uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


Els errors de l’esquerra governamental enforteixen l'extrema dreta

S'ha complert més d'una setmana des de l'inici de l’aturada del sector del transport per carretera i les conseqüències s'estan notant creixentment. El desproveïment ja és una realitat en nombrosos mercats majoristes, en comerços i en supermercats, i un cert nombre d'empreses han anunciat que es veuen obligades a suspendre la seva activitat.

Per tractar-se d'una acció convocada, segons el Govern central, per un sector minoritari dels transportistes, el resultat és un èxit complet. Ni els 24.000 antiavalots i guàrdies civils desplegats ni les crides de la CEOE a endurir les mesures repressives, han aconseguit doblegar els participants de l’aturada, la immensa majoria dels quals són camioners autònoms i conductors assalariats de les petites i mitjanes empreses del sector.

A més a més, el Govern de coalició ha criminalitzat durament aquesta vaga, acusant-la d'estar dirigida per Vox i fer “el joc a Putin” en la seva estratègia de sabotejar l'economia occidental. Podem creure seriosament en aquests arguments? Les vagues com la d'aquests camioners són reaccionàries i només expressen l'ambició de la ultradreta per atacar Pedro Sánchez i Unides Podem?

Un moviment de treballadors autònoms

L'organització convocant de l’aturada, la Plataforma per a la Defensa del Sector del Transport de Mercaderies per Carretera, agrupa desenes de milers de treballadors autònoms i assalariats de petites empreses, que es troben en una situació completament desesperada. En la seva crida a l'aturada denuncien que l'acord assolit el desembre del 2021 entre el Govern espanyol i les grans associacions patronals només beneficia a aquestes últimes.

Les condicions laborals dels treballadors i treballadores de les PIMES del transport per carretera són molt dures i les grans empreses contractistes incompleixen sistemàticament el que disposen els convenis col·lectius. Per això, entre les reivindicacions lliurades als Ministeris de Treball i de Transports per la Plataforma, juntament amb demandes com la rebaixa immediata del preu del gasoil, s'exigeixen quatre mesures que cap sindicat de classe es pot negar a donar suport:

- Jubilació als 60 anys per als conductors professionals, per l'alt risc de la feina.

- Reconeixement de la totalitat de les malalties professionals que afecten els conductors.

- Que es considerin accidents laborals tots els succeïts en els períodes de treball i la disponibilitat dins l'activitat.

- Creació d'un conveni únic estatal d'obligat compliment per als conductors assalariats.

Les grans empreses, agrupades al Comitè Nacional del Transport per Carretera, van negar rotundament el seu suport a l'aturada durant la primera setmana, però el dilluns 21, a la vista del seguiment massiu, van decidir donar un ultimàtum al Govern espanyol: si no se'ls atorga una pluja de subvencions també ells pararan els camions.

Les grans empreses volen així aprofitar en benefici propi un moviment del qual no només han estat alienes, sinó que en gran mesura està dirigit contra elles. Per descomptat, entre les reivindicacions de la gran empresa no apareix ni una de les mesures favorables als assalariats i assalariades incloses en les reivindicacions de la Plataforma.

La gran patronal del Comitè Nacional del Transport per Carretera és la principal responsable de la situació desesperada que pateix la immensa majoria dels camioners i camioneres. En connivència amb els seus grans clients industrials del sector de la distribució i, fins i tot, bancs –agrupats a l'Associació de Carregadors d'Espanya, on estan presents Mercadona, Coca-Cola, La Caixa o El Corte Inglés– han creat una cadena de subcontractacions amb la finalitat d'abaratir dràsticament els costos i que els riscos del transport per carretera, incloses les pujades del combustible, recaiguin sobre l'última i més feble de les baules.

Foto1
Les grans empreses operadores manegen el sector al seu gust i són les que treuen una gran rendibilitat dels salaris miserables, les jornades interminables i els temps d'espera no retribuïts

D'aquesta manera, les grans empreses operadores que, de vegades no compten ni amb un sol vehicle propi, manegen el sector a la seva conveniència i són els que treuen una rendibilitat excepcional dels salaris miserables, de les jornades interminables, de les hores extres i temps d'espera no retribuïts, de l'obligació dels conductors de realitzar tasques de càrrega i descàrrega que no els corresponen i de l'angoixa dels propietaris d'un o dos camions davant les dificultats creixents per fer front als crèdits bancaris i a una factura del combustible que no deixa d’augmentar.

No es tracta de res de nou, ni que afecti únicament el sector del transport. L'ús sistemàtic de la subcontractació i dels falsos autònoms per rebaixar dràsticament els costos laborals han estat usats sistemàticament allà on els grans monopolis ho han pogut fer: en la construcció, en els serveis públics, en la neteja, en el sector TIC, etc. En gairebé tots els casos, la patronal ha comptat amb la imprescindible complicitat dels dos grans sindicats, CCOO i UGT, que, mitjançant l'acceptació de dobles o triples escales salarials, o la signatura de convenis que rebaixaven dràsticament salaris als subcontractats (cal recordar l'escandalós exemple del conveni del sector de la Informàtica del 2017), han creat les condicions necessàries per estendre la precarització més salvatge.

La vaga de les subcontractes de Telefónica el 2015, en què també van unir les seves forces treballadores i treballadors assalariats, autònoms sense assalariats i microempresaris, és un precedent que cal tenir en compte a l'hora de valorar l'aturada dels transportistes. En aquella ocasió, els compromisos que lligaven els dos grans sindicats als interessos de Telefónica van moure els seus dirigents a trair obertament la lluita que, malgrat l'abnegació i el sacrifici dels vaguistes i del clar suport social que rebien, va ser derrotada.

El paper de CCOO i UGT

Com es pot explicar que CCOO i UGT es neguin a donar suport a aquestes reivindicacions? O és que potser no són beneficioses i necessàries per als assalariats i assalariades del sector?

Els anys de pactes amb la patronal Fenadismer, en detriment dels interessos dels camioners i camioneres assalariats, i els seus compromisos de col·laboració amb la CEOE i el Govern central, impulsen els dirigents de CCOO i UGT a intentar destruir aquesta lluita mitjançant calúmnies i promovent la divisió i l'enfrontament entre els treballadors i les treballadores del sector.

Si en comptes d'agenollar-se davant de la CEOE i d'actuar com a eina de la política de pau social que vol imposar el Govern del PSOE i UP, CCOO i UGT es posessin al costat dels camioners i les camioneres en lluita, l'èxit de l'aturada estaria assegurat. La consecució de les seves reivindicacions milloraria de manera molt significativa la situació de tots els treballadors i treballadores del sector. Aquesta victòria donaria un gran impuls a la lluita dels treballadors i treballadores d'altres sectors que també pateixen una precarietat insuportable, que s'agreujarà encara més com a conseqüència de l'intent del Govern espanyol i la patronal de fer recaure els costos i les conseqüències de la guerra sobre les esquenes de la classe treballadora. Però és precisament aquesta extensió d'un clima de lluita el que els dirigents de CCOO i UGT volen evitar a qualsevol preu!

L'actitud dels dirigents sindicals davant de l'aturada del transport per carretera és totalment rebutjable. Unint les seves forces amb la gran patronal Fenadismer i el Comitè Nacional del Transport per Carretera, aquests dirigents han donat l'esquena al sector més desprotegit dels assalariats: els conductors que treballen en alguna de les aproximadament 58.000 empreses del sector amb 5 o menys treballadors, negant representativitat als convocants de l'aturada i titllant-los d'explotadors.

Foto1
CCOO i UGT haurien de posar-se del costat dels camioners en lluita. La consecució de les seves reivindicacions milloraria clarament la situació de tots els treballadors del sector.

Una vaga de la ultradreta? Els errors de l'esquerra governamental

El Govern espanyol no ha perdut ni un minut en denigrar els conductors i conductores, acusant-los de fer el joc a Putin i fins i tot, en paraules de la ministra portaveu Isabel Rodríguez, d'executar “un boicot en tota regla encoratjat des de l'odi i les posicions d'extrema dreta”.

La desesperació del Govern central és palesa. Mancats d'arguments, els ministres de Pedro Sánchez intenten crear un ambient social hostil a l'aturada dels transportistes, i res millor per a fer-ho que atribuir-los afinitats feixistes. Hi ha alguna justificació per fer-ho?

Encara que el programa de Vox i l'extrema dreta respon a les necessitats i exigències del gran capital, la seva base social més sòlida es recluta entre els petits empresaris més endarrerits, ruïnes i explotadors, que troben al discurs reaccionari, masclista, homòfob i patrioter d’Abascal un suport per a consolidar una posició aconseguida a base de trepitjar els drets més elementals dels seus treballadors i treballadores. I en períodes de crisi capitalista i de descomposició social com el que vivim, davant del fracàs d'una política governamental que es pretén “progressista” però que només vetlla pels interessos de la gran patronal, els monopolis i la banca, sectors amplis de la petita burgesia posen la seva confiança en Vox per salvar els seus negocis i la seva forma de vida.

La política dels sindicats de classe i dels partits governamentals de l'esquerra, donant l'esquena constantment a la seva base obrera, incomplint les seves promeses en tots els assumptes importants, pactant amb el gran capital monopolista i mantenint les retallades socials… és la que genera un ambient de desconfiança i d'escepticisme perquè la demagògia de l'extrema dreta pugui ampliar suports i arrelar.

Si l'esquerra parlamentària i els sindicats majoritaris abandonen el carrer i criminalitzen les lluites, com va passar vergonyosament en el cas de la vaga del metall de Cadis, donen un gran marge de maniobra a la reacció. En lloc d'atendre les reivindicacions justes de desenes de milers de camioners, el Govern estatal els insulta i els anomena “feixistes”. Òbviament que hi haurà feixistes als piquets, com per exemple va haver-hi en el moviment de les Armilles Grogues a França. Però aquesta no era, ni de bon tros, la tendència política dominant en el cas de la lluita francesa, i tampoc no ho és en el cas dels transportistes espanyols.

Aquesta vaga dels transportistes posa a la diana el capitalisme espanyol i els grans beneficiaris de la crisi econòmica i social que milions de treballadors hem de patir: la gran patronal i els monopolis. Una política sindical combativa, que apunti a les veritables causes del deteriorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la població, i que proposi les mesures necessàries per posar la riquesa social al servei del benestar de tothom seria capaç d'unir les forces de la classe treballadora i el sector de les classes mitjanes més castigat per la crisi capitalista.

L'extrema dreta no té res a oferir als transportistes. El seu suport és purament demagògic i oportunista. Vox és el partit dels grans interessos empresarials, dels monopolis parasitaris, i només vol explotar el malestar d'amplis sectors socials. Però l'esquerra governamental cometrà un greu error si continua amb aquesta política de repressió, criminalització i difamació de la vaga. I l’única força que sortirà beneficiada d’aquesta estratègia és l’extrema dreta.

Foto1
La política dels sindicats de classe i dels partits governamentals de l'esquerra crea les condicions perquè la demagògia de l'extrema dreta pugui arrelar.

El transport per carretera és un dels serveis bàsics més imprescindibles. Cal protegir els drets laborals, assolir la jubilació als seixanta anys amb el 100% de la pensió, increments salarials dràstics, fi de la precarietat i els torns penosos, i acabar amb el monopoli que exerceixen els grans operadors del sector. Per la creació d’una gran empresa pública que asseguri el transport dels subministraments per al consum i les activitats productives, garantint unes condicions de treball dignes i justes! Cal expropiar aquests monopolis parasitaris, lligats als grans fons d'inversió, i que són els que condemnen els treballadors del sector.

En els propers mesos assistirem a un repunt de nombroses lluites en diferents sectors. L'enorme vaga dels professors a Catalunya és un exemple que la ràbia i la fúria esclataran de forma contundent contra les retallades, la penúria i l'empobriment. L’única manera d’evitar que la ultradreta s’aprofiti d’aquesta situació és aixecar la bandera del sindicalisme de classe i combatiu, i construir una esquerra que torni a omplir els carrers en defensa dels interessos de la classe obrera. Governi qui governi, els drets es defensen!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01