No s’ha demostrat força sinó una gran feblesa
El més significatiu és que el sector obertament burgès del PSOE es troba ara en una posició molt delicada. La seva fúria per acabar amb Pedro Sánchez les ha situat obertament al camp del PP. Totes les màscares s’han caigut, tota la demagògia barata dels anomenats “barons territorials” ha quedat al descobert. Quan aquestes senyores i senyors parlen de “pensar en Espanya” de l’últim que se’n recorden és dels milions d’aturats, de les milers de famílies que han estat desnonades, o de la joventut exclosa i forçada a la emigració econòmica; els hi dóna igual els milions de llars sense ingressos, o que els treballadors ens quedem sense drets bàsics, que privatitzin i degradin la sanitat i l’educació pública dels nostres fills. A aquests polítics al servei de la classe dominant amb carnet socialista, tan sols els mou garantir l’estabilitat política per a que el PP pugui seguir cometent l’agenda de retallades i austeritat exigida pels capitalistes nacionals i europeus.
La situació s’ha convertit en un autèntic mal de cap per la burgesia i els seus majordoms del PSOE. De fet, la cosa té un aspecte bufonesc. Quan escrivim aquest article és delirant veure a molts dels colpistes, com el president de Castella-La Manxa, García-Page, o el d’Aragó i València, balbucejant que el no a Rajoy segueix vigent. Com va respondre Albert Rivera rient-se obertament d’ells: “Imagino que el PSOE no ha muntat tot això per seguir fent el mateix que Sánchez”. Sí, és molt còmic, però en última instància demostra les dificultats dels colpistes per justificar la seva abstenció i la convicció que una decisió similar els pugui portar a l’abisme.
Si la Gestora nombrada pels colpistes decideix que el Comitè Federal aprovi l’abstenció a Rajoy –una “abstenció tècnica”, com l’intenten presentar–, robant a la militància el dret a decidir, la crisi no farà més que aguditzar-se. Si aquest és el camí pel que opten no està descartat teòricament que un sector dels parlamentaris del PSOE trenqui la disciplina i votin no a Rajoy. Però més enllà de si el grup parlamentari es fracturi o es mantingui unit, una investidura de Rajoy amb aquest tipus de recolzaments marcaria el govern del PP amb el signe de la il·legitimitat i el frau, quelcom que no enganxa amb l’estabilitat política que la burgesia necessita per escometre el seu pla.
Aquesta opció lògicament evitaria la convocatòria d’unes terceres eleccions generals, però el resultat seria un govern encara més dèbil, qüestionat àmpliament per la militància del PSOE, i que s’afrontaria tard o d’hora a la mobilització de masses. La classe dominant perdria a més a més, de manera definitiva, un factor fonamental per l’estabilitat capitalista durant quaranta anys: un PSOE unit amb capacitat per controlar i frenar al moviment obrer.
En el moment d’escriure aquest article és difícil establir una perspectiva tancada. Evitar unes terceres eleccions no tan sols requereix l’abstenció d’una part dels parlamentaris socialistes. Com ja han assenyat des del PP, és necessari un compromís per assegurar l’estabilitat de la legislatura i que les retallades que la UE exigeix amb urgència puguin sortir endavant al parlament. Tot això requereix el recolzament del PSOE. Per tant, no es tracta només d’una abstenció, sinó de recolzar l’agenda política reaccionaria de la dreta, el que a la pràctica seria una forma indirecta de Gran Coalició, a l’estil dels governs d’Unitat Nacional a Alemanya (SPD i CDU) o Grècia (Nova Democràcia i PASOK).
En aquetes condicions tan fràgils tampoc es pot descartar que finalment es celebrin unes terceres eleccions al Desembre. És obvi que la burgesia espanyola i la Comissió Europea avorreixen una opció que implicaria posposar moltes decisions de pes. Ara bé, si el temps a la política és molt important, el decisiu pels capitalistes són els seus interessos estratègics. Per això sonen amb força veus favorables a celebrar eleccions el 18 de Desembre i intentar una majoria més clara de la dreta, amb més escons pel PP, i rematar a un PSOE que aconseguiria el major daltabaix electoral de la seva història. Però aquesta opció és pa per avui i gana per demà.
Passi el que passi el Partit Socialista s’afronta a la perspectiva d’una pasokització accelerada i a una ruptura interna que podria acabar en escissió, proporcionant a Units Podem les millors condicions per aconseguir el sorpasso definitiu.
La socialdemocràcia en crisi, un fenomen global
El transfons d’aquesta erupció és la crisi de la socialdemocràcia espanyola –en sintonia amb la de la resta d’Europa– com a resultat de la seva fusió amb la classe dominant. Les derrotes que el PSOE arrastra des del 2011, iniciades sota el mandat de Rodríguez Zapatero i continuades sota la direcció de Pérez Rubalcaba, estan directament relacionades amb el seu recolzament a les retallades i les reformes constitucionals per benefici exclusiu a la banca, el seu nauseabund recolzament al nacionalisme espanyolista, per no parlar de la insistència en presentar-se com campions de la governabilitat capitalista. Aquesta estratègia política és la que ha col·locat clarament a PSOE al costat dret de la foto. La irrupció de Podem i que hagi guanyat la meitat de la base electoral socialista, és un clar indicatiu de les tendències fonamentals que expliquen aquesta agònica crisi. Existeix un gir a l’esquerra entre la classe obrera i la joventut que es va expressar en una mobilització social extraordinària, antecedents de la qual els hem de buscar a les grans lluites contra la dictadura franquista dels anys setanta. Al 15M, les vagues generals, les Marxes de la Dignitat, la Marea Groga i Blanca, les grans mobilitzacions estudiantils, l’aixecament de Gamonal o les massives manifestacions a favor del dret a decidir a Catalunya... milions de treballadors, joves i sectors amplis de les capes mitges empobrides han donat l’esquena al PSOE.
És l’impacte de la lluita de classes el que explica la cruesa, i la naturalesa, de l’actual crisi que esquinça al PSOE, situant-ho davant d’una disjuntiva històrica: seguir el camí del PASOK a Grècia, fins a convertir-se en una força irrellevant subsidiària de la dreta, o trencar la seva submissió a la burgesia emprenent la seva regeneració com una força de l’esquerra que lluita.
La possibilitat de prendre el segon camí és realment complicat tal i com estan demostrant els esdeveniments. La fusió de l’aparell del PSOE –tant de la seva direcció federal com la de les seves estructures territorials- amb els interessos de la oligarquia ha arribat molt lluny. Els greus errors després de les eleccions del 20 de Desembre han conduit també a l’actual situació. La decisió de Pedro Sánchez de recolzar-se en Ciutadans per ser nombrat President del Govern –mitjançant un pacte continuista amb la política de retallades i austeritat –, va fracassar miserablement. Que potser tenia aquest pacte amb el PP 2.0 quelcom a veure amb un autèntic govern del canvi? L’estratègia de Pedro Sánchez va demostrar ser un autèntic frau, un camí que portava directament a una nova fase crítica pel Partit.
És la lluita de classes
La impossibilitat d’aconseguir un govern després de les eleccions del Desembre reflectia la profunditat de la crisi del règim capitalista espanyol. Dècades d’alternança entre el PSOE i el PP han saltat pels aires, i la inestabilitat crònica s’ha instal·lat a la vida “parlamentaria”, removent aquell toll pestilent de xerrameca on els engalipadors i arribistes fan el seu Agost amb impunitat.
Després de les eleccions del 26J, els comptes tampoc surten. Com hem explicat a altres materials, l’absència d’una mobilització social contundent i sostinguda contra la dreta (paternitat que correspon fonamentalment a les direccions de Podem i de CCOO i UGT), va ser determinant per a un lleuger desplaçament electoral cap a la dreta, com ha passat ara a les eleccions basques i gallegues. Però aquest desplaçament segueix sent molt fràgil i respon a la desmobilització electoral de sectors de treballadors i joves desencantats per les vacil·lacions i ambigüitats, és a dir, per la deriva socialdemòcrata, dels dirigents de Podem, concretada a la frustració per la seva gestió a les grans ciutats i la seva renuncia a reprendre a la mobilització social.
Després del 26J, les perspectives per formar govern semblaven més o menys buidades, ja que es donava per suposat que el PSOE s’abstindria en un determinat moment per facilitar la investidura de Rajoy. Totes les pressions des del minut u s’han dirigit sobre Pedro Sánchez per obligar-lo a passar pel cèrcol. Els grans mitjans de comunicació capitalista, tots i de manera unànime, s’han intercanviat titulars i han escrit editorials, a cada qual més salvatge, per esclafar qualsevol vel·leïtat de mantindré un no. La burgesia es fregava les mans al veure l’actitud de CCOO i UGT, més desitjosos que ningú d’acabar amb aquesta situació “d’interinitat”. Però sobre tot, els grans capitalistes comptaven dins del PSOE amb majordoms submisos i disposats a fer la feina bruta pel “bé d’Espanya i del Partit”.
Felipe González simbolitza millor que ningú la fusió del sector majoritari de la direcció del PSOE amb els interessos de la burgesia. Ell va donar la senyal per començar un atac ordit a la llum pública, i que han completat els mitjans de comunicació amb l’auxili de Susana Díaz, Emiliano García-Page, Fernández Vara, Javier Fernández o Ximo Puig... No hi ha hagut pietat amb Pedro Sánchez, fins a convertir-lo en “l’enemic número u” que impedeix la governabilitat d’Espanya. Amb les paraules de El País, “un insensat sense escrúpols” que havia de ser eliminat pel bé de tots.
Davant aquesta insidiosa campanya contra el que abans era qualificat com “un gran dirigent, moderat i sensat”, no és d’estranyar que moltes simpaties es mobilitzin en recolzament a Sánchez. Però la qüestió no és sentimental, sinó política, i per això mateix necessitem respondre algunes preguntes. Per què Pedro Sánchez ha pres aquest camí? Per què ha desafiat a Felipe González i als barons territorials? Fins a on pot arribar aquest enfrontament?
La resistència de Pedro Sánchez a aquest assalt té, sense cap mena de dubte, motivacions burocràtiques, és a dir, de supervivència política com a líder del Partit. Pedro Sánchez té un voluminós expedient de recolzament a mesures neoliberals al passat, i mai ha sigut pudorós a l’hora de sortir en defensa de “l’honor” de Felipe González, qui li ha pagat el seu gest amb una punyalada per l’esquena. Però no tan sols existeixen motivacions burocràtiques. La pugna expressa també pressions de classe antagòniques encara que sigui de manera distorsionada. Les de la burgesia –que mobilitza a tots els seus recursos de dins i de fora del Partit –, i les d’un ampli sector de la militància i de la base electoral, que al mateix temps estan reflectint el que pensen millors de treballadors i joves: que el PSOE no pot permetre un govern del PP, que ha de girar a l’esquerra i tornar a recuperar un programa socialista que fa dècades que va abandonar. Les concentracions a favor de Pedro Sánchez de centenars de militants socialistes davant la seu madrilenya a Ferraz i a altres localitats, o els milers de missatges a les xarxes socials contra els colpistes, són més que un símptoma.
Està encara per veure l’abast de la lluita desencadenada, i fins on està disposat a arribar Pedro Sánchez. El seu crit a que sigui la militància la que decideixi sobre l’abstenció o el no a Rajoy, o la seva decisió de mantenir que un no és un no i dimitir, ha concitat la simpatia de molts. Però si vol guanyar aquesta batalla i recuperar al PSOE com una força real de l’esquerra, tan sols té un camí: mobilitzar a la base socialista, localitat per localitat, aixecant un programa polític d’esquerres contra les retallades i l’austeritat, a favor de l’aliança amb Units Podem i el dret a decidir.
La dinàmica d’un enfrontament d’aquesta naturalesa és difícil de preveure. Podria acabar en una escissió com va passar amb Oskar Lafontaine a Alemanya i Melénchon a França? Podria produir-se una sortida en cascada de dirigents del PSOE cap a Podem, com va passar amb els quadres dirigents del PASOK que es van integrar a Syriza? Podria donar-se un procés similar al de Corbyn? Podria produir-se un abandonament de Pedro Sánchez, o un acord amb els colpistes, i la seva inevitable derrota?
Totes les possibilitats estan obertes, però després del Comité Federal i de conèixer les primeres decisions de la Comissió Gestora és evident que l’enfrontament podria arribar molt lluny. No obstant, Pedro Sánchez també ha donat mostres de debilitat durant aquests dies, afirmant la seva “lleialtat” a la Gestora i renunciant a donar la cara al Grup Parlamentari socialista per oposar-se a les maniobres que busquen l’abstenció.
Si la ruptura interna s’aprofundeix, buscarà expressar-se, com ja ho està fent incipientment, en termes polítics. No és cap casualitat que la crisi del PSOE exploti paral·lelament a la gran sacsejada que està travessant la direcció de Podem, amb la pugna entre el sector d’Errejón i de Pablo Iglesias. En aquest cas, les divergències també reflecteixen pressions de classe antagòniques.
El desenvolupament d’una ala d’esquerres dins del PSOE seria una gran noticia. Però encara és prematur per assegurar que tal procés succeeixi. En qualsevol cas tots aquests esdeveniments posen sobre la taula la necessitat de l’organització i de la lluita, de construir una forta organització de masses armada amb les idees del marxisme revolucionari, basada en la mobilització de la classe obrera i la joventut per transformar la societat i acabar amb la dictadura del capital. Aquesta feina a la que ens afrontem i en ella posem tot el nostre esforç des d’Esquerra Revolucionària.