrocinar el Tractat d'Associació Regional Integral i Econòmica, signat per 15 països de la regió d'Àsia-Pacífic que sumen més de 2.200 milions d'habitants, representen prop d'un terç de l'economia mundial i un PIB combinat d'uns 26,2 bilions de dòlars.

A l'Àfrica, un continent clau en minerals i matèries primeres estratègiques, les inversions xineses han crescut entre el 2014 i el 2018 un 43%, mentre les dels EUA descendien un 30,4%, les de la Gran Bretanya un 26,9% i les de França un altre 11,7%.

Totes aquestes dades, i moltes més que per raons d'espai són impossibles de citar, mostren la reculada dels EUA com a potència hegemònica. Però la Casa Blanca no acceptarà mai un lloc secundari a l'escena mundial sense una lluita a mort. I encara menys perdre la seva influència decisiva al vell continent a mans dels seus adversaris.

La Xina i Rússia

Lenin va estudiar àmpliament el fenomen de l'imperialisme i el va qualificar com l’etapa monopolista del capitalisme. Però el desenvolupament del capitalisme monopolista d'Estat i la lluita imperialista no es pot reduir a una simple fórmula, inclou molts elements que estan sotmesos a una transformació constant: “… sota el capitalisme és inconcebible un repartiment de les esferes d'influència, dels interessos, de les colònies, etc., que no sigui per la força dels qui hi participen, la força econòmica, financera, militar, etc. I la força dels qui participen en el repartiment canvia de manera desigual, ja que el desenvolupament harmònic de les diferents empreses, trust, branques industrials i països és impossible sota el capitalisme. Fa mig segle Alemanya era una insignificança comparant la seva força capitalista amb la de la Gran Bretanya; el mateix es pot dir en comparar el Japó amb Rússia. És concebible que en deu o vint anys la correlació de forces entre les potències imperialistes romangui invariable? És absolutament inconcebible”[6].

Això és precisament el que va passar al llarg del segle XX després de les dues grans guerres, amb la consolidació de l'imperialisme nord-americà i el desplaçament de la Gran Bretanya i Alemanya. Un procés similar s'està obrint pas actualment amb la irrupció de l'imperialisme xinès i el seu aliat rus, especialment després de la Gran Recessió del 2008.

El marxisme explica que tant a la natura com en els processos socials i econòmics mai no existeixen fenòmens purs i estàtics.

La correlació de forces interimperialistes i la lluita de classes estan en transformació permanent. I si partim de l'anàlisi dialèctica de Lenin entendrem millor les contradiccions que recorren el capitalisme mundial i el paper de Rússia.

A la història del capitalisme van existir poders imperialistes que no destacaven per la seva capacitat d'exportació de capital, qualitat que alguns “teòrics” pretenen indispensable per qualificar una nació d'imperialista. L'exemple de Portugal és clar: un país endarrerit, depenent de l'imperialisme anglès, explotava colònies a l’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que englobaven més de 200 milions de persones.

Es pot dir el mateix de l'Imperi tsarista. La capacitat d'exportació de capital era mínima, la base industrial la devia a la massiva inversió francesa i anglesa, i s'entrellaçava amb formes feudals d'explotació al camp. Això no va impedir a l'autocràcia dominar militarment i burocràticament nacions i territoris, emprendre el saqueig imperialista de la seva producció agrària, dels seus recursos minerals i energètics, i sotmetre'ls a l'opressió cultural i nacional més despietada.

Actualment, Rússia és un país capitalista desenvolupat, on els grans monopolis dominen les relacions de producció. És un capitalisme monopolista d'Estat, on l'elit empresarial –els anomenats eufemísticament “oligarques” per la premsa occidental, com si als EUA o Europa no existissin– va aconseguir la seva posició gràcies al saqueig i la privatització de la propietat nacionalitzada que existia sota la URSS. Aquesta classe capitalista s'ha emancipat del tutelatge occidental durant les darreres dècades, ha abraçat el credo nacionalista gran rus i dóna suport, per conveniència, al Govern bonapartista de Putin.

Recolzant-se en un fort creixement econòmic[7], en un enorme poder militar que inclou un potent arsenal nuclear, el règim de Putin ha modificat substancialment el paper de Rússia a l'escena internacional fins a posicionar-la com una baula de la cadena imperialista, encara que jeràrquicament inferior a altres potències.

Des del 2008, després de la invasió de Geòrgia per impedir la seva integració a l'OTAN, no ha deixat d'intervenir amb èxit a les nacions de l'antiga Unió Soviètica o amb les que mantenia relacions d'especial interès estratègic, com Síria. La seva aliança amb la Xina s'ha enfortit notablement des del 2014, i Moscou ha actuat com un subcontractista econòmic i militar de Beijing a l'Àfrica[8], l'Orient Mitjà i els països de l'Amèrica Llatina.

Foto1
L'aliança de Rússia amb la Xina s'ha enfortit notablement des del 2014 i Moscou ha actuat com un subcontractista econòmic i militar de Beijing a l'Àfrica, l'Orient Mitjà i els països de l'Amèrica Llatina.

L'aliança xinès-russa es basa en interessos materials i geopolítics de llarg abast. El consum de cru per part de la Xina suposa el 10% de la producció global i la demanda d'energia puja al 20% del total. Rússia li ofereix un avantatge crucial: la possibilitat de transportar per via terrestre els hidrocarburs que Beijing necessita, sortejant l’embut de l'Estret de Malaca i el Mar del Sud de la Xina per on passen actualment el 80% de les seves importacions. L'amenaça que la flota nord-americana pogués obstruir aquest corredor marítim, molt més després de la firma de l'Acord Militar de l'AUKUS, no és cap broma.

El 2020 Rússia es va convertir en el primer proveïdor de carbó, el segon proveïdor de petroli[9], i el tercer de gas natural i de productes agrícoles del mercat xinès. El 2021 els intercanvis comercials de les dues nacions van pujar a la xifra rècord de gairebé 147.000 milions de dòlars (un 35,8% més que el 2020), amb un saldo comercial favorable a Moscou de 11.757 milions. Durant la visita del president Putin a Xi Jinping setmanes abans de la guerra, es va anunciar oficialment que el comerç bilateral augmentaria fins als 250.000 milions de dòlars per al 2024.

No és casualitat que la potència d'aquest bloc, i les proves evidents de la reculada nord-americana, hagin provocat un reposicionament de molts vells aliats de Washington. Un nou repartiment del món està en marxa.

Perspectives per a la guerra

La situació a Europa també presenta trets adversos per als Estats Units. La penetració del capital xinès és tan important que el Govern de Biden ha hagut de reaccionar amb la màxima duresa, molt més després de la derrota humiliant a l'Afganistan.

El 2020 la Xina es va alçar com a primer soci comercial de la UE, encara que ja ho era d'Alemanya des del 2015. Amb dades d'agost del 2021, les 30 empreses incloses a l'índex borsari alemany DAX van realitzar a la Xina al voltant del 15% de les vendes[10]. L'intercanvi comercial entre la Xina i els 17 països d'Europa Central i Oriental va créixer des del 2012 una mitjana anual del 8%, fins a assolir el 2020 els 103.450 milions de dòlars. El mateix es pot dir de les relacions estretes entre Itàlia i Grècia amb el règim de Beijing. Les dades omplirien pàgines senceres.

Trump va llançar una guerra comercial i va recollir un fracàs estrepitós. Però les coses s'han posat realment serioses durant la pandèmia, i Biden ha forçat la situació a Europa fins a portar-la al límit.

Els EUA són conscients de les contradiccions que hi ha entre els membres de la UE i les vol aprofitar ficant una falca contra el poder alemany. Han estat ferms partidaris del Brexit, han pressionat durament Berlín per frenar els seus vincles amb la Xina i amb Rússia (paralitzant el gasoducte Nord Stream II), i s'han mostrat completament intransigents en la negociació amb Putin respecte a Ucraïna.

És un fet que Biden i la seva Administració han tocat els tambors de guerra amb frenesí perquè aquest conflicte els permet agenollar Europa com una obedient aliada en la seva batalla contra la Xina i Rússia.

La propaganda otantista amaga acuradament aquests fets. La intervenció militar de Moscou obeeix, per tant, a circumstàncies objectives que s'han estat forjant durant anys. Donant un fort cop de puny a la taula i mostrant la seva força militar a Ucraïna, poden assegurar-se un cinturó de seguretat imprescindible i consolidar una posició dirigent en els assumptes mundials.

Només un neci podria pensar que Putin, el seu Estat Major i la burgesia russa en definitiva, s'han llançat a la invasió d'Ucraïna sense comptar amb l'aprovació del règim xinès i la garantia del suport davant les contingències de la guerra. Tot al contrari.

Foto1
Biden i la seva Administració han tocat els tambors de guerra amb frenesí perquè aquest conflicte els permet agenollar Europa com una obedient aliada en la seva batalla contra la Xina i Rússia.

Tot i la propaganda de l'imperialisme occidental sobre la capacitat de resistència de l'exèrcit i la guàrdia nacional ucraïnesos, és més que evident la superioritat militar russa. Més de 500 objectius militars i 2.000 infraestructures estratègiques destruïdes, ciutats com Mariupol reduïdes a ruïnes, moltes altres tancades i assetjades, un control absolut de l'aire, i la utilització de míssils hipersònics d'alta precisió que han generat una gran inquietud a les casernes generals de l'OTAN. Rússia s'ha assegurat tots els accessos al Mar Negre, al d'Azov i ha avançat notablement a tot el Donbàs.

Òbviament, si el règim rus va especular amb una victòria llampec que el portaria en pocs dies a enderrocar Zelenski i col·locar un Govern titella amb el qual negociar fàcilment, els fets han descartat aquesta hipòtesi. Però és absurd suposar que Moscou no té capacitat per arrasar Kíev, o que la suposada paràlisi en el seu avenç cap a la capital és fruit de problemes de proveïment.

En les condicions de la guerra moderna, sobretot de la guerra urbana, la resistència contra un exèrcit d'envergadura es pot prolongar utilitzant massivament determinat material: antitancs, sistemes antiaeris portàtils, franctiradors, grups tàctics. La possibilitat d'ocupar Ucraïna per part de l'exèrcit rus tampoc no era una opció creïble, molt més després de les experiències de l'imperialisme nord-americà a l'Iraq i l'Afganistan. Putin i el seu Estat Major no tenien aquesta perspectiva al cap. El seu objectiu era reduir la capacitat militar ucraïnesa al mínim, destruir les seves infraestructures econòmiques clau (es calcula que el PIB retrocedirà aquest any més d'un 30%), i forçar un acord avantatjós que asseguri la no-integració d'Ucraïna a l'OTAN, el seu estatus de neutralitat, i fins i tot guanys territorials al Donbàs.

Els EUA i la UE han realitzat moltes declaracions solemnes de suport al poble ucraïnès. Segons les seves fonts han enviat proveïments militars valorats en més de 2.000 milions de dòlars des que van començar els combats. Però continuen rebutjant la petició de Zelenski de tancar l’espai aeri d’Ucraïna perquè implicaria un enfrontament directe entre l’OTAN i Rússia.

Els fets són com són. Biden i el Departament d'Estat han portat el poble ucraïnès a un atzucac, i els servils nacionalistes reaccionaris que dominen el Govern a Kíev i els seus socis d'extrema dreta ho estan utilitzant com a carn de canó.

Les negociacions per a un acord

Quan la guerra entra al seu segon mes, el Govern de Zelenski es troba contra l'espasa i la paret i Ucraïna corre el risc de patir una destrucció encara més gran. Per això, en l'última negociació a Turquia del 29 de març, les possibilitats d'un acord s'han visualitzat amb més claredat.

Citem textualment el diari otantista El País: “L'equip de negociació ucraïnès ha manifestat que Ucraïna segellaria la seva neutralitat i, per tant, renuncia a entrar a l'OTAN ―com exigeix ​​el president Vladímir Putin― sempre que Kíev compti amb garanties de seguretat al seu territori ofertes per tercers països. Per primera vegada, el Govern de Kíev també ha parlat de negociar la situació de Crimea —que Moscou es va annexionar amb un referèndum il·legal el 2014— encara que d'aquí a un període de 15 anys i de parlar sobre l'estatus de la regió de Donbàs, però en una reunió entre Zelenski i Putin que sembla ara més propera (…) Per la seva banda, el viceministre de Defensa rus, Alexander Fomin, ha anunciat que, per avançar en el diàleg i 'augmentar la confiança mútua', Moscou ha decidit 'reduir dràsticament les operacions militars' a les àrees de Kíev i Chernihiv”[11]. Just a l'endemà de la reunió a Istanbul, el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, va viatjar a la Xina.

Aquest gir ha contrariat molt Washington. Després de la gira de Biden per Polònia, en què va exercir de comandant en cap de les forces ucraïneses acusant Putin de criminal de guerra i cridant al seu enderrocament, el secretari d'Estat Antony Blinken s'ha mostrat “escèptic” davant les negociacions d'Istanbul afirmant que no hi ha senyals que “avancin de manera efectiva”. El mateix ha assenyalat Boris Johnson, fidel gosset faldiller.

En definitiva, l'imperialisme nord-americà farà tot el possible per sabotejar un possible acord, i mourà el seu fils a Ucraïna utilitzant els nombrosos punts de suport amb què compta, tant al Govern, com a l'exèrcit i entre les formacions d'ultradreta. Les negociacions seran molt tortuoses i la guerra es pot empitjorar en moments determinats, però les tendències que empenyen a un acord abans o després són molt poderoses.

L'altra part afectada directament és la UE. Tot i que aparentment les esquerdes entre els seus components s'han soldat, i la seva aliança amb els Estats Units sembla més forta que mai, les contradiccions internes són enormes i les diferències amb l'estratègia de Washington visibles.

La política de sancions contra Rússia ha tingut efectes en dues direccions. Des del començament de la invasió el 24 de febrer, 380 companyies i multinacionals han abandonat Rússia, s'han expulsat una sèrie de bancs russos del sistema SWIFT i s'han congelat les reserves del país a l'estranger (300.000 milions de dòlars)[12]. Com a conseqüència, el ruble ha arribat a perdre en determinats moments un 40% del valor respecte al dòlar, la inflació s'ha disparat i el PIB rus podria caure entre un 8% i un 10% el 2022.

Foto1
Tot i que aparentment les esquerdes entre els països de la UE s'han soldat i la seva aliança amb els EUA sembla forta, les contradiccions internes són enormes i les diferències amb l'estratègia amb Washington visibles.

Però les sancions també han esdevingut un boomerang contra l'economia europea. És impossible tallar els lligams econòmics amb Rússia i la Xina[13]. Si el flux de gas rus s'interromp cap a Alemanya, el seu PIB es desplomaria com a mínim un 5%, la caiguda més gran des de la Segona Guerra Mundial, es dislocaria el seu sector industrial i les seves exportacions es veurien durament afectades, en benefici dels EUA.

L'agència Europa Press citava un comunicat del 30 de març dels principals sindicats alemanys, en què alertaven que la imposició d'un embargament al subministrament d'energia procedent de Rússia, no només comportaria tancaments d'empreses i acomiadaments massius, sinó també el col·lapse de les cadenes de producció a Europa, amb greus conseqüències socials.

Les tres quartes parts del gas que importen els països de la Unió Europea procedeixen de Rússia[14], i els EUA encara no han aconseguit el seu objectiu de trencar amb el subministrament. És més, segons el Centre for Research on Energy and Clean Air[15], des del 24 de febrer fins al 30 de març, la UE ha desemborsat a Rússia més de 22.000 milions d'euros: gairebé 14.000 per gas, més de 7.500 per petroli i més de 600 per carbó.

Els efectes econòmics i socials de les sancions és clar que es noten a Rússia[16]. Però en els darrers anys la seva economia ha estret els seus lligams amb altres països fora del bloc occidental. El seu deute públic es limita al 18% del PIB, molt inferior al de la resta de països europeus, i ha aconseguit acumular unes reserves en dòlars de més de 630.000 milions (tot i que la meitat bloquejades per Occident). La Xina representa el 18% del comerç total de Rússia, i gran part d'aquest intercanvi es realitza ja en iuans i rubles.

La idea que Rússia està aïllada és una fantasia. Les últimes setmanes de març, dues grans companyies petrolieres índies estatals, Indian Oil Corporation i Hindustan Petroleum Corporation Ltd, han comprat juntes gairebé cinc milions de barrils de cru rus i el pagament serà realitzat en rupies.

Com escriu Rafael Poch: “Des que fa vuit anys es van imposar sancions a Rússia per l'annexió de Crimea, la participació del dòlar al conjunt dels pagaments internacionals ha disminuït 13,5 punts: va passar del 60,2% el 2014 al 46 ,7% el 2020 (…) Cap BRIC ha participat en les sancions contra Rússia: ni l'Índia, ni el Brasil de Bolsonaro, ni l'Àfrica del Sud, ni l'atlantista Turquia, ni els països del Golf, ni per descomptat la Xina... Dimecres, la conferència de ministres d'Exteriors de l'Organització de la Conferència Islàmica (57 països membres) va rebutjar sumar-se a les sancions contra Rússia. Cap país d'Àfrica, ni d'Àsia Occidental i Central no ha imposat sancions a Rússia i a l'Àsia Oriental només ho han fet Singapur i el Japó, amb la Xina i l'Índia marcant la línia general. Encara més significatiu, Aràbia Saudita està mantenint converses amb la Xina per comerciar a iuans el pagament del seu petroli. El 25% del petroli saudita va a la Xina. Que el petroli deixi de vendre's en dòlars, no equival a una fallida de l'economia dels Estats Units?”[17].

L'estratègia dels EUA de perllongar la guerra a qualsevol preu i arrossegar Europa està sent resposta per Putin amb “artilleria pesada”. Moscou ha exigit el pagament en rubles del subministrament de gas i petroli a la UE. Alemanya i altres països de moment s'han negat, però si l'escalada continua, i es produís un tall de subministrament, l'actual situació d'estaflació aguda podria desembocar en una recessió gegantina a Occident, i conseqüentment en un ascens de la lluita de classes a tot el món[18]. La perspectiva d'esclats socials no deixa de crear una preocupació enorme als Governs europeus.

La guerra d'Ucraïna i la batalla entre les potències pel repartiment del món han provocat una escalada de militarisme. El nou pla de rearmament alemany per valor de 100.000 milions d'euros per a aquest any, va ser seguit dels acords de la Cimera de Versalles, pels quals els països de la UE es van comprometre a invertir el 2% del PIB en defensa. La Xina gastarà 229.470 milions de dòlars al seu exèrcit durant el 2022, una xifra rècord després que el seu pressupost militar augmentés un 6,8% el 2021 i un 6,6% el 2020[19]. I els EUA assoliran un nou rècord en el pressupost militar (813.000 milions de dòlars), 3 vegades superior al de Beijing i 10 al de Moscou, amb un nou increment del 4%.

A ningú no se li escapa que cada dòlar i euro invertit en aquests projectes de la mort sortiran de més retallades socials, de destruir la sanitat i l'educació públiques, d'enfonsar els salaris, de la precarització i l'empobriment de centenars de milions d'homes, dones i nens.

Foto1
Cada dòlar i euro per a armament sortirà de més retallades socials, enfonsar els salaris, la precarització i l'empobriment de centenars de milions d'homes, dones i nens.

Per una política internacionalista i d'independència de classe

Els comunistes revolucionaris denunciem la responsabilitat criminal de l'OTAN, de l'imperialisme nord-americà i europeu en aquesta guerra. Seguint l'exemple de Lenin, lluitem pels drets nacionals i democràtics de la nació ucraïnesa, aixafats històricament per l'imperialisme tsarista i l'estalinisme. Però no ens fem la falsa il·lusió, per altra banda reaccionària, que aquests drets es puguin assolir sota el Govern de Zelenski i el seu exèrcit. Només l'impuls d'una acció revolucionària i socialista de la classe obrera, que trenqui tota mena de subordinació a qualsevol dels blocs imperialistes, podrà dur a terme l'autèntic alliberament nacional i social d'Ucraïna.

Exigim la retirada immediata de les tropes russes, i denunciem amb claredat el nacionalisme gran rus del règim de Putin, fonamentat en la idea que la nació ucraïnesa no existeix. Si finalment aconsegueix l'annexió territorial del Donbàs després de sembrar la destrucció del país, l'odi nacional entre ucraïnesos i russos s'estendrà molt de temps. D'aquesta situació només en sortirà beneficiada la burgesia imperialista que recolza el Kremlin i les formacions feixistes hereves de Stepán Bandera.

Putin ha provocat una brutal repressió: gairebé 15.000 detencions per participar en manifestacions, i nombroses acusacions penals per la nova llei que permet penes de presó de fins a 15 anys per difondre “informació falsa sobre la guerra”. Per descomptat, la propaganda militarista antirussa a Occident és igual de menyspreable, i la censura és asfixiant.

La idea de “desnazificar Ucraïna”, coneixent tots els lligams que uneixen Putin amb l'extrema dreta europea i mundial, no és més que un esquer per explotar el sentiment d'humiliació que durant anys ha sentit el poble rus per l'arrogància de l'imperialisme americà, i la memòria col·lectiva per la matança nazi durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta demagògia no té res de socialista, i si pot tenir més recorregut és gràcies a la política de la direcció Partit Comunista de la Federació Russa (PCFR), que ha substituït fa molt de temps l'internacionalisme proletari pel programa del nacionalisme i la subordinació al Estat rus. A això també hi contribueix aquesta esquerra neoestalinista internacional que fa el joc acríticament a les maniobres de Putin i la seva camarilla.

La guerra imperialista col·loca els treballadors i el jovent amb consciència de classe davant una obligació històrica: el primer que hem de fer és negar suport a la nostra pròpia burgesia nacional i lluitar contra el xovinisme capitalista amb el programa de l'internacionalisme i el socialisme. Proletaris de tots els països uniu-vos contra la guerra imperialista!

Enfront de la capitulació de la socialdemocràcia otantista, i de la resta de les formacions que s'hi subordinen vergonyosament, davant la Unió Sagrada amb els imperialistes i els explotadors, els revolucionaris defensem una política d'independència de classe. Com va dir Karl Liebknecht: l'enemic principal és a casa!

La guerra d'Ucraïna és el símptoma més evident de la putrefacció que pateix el capitalisme mundial, i no serà la darrera. L'única política conseqüent per aconseguir la pau entre els pobles és: fora l'OTAN i les tropes russes d'Ucraïna, a baix amb la guerra imperialista! Per la mobilització internacionalista de la classe obrera, per l'enderrocament dels governs capitalistes que ens han empès a aquesta situació, pel socialisme mundial.

Foto1
Fora l'OTAN i les tropes russes d'Ucraïna! Per la mobilització internacionalista de la classe obrera, per l'enderrocament dels governs capitalistes i pel socialisme mundial.

Notes

[1] Per a conèixer més recomanem la lectura de ‘La extrema derecha en Ucrania: mucho más que los nazis del Batallón Azov

[2] La invasió russa d'Ucraïna i la lluita imperialista per l'hegemonia mundial

[3] La OTAN y las relaciones entre EE UU y Rusia

[4] La lucha de clases en la época de decadencia imperialista

[5] Informe de Crédit Suisse citat a l'Informe Anual 2021 de l'Observatori de la Política Xina, a politica-china.org

[6] Lenin, El imperialismo, fase superior del capitalismo. Fundación Federico Engels, 2016, p. 177

[7] Des del 1999 fins a l'any 2020, el PIB rus ha crescut globalment un 78,3%, beneficiant-se de l'alt preu de les primeres matèries. Les seves reserves de gas natural s'estimen prop de 37,4 bilions de metres cúbics i va produir 638.000 milions el 2020, dels quals va exportar un terç. Pel que fa al petroli, el 2022 produirà 11 milions de barrils al dia (és el tercer productor del món). Les exportacions de gas rus suposen el 19,14% del total mundial, les de petroli el 12,33% i les de derivats el 9,75%, i van generar el 40% dels ingressos de l'Estat rus. També és l'exportador mundial més gran de blat, un gran exportador de productes semielaborats de ferro, de niquel i fertilitzants, i posseeix el 20% de la quota d'exportació mundial d'armament, només per darrere dels EUA.

[8] Moscou ha aconseguit cimentar la seva presència a Líbia, la República Centreafricana (RCA), el Sudan, Madagascar, Moçambic, Mali i Burkina Faso. Des del 2015 al 2019, Putin va signar 19 acords de cooperació militar entre Rússia i països africans. Està construint una central nuclear a Egipte i en negociacions per construir-ne d'altres a Ghana i Nigèria.

[9] D'aquí poc entrarà en funcionament el gasoducte “Power of Siberia 2”, amb una capacitat per bombar 50.000 milions de m³ a l'est de la Xina, i ja s’ha anunciat la construcció per als dos propers anys de “Power of Siberia 3”. Mentrestant, companyies russes i xineses estan aixecant una planta de liqüefacció de gas a Yamal (nord-oest de Sibèria) valorada en 27.000 milions de dòlars.

[10] Relaciones entre China y Alemania, un complicado acto de equilibrio

[11] Ucrania ofrece a Rusia su renuncia a la OTAN a cambio de obtener garantías de seguridad en su territorio

[12] El Departament del Tresor nord-americà sí que està autoritzant la utilització de les reserves esmentades per part del Banc Central Rus per pagar venciments de deute, evitant així una possible suspensió de pagaments de conseqüències imprevisibles per a l'economia mundial.

[13] Ni tan sols els EUA ho poden fer completament, havent-ne exclòs la importació d'urani.

[14] Així ho indica l'Oficina Europea d'Estadística (Eurostat) sobre la base de dades del 2019. Finlàndia i Letònia compren, respectivament, el 94% i 93% del gas natural a Rússia. A Estònia i Bulgària els percentatges són del 79% i 77%. Eslovàquia (70%), República Txeca (66%), Àustria (64%) Hongria (40%), Eslovènia (40%), Polònia (40%). Alemanya és el principal client de Gazprom: el 2020, li va comprar 46.000 milions de metres cúbics de gas.

[15] ¿Cuánto ha pagado la UE a Rusia por sus recursos desde el inicio de la guerra en Ucrania?

[16] Però les sancions tenen un altre efecte polític. L'última enquesta del febrer de l'Institut Levada apunta que l'índex d'aprovació del president creix fins al 71%, el més alt des del maig del 2018; el 58% de la població aprova la intervenció a Ucraïna contra un 23% que s'hi oposa, encara que entre els joves de 18 a 24 anys, només el 29% recolza el conflicte i el 39% s'hi oposa.

[17] ¿El suicidio del dólar?

[18] El secretari general de l'ONU, António Guterres, va alertar a principis del mes de març que la guerra a Ucraïna podria resultar en “un huracà de fam” a molts països. “Els preus dels cereals ja van superar els de principis de la Primavera Àrab i els disturbis per aliments del 2007-2008”.

[19] Aquesta dinàmica ja està fent d'or a les empreses d'armament. Segons un estudi de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, els seus guanys s'han incrementat un 10% des del 22 de febrer fins al 12 de març, amb beneficis de 82.000 milions de dòlars.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01