uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


La dreta espanyolista ha patit un desastre històric en les eleccions del 14F a Catalunya. Sumant tots els seus vots, Vox, PP i Cs amb prou feines obtenen el 17,11% dels sufragis emesos, enfront del 29% aconseguit pel PP i Cs en 2017. La seva representació parlamentària es desploma també, passant de 40 a 20 escons d’un total de 135. Aquest resultat reflecteix el pes absolutament minoritari que tenen els defensors de la Espanya una, gran i lliure a la societat catalana. Si sumem el suport assolit per les opcions que l'electorat identifica com d'esquerres, o que apareixen vinculades a la lluita per la república catalana i contra el règim del 78, sumen el 77,92%. Una diferència aclaparadora!

El gir a l'esquerra a Catalunya continua i s'aprofundeix

Per primera vegada des de 1977, els vots a partits que es declaren independentistes superen el 50% i obtenen la seva majoria més àmplia amb 74 escons. Dins el camp independentista, ERC s'imposa com la formació més votada per primera vegada en unes eleccions al Parlament amb 603.607 vots, el 21,03% i 33 parlamentaris, seguit molt de prop per Junts per Catalunya, amb 568.002 paperetes, el 20,04% i 32 escons. La CUP s'alça amb 189.087 vots, el 6,67% i passa de 4 a 9 parlamentaris.

Els partits que s'han presentat com a hereus directes de CiU i identificats clarament com a dreta catalanista són escombrats del mapa quedant fora del Parlament. El PDeCAT, que va comptar amb el suport d'Artur Mas obté un 2,5%. El PNC de Marta Pascal, la primera en denunciar la deriva "radical" de Puigdemont i que va presentar la seva nova formació com un PNB a la catalana, fa un ridícul encara més gran: 4.000 vots, el 0,16%.

Aquest fet té una transcendència històrica: els hereus del pujolisme, de la formació que durant dècades va actuar com a representant polític directe de la burgesia catalana i un dels pilars del règim del 78, desapareixen del Parlament reflectint la profunditat de la crisi de la dreta catalanista. Cal preguntar-se, doncs: estem davant del reforçament polític de les elits catalanes o davant d’un gir evident a l'esquerra que afecta de ple al moviment d'alliberament nacional? La resposta cau pel seu propi pes.

Per descomptat, l'avanç del PSC fins a situar-lo en la primera posició en vots i empatar en escons amb ERC és també molt significatiu i planteja diverses lectures. El seu èmfasi en celebrar aquestes eleccions fos com fos, encara que suposés una amenaça per a la salut pública i afavorís una abstenció històrica, no és casual. Actuant com el partit que millor representa a hores d'ara els interessos de la burgesia espanyola i de l'Estat per a estabilitzar la situació, i desarticular el moviment de masses a favor de la república, tenia molta pressa per a fer-se amb la part fonamental dels vots que va prestar a Ciutadans (Cs) en les passades eleccions.

Òbviament cal veure tota la pel·lícula en el seu conjunt, i entendre que el PSC ha hagut de renunciar al seu llenguatge més bel·licós contra el moviment per la república de 2017, per insistir en un discurs de "diàleg" i "mirar cap endavant". Això és el reflex d'un altre procés objectiu: desenes de milers de treballadors del cinturó vermell i tradicionals votants socialistes que no recolzen la independència, han vist que la línia de la repressió i del nacionalisme espanyolista no són cap solució. Al contrari, només dóna ales als tribunals franquistes i a Vox.

Els resultats dels Comuns, que repeteixen els 8 parlamentaris de 2017, ha permès a Pablo Iglesias i a la direcció de Podem respirar alleujats. Però el seu retrocés electoral a Catalunya segueix sent acusat: de guanyar les eleccions generals el 2016 amb més un 24,51%, en aquestes es queden com la sisena formació amb poc més del 7%. Si la direcció d'UP considera que aquests resultats són una ratificació per a continuar sostenint les polítiques del PSOE en el Govern de coalició, no faran més que facilitar "l’abraçada de l'ós" que Pedro Sánchez i l'aparell socialista ja els hi estan donant.

Foto1
El poble de Catalunya ha tornat a expressar de forma massiva, i amb més contundència fins i tot que en convocatòries electorals anteriors, el seu rebuig al règim del 78 i la seva voluntat de continuar la lluita per la república

Quelcom és clar. El poble de Catalunya ha tornat a expressar de forma massiva, i amb més contundència encara que en convocatòries electorals anteriors, el seu rebuig al règim del 78 i la seva voluntat de continuar la lluita per la república, contra les retallades i l'austeritat. És la reafirmació en les urnes de la batalla iniciada l'1 d'octubre de 2017. Aquesta és la realitat, pura i dura, per molt que la classe dominant i els seus mitjans de comunicació intentin ocultar-la inflant el "triomf" d'Illa o destacant els 11 diputats aconseguits per Vox.

Vox creix a costa del PP i Cs però el vot de dretes retrocedeix espectacularment

Res és més lluny de la nostra intenció que infravalorar el perill que representen la ultradreta i el feixisme. Des de la seva entrada al parlament andalús i estatal, i fins i tot abans, hem explicat que aquest perill és molt real i el camí per enfrontar-los no és altre que demostrar als feixistes que som molts més i molt més forts que ells, i que estem disposats a anar fins al final per aplicar un programa veritablement d'esquerres i derrotar-los.

L'avanç electoral de Vox, que aconsegueix 217.883 vots i 11 diputats, es produeix a costa de la descomposició de Cs i l'ensorrament del PP. Això tampoc és un aspecte menor. Ciutadans, el gran projecte de l'IBEX 35 per establir una tercera via i enfrontar el moviment de masses que va donar lloc a Podem, i amb el qual Pedro Sánchez va intentar una coalició governamental infructuosament, s'enfonsa miserablement i certifica el seu camí a desaparèixer. Sens dubte, una gran notícia per a la classe obrera.

El retrocés del PP català obre una nova via en la crisi de la dreta espanyola. Casado ha tingut un comportament erràtic en aquesta campanya i s'enfronta a una pressió colossal des del seu flanc dret que obre encara més el focus a una polarització més gran i a la recrudescència dels seus atacs al Govern de coalició.

Analitzant l'escenari català, és clar que el partit d'Abascal té la seva base electoral fonamental entre capes benestants de la societat, en una part de la petita burgesia colpejada per la crisi i que no volen renunciar a un estatus conquerit a base d'explotar sense pietat mà d'obra immigrant i el jovent precari (lligats a l'agricultura, l'hostaleria i el turisme), i també sectors limitats d'obrers desmoralitzats, fins i tot lumpenitzats, en què ha quallat la seva demagògia espanyolista, xenòfoba i masclista.

Pensar que aquests últims reflecteixen un vot antiestablishment no només és un complet deliri, és no comprendre res del que ha passat a Catalunya en aquests últims anys. El que avui representa Vox sempre ha existit en la societat catalana, i fins a la seva aparició s'expressava votant al PP o a altres candidatures de dreta i ultradreta. Ara es fan més estridents, perquè la polarització s'expressa també en aquest sentit.

Que Vox explota el descontentament d'aquestes capes contra la crisi econòmica i sanitària, i les polítiques de retallades i austeritat que tant el Govern espanyol com el Govern català han continuat aplicant, és evident. El seu percentatge total és de 7,69%, oscil·lant entre el 5% i 10% segons les zones, tot i que en algunes comarques de la Vall d'Aran, pobles de la costa o ciutats com Tarragona supera aquest tant per cent, zones en què el sector turístic ha anat creixent durant els últims anys i on milers de petits empresaris estan veient minvar els seus negocis. Però els vots del PSC, ERC, els Comuns i la CUP, en totes les ciutats i barris obrers de Catalunya –incloses les zones on Vox obté els seus millors resultats– superen aclaparadorament a la formació d'extrema dreta aconseguint percentatges entre el 55-60% o fins i tot arribant al 70% en molts casos. En 6 dels 10 districtes de Barcelona, ​​fins i tot la CUP bat en vots a Vox, que obté el seu major suport al districte més ric: Sarrià-Sant Gervasi.

Foto1
El retrocés del PP català aprofundeix la crisi de la dreta espanyola. Casado s'enfronta a una pressió colossal des del seu flanc dret que obre encara més el focus a una polarització superior

Els resultats del PSC

El PSC ha estat llista més votada en aquestes eleccions, recolzat per 652.858 votants, un 23,04% de total, superant en 49.251 vots a ERC i empatant ambdós amb 33 escons. Recupera els seus suports tradicionals a Catalunya, especialment a les ciutats del cinturó vermell de Barcelona, ​​bona part dels quals, després d'anys de retallades i decepcions, s'havien anat a Podem en les generals de 2016 i en les eleccions al Parlament de 2017 en un percentatge molt significatiu a Cs (quan la histèria antiindependentista va aconseguir el seu zenit).

Com aleshores vam explicar, aquest suport a Cs era quelcom completament conjuntural, resultat de les condicions excepcionals i antidemocràtiques d'aquelles eleccions, en plena aplicació del 155 i en ple apogeu de la campanya de la por contra la república i la "ruptura de Catalunya". Un paper determinant en portar vots cap a Cs el va tenir la mateixa posició espanyolista i de suport a la repressió dels dirigents de PSOE i PSC, amb Pedro Sánchez al capdavant i el mateix Illa rentant la cara a la dreta i ultradreta, acudint a les manifestacions espanyolistes del 8 i 27 d'Octubre de 2017.

L'evidència que Cs no era més que un PP 2.0, el seu caràcter absolutament espanyolista i reaccionari que va quedar en evidència després de la foto de Colón i els seus pactes amb PP i Vox, van fer que bona part d'aquest suport prestat tornés al PSC ja a les generals i municipals de 2019. El 14F aquesta tendència s'ha vist reforçada.

Malgrat la seva política nefasta pel que fa a la qüestió nacional, i l'aplicació des del Govern central de les mesures que exigeix ​​l'Ibex 35, els dirigents del PSOE i PSC segueixen recollint els sufragis d'àmplies capes de treballadors i treballadores que rebutgen el discurs reaccionari de la dreta espanyolista i una solució repressiva a la qüestió nacional, però que desconfien del procés pel pes que té en la seva direcció JxCat, on segueixen integrats molts coneguts representants de la dreta catalanista, i perquè les polítiques aplicades des del Govern no suposen cap millora en les seves condicions de vida.

El discurs de "passar pàgina", el "retrobament entre els catalans", "mirar cap al futur" ha mobilitzat aquests sectors que l'han apreciat com un pas endavant, sobretot en un context en què els dirigents de PSOE-PSC són atacats per la dreta espanyolista i apareixen governant al costat d’UP i establint ponts i acords amb ERC. Això confirma que amb una política que vinculés la lluita per l'alliberament nacional a un programa socialista que donés resposta a les necessitats d'aquests treballadors i treballadores, sí que seria possible guanyar a un sector molt important d'ells a la lluita per una república socialista. Això és encara més evident pel que fa al vot a En Comú Podem.

Els comuns

Finalment la patacada que anunciaven moltes enquestes no s'ha produït, i els comuns mantenen els seus 8 escons. No obstant, si comparem els seus vots i percentatges en aquestes eleccions i les anteriors de 2017 al Parlament, amb la victòria de Podem en les generals de 2015 i 2016 a Catalunya, és evident l'enorme retrocés i l'oportunitat històrica que han perdut els dirigents d’ECP i UP.

Per primera vegada ECP es veu sobrepassada per la CUP en nombre d'escons, avantatjant únicament en 5.000 vots. La renúncia a posar-se al capdavant de la lluita per la república i estendre-la a la resta de l'Estat, posant-se de perfil davant la repressió, i negant-se a batallar al costat de milions pel dret a l’autodeterminació, els ha distanciat d'amplis sectors de joves i treballadors. A això s’ha unit la decebedora gestió dels ajuntaments del canvi i ara la supeditació al PSOE en el Govern central.

Foto1
ECP manté els 8 escons però per primera vegada es veu sobrepassat per la CUP. La renúncia a posar-se al capdavant de la lluita per la república els ha distanciat d'amplis sectors de joves i treballadors

A curt termini, haver mantingut els 8 escons dóna un baló d'oxigen als dirigents d'UP i reforça a tots els que volen mantenir-se al Govern de coalició costi el que costi. Però això és pa per avui i fam per a demà. En un context d'aprofundiment de la crisi capitalista, d'atur massiu, de desnonaments, de repressió generalitzada des de l'Estat, la seva supeditació al PSOE erosionarà la seva credibilitat i el seu suport. D'una estratègia semblant només sortirà beneficiat Pedro Sánchez.

ERC: la peça clau del nou Govern

Encara que ERC és superada per un estret marge pel PSC en aquests comicis, manté el lideratge dins el camp independentista i es converteix en l'eix del nou Govern. Els centenars de milers de persones que voten per ERC ho fan perquè hi veuen una opció independentista i d'esquerres. Però els dirigents d'Esquerra han aplicat juntament amb JxCat polítiques de retallades socials i privatitzacions sense treva, i són responsables d'una gestió de la pandèmia a favor dels grans empresaris que deixa desprotegides a milions de persones.

Evidentment un ampli sector de l'independentisme considera que amb ERC al capdavant de la Generalitat es podrà intentar una gestió més "progressista" que amb Junts. Però els fets col·loquen un gran interrogant sobre aquest raonament, més si tenim en compte que la direcció d'Esquerra busca també tancar la crisi revolucionària oberta a l'octubre de 2017, encoratjant el pacte amb el PSOE i la negociació amb la burgesia espanyola per a recuperar la via morta de l'autonomisme. Tot això sota el fals argument, contestat pel resultat d'aquestes eleccions, que no hi ha força per fer res més.

Aquesta actuació ha provocat un augment de la crítica a ERC, encara que per ara s'expressa fonamentalment entre una capa d'activistes. Per sectors importants de votants d'Esquerra aquesta dretanització no és tan evident o els pactes amb el PSOE i crides a la moderació apareixen com "l'únic que es pot fer" davant l'ofensiva per part de la dreta i els jutges franquistes. Això es veu reforçat perquè els retrets dels dirigents de Junts a ERC per haver pactat amb el PSOE apareixen com un moviment. Puigdemont no ha presentat cap pla concret per a dur endavant la república de la qual parla i, quan les masses han sortit al carrer a lluitar per ella, molts dirigents de Junts han estat els primers en desactivar i fins i tot reprimir aquesta mobilització, com quan Torra i Buch (tots dos militants de Junts) van ordenar als Mossos actuar amb la màxima duresa cap a les mobilitzacions.

El caràcter contradictori del vot a Junts per Catalunya

El desenvolupament de Junts i el caràcter contradictori del seu vot només pot ser entès a la llum del procés de gir a l'esquerra i radicalització de les capes mitjanes a Catalunya que hem explicat anteriorment. Seria un greu error identificar aquest vot com exclusivament de "dretes". És evident que molts dirigents de Junts procedeixen de l'espai convergent, però nombrosos sectors de capes mitjanes i fins i tot de joves i treballadors independentistes que han votat per Junts ho han fet perquè veuen en Puigdemont algú enfrontat al règim del 78 i perseguit per aquest.

Puigdemont va anar més lluny del que la burgesia catalana i molts dels dirigents del seu partit volien i esperaven al convocar el referèndum, i fins i tot amb totes les vacil·lacions i retrocessos segueix aparentant un discurs de confrontació i reivindicació de l'1-O. Però és un polític burgès que no ha dubtat en aplicar retallades i privatitzacions des del Govern i manca d'una alternativa coherent per a tirar endavant la lluita per la república. De fet, quan la mobilització de masses l’ha desbordat també ha fet tot el possible per a frenar-la.

Foto1
El desenvolupament de Junts i el caràcter contradictori del seu vot només pot ser entès a la llum del procés de gir a l'esquerra i radicalització de les capes mitjanes a Catalunya

Una bona part de l'aparell procedent de Convergència i posteriorment del PDeCAT s'ha passat a Junts per seguir tocant poder i mantenir el control. Tot i que el vot a Junts expressa la radicalització entre un sector de les masses, especialment de les capes mitjanes que constitueixen el gruix de la seva base social, la seva direcció intenta mantenir aquest moviment dins dels límits del sistema capitalista i explota les seves aspiracions per defensar l'ordre econòmic i social vigent.

La CUP: un vot per continuar la lluita per la república. No a l'entrada al Govern per a legitimar una política que no serveix

La crítica per l'esquerra ha trobat expressió en aquestes eleccions en el creixement electoral de la CUP. Com dèiem en la nostra declaració anterior, "desenes de milers de joves i treballadors votaran la CUP expressant la determinació que existeix entre els sectors més combatius de continuar la lluita per la república i contra les polítiques capitalistes. Des d'Esquerra Revolucionària fem nostra aquesta determinació, i cridem a votar per la candidatura de la CUP-UNCPG. Un vot que ha de servir per enfortir el moviment d'alliberament nacional i social amb una política d'independència de classe, socialista i internacionalista".

I seguíem: "Des d'Esquerra Revolucionària ens oposem a l'entrada de la CUP en un Govern d'unitat nacional amb Junts i ERC. La idea que per a conquerir l'autodeterminació i la república socialista és imprescindible una aliança amb les forces burgeses catalanistes és un complet error i condueix al desastre. Aquestes forces volen posar un punt i final a la crisi revolucionària desencadenada fa tres anys. Les aliances programàtiques i de Govern amb ERC i Junts, només serviran per a enfonsar el tall anticapitalista de la CUP i assimilar-la a l'ordre establert, el mateix que ha passat amb els dirigents d'UP. La CUP ha de situar-se en l'oposició d'esquerra més intransigent, però no amb afany de ser una minoria autocomplaent, sinó per a conquerir el suport de la majoria de la classe obrera i el jovent a un programa genuïnament socialista". Aquestes paraules estan més vigents que mai.

Els resultats del 14F estan molt lluny de tot el muntatge propagandístic sobre l'anomenat efecte Illa. A curt termini, l'estratègia de Pedro Sánchez, tant davant del PP com dels sectors més dretans i espanyolistes del seu propi partit, es veu reforçada. Però l'ofensiva de la reacció i de l'aparell de l'Estat i de l'extrema dreta continuarà i es farà fins i tot més histèrica, i podria trobar un terreny més fèrtil a mesura que s'aguditzi la crisi econòmica, prossegueixi el desastre que està suposant la gestió capitalista de la pandèmia, i el Govern PSOE-UP segueixi cedint a la pressió de la classe dominant per aplicar les retallades i mesures d'austeritat que guarda en la seva agenda.

A Catalunya, la política desplegada pels dirigents d'ERC i Junts per intentar desactivar la mobilització als carrers i tancar la crisi revolucionària oberta amb el referèndum i la vaga general del 1-3 d'octubre de 2017, s'està imposant de moment. Però el reflux experimentat pel moviment de masses és temporal: no ha estat derrotat ni de bon tros, i el malestar social, el rebuig al règim del 78 i l'anhel per a conquerir la república té el suport d'una majoria de la població. I aquest sentiment s'alimentarà amb la crisi econòmica i la repressió del dret a decidir per part de l'Estat.

Foto1
L'objectiu dels dirigents d'ERC i de Junts és implicar la CUP en un Govern d'unitat nacional per a evitar que el descontentament per l'esquerra s'expressi

En aquest context cal situar el debat sobre la formació del nou Govern i les seves perspectives. El sector de la classe dominant que en aquest moment segueix apostant per gestionar la crisi recolzant-se en el PSOE, comprèn que la situació objectiva és explosiva i que Catalunya segueix sent el punt més avançat i on l'expressió del malestar ha arribat més lluny. Aquesta és una de les raons per les quals el tripartit PSC, ERC i ECP –opció per la qual sospiraven molts i que demanava durant la mateixa nit electoral la candidata dels comuns Jessica Albiach– sigui una hipòtesi tan improbable que fins el propi Salvador Illa va contribuir a dinamitar-la anunciant que es presentaria a President, quelcom impossible d'acceptar per ERC.

Un Govern PSC-ERC provocaria una resposta histèrica dels sectors més espanyolistes i reaccionaris del PSOE. A més, un pacte PSC-ERC-ECP seria molt difícil de justificar pels dirigents d'Esquerra davant la seva base, i més després que les forces independentistes hagin arribat seu major suport parlamentari i superar l'anhelat 50% dels vots. De moment l'estratègia de Sánchez per mantenir l'estabilitat és seguir com fins ara, recolzant-se en ERC al parlament estatal, mentre el PSC exerceix una "oposició responsable" al Parlament de Catalunya a un Govern d'unitat independentista on els dirigents d'ERC juguin un paper moderador. L'objectiu dels dirigents d'ERC, i de Junts, és implicar la CUP en aquest Govern d'unitat nacional per a evitar que el descontentament per l'esquerra s'expressi.

Com també dèiem en la nostra declaració anterior: "Estem d'acord amb els companys i companyes de la CUP en què cal 'acumular forces', però només si és en les fàbriques, en els centres de treball i d'estudi, en els barris, en els sindicats de classe i els moviments socials, i si es fa defensant un programa que combati la reacció i el feixisme, i que confronti amb les polítiques capitalistes de la dreta i la socialdemocràcia catalanista".

La descomposició de l'espai post-convergent i aquests resultats demostren que el gir a l'esquerra és pronunciat, que els treballadors i joves podem conquerir la direcció del moviment d'alliberament nacional. Però només podrem fer-ho amb un plantejament programàtic clar: una república per al poble i no manejada per l'oligarquia de sempre. Una república socialista que nacionalitzi la banca, els grans monopolis, la sanitat privada i les farmacèutiques, mobilitzant els recursos que avui estan en mans d'un grapat de paràsits per lluitar contra l'atur i per l'ocupació digna, per una educació i sanitat públiques de qualitat, per evitar la mort de desenes de milers de persones i oferir un sostre posant fi als desnonaments.

Aquesta república rebria el suport majoritari i entusiasta del conjunt de la població no només a Catalunya, també dels treballadors i joves de la resta de l'Estat i d'Europa. Aquesta és l'alternativa que defensem des d'Esquerra Revolucionària.

Foto1
Aquests resultats electorals demostren que el gir a l'esquerra és pronunciat. Necessitem un plantejament programàtic clar: una república per al poble i no controlada per l'oligarquia de sempre