uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


Després de 72 hores d'escrutini agònic, Trump ha estat derrotat en les eleccions més polaritzades i amb més participació de la història dels EUA. Els resultats mostren que la major potència capitalista del planeta pateix una ferida política que no deixa de sagnar. Trump resisteix sí, però al cap i a la fi no ha pogut amb l'aixecament popular que va incendiar el país d'una punta a una altra denunciant la violència policial racista, ni amb una catàstrofe sanitària, social i econòmica que certifica el final del somni americà. Per molts tuits desafiants que escrigui, en unes quantes setmanes farà la maleta i abandonarà la Casa Blanca.

Els resultats presenten nombroses claus per entendre el present i el futur de la lluita de classes als EUA. Primer, la consolidació d'una base electoral massiva per al trumpisme i el que representa, que inevitablement condicionarà els esdeveniments veniders i sotmetrà a una forta pressió al futur Govern demòcrata. Segon, la prova que hi ha una majoria de la població disposada a donar la batalla contra la reacció populista d'extrema dreta i a les causes que l'alimenten, i que transcendeix els comicis del 3 de novembre.

Biden pot reivindicar ser el candidat més votat de la història, però la derrota de Trump s'ha aconseguit malgrat ell i tot l'establishment demòcrata. Les lliçons d'aquests anys no han passat en va, i l'avanç en la consciència de milions d'oprimits constitueix un factor mobilitzador de primer ordre.

Polarització extrema

La causa fonamental de la derrota del magnat novaiorquès cal buscar-la en l'extraordinària mobilització que s'ha multiplicat des de la seva presa de possessió. Les multitudinàries marxes de les dones que van rebre el seu mandat presidencial, les grans lluites del jovent contra la legislació antiimmigració, el canvi climàtic o la utilització d'armes i, destacant per sobre de tot, una rebel·lió social contra la violència racista i supremacista de l'aparell policial que ha unificat en línies de classe desenes de milions de treballadors blancs, afroamericans, llatins i joves de totes les comunitats... tot això ha tingut una traducció clara en les urnes. La irrupció de les masses és el que ha empès Trump fora de la presidència, i no la mediocre campanya d'un candidat com Biden incapaç de soscavar la base social del seu contrincant.

Més de 16 milions de nord-americans que en les eleccions de 2016 no van acudir a les urnes ho han fet en aquesta ocasió, situant la participació al voltant d'un 67% del cens. La candidatura de Biden ha obtingut 75.010.459 sufragis (dades del diumenge 8 de novembre), un 50,63% del total i podria superar els 300 vots electorals al final del recompte. Pel que fa als resultats de 2016 (65.853.514) significa un increment del 14% i de 9,1 milions. Trump aconsegueix 70.686.229 paperetes, el 47,71% del total i possiblement rondi els 230 vots electorals. En relació al 2016 (62.984.828) ha augmentat la seva votació en 12,2 punts i 7,7 milions. El candidat del partit verd, Howie Hawkins, a qui recolzaven diferents organitzacions de l'esquerra socialista, es queda només amb 349.470 vots, un 74,8% menys del que van obtenir en les eleccions de 2016 (1.457.218), i el seu pitjor resultat des del 2008.

Foto1
"La irrupció de les masses és el que ha empès Trump fora de la presidència, i no la mediocre campanya de Biden incapaç de soscavar la base social del seu contrincant"

Aquests resultats cal mirar-los a través del prisma d'una legislació electoral antidemocràtica, que inclou un col·legi electoral que és el que decideix l'elecció de President (no el sufragi universal directe), i que a més pot suprimir els drets de milions de votants, com succeeix en nombrosos estats amb la majoria de les persones empresonades i amb una part considerable de les persones excarcerades.

Si assenyalem el més destacat de la campanya, Trump no es va cansar d'insistir en les seves proclames més incendiàries contra el socialisme. Mai s'havien pronunciat més les paraules socialista, extrema esquerra, comunisme... per boca d'un president que aspirava a la reelecció. Trump va acusar Biden de ser igual que Castro i Chávez, va utilitzar en nombroses ciutats l'eslògan "contra el socialisme vota Trump"; ha instat els seus seguidors a organitzar la resistència armada contra l'extrema esquerra i, finalment, va impugnar el recompte a les poques hores d'haver-se iniciat.

Res d'això és casual. Trump, com han confirmat aquestes eleccions, no és un aventurer sense perspectiva, ni un solitari que actua motivat per impulsos que requereixen d'atenció professional. La seva aparent bogeria té una lògica implacable. El seu discurs reflecteix la descomposició de la societat nord-americana i la desesperació d'amplis sectors de la petita burgesia que han perdut les certeses del passat i són preses d'una por histèrica davant un futur incert. Aquests sectors, que tradicionalment han tingut un pes social enorme, no renuncien a una manera de viure que els ha fet guanyar grans privilegis, i miren amb horror l'escalada de la lluita de classes, el creixement de l'esquerra i la influència de les idees del socialisme entre el jovent i els treballadors. Aquestes capes han declarat la guerra a l'actual estat de coses i Trump els ha proporcionat una bandera per la qual lluitar.

En aquest magma social participen també milions de treballadors endarrerits, desmobilitzats i profundament desmoralitzats per la desindustrialització i la desocupació crònica, els baixos salaris i la pèrdua d'un estatus que els proporcionava una estabilitat esfumada per sempre. Absolutament escèptics amb el que els ofereix l’establishment demòcrata, han mantingut el seu suport a Trump amb la il·lusió que milloraria la situació econòmica.

Aquest bloc inflamat per la desesperança contrarevolucionària i el ressentiment ha ensenyat el seu puny. Són realment una amenaça molt seriosa per als drets democràtics, econòmics i socials dels treballadors, el jovent i de tots els oprimits que suporten una desigualtat lacerant. Però aquest bloc, que ha estat combatut en els carrers en una lluita sense quarter des de fa quatre anys, surt finalment derrotat malgrat un sistema electoral monopolitzat pels dos grans partits de la classe dominant.

Les masses que s'han aixecat contra Trump no han tingut altra opció per a batre'l a les urnes de recórrer a l'eina disponible en aquest moment, i molt més després que Bernie Sanders, a qui milions de persones van donar suport a les primàries demòcrates, es retirés i capitulés davant l'aparell del partit. Sí, les masses en lluita han votat Biden amb el nas tapat per a derrotar Trump, però no han dipositat la menor confiança en les seves polítiques. La majoria sabia perfectament que el candidat demòcrata era part del problema, no de la solució.

És més que evident que la campanya de Biden no ha generat il·lusió. Ha estat un oponent mediocre que ha passejat el seu servilisme davant de les grans corporacions, negant-se a incloure en el seu programa cap de les propostes que Bernie Sanders va defensar durant les primàries. Això és el que explica que Trump hagi pogut mantenir intacta la seva potència electoral o fins i tot reforçar-la en alguns estats.

Foto1
"El discurs de Trump reflecteix la desesperació d'amplis sectors de la petita burgesia presos d'una por histèrica davant la influència de les idees del socialisme entre el jovent i els treballadors"

Una lluita de classes amb trets revolucionaris

Segons revelen les enquestes, el 97% dels votants de 2016 ha tornat a fer-ho quatre anys més tard pel mateix partit. La premsa nord-americana publicava que el 82% dels que van votar per Biden pensen que "Trump probablement transformarà el seu país en una dictadura" i el 90% dels votants de Trump que els demòcrates volen convertir-lo en "un país socialista".

L'extrema polarització en les urnes reflecteix molt més que el "simple" suport a dos candidats del sistema. Una lectura així, després de tot el que ha succeït en aquests quatre anys, a més de ser sectària, emmascara la realitat: les masses no han deixat de buscar un camí independent en la seva acció.

Les eleccions són una part del conjunt de factors que mesuren la temperatura del conflicte entre les classes, i tenint en compte el caràcter antidemocràtic del sistema electoral dels EUA i l'absència d'un partit dels treballadors, l'autèntica correlació de forces i l'enorme potencial existent per canviar la societat només pot reflectir-se de manera molt distorsionada.

Lenin va plantejar la qüestió d'aquesta manera: "Un marxista no té cap dubte que la revolució és impossible sense una situació revolucionària; però no tota situació revolucionària desemboca en una revolució. Quins són, en termes generals, els símptomes d'una situació revolucionària? Segurament no incorrerem en un error si assenyalem aquests tres símptomes principals: 1) La impossibilitat per a les classes dominants de mantenir immutable la seva dominació (...) Perquè esclati la revolució no sol ser suficient amb què "els de baix no vulguin", sinó que fa falta, a més, que els de dalt “no puguin seguir vivint com fins aleshores”. 2) Un agreujament, fora del comú, de la misèria i els patiments de les classes oprimides. 3) Una intensificació considerable, per aquestes causes, de l'activitat de les masses, que en temps de 'pau' es deixen espoliar tranquil·lament, però que en èpoques turbulentes són empeses, tant per tota la situació de crisi, com pels de 'dalt', a una acció històrica independent". [1]

La situació objectiva als EUA conté elements revolucionaris? La resposta és afirmativa. La catàstrofe per la qual travessen amplíssims sectors de treballadors afroamericans i blancs, i també el jovent de les capes mitjanes empobrides, explica el caràcter de l'explosió social que hem viscut. L'aixecament popular que va esclatar després de la mort de George Floyd, amb tot el que pot tenir d'espontani, s'ha anat incubant durant anys de desigualtat galopant, atacs als drets democràtics, brutalitat policial i racisme sistèmic. El moviment s'ha unificat apuntant directament l'oligarquia econòmica, l'establishment polític i l'aparell de l'Estat.

Foto1
"Segons The New York Times, més de 30 milions han participat en les manifestacions que es van succeir ininterrompudament en centenars de ciutats dels EUA. No hi ha res igual en la història recent"

Aquest abisme social és el combustible que ha inflamat la lluita de classes i ha propulsat el gir a l'esquerra. Aquesta dinàmica ja es va iniciar fa quatre anys, quan va irrompre la candidatura de Bernie Sanders i el seu discurs per una "revolució política" contra l'1% de Wall Street, i es va afirmar amb l'elecció de candidats a l'esquerra de l'aparell demòcrata. El que realment és sorprenent, i pocs ho han ressaltat, és que tot i la capitulació de Sanders el moviment va continuar creant noves vies per expressar-se. L'aixecament contra la violència policial racista és molt més que un fenomen puntual. Representa aquesta acció històrica independent de les masses a la qual es referia Lenin.

Trump i el sector de la burgesia que li dona suport van identificar correctament l'essència dels esdeveniments, i per això van desfermar la seva hostilitat oberta contra els impulsors d'una lluita que empeny amb força la consciència cap a idees socialistes. Davant la política de la Casa Blanca, l'aparell del Partit Demòcrata va tractar per tots els mitjans de canalitzar la rebel·lió cap al terreny electoral buidant-la de contingut revolucionari i classista. Sobre aquestes bases va llançar el seu candidat Joe Biden, aconseguint a més el suport de Sanders per envoltar-lo d'una credibilitat que no té. Però no van enganyar a milions de treballadors i joves, que saben perfectament que l'establishment demòcrata comparteix el mateix punt de vista que els republicans en els assumptes fonamentals, tant en la guerra comercial, el rescat a la banca i Wall Street o, la seva inexistent política social. El seu vot no ha estat a favor de Biden, sinó contra Trump.

Seria un error fer una lectura mecànica i reduccionista dels resultats electorals. Cal recordar que fa tot just uns mesos, el president es tancava al búnquer de la Casa Blanca i va cridar a disparar els manifestants decretant el toc de queda. Què va passar llavors? Tot i la violència policial i del desplegament de la Guàrdia Nacional, el moviment no es va acovardir, tot el contrari. Segons les estimacions que va publicar The New York Times, més de 30 milions van participar en les manifestacions que es van succeir ininterrompudament en centenars de ciutats d'aquest  gegantí país. No hi ha res igual en la història recent!

O és que potser es pot comparar la força d'aquest moviment amb les protestes al carrer de la ultradreta, dels proud boys i la resta de grups als quals Trump ha encoratjat sense descans? Per descomptat que no volem infravalorar els perills que representen aquestes organitzacions. Però són molt més febles que les masses en acció, sobretot si aquestes es basen en el programa del socialisme revolucionari.

Precisament aquesta amenaça, percebuda per milions de joves, de dones, d'immigrants, d'afroamericans, de treballadors i treballadores és el que explica que, tot i ser un candidat mediocre i estar completament desconnectat de les aspiracions radicals que aquesta lluita ha col·locat en primer pla, Biden hagi aconseguit la major votació presidencial de la història (i Trump la major d'un candidat derrotat).

La gran distorsió als EUA és que no hi ha un partit independent de la classe treballadora; aquest espai va quedar històricament captiu dels Demòcrates. Tot i que són un partit burgès, sempre van cuidar les seves relacions amb la burocràcia sindical i la del moviment comunitari i pels drets civils, per tal de domesticar-lo i assimilar-lo a la política de col·laboració de classes. Dit això, la dialèctica del procés de presa de consciència i de l'organització obrera no s'esgota en aquest punt.

La brutal irrupció de Black Lives Matter i de la candidatura de Bernie Sanders, o el creixement dels Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA) que s'aproximen als 70.000 adherents, mostra que les condicions per crear aquest partit dels treballadors han madurat. La derrota de Trump lluny de frenar aquest procés l’alimentarà.

Trump resisteix amb força: un advertiment que no es pot ignorar

Com hem assenyalat, la polarització és un procés objectiu que s'expressa en dues direccions. La cúpula del partit demòcrata confiava en què es beneficiarien de la inèrcia generada per les extraordinàries mobilitzacions contra el racisme, i de la terrorífica gestió que Trump ha fet de la pandèmia. Igual que amb Hillary Clinton fa quatre anys, esperaven una gran onada blava. Però la campanya electoral de Biden lluny de ferir al candidat republicà l'ha seguit lliurant suports.

Foto1
"Igual que amb Hillary Clinton fa quatre anys, els Demòcrates esperaven una gran onada blava arreu del país. Però la campanya electoral de Biden ha seguit lliurant suports al candidat republicà"

Trump resisteix en moltes de les àrees deprimides del famós "Rust Belt" (el cinturó de l'òxid) de l'Oest Mitjà, de composició majoritàriament obrera. És cert que Biden ha recuperat Michigan, Wisconsin i Pennsilvània per la mínima, però s'allunya de les grans majories demòcrates del passat i segueix cedint Ohio als republicans.

Alguns analistes han destacat que Trump obté els millors resultats d'un candidat republicà entre la població afroamericana, però el creixement del seu suport és limitat i seria una exageració considerar-lo un fenomen de fons. En tot cas les seves millors marques entre aquests sectors s'expliquen per raons similars a les associades en general a les capes més endarrerides i desmobilitzades dels treballadors: la il·lusió que amb Trump la situació econòmica pot millorar amb més rapidesa. De tota manera els exemples en sentit contrari són aclaparadorament nombrosos i rellevants, com la majoria aclaparadora contra Trump a Clayton, el suburbi afroamericà d'Atlanta que ha estat decisiu per donar als demòcrates el seu primer triomf a Geòrgia en 24 anys.

S'ha especulat també molt sobre els vots llatins, però les anàlisis més serioses mostren una escissió en línies de classe. A Florida les enquestes pronosticaven una batalla renyida entre els dos candidats, però la balança es va inclinar decisivament per Trump quan al comtat de Miami-Dade la diferència de gairebé 30 punts que en 2016 va aconseguir Hillary Clinton, es va reduir per Biden a poc més de 7. Aquest resultat va ser clau perquè els 29 vots del Col·legi Electoral de Florida s'anessin al marcador de Trump. Segons l'enquesta que va realitzar a peu d'urna la cadena NBC News, Trump va guanyar la majoria el vot cubà, veneçolà i colombià de Miami després d'una campanya centrada en denunciar Biden com a socialista. Fins i tot aquest fet no pot amagar que els votants de Florida hagin aprovat una resolució per augmentar el salari mínim a 15 dòlars l'hora.

El vot de la classe treballadora llatina més humil, que treballa en tasques domèstiques, en l’hostaleria o en les grans explotacions agrícoles, explica el tomb històric a Arizona i el significatiu retrocés republicà a Texas, tot i que és cert que el candidat demòcrata ha perdut una mica de terreny en alguns comtats de majoria llatina a Nou Mèxic i Califòrnia en relació a les grans diferències que va aconseguir Clinton el 2016.

El fonamental, com han assenyalat els sondejos a peu d'urna d'Edison Research, és que la base electoral de Trump amb prou feines ha canviat des del 2016. Obté els seus grans suports d'homes blancs, de més de 65, rendes altes –superiors a 100.000 dòlars anuals–, en zones rurals, que es declaren catòlics, protestants o evangèlics. Aquest sector de classe mitjana ha entès a la perfecció el seu missatge durant la pandèmia: l'economia està per sobre de la vida i la salut dels treballadors. Per això, encara que les xifres de víctimes del coronavirus superin els 240.000 i siguin més de 5 milions els contagiats, les fonts d'ingressos d'aquests sectors han pesat decisivament en el seu vot.

Milions de petit burgesos, i als EUA hi ha molts, han girat cap a l'extrema dreta terroritzats pel canvi d'època que viuen, perquè senten que els seus privilegis estan amenaçats per una mobilització social que aconsegueix conquestes com el salari mínim de 15 dòlars l'hora i construeix sindicats i organitzacions socials combatives contra l'ideari reaccionari, masclista i racista que sempre ha imperat entre els petits i mitjans propietaris. Trump consolida una base ferma entre aquestes capes acomodades, cridades en aquests comicis com si els hi anés la vida, i entre sectors de la classe obrera blanca de l'interior del país molt colpejades per la crisi.

Presentant-se alhora com una garantia de supervivència davant l'amenaça interior i exterior, contra la Xina i l’America first, ha mobilitzat reserves socials considerables, però ha estat incapaç de posar fre a la decadència del capitalisme nord-americà, portar les fàbriques de nou a casa o doblegar el poder tecnològic i productiu xinès. La seva demagògia es dirigeix ​​contra l'establishment polític o els mitjans de comunicació, però l'oligarquia financera s'ha enriquit molt més sota el seu mandat.

Una profunda crisi de la democràcia burgesa

El candidat republicà ha jugat amb foc en agitar un discurs extremadament reaccionari i esperonar conscientment la polarització. Però no és més que l'expressió d'un fenomen objectiu, que reflecteix un canvi polític profund. La burgesia nord-americana es troba dividida sobre la forma de protegir els seus interessos, sobre la millor manera d'assegurar la seva dominació de classe. Ara que Biden ha triomfat, fins i tot dins dels republicans s'alcen veus que demanen respecte a les institucions i la tornada a una entesa que pugui "cosir les ferides d'un país dividit".

Trump segueix entossudit en denunciar el caràcter il·legítim del recompte i prometent recórrer als tribunals per impugnar el resultat. Però no sembla que prosperi en les seves maniobres. Fins i tot sectors que han estat amb ell en aquests quatre anys donant pàbul a totes les seves ocurrències i apuntalant els seus excessos, com la cadena de televisió Fox, han rebutjat les acusacions de frau, encara que és evident que la burgesia nord-americana no fa fàstics a aquest recurs com es va demostrar en les eleccions robades a Al Gore al 2000, quan els tribunals van aturar el recompte a Florida i van donar la victòria a George W. Bush.

Ara el context és molt diferent. Si donen suport a Trump en la seva denúncia i paralitzen el funcionament del sistema electoral, la crisi que pateix la democràcia burgesa als EUA entraria en una fase de caos descontrolat. Les masses no acceptarien quelcom similar. Les mobilitzacions desfermades després de l'assassinat de George Floyd podrien empal·lidir en comparació amb el que vindria. El moviment tornaria a escena, no per cantar felicitacions a Biden, sinó per enfrontar-se a Trump i a tot el que representa amb una determinació extraordinària. Seria una segona volta als carrers que molt pocs volen.

Foto1
"Trump segueix entossudit en denunciar el caràcter il·legítim del recompte i prometent recórrer als tribunals per impugnar el resultat. Però les masses no acceptarien quelcom similar"

Des del punt de vista dels interessos a curt termini de la classe dominant s'imposa tornar a la normalitat, aconseguir estabilitat i "consens" per tal d'afrontar un període impredictible, d'acord amb les dimensions de la crisi mundial. Dins el Partit Republicà ja han sortit personalitats acusant la por a despertar novament un tsunami social. Quan tres cadenes de televisió tallaven l'emissió del discurs del president en directe, ho feien seguint instruccions molt precises. Posar en dubte el sistema electoral, les institucions i la "democràcia a l'estil americà" no afavoreix Wall Street.

La veu dels grans capitalistes als quals representa l'aparell demòcrata tracta de capejar el temporal i calmar els ànims a marxes forçades, manant els missatges més conciliadors: la nostra democràcia és forta, les nostres institucions funcionen. El problema per a ells és que el partit republicà s'ha fusionat amb Trump, o millor dit, el trumpisme s'ha convertit en la base social i electoral del partit republicà i, lluny d'entrar en declivi, ha demostrat la seva consistència.

El futur immediat, per tant, es presenta complicat per a la classe dominant. Tots els factors que han donat lloc a aquesta polarització extrema no només no han desaparegut, sinó que s’intensificaran. Les divisions i la tensió social no s'evaporaran perquè expressen la profunda crisi de la forma de dominació capitalista que colpeja la primera potència mundial, però que s'estén també a altres nacions. La burgesia lluita per mantenir el control de la situació, quan els elements en què s'han basat per fer-ho pacíficament durant moltes dècades estan seriosament qüestionats i no serveixen com abans. És el fruit de la decadència d'un sistema malalt i gangrenat.

Preparar les forces per a nous combats. Per un partit dels treballadors amb un programa socialista

La legislatura per al candidat més votat de la història serà molt més semblant a un malson que a un camí de roses.

Quan Barack Obama va assumir la presidència el 2008, en ple esclat de la crisi financera, sí que existia una enorme confiança en ell. En aquell moment havia superat per més de 10 milions de vots al republicà John McCain (69,5 milions davant 59,9), però els seus vuit anys a la Casa Blanca van suposar una grandíssima frustració per la marxa enrere en les principals reformes que havia anunciat, especialment les referides a una sanitat pública universal i a la lluita contra el racisme sistèmic. En les eleccions del 2012 va ser reelegit, però es va deixar en el camí prop de 4 milions de vots.

L'administració Obama va sembrar el terreny per dos grans esdeveniments: la impressionant campanya de Bernie Sanders durant les primàries demòcrates el 2016 i la seva "revolució política contra l'1% de Wall Street", i deixar una herència enverinada que va portar a la candidata Hillary Clinton a perdre les eleccions contra Trump.

Les coses ara són molt diferents al 2008. La nova recessió mundial tindrà efectes més calamitosos sobre l'economia nord-americana, i aguditzarà encara més la guerra amb la Xina. La destrucció dels serveis públics als EUA, la pobresa i la desigualtat és molt més gran que fa dotze anys. Biden no té ni la credibilitat ni la popularitat d'Obama. És un líder decrèpit a qui han col·locat al costat d’una figura com Kamala Harris, de cara a preparar-la per les presidencials de 2024 i mantenir la picada d'ullet cap a la comunitat afroamericana. Tots dos pretenen continuar amb les polítiques capitalistes evitant nous esclats i intentant cosir les costures socials esquinçades, però això és quelcom més que improbable en les actuals circumstàncies.

Al referir-se a la crisi econòmica de 1929 Trotski va escriure: "En un organisme amb la sang enverinada, qualsevol petita malaltia tendeix a cronificar-se; en l'organisme podrit del capitalisme monopolístic, les crisis assumeixen una forma particularment maligna". Aquestes paraules s'apliquen perfectament al moment actual als EUA.

La revista Forbes assenyala que hi ha 607 plutòcrates nord-americans amb una fortuna personal superior als mil milions de dòlars (925 milions d'euros), i segons dades de l'Institute for Policy Studies, amb seu a Washington DC, en les tres setmanes de major incidència de la pandèmia, del 18 de març al 10 d'abril de 2020, aquests milmilionaris van incrementar el seu patrimoni en 282.000 milions de dòlars. En aquest mateix període 22 milions de nord-americans s'apuntaven a les llistes de l'atur.

És que potser Biden farà marxa enrere en aquest estat de coses? Per descomptat que no. La pandèmia de la COVID19 a més de costar ja més morts nord-americanes que la Segona Guerra Mundial i la del Vietnam juntes, ha deixat imatges insòlites per al país més ric del món, com les cues de la fam o els enterraments en fosses als parcs públics. Però Biden va mirar a una altra banda i va criticar amb la boca petita Trump per la seva gestió sanitària, sense qüestionar les bases objectives que han desencadenat aquesta matança. Certament la pauperització de la classe treballadora i d'amplis sectors de les capes mitjanes no comença amb Trump, és un llegat transmès per les anteriors administracions demòcrates i republicanes.

Biden continuarà ajudant a mans plenes als grans monopolis, aprovant els plans de "rescat" i la compra de deute corporatiu que sigui necessària per a sostenir els seus comptes de resultats, exactament igual que va fer Obama. I s'oblidarà completament dels milions que li han donat la presidència. El futur inquilí de la Casa Blanca ha deixat clar quines seran les seves prioritats: encoratjarà la guerra comercial amb la Xina grapejant el nacionalisme econòmic, igual que Trump, per a desviar l'atenció dels greus problemes domèstics que s'acumulen. No portarà a terme cap depuració ni desfinançament de la policia racista, i no tocarà els negocis multimilionaris de la sanitat privada llevat que la lluita de masses l'obligui. Tampoc acabarà amb un deute estudiantil universitari que supera els 1,5 bilions de dòlars, ni amb la degradació de l'ensenyament públic o la manca d'habitatge digne i assequible. Pel que fa al racisme es limitarà a nous brindis al sol, però mantindrà els treballadors i el jovent afroamericà sota les mateixes condicions de desigualtat.

Per tant, la pregunta que es posa sobre la taula ara és com avançar després de la derrota de Trump. El gir a l'esquerra en àmplies capes de la societat nord-americana està fora de discussió, però l'absència d'una organització política de la classe treballadora i el jovent és un obstacle perquè aquest potencial transformador es concreti en una alternativa anticapitalista de masses.

L'experiència ja ha mostrat que el Partit Demòcrata ni ha estat ni serà l'eina que necessitem per aquesta batalla. És un instrument de la burgesia, està al seu servei i, per tant, no serveix per a posar fi a les retallades socials, el racisme o la violència policial. Pensar que treballant dins el partit demòcrata és possible acumular les forces necessàries per aixecar un partit dels treballadors és una utopia reaccionària. Les lliçons de la candidatura de Bernie Sanders han estat concloents sobre aquest assumpte. La qüestió és que, a diferència de Sanders, que ha malmès l'enorme suport que va recollir negant-se a construir una organització independent, l'esquerra organitzada sí que pot donar passos endavant consistents per aglutinar milions de treballadors i joves. La tasca no es presenta senzilla, però derrotar Trump tampoc ho era.

Foto1
"La irrupció de Black Lives Matter i de la candidatura de Bernie Sanders, o el creixement del DSA que s'aproxima ja als 70.000 adherents, mostra que hi ha condicions per crear aquest partit"

En aquesta estratègia és necessari abandonar el cretinisme parlamentari i entendre les limitacions del terreny electoral. Un partit dels treballadors i el jovent no renunciarà mai a participar en els comicis locals o generals, lluitant per utilitzar-los com una tribuna per a la propaganda i l'organització. Però no es tracta de crear una maquinària electoral sinó de construir un partit per a la lluita de classes, arrelat als barris, empreses, fàbriques i centres d'estudi, en el moviment obrer i sindical, en les mobilitzacions veïnals i comunitàries, en les organitzacions antiracistes, en el moviment feminista..., i fer-ho defensant un programa de classe, socialista i internacionalista per donar resposta, i també victòries, a les aspiracions de milions.

Una alternativa així podria arrencar del discurs demagògic de Trump a sectors de les capes mitjanes i de la classe treballadora que avui es troben a la trinxera equivocada per pura desesperació i perquè ningú els hi ofereix una via per resoldre els seus problemes inajornables. Les condicions per recórrer aquest camí són evidents gràcies a la lluita d'aquests anys. El moviment de suport a Bernie Sanders va deixar clar que una alternativa així era perfectament possible, i el mateix posa de manifest el creixement en militància i influència del DSA.

Els assessors de Biden ja han començat a proclamar una nova era "d’unitat nacional", i comptaran amb un potent ressò en els mitjans de comunicació, inclòs sectors del republicanisme més tradicional. Però la crua realitat de la crisi deixarà en evidència aquest esquer i continuarà agitant la consciència de milions, que avançaran més en les seves conclusions polítiques.

Res és automàtic en la lluita de classes. Els EUA han entrat en un període convuls i la tasca dels corrents i organitzacions que es reclamen de l'esquerra revolucionària no és lamentar-se de les oportunitats perdudes, ni adoptar missatges i enfocaments sectaris que els allunyin dels activistes. Cal establir un llenguatge comú amb els milions que s'han mobilitzat als carrers i a les urnes, per elevar la seva comprensió de les tasques del moment i la necessitat de forjar una organització marxista revolucionària.

Tot el que passa en la primera potència mundial té conseqüències immediates en la resta de món. La derrota de Trump envia molt males notícies a Bolsonaro al Brasil, a Salvini a Itàlia, a Johnson a Gran Bretanya, a Alternativa per Alemanya i a la ultradreta de Vox. Però l'amenaça del trumpisme segueix viva i pot rebrotar fins i tot amb més força en el futur, ja que s'alimenta de la crisi orgànica del capitalisme.

La tasca més important de la nostra classe en aquest període és preparar-nos per aquesta batalla, i fer-ho passa per construir l'alternativa revolucionària que els oprimits dels EUA i de tot el món necessitem per a vèncer.

Notes

[1] Lenin, La bancarrota de la Segunda Internacional, pàg. 21 FFE, Madrid 2019