uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


Cuba torna a trobar-se a l'ull de l'huracà. Des del passat diumenge 11 de juliol, quan en nombroses ciutats i pobles van esclatar manifestacions i actes de protesta en què van participar milers de persones, la maquinària de propaganda occidental s'ha posat en marxa. Cuba és una dictadura, ens diuen els mateixos que recolzen a règims criminals com el del “demòcrata” Iván Duque a Colòmbia o Sebastián Piñera a Xile, que van respondre a les mobilitzacions populars amb una repressió brutal saldada amb desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts.

Duque i Piñera, i molts altres, defensors dels interessos dels grans monopolis gringos i europeus i de l'oligarquia que governa amb puny de ferro aquestes nacions, encapçalen Governs “democràtics” segons l'estàndard del capital. Cuba és en canvi una dictadura! N’hi ha prou amb reflexionar un moment sobre aquesta doble vara de mesurar per a entendre els objectius de la propaganda imperialista.

Als EUA, cada dia es produeixen abusos i assassinats racistes perpetrats per la policia, i les manifestacions impulsades per a protestar contra aquestes morts i exigir justícia s'enfronten a una feroç repressió amb milers de persones detingudes.

A l'Estat espanyol la policia reprimeix amb duresa la gran majoria dels actes de protesta convocats per l'esquerra combativa i els joves, i els jutges no dubten en sancionar o empresonar tuiters, rapers o qualsevol que expressi públicament una opinió que puguin considerar “subversiva” als ulls del règim del 78. L'ocorregut amb la lluita del poble català a favor de la república i el dret a decidir ho diu tot.

Tots aquests governs, organismes internacionals, mitjans de comunicació… i els dirigents polítics al servei dels poders capitalistes, entre els quals ocupa un lloc especialment deplorable la socialdemocràcia internacional, s'esquincen les vestidures sobre la falta de “democràcia” a l'illa del Carib. Mentrestant, mantenen relacions amistoses amb règims brutals i assassins com el del Marroc, l'Aràbia Saudita, etc., o mostren el seu suport a la bàrbara repressió amb la qual l'Estat sionista israelià aixafa el poble palestí.

Cap comunista, cap marxista revolucionari pot caure en aquest parany, ni per activa ni per passiva. Mantenir una posició internacionalista, de ferm rebuig del bloqueig imperialista i de la propaganda dels capitalistes, és l’ABC.

Però als autèntics amics de la revolució cubana se'ls coneix no per adoptar una actitud gregària i seguidista, o per ocultar els problemes en els moments de dificultats, sinó per entendre la naturalesa de classe d'aquests problemes, les seves implicacions de fons i proporcionar una alternativa per a neutralitzar-los.

Les lliçons del col·lapse de l'URSS i la desintegració dels Estats obrers deformats d'Europa de l'Est, la restauració de l'economia de mercat que va acompanyar el procés, la violenta reacció política cap a la dreta i la creació de règims bonapartistes burgesos en la majoria d'aquests països, són un seriós advertiment del que pot passar a Cuba i del molt que està en joc.

Col·lapse econòmic

La jornada de l'11 de juliol va començar amb una manifestació a San Antonio de los Baños, ciutat situada a 26 quilòmetres al sud-oest de L'Havana. El motiu no va ser un altre que protestar contra els nombrosos talls d'electricitat que la població sofreix des de fa mesos, el desproveïment de productes bàsics i la inflació que colpeja les capes més humils.

Foto1
"L'11 de juliol va començar amb una manifestació a San Antonio de los Baños per a protestar contra els talls d'electricitat, el desproveïment i la inflació que colpeja els més humils"

La mobilització ràpidament es va difondre a través de les xarxes socials i es van reproduir en un gran nombre de localitats, inclosa la ciutat de L'Havana, a on van participar unes 6.000 persones. Per descomptat, a la capital es van donar cita elements obertament contrarevolucionaris, dirigits des de l'Exili de Miami. Però hi havia sectors populars que no formen part dels grups instigats per l'imperialisme, que mostraren el seu cansament amb unes condicions de supervivència quotidiana que cada dia es fan més penoses.

Quina és la causa motriu d'aquest descontentament? Es pot afirmar que responen exclusivament a les maquinacions dels agents de la dreta cubana i de l'imperialisme estatunidenc? Si realment fos així, estaríem davant d’un episodi conjuntural i de fàcil contenció. Però no sembla que sigui el cas.

L'economia cubana ve suportant una pressió brutal des de fa bastants anys, i les dificultats s'han aguditzat amb l'esclat de la pandèmia mundial. Segons dades de mitjans progressistes estatunidencs[1], només en els dos últims anys el govern cubà ha vist com s'evaporaven els seus principals ingressos de divises. El sector turístic està arruïnat, i les entrades de divises derivades d'aquesta activitat s'han reduït en 3.200 milions de dòlars.

Les conseqüències del bloqueig fomentat per l'imperialisme estatunidenc també s'han agreujat[2]. L'Administració Trump no només va desfer la tímida obertura d'Obama —motivada per a no quedar al marge de la inversió capitalista a l'Illa davant Europa i el Canadà, i accelerar la transició a l'economia de mercat—, sinó que es va llançar a infligir la màxima pressió i el màxim mal.

El president republicà va maquinar una bateria legislativa per a tornar impossible l'enviament de remeses de cubans residents als EUA als seus familiars. En aquest concepte es calcula que la reducció d'ingressos ha estat de 3.500 milions de dòlars addicionals. Però no sols això. Els governs llatinoamericans de l’òrbita de Washington s'han sumat a cancel·lar els contractes de serveis mèdics que mantenien amb L'Havana, empitjorant una altra via d'obtenció de divises.

Aquesta ofensiva contra el poble cubà s'ha mantingut amb l'administració demòcrata de Joe Biden. El nou president no ha alleujat el més mínim el bloqueig criminal, i no vol remoure l'Exili de Miami després de perdre-hi les eleccions del novembre passat. Aquest és el personatge que l'esquerra reformista internacional presenta com un nou guru del progressisme.

L'economia cubana ha estat molt colpejada també pels canvis experimentats a Veneçuela. No podem estendre'ns en aquest aspecte, però les mesures procapitalistes del govern de Maduro, i l’enfonsament de l'aparell productiu veneçolà, especialment del sector petrolier, s'han traduït en una reducció dràstica del petroli barat que Cuba rebia amb Chávez, i que els facilitava amb la seva revenda l'obtenció de divises.

Per què és tan important el flux de moneda forta per a Cuba? La resposta és senzilla. La divisió internacional del treball mana. L'Illa no és autosuficient: ha d'importar més del 60% dels productes que formen part de l'alimentació de la població, percentatge que se supera quan parlem de matèries primeres industrials, farmacèutiques i tecnològiques. Sense dòlars, les importacions han experimentat un retrocés abrupte de més del 40% en 2020, una xifra que pot superar-se en aquest any.

Aquests factors, que tenen un pes enorme, s'han vist agreujats pel rumb que ha emprès la direcció del Partit Comunista cubà i que es va reforçar en el seu VIII Congrés del passat mes d'abril. L'estratègia de restablir les relacions capitalistes no només ofega la planificació econòmica: provoquen una gran diferenciació social, el creixement de la desigualtat interna i una escalada de la inflació que perjudica els sectors populars.

Aquesta orientació construeix en la consciència popular un rebuig cap a les idees del socialisme, afavoreixen el creixement de les tendències petitburgeses, individualistes, del “campi qui pugui”, i potencia una doble moral i un doble llenguatge: el dels discursos oficials i el de la pràctica quotidiana.

La revolució i les deformacions burocràtiques

El mateix 11 de juliol, el president cubà Díaz Canel, en un missatge televisiu, va insistir en què les protestes eren protagonitzades per una minoria, que tot el succeït era producte de la subversió fomentada des dels Estats Units i amplificada per les xarxes socials, i va fer una crida a la població a sortir i manifestar-se per a “defensar la revolució”.

Foto1
"Una cosa és l'autoritat de la que encara gaudeix la revolució, i una altra és l'opinió que la classe obrera i la joventut en particular tenen dels dirigents actuals del PCC i els alts funcionaris de l'Estat"

Des del govern cubà es van adoptar decisions que pretenien aturar el creixement de la protesta: s'ordenà la suspensió d'internet i es procedí a un desplegament policial després del qual es van practicar nombroses detencions, sense que hi hagi xifres oficials d'arrestats. La majoria ja estan en llibertat o en arrestos domiciliaris bastant lleugers: és el cas de la corresponsal del diari dretà espanyol ABC, que s'ha pogut comunicar amb tothom per a denunciar la “dictadura cubana”.

Evidentment comparar aquestes mesures “repressives” amb el que succeeix en altres països d'Amèrica Llatina quan esclaten protestes de masses és un acudit. De fet, el govern cubà s'està movent amb peus de plom, perquè sap que recórrer a mesures de força d'un altre calat donaria munició als imperialistes i lluny d'aplacar el descontentament l'estendria.

En resposta a la crida de Díaz Canel el dissabte 17 de juliol milers de persones es van manifestar pels carrers de L'Havana. Aquestes manifestacions, qualificades d’“espontània reafirmació revolucionària”, en les quals a més dels sectors que participen de manera genuïna i conscient ho fan també funcionaris del partit i l'Estat o treballadors estatals convocats i supervisats pels seus superiors, no són elements molt fiables a l'hora de valorar el suport real amb què compten el Govern cubà i els dirigents del PCC.

I aquest és un dels problemes que expliquen els últims esdeveniments. No hi ha cap mena de dubte que malgrat les dificultats econòmiques la revolució continua tenint un important suport entre la part que va viure la dictadura de Batista i sobretot els anys heroics de l'apogeu revolucionari, en què els grans assoliments de l'economia planificada —malgrat les deformacions burocràtiques de l'Estat obrer—, va permetre l’augment del nivell de vida i unes conquestes socials colossals.

Però una cosa és l'autoritat de la que encara gaudeix la revolució, i una altra molt diferent és l'opinió que la classe obrera, la població en general i la joventut en particular tenen del govern cubà, dels dirigents actuals del PCC i dels alts funcionaris de l'Estat.

El discurs polític oficial no només no connecta amb la joventut, sinó que en gran part la repel·leix. La limitació de la llibertat d'expressió, la vigilància i el control burocràtic al qual és sotmesa l'activitat creativa no sols afecta i provoca les queixes i crítiques dels intel·lectuals; colpeja especialment els joves que senten com la seva iniciativa s'atrofia i malmet en aquesta atmosfera carregada.

D'altra banda aquest “marxisme” burocràtic, anquilosat i mort, a l'estil del que s’“estudiava” a l'antiga URSS i la resta de països de l'Est, que espanta a gran part de la classe obrera cubana, entre la majoria de la joventut provoca el més absolut dels rebutjos.

Aquesta desafecció és el producte de massa arbitrarietats, de balafiament, robatori i corrupció en el procés de producció i distribució, inherents a un règim de planificació gestionat burocràticament, en el qual la classe obrera no té possibilitat de participar ni en l'elaboració i en l’execució del pla, ni d'intervenir, controlar i dirigir democràticament les institucions estatals.

És la burocràcia de l'Estat i el Partit la que imposa les decisions, sense que la classe obrera tingui, en el fonamental, cap possibilitat d'influir-hi. I aquesta burocràcia, conscient dels seus interessos materials, en gran manera desmoralitzada i sense confiança en la capacitat dels treballadors i la joventut, és la que està operant en un sentit invers al que es necessita.

L'agenda procapitalista soscava les conquestes de la revolució

En un context de llarga crisi econòmica i de dificultats creixents perquè gran part de la població puguin accedir a articles i serveis de primera necessitat, i amb el cost de la vida pujant molt més que els salaris o pensions, els privilegis dels milers de funcionaris que governen lliures de qualsevol mena de control efectiu resulten més cridaners i indignants per als cubans.

No és casualitat que un dels principals blancs de les protestes del passat 11 de juliol hagin estat les botigues de “Moneda Lliurement Convertible”, obertes fa una mica més d'un any. En elles només s'accepten divises i ofereixen una oferta de productes bàsics i d'importació, a imatge de les botigues especials de l'antiga URSS a les que només podien accedir els buròcrates del PCUS i de l'Estat, o els turistes occidentals.

Però el problema és molt més profund. El sistema imposat en el mes de gener passat d'unificar el pes (el convertible a divisa amb el que no ho era i es pagaven els salaris), i que suposava un pas decisiu per a estabilitzar les reformes promercat, ha augmentat la inflació —que pot arribar a un 500% aquest any segons economistes cubans— reduint els ingressos reals de la majoria de la població.

Foto1
"El sistema imposat per a unificar el pes és un pas decisiu per a les reformes promercat i ha augmentat la inflació reduint els ingressos reals de la majoria de la població"

Fins i tot sectors que abans van ser entusiastes de les mesures promercat—la vasta població flotant al voltant de l'activitat turística— també s'ha vist perjudicada en la mesura que els ingressos turístics s'han reduït exponencialment.

Fa uns mesos vam realitzar una anàlisi exhaustiva de l'agenda procapitalista del govern cubà, inspirada en el model de la burocràcia xinesa i el capitalisme d'Estat que han aconseguit estabilitzar en el gegant asiàtic (vegi’s "Perspectives per a Cuba. El debat sobre el socialisme i la desigualtat"). El desenvolupament posterior dels fets ha confirmat en l'essencial els nostres punts de vista, deixant clar l'enorme forat que aquestes mesures han obert perquè les tendències restauracionistes es consolidin.

En un intent de demostrar que actuen i prenen mesures, el govern de Cuba ha anunciat l'autorització a viatgers per a la importació d'aliments, productes d'higiene i medicaments sense límits ni pagaments d'aranzels fins al pròxim 31 de desembre de 2021. Però aquesta iniciativa parcial no solucionarà el problema de fons; al marge que pugui alleujar alguna situació particular, el més probable és que impliqui un major estímul per al mercat negre i l'especulació.

La qüestió central és com enfrontar globalment el cèrcol imperialista i les deficiències endèmiques de l'economia cubana des del punt de vista del socialisme marxista. Quina política aplicar per a enfortir la revolució, neutralitzar definitivament les contínues maniobres que la contrarevolució maquina per a destruir-la i eliminar de l'horitzó el perill, cada vegada més evident, de què la restauració capitalista acabi imposant-se.

Un règim d'autèntica democràcia obrera en el que la classe treballadora dirigeixi l'economia i l'Estat, és la condició de partida per a defensar les conquestes revolucionàries i avançar realment cap al socialisme. Això implica eliminar els privilegis dels milers de funcionaris que integren la maquinària burocràtica. Però per als dirigents estatals i del partit això no és una opció.

Descartant el control obrer real de la classe treballadora sobre l'economia i la societat, les respostes adoptades pel govern cubà per a combatre les deficiències econòmiques i les crisis han estat reformes procapitalistes. Les conseqüències: la planificació econòmica i la propietat estatal dels mitjans de producció han anat perdent pes enfront de les relacions capitalistes de producció.

Els efectes d'aquesta orientació han aflorat ràpidament: l'increment de la desigualtat, el gradual desmantellament dels serveis públics i un retrocés en les condicions de vida de la majoria de la població. Desigualtat social que, en lloc de ser combatuda per les autoritats cubanes, és justificada des de les altes esferes del partit que denuncia el suposat “paternalisme” estatal, les despeses socials “irracionals”, les excessives gratuïtats, etc.

El capitalisme està guanyant força i penetrant en cada vegada més àrees de l'economia de l'Illa, a l'empara del partit i de l'aparell de l'Estat. L'alt comandament de l'Exèrcit, com ocorre a Veneçuela o a la Xina, cada vegada té un paper més actiu en el procés de gestió econòmica i en les privatitzacions, i obté regalies i prebendes elevades. Alguns informes assenyalen que les empreses controlades pels militars, agrupades en l'empori Grup d'Administració Empresarial SA (GAESA), controla ja el 60% de l'economia nacional i el 80% de l'activitat turística[3].

Fa temps que els dirigents cubans han decidit seguir els passos de la burocràcia del “Partit Comunista” de la Xina (PCX), assumint fins i tot la terminologia que aquesta va crear. Els economistes al servei de la nomenclatura de Pequín van inventar el terme “socialisme de mercat”, un eufemisme dissenyat per a emmascarar la restauració capitalista en la qual estaven embarcats sota el seu ferri control (en el cas de la Xina ja completada fa temps).

L'objectiu central dels dirigents cubans és pilotar amb mà ferma el procés com van fer els seus homòlegs xinesos. Però en el cas cubà cal tenir en compte tota una sèrie de factors que condicionen la velocitat del procés i els empenyen a anar amb compte.

D'una banda, l'avanç del capitalisme ve acompanyat del desmantellament de les conquestes socials que van permetre les reformes igualitaristes més substancials, i que van donar més suport a la revolució. Un pas en fals en aquest camí podria provocar una autèntica explosió social i posar en perill el control que els dirigents cubans volen mantenir sobre el procés; d'aquí la sorollosa campanya oficial contra l'igualitarisme socialista i la relativa lentitud amb la qual es posen en marxa les mesures procapitalistes aprovades.

L'altre factor que condiciona el ritme de les reformes promercat i preocupa especialment les altes esferes del PCC i l'Estat és l'existència, a pocs quilòmetres de L'Havana, de la burgesia gusana expropiada en el seu moment per la revolució.

La contrarevolució de Miami, que té una enorme força i influència tant en les administracions republicanes com demòcrates, està àvida de venjança i de produir-se una restauració capitalista completa intentarien recuperar les seves propietats.

Foto1
"La contrarevolució cubana, tant interna com la de l'exili, l'imperialisme estatunidenc i la burgesia internacional intentaran capitalitzar el descontentament social"

I, en tercer lloc, el procés de restauració capitalista a l'URSS i l'Est d'Europa, i en gran manera a la Xina, es va realitzar a l'abric d'un boom econòmic occidental que ara no existeix. El model en el qual es mira una Cuba capitalista en la conjuntura actual és més semblant a Guatemala, Hondures o El Salvador. I això crea també molta incertesa i contradiccions entre els que han d'aplicar les mesures que poden conduir a aquest desastre.

No hi ha cap dubte: la contrarevolució cubana, tant interna com la de l'exili, l'imperialisme estatunidenc i la burgesia internacional, intenten capitalitzar el descontentament social, la recrudescència de la pandèmia i les dificultats econòmiques perquè aquest es canalitzi contra la revolució i el socialisme.

En les manifestacions, juntament amb consignes contra l'escassetat d'aliments o l'alça dels preus, es van poder escoltar eslògans obertament contrarevolucionaris, com “pàtria i vida”, lema encunyat per la gusanería en contraposició a la consigna de “pàtria o mort, vencerem”, o directament “a baix la dictadura castrista”, etc.

La qüestió, per tant, és com aixecar un projecte polític capaç d'enfrontar la despietada situació material que enfronta l'Illa, frenar les reformes procapitalistes que han aguditzat el descontentament social, i substituir el pes mort dels privilegis i l'administració ineficient de la burocràcia per una democràcia socialista on la classe obrera controli de manera efectiva i democràtica l'activitat social i econòmica del país.

És possible trencar l'aïllament de la revolució?

Un dels factors que més condicionen i limiten el desenvolupament de l'economia cubana i l'enfortiment de la revolució és el seu aïllament. La història ha demostrat que el socialisme en un sol país, a més de ser una idea profundament antimarxista, és inviable. En el cas de Cuba, un arxipèlag al Carib amb recursos limitats, això és cent vegades més cert.

Després de més de 60 anys, la revolució segueix aïllada malgrat les nombroses oportunitats que hi ha hagut per a estendre-la. Durant dècades Llatinoamèrica s'ha vist sacsejada periòdicament per processos revolucionaris, però en tots ells els consells i l'orientació que venien de L'Havana constaven en no arribar “massa lluny”, a moderar els processos i establir “aliances amb els sectors de la petita i mitjana burgesia” antiimperialista.

Aquesta va ser l'orientació que el PCC va donar a Salvador Allende a Xile o a Daniel Ortega a Nicaragua. I aquesta ha estat la mateixa política promoguda en relació a Bolívia o Veneçuela.

En el cas de Veneçuela, no haver portat a terme l'expropiació revolucionària de la burgesia no ha evitat l'ofensiva imperialista, ni els intents de cop d'Estat. Però en canvi sí ha permès consolidar el poder d'una burocràcia ineficaç que destrueix el llegat de reformes progressives del període chavista i és incapaç de treure al país del marasme capitalista.

La profunda crisi econòmica que sofreix Veneçuela està tenint profundes repercussions a Cuba. S'ha afeblit enormement el baló d'oxigen que subministraven a l'Illa les especials relacions econòmiques establertes entre tots dos països.

L'internacionalisme proletari és la clau per a defensar i ampliar les conquestes de la revolució cubana. Un internacionalisme que no només tingui un caràcter assistencial i solidari, sinó que sigui políticament efectiu, que contribueixi a aixecar en els fets l'estratègia per a una Federació Socialista de l'Amèrica Llatina, basada en la ruptura amb el capitalisme i la presa del poder per part de la masses treballadores de la ciutat i el camp. Una estratègia que torni als fonaments del programa marxista, que només reconeix una forma de transició el socialisme: la participació democràtica de la classe obrera en el control i gestió per a edificar-lo.

La classe obrera és la clau

Els esdeveniments de l'11 de juliol han donat un nou impuls al debat sobre quina política seguir i qui ha de prendre el comandament per a vèncer les amenaces contrarevolucionàries externes i internes.

Les manifestacions d'aquest dia, més enllà de les tergiversacions, les mentides i manipulacions imperialistes, han posat de manifest que la insatisfacció i el descontentament entre la població existeix, s'alimenta de les creixents dificultats econòmiques que han de suportar les masses cubanes des de fa temps i està arribant a un punt crític.

El perill que aquest descontentament sigui capitalitzat pels elements de la contrarevolució que secunda, finança i assessora l'imperialisme nord-americà i la gusanería de Miami, és real. Però l'amenaça de la restauració capitalista a Cuba no ve només des de Miami o l'administració dels EUA.

Les mesures procapitalistes que amb major o menor continuïtat vénen aplicant els dirigents de l'Estat cubà i del PCC, no suposen un risc menor per a la revolució. La legislació que enforteix la part de l'economia cubana regulada pel mercat capitalista, en detriment de la propietat estatal i la planificació, ha estimulat i impulsat poderosament les tendències restauracionistes a l'interior de l'Illa.

En tots aquests anys milers de funcionaris de l'Estat i del partit han anat teixint una sòlida xarxa d'interessos comuns (legals i il·legals) amb les empreses estrangeres que operen a Cuba. Al seu torn milers de “cuentapropistas”, molts d'ells amb bons contactes entre el funcionariat, han progressat i identifiquen la seva prosperitat amb les relacions capitalistes de producció. Tots dos grups pressionen cada vegada amb més força perquè el procés de restauració capitalista s'acceleri.

La política defensada per una àmplia capa de les autoritats de l'Estat cubà i del PCC, respon fonamentalment a les aspiracions i interessos d'aquests sectors socials petitburgesos. El resultat d'aquesta política, de mantenir-se sense una oposició conscient dels sectors decisius de la classe obrera i la joventut, seria la restauració capitalista.

El futur de la revolució cubana està amenaçat i l'única classe social que pot derrotar als seus enemics és la classe obrera. La base militant i més conscient del PCC juntament amb la resta dels revolucionaris cubans han de tenir-ho molt present, recuperant i aixecant amb audàcia l'autèntic programa comunista.

Un programa que ha de recollir com a punt de partida un no contundent a la contrarevolució capitalista vingui d'on vingui, i l'exigència clara al govern cubà perquè reverteixi les mesures promercat implementades fins al moment, començant per les que van entrar en vigor l'1 de gener d'enguany.

Foto1
"L'internacionalisme proletari és la clau per a defensar i ampliar les conquestes de la revolució cubana. La classe obrera és l'única que pot derrotar els enemics de la revolució cubana"

Cal organitzar-se i treballar per a fer avançar la consciència de les masses, construint una oposició comunista d'esquerres massiva i poderosa. Cal explicar que encara que el relat oficial sobre el “comunisme” distorsiona el que aquest en realitat hauria de ser, un triomf capitalista representarà una Cuba despullada, aixafada i mancada de llibertat política, de drets democràtics bàsics, de cap tret d'igualitarisme. Seria una volta enrere salvatge, que ompliria de privilegis i riquesa a una minoria de nous milionaris, i de misèria i opressió a la immensa majoria.

Només un règim de genuïna democràcia obrera, i l'extensió de la revolució al continent llatinoamericà, pot enfrontar el perill de la restauració capitalista i fer triomfar definitivament el socialisme.

--

Notes

[1] "Las protestas en Cuba esta vez son diferentes", 16/07/2021, William M. LeoGrande, The Nation
[2] “Els danys acumulats durant gairebé sis dècades d'aplicació d'aquesta política ascendeixen a 144.413,7 milions de dòlars” (Govern de Cuba. Informe “Cuba vs Bloqueig” presentat davant l'Assemblea General de l'ONU al setembre de 2020. Citat en BBC News Mundo, 15-07-21)
[3] "GAESA: el consorcio militar que controla la economía cubana", 08/01/2018, Amir Valle, Deutsche Welle


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01