La CUP ha de dir NO a Puigdemont
La crisi del Règim del 78 s’ha expressat amb contundència en el terreny de la qüestió nacional. A les mobilitzacions contra les retallades i els plans d’ajust, en defensa de l’educació i sanitat pública, o contra els acomiadaments i les retallades salarials, s’ha sumat la mobilització en defensa dels drets democràtics, i concretament dels drets democràtics nacionals de Catalunya. Milions de joves i treballadors han inundat durant els últims anys els carrers de Catalunya en defensa del dret a l’autodeterminació i contra les imposicions espanyolistes del PP i l’aparell de l’Estat.
Aquesta mobilització, especialment entre amplis sectors de la joventut, expressa una voluntat de canvi que va més enllà dels límits en els quals pretén situar-la la dreta nacionalista de Convergència (ara PDC), vinculant-se la lluita pel dret a l’autodeterminació amb la batalla per acabar amb les retallades i la lògica del sistema capitalista. El propi exemple del que ha succeït a Grècia, o a molts altres països, a on el capital financer i la troika imposen amb puny de ferro les seves polítiques salvatges contra la majoria de la població, és un clar exemple de l’absoluta necessitat de vincular la lluita per l’alliberament nacional amb la lluita per acabar amb el capitalisme.
El neofranquisme del PP i de l’aparell de l’Estat amenaça els drets democràtics
Les gravacions del ministre de l’Interior Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya han evidenciat novament el funcionament de l’aparell de l’Estat, que no dubta en utilitzar qualsevol mètode o mitjà al seu servei per tal de garantir els interessos dels banquers i els grans empresaris. Tot i això aquestes gravacions no són cap novetat, ja que aquest ha sigut el mètode utilitzat permanentment contra la CUP, Podem, les candidatures del canvi i contra centenars d’activistes socials, amb la finalitat de desacreditar o combatre qualsevol expressió de lluita que posés en qüestió els interessos de la classe dominant.
El PP no només s’ha convertit en una autèntica amenaça per als drets socials de la majoria, sinó també per al conjunt dels drets democràtics. L’aprovació de la Llei Mordassa, els constants casos de persecució contra activistes socials i sindicalistes, o la repressió cada cop més creixent de les forces de l’ordre són clars exemples de per a què es prepara la burgesia i de la deriva autoritària del govern del PP. Una deriva que ressuscita nítidament l’espanyolisme ranci heretat de la dictadura, a l’ADN del PP i de l’aparell de l’Estat, i que no pot permetre i acceptar l’exercici dels drets democràtics nacionals.
Combatre aquest neofranquisme requereix ara, com en els anys 70, una política contundent de classe, que es recolzi en el moviment de masses i en la lluita als carrers, el qual sens dubte va molt més enllà del camí disposat a recórrer pel nacionalisme de dretes. No n’hi ha prou amb meres declaracions parlamentàries, que finalment sempre queden en un no res, i que no contribueixen a donar confiança al moviment en la seva lluita contra l’aparell de l’Estat i el PP, i en defensa dels drets democràtics nacionals de Catalunya.
Convergència, PP i Ciutadans, junts en el Parlament! Prou d’enganys!
Convergència està disposada, com ja va ocórrer en la investidura, a aprovar totes les resolucions que siguin necessàries sempre i quan es garanteixin els seus privilegis i interessos de classe. En aquest cas es tracta de superar el tràmit dels pressupostos, de vital importància per a mantenir els seus negocis i els dels amiguets, com passa amb el PP. De la mateixa manera que succeí durant la investidura, estem assistint de nou a tot un espectacle per a tractar d’aconseguir novament que la CUP cedeixi i aprovi els comptes del govern de Puigdemont. Al mateix temps que confronta públicament amb el PP, ens trobem que el grup de Convergència al Congrés arriba a acords amb el PP per a la conformació de la mesa del Congrés, així com arriben a acords econòmics a Madrid amb el govern del PP com ha sigut la conversió d’una part del deute a curt termini de la Generalitat en deute a llarg termini. Al marge dels discursos i declaracions hi ha un constant intent del PP i Convergència per a restablir els llaços per a garantir l’estabilitat tant a l’Estat espanyol com a Catalunya. Per sobre de tot estan els seus interessos de classe!
Un bon exemple d’això ha sigut l’activitat del Parlament des de la formació del govern de Puigdemont, a on constantment i en els assumptes centrals Junts pel Sí vota conjuntament amb el PP i Ciutadans. Un dels darrers exemples ha sigut el rebuig a la moció impulsada per la CUP i CSQEP que reclamava la formació d’una banca pública, i que sol·licitava “exigir al govern espanyol el traspàs de tots els bens immobles actualment propietat de la SAREB”. Una mesura que permetria a la Generalitat disposar d’immobles per a garantir el dret a l’habitatge de milers de catalans, especialment important tractant-se de la comunitat autònoma que més desnonaments practica. Un altre exemple ha sigut la nova norma antidesnonaments aprovada pel govern de Puigdemont després de l’anul·lació per part del Tribunal Constitucional de la norma recorreguda pel PP, que queda completament descafeïnada i que no rep el suport de la PAH, l’entitat promotora de la ILP i la lluita de la qual va permetre aprovar la llei ara suspesa. Tot i els discursos de Puigdemont plantejant que garantiria l’aplicació de la llei suspesa, finalment tot ha quedat, com sempre, en paraules.
En l’àmbit educatiu, el nou Govern ha acordat tancar 54 aules de col·legis públics, perdent-se 90 places de professors. En els darrers anys la Generalitat ha tancat 176 classes de infantil en centres públics front les 51 en els concertats. Per altra banda, la ILP per a una nova llei educativa a Catalunya, que plantejava acabar progressivament amb els concerts educatius i que va recollir més de 100.000 signatures, ha sigut tombada pel Junts pel Sí i el PP. El mateix ha succeït amb l’eliminació dels concerts als col·legis religiosos que segreguen per sexes, un dels punts acordats amb la CUP per a la investidura, i que ha sigut rebutjat també amb els vots de Junts pel Sí i el PP. I el mateix podríem dir respecte la sanitat, serveis socials i molts altres assumptes.
Per a exercir el dret a decidir i acabar amb les retallades, la CUP ha de trencar amb la dreta!
Després de tots aquests mesos ha quedat més que demostrat que amb Convergència no només no es pot avançar des del punt de vista social, quelcom evident, sinó tampoc en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Convergència prostitueix el dret a decidir, manipulant el sentiment sa de molts catalans i catalanes que sí volen lluitar contra el PP i l’aparell de l’Estat, i també contra les retallades i per una societat més justa i equitativa. La CUP va cometre un greu error donant suport a Puigdemont i permetent un nou Govern dominat per Convergència, tal i com estem veient dia rere dia, amb ERC sotmesa sense condicions en l’aplicació de la política de Convergència. Ara, front la qüestió de confiança plantejada per Puigdemont, tenen l’oportunitat de rectificar i tornar a la senda de la mobilització i la lluita, que és la que ha permès el creixement parlamentari de la CUP, tombant a un Govern de dretes que practica polítiques de dretes. En aquest últim període s’ha pogut comprovar clarament que el suport de la CUP a la investidura de Puigdemont no ha servit ni per aplicar polítiques diferents ni per a avançar cap a la independència com a pas previ al benestar social.
Novament estem veient com Convergència, necessitada del suport de la CUP per a l’aprovació dels pressupostos, torna a omplir-se la boca de independentisme, quelcom que quedarà aparcat en els fets si la CUP es compromet amb els seus vots a aprovar uns pressupostos que inevitablement seran continuistes, que entre altres coses mantindran els concerts educatius i sanitaris, font de corrupció i negocis de CiU durant anys. La pròpia Convergència està tractant d’amagar el seu autèntic rostre maquillant-se sota unes noves sigles, Partit Demòcrata Català (PDC), però no enganyen a ningú! Són els mateixos del cas Palau, de la corrupció i el saqueig del sistema sanitari català, i els que envien als Mossos a reprimir ara al Banc Expropiat a Gràcia i ahir al 15M a Plaça Catalunya.
La CUP i CSQEP tenen a la seva mà poder donar un gir de 180º a la situació per a resoldre els problemes quotidians de milers de catalans i catalanes, acabant amb els desnonaments, amb les retallades i la sangria que dia a dia segueixen patint l’educació i la sanitat pública, i amb els EROs, acomiadaments i empitjorament constant de les condicions laborals que seguim vivint, i també per a que es pugui exercir de forma efectiva i completa el dret a l’autodeterminació. És tot part d’una mateixa lluita!
La desobediència és un arma que s’ha utilitzat durant la història per a canviar radicalment les coses, un arma central en qualsevol procés revolucionari, però cal portar-la efectivament a la pràctica. La CUP, trencant amb la dreta, i CSQEP, impulsant l’exercici del dret a decidir sense ambigüitats ni condicions, tenen en la seva mà poder exercitar des del carrer, mitjançant la mobilització popular i organització dels milions que venim lluitant contra el PP i Convergència, tant el dret a l’autodeterminació com el dret a un habitatge digne o a una educació i sanitat pública, gratuïtes i de qualitat. Ara, més que mai, és necessari donar un contundent pas endavant i fer fora a la dreta.