uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


La majoria de les enquestes coincideixen que, molt probablement, a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de l'abril del 2022 passaran el liberal Emmanuel Macron i un candidat de l'extrema dreta que podria ser Marine Le Pen.

Ja a les presidencials del 2002 el candidat de la dreta tradicional, Jacques Chirac, i l'ultradretà Jean-Marie Le Pen, pare de Marine, van disputar l'última ronda electoral. Però aquesta vegada hi ha dos factors nous que mereixen tota la nostra atenció.

L'any 2002 es va arribar a les eleccions presidencials després d'un govern del Partit Socialista encapçalat per Lionel Jospin que va fer privatitzacions massives d'empreses públiques, creant un fort malestar social que va afeblir electoralment a l'esquerra. Però el 2022 les eleccions tindran lloc després de cinc anys de presidència del dretà Macron, i una agenda d'intenses retallades que s'ha enfrontat a mobilitzacions socials d'envergadura, incloent-hi la rebel·lió de les “armilles grogues”. Com és possible que l'esquerra no sigui capaç de canalitzar aquest descontentament i pugui patir una gran derrota?

L'ascens d'Éric Zemmour subratlla el perill

El segon factor que caracteritza aquests propers comicis és que un altre candidat ultradretà, Eric Zemmour, tindria opcions de superar Le Pen i passar a la segona volta. Aquesta divisió a l'extrema dreta, lluny de debilitar-la electoralment, la reforça. La seva intenció de vot ha augmentat en gairebé 5 punts des que Zemmour i Le Pen competeixen pel mateix electorat.

Zemmour, periodista televisiu, ha centrat el seu discurs en allò que ell anomena la “sobirania nacional” francesa, que es resumeix en un programa de nacionalisme econòmic extrem i en un atac despietat a la població immigrant i als refugiats, amb arguments que recorden les campanyes antisemites del tsarisme i del nazisme. Zemmour fa seves les teories conspiratòries que presenten els immigrants com un exèrcit dirigit per una mà oculta que té com a objectiu iniciar una guerra civil i destruir la civilització francesa.

Juntament amb aquest missatge bel·licista i racista, també dirigeix ​​el seu odi cap a les dones i cap a la població LGTBI, difonent les infàmies més repugnants del pensament reaccionari, com que les feministes volen “castrar els homes” o els homosexuals adoptar nens per a violar-los.

Que amb aquest tipus de missatges Zemmour pugui assolir una intenció de vot del 18% és un indicador de la profunditat de la crisi social francesa, que colpeja amb duresa una petita burgesia rural i urbana que sempre va jugar un paper important en la vida política del país.

Aquesta petita burgesia, la mesquinesa i l'estretor de mires de les quals tan bé va descriure Marx, viu tenallada entre la por de la classe obrera i de la revolució, i la incertesa de perdre el seu patrimoni enmig d'una crisi econòmica furiosa.

Als anys 30 del segle passat les capes mitjanes colpejades per la crisi es van convertir en la base social del feixisme francès i del col·laboracionisme amb els nazis. El 1968, terroritzats pel gran aixecament obrer i juvenil del maig, un ampli sector es va mobilitzar en defensa de la propietat i l'ordre recolzant el programa bonapartista del general De Gaulle.

La crisi del 2008 ha tornat a colpejar la petita burgesia francesa, tant econòmicament com en les seves perspectives d'ascens social i el seu orgull nacional. Aquests petits propietaris dirigeixen la seva ràbia contra l'ordre financer internacional i contra els immigrants i els refugiats, que suposen una “càrrega” per a les finances públiques. Per això posen els ulls en els qui, com Zemmour, parlen enèrgicament contra “les elits” i ofereixen la recuperació d'un suposat passat esplendorós. El trumpisme francès, amb sòlides arrels socials, irromp a l'escena amb força.

El col·lapse de la socialdemocràcia i del neoreformisme

Moltes coses han canviat des dels anys 30, però les paraules de Lev Trotski a Cap a on va França? conserven tota la seva vigència: “Els petitburgesos desesperats abans de res veuen en el feixisme una força combativa contra el gran capital, i creuen que, a diferència dels partits obrers que treballen només amb la llengua, el feixisme utilitzarà els punys per a imposar més 'justícia' […]. És fals, tres vegades fals, afirmar que actualment la petita burgesia no es dirigeix ​​als partits obrers perquè tem les 'mesures extremes'. Per contra: la capa inferior de la petita burgesia, les seves grans masses, no veuen als partits obrers més que màquines parlamentàries, no creuen en la seva força, no els creuen capaços de lluitar, no creuen que aquesta vegada estiguin disposats a portar la lluita fins al final”.

I la història es torna a repetir. La renúncia de l'esquerra a lluitar per una alternativa revolucionària davant de la decadència capitalista és el que empeny els sectors mitjans –i capes endarrerides i desesperades de la classe obrera– als braços de l'extrema dreta.

La socialdemocràcia ha governat França durant molts anys. El 1981, en aliança amb el Partit Comunista francès, Miterrand va guanyar les eleccions amb un programa que incloïa importants nacionalitzacions i reformes per a la classe treballadora. Però aquest Govern no va ser capaç de fer front a les pressions de la burgesia i va renunciar a qualsevol tipus de mesura anticapitalista de pes, fent marxa enrere en totes les reformes iniciades. Des de llavors, els diversos Executius del Partit Socialista han aplicat polítiques indistingibles de les de la dreta.

Va ser el fracàs de la coalició PS-PC el que va aplanar el terreny al Front Nacional, dirigit per aquell temps per Jean-Marie Le Pen. El 1986 va aconseguir entrar al Parlament i, tot i que aviat va tornar a ser una força extraparlamentària, va conservar des de llavors un important percentatge de vots i una forta presència municipal.

Les grans mobilitzacions obreres de principis dels anys 2000, juntament amb les campanyes antifeixistes, van afeblir el suport al Front Nacional. Però les conseqüències de la crisi del 2008 van tornar a oferir-li grans possibilitats. El creixement de la desocupació i la destrucció d'importants sectors industrials per la deslocalització dels capitalistes francesos van permetre al FN avançar en zones tradicionals de l'esquerra agitant un programa xovinista.

El 2011, Marine Le Pen va desplaçar el seu pare al capdavant del FN i va intentar deslligar el partit dels trets més clarament feixistes i racistes del seu passat, i fins i tot va canviar el nom pel de Rassemblement National. Els seus intents de substituir la dreta tradicional en crisi removent-se amb un toc de modernitat, va guanyar-li un èxit indiscutible: el 2017 va aconseguir disputar a Macron la segona volta de les eleccions presidencials. Però en el seu gir cap a la “moderació” va deixar un flanc obert a la dreta, que en un moment d'aguda polarització social i després de la pandèmia ha aprofitat Zemmour.

El fracàs de la coalició de l'esquerra, i dels governs socialistes successius, va tenir també com a resultat la polvorització electoral de l'esquerra reformista tradicional. La candidata socialista, Anne Hidalgo, actual alcaldessa de París, té una intenció de vot del 5% i el candidat comunista gairebé no arriba al 2%.

La crisi del 2008 va propiciar a França, com en altres països, el sorgiment d'una alternativa formalment a l'esquerra de la socialdemocràcia, la França Insubmisa, encapçalada per Jean-Luc Mélenchon. Però Mélenchon, lluny de proposar un programa socialista, ha fet seva la retòrica de la “sobirania nacional” i ataca la immigració en nom de la defensa dels drets socials dels treballadors autòctons. Lluny d'afeblir l'extrema dreta, el que aconsegueix aquest discurs és pavimentar-li el camí.

Tot i ser, amb diferència, el més ben situat entre els candidats de l'esquerra, les enquestes no donen a Mélenchon més que un 10% del vot. Tot i aconseguir unir els vots de la resta de l'esquerra i dels ecologistes amb prou feines arribaria al 30% segons els sondejos.

L’experiència dels anys 30 és contundent. Només amb un programa que apunti al cor del sistema capitalista i en proposi la seva transformació revolucionària serà possible aixecar una esquerra creïble i amb capacitat per enfrontar l'extrema dreta.