Es compleixen 6 anys del 15M: un moviment de masses que va suposar un punt d'inflexió en la lluita de classes de l'Estat espanyol. Per comprendre aquell gran moviment, la seva naturalesa i conseqüències, tornem a publicar aquest article, escrit just quan es desenvolupava aquesta gran rebel·lió social.

Una expressió de refús al sistema capitalista i la seva crisi

El diumenge 15 de maig desenes de milers depersonesvan sortir alscarrersdeles principals ciutats detotl'Estatpera protestar perlesconseqüènciesantisocialsdelacrisi capitalista,contralesmesuresd'ajustamentiretalladesadoptades pelgoverndel PSOE, i l'evidència, cada diamésclara, quelademocràcia que vivimamagaen realitatuna brutal dictadura del capital financer. Un dia abans,propde 200.000personesconvocades perCCOO, UGT i organitzacions del'esquerra, ambunapresènciamolt destacada de treballadorsdel sectordocenti sanitari i també de milers dejoves, van abarrotar elcentrede Barcelona enunamarxacontralesretalladesproposades pelgoverndretà de CIU. Ambdues convocatòries deixenclarl'ambientpositiuqueexisteixentrecapesmolt àmplies dela població a donarlabatallacontralesreceptescapitalistes, l'atur massiu ilescontrarreformesqueperjudiquen alamajoria delapoblaciótreballadora.

Convocades perlaPlataforma “DemocràciaRealJa”,lesmanifestacions del 15 de maig van sermolt nodrides. A Madrid van participar desenes de milers depersonesquevan col·lapsarelcarrerAlcalá. En ciutatscomBarcelona, Sevilla,València, Màlaga,Granada, Santiago… van arribar a ajuntar-se milersmés. Tal com hanrecollitelsmitjans de comunicació, enlesmanifestacions van participarpersonesdetoteslesedats, des d'estudiantsuniversitarisijovestreballadorsfins adesocupatsijubilats. Al llarg dela manifestació es van corejarconsignescontraelsbanquers i elpoderfinancer,contrala corrupció i “laclassepolítica”. S'exhibien pancartes i cartells realitzats artesanalment amb lemescontral'atur ielsbeneficis delsmilionaris, endemandad'unhabitatgedigne, o en defensadelasanitat il'educaciópúbliques. A pesar que s'hatractatde presentaraquesta mobilitzaciócomunacosa al marge de qualsevol ideologia,lespròpiescròniquesdels periòdics, ilesconsignescorejades, donentestimoniatgedel caràcter d'esquerresdeles manifestacions ilafortacàrregaanticapitalistaimplícita enlesmateixes.

Quan estava acabantlamanifestació a Madrid es va produirunabrutal intervenció perpart delapolicia, amb elresultatde 24detinguts. No obstant això, alaPuerta del Sol,lapolicia antidisturbis desplegada va tenir finalmentqueretirar-sedavantlapressió dels milers de manifestants.Unavegada acabadalaprotesta, un grup d'unes100personesvan muntar un campament enlaPuerta del Sol, amblaintenció de romandre allí almenys fins al dia deles eleccions, però alamatinadadel 17 de maiglapoliciava intervenir violentament desallotjant als acampats, a instàncies del PP de Madrid i deladelegada del govern enla ciutat, del PSOE.Aquestaintervenció vavenirprecedida d'unaAssemblea demésde 1000 persones,davantla crida llançada pelsacampatsperquè s'acudís alaPuerta del Sol a participar.

Comreacció al desallotjament del campament, enlatardadel 17 de maigpropde 10.000 persones, majoritàriamentjoves, van tornar a col·lapsarlaPuerta del Sol, i milersméses van concentrar en nombroses ciutats detotl'Estat. L'ambientdelluita, d'ànim i elcontingutanticapitalistadelesconsignes corejades van tornar a brillar ambforça.

No hi ha ambient per a lluitar? No hi ha consciència? 

Lamagnitud i extensió d'aquetesmanifestacions, sens dubte delesmés importants des de lavagageneralconvocada per*CCOOi UGT el 29 de setembre, suposen unpasendavant pera omplir de confiança alaclasseobrerailajoventut en les sevesforcesdecaraa derrotarelsbrutals plans d'ajustamentimpulsats pelsgranscapitalistes iaplicatsenformade lleis i decrets pelgoverndel PSOE. Enfront detotsaquells,entreellselsdirigentssindicals, quevénen plantejantqueel problema éslafaltadeconsciènciai de disposició a lluitar dels treballadorsilajoventut,aquestesmobilitzacionssónun exempleconcreten elsentit contrari.Existeixràbia, un profunddescontentamentiganesde batallarpera canviarla situació, però fins al momentelsresponsablesde canalitzartotaaquestaforçahan impedit amb la seva actuació qualsevol resposta contundent enaquestsentit. Entotcas, tard o d'horatotaaquestaràbia i frustracióacabasortint alallum, i moltes vegades delaforma mésimpredictible. Esdevenimentscomels que hemvista Grècia, França o Portugal, oles revolucionsen el mónàrab, reflecteixenl'enormepolaritzaciópolíticai social existent, i un auge delalluita de classes com a conseqüència delaprofunda crisiqueviuel sistema capitalista.

La responsabilitat de les direccions dels sindicats i els partits de l'esquerra 

Des que va esclatarlacrisi econòmica milions depersoness'hanvistcopejades per acomiadaments massius,baixadesde salaris, i brutalsretalladesenelsserveis socials. Aquestasituació ha dut alaburgesia a desemmascarar-se, posant enevidència en que consisteixel sistema capitalista. L'últim exemple han estatlesreunions mantingudes per Zapateroambelsdirectiusdeles40 majors empreses del país. D'aquestamanera,mentrees justificaiargumentalanecessitat de durendavantbrutalsatacscontralescondicionsde vida delstreballadorscom a conseqüència delacrisi, llegim dia rera dia enelsmitjans de comunicacióelsbeneficismultimilionarisquesegueixen recollintelsdirectiusdels principalsbancs imultinacionals. D'altra banda,lesmesuresderetalladaimpulsades per Governs de diferent signe entotel món, es justifiquencominevitables, “ja que no hi ha alternativa”.

Enfront d'aquestasituaciólesorganitzacionspolítiquesi sindicals del'esquerrahan estat incapaces de respondre, generantunaenorme desorientació i malestarentrelaclasse treballadoraielsjoves.ElsdirigentsdeCCOOi UGT, després de l'èxit delavagageneral del 29 de setembre, van donar per acabat elprocésde mobilitzacions, signant ambGoverni la patronallacontrarreformadelespensionsqueelevaval'edatde jubilació als 67 anys. Sent incapaços de plantejarunaalternativacoherentpera frenarelsatacs,Toxoi Méndez s'han col·locat el cartell d'Homes “d'Estat” i, més enllà de les seves intencions, enlapràctica assumeixenlalògicadel capitalisme gestionantlesretalladesamblaintenció de minimitzar-les. I és enaquestcontext de crisigeneraldel sistema capitalista, quanlesconcessions i l'estratègiadeladesmobilització delsdirigentssindicalsdónaconfiança alaburgesiapera continuar i aprofundir la sevaofensivacontralescondicionsde vida delamajoria dela població.Així, després d'acordar unaretalladabrutal en el sistema de pensions, hanentrata discutirlareformadelaNegociació Col·lectiva.

D'altra banda,EsquerraUnida,coms'ha posat en relleu enaquestsmesos, tenia margepera impulsarunaautènticaalternativadelluita, canalitzant i organitzanttotel malestar existent. Però els seusdirigentshan optat perunaestratègia d'oposar-se als plans d'ajustamentdes de l'àmbitparlamentari, renunciantentrealtrescosesa construir en elsidels sindicats uncorrentd'oposicióquedonilabatalla alapolítica delsdirigentssindicals.L'opcióde no esmentar enpúbliclapolíticade desmobilització i pau social artificialpropostapelslídersde CCOOi UGT, ilarenúnciaa impulsarlamobilització de masses centranttotselsesforços en elterrenyelectoral,restaa IU capacitatpera connectar amb el profunddescontentament queexisteixentrelajoventut ientrecapesavançades del movimentobrer.

Una mobilització “apartidista”? De “conservadors i progressistes”? 

En un context dedesenganyperlesmesuresprocapitalistesadoptades pelgovernPSOE queha frustratlesesperancesd'amplis sectors de la sevabasesocial (molts antics votants del PSOE van participar enlesmanifestacions del passat diumenge); enunaconjuntura de replegamenttemporaldelalluitaobreraprovocada perl'actuaciódelsdirigentssindicals, en el qual s'alimentaeldesenganyi l'escepticisme cap als sindicats ilesorganitzacionspolítiques del'esquerra…elspromotorsdelesmobilitzacions del 15M(laplataforma “DemocràciaReal Ja”) han insistit enlaideaqueaquestesaccionstenien un caràcter “apartidista”, remarcant la seva oposició alapresència d'organitzacions i sindicats, estimulant, en definitiva, prejudicisquesóncontraproduents iquetenen, si més no, un caràcteroportunista.

En el propimanifestd'aquestaplataforma s'insistia enaquestaidea: “Unsensconsiderem mésprogressistes,altresmésconservadors.Unscreients,unsaltres no.Unstenim ideologiesbendefinides,unsaltres ensconsideremapolítics… Peròtotsestem preocupats i indignats pel panoramapolític, econòmic i socialqueveiem al nostre al voltant”. Apesar d'això, tal com abans hem insistit, el propidesenvolupamentdelesmanifestacions, la seva composició ilesconsignescorejades, han demostrat enlapràcticaqueestractad'un moviment amb un caràcter nítidament d'esquerres.Aquesttipus d'ideesquenosónnoves sinóbastantconegudes:lesideesde l’apoliticismei elrebuigalesorganitzacions fan el joc als nostresenemicsi cap favor alalluita. Precisament un dels elementsqueestan destacantelsmitjans de comunicació éslafaltad'ideologia d'aquestesmobilitzacions, pretenentaixíde desviarl'atenciórespecte al que en el fonsreflecteixaquestmoviment, el qüestionament cada vegada major del sistema capitalista.

Quelaburgesia i els seus mitjans de comunicaciótractind'obviar l'aspecte ideològic deles mobilitzacions, técomfinalitat restringir-les a unmarcassimilable pel propi sistema. En lloc d'elevar el nivell deconsciènciai d'organització del moviment, enfortir el seu caràcter de classe,revolucionariisocialista,queéselquerealmentaterreixalaclasse dominant, als mercatsi als governs,aquesttipus de missatges “apolítics” fantotelcontrari.Sí, indignar-se estàbé, promourela“revolucióètica”potsermolt satisfactoriperacertsindividus, però lagent comuna ja està molt “indignada” amblasituacióqueviuentotselsdies, encara que notinguinl'oportunitatd'expressar-ho enlescolumnes delsperiòdicsi enlespantalles televisives,comfan moltsintel·lectuals“progressistes”.Lamajoria delaclasseobrera,que nogaudeixdels ingressos,lacomoditat ilaseguretat en l'ocupaciód'altressectors,comels lliurepensadors, ha de lluitar tenaçment en unambienthostilpera arribar a fi de mes, mantenir la sevaocupacióo assolirqueels seus fillshotinguin.

Elqueelstreballadorsielsjovesdelaclasseobreranecessitem, ihosabem perladura escola delavida, és tenir organitzacions al'altura,quedefensinunapolíticaautènticament revolucionària, i actuar deformacol·lectiva iconscientperqued'aixòdepènelnostrefuturi lanostra emancipació. I això tambéhosabenelscapitalistes iaquellsquedefensenla políticaderetalladesi austeritatperalesfamíliestreballadores.

Enaquestsentitresultairònic, quan no una escàndol, llegirlesdeclaracions del sotssecretari generaldel PSOE, JoséBlanco, quan va “dir comprendre”que hi hagi“moltsciutadans indignats perlacrisi”, als quals va demanarque“notinguinunaactitud passiva”, sinóque votin“contraels que van compartir taula i estovalles ambelsdelacobdícia iqueara volen tornar a abans delacrisipera seguir especulant”. Quanparlade taula i estovalles es refereixalesreunions del govern, del que ell éspart, ambelsrepresentantsmésgranats de laPlutocràciaen el saló degal·ladeLaMoncloa? O als bancsqueeslucrentambésota elgoverndel PSOE ambleshipotequesil'especulacióimmobiliàries?Elqueno diu Pepe Blancoésquesónlespolítiquesantiobreresiantisocialsqueel PSOE ha engegat, les que asfaltenl'arribadadel PP al poder.

Construir una alternativa de classe, socialista i revolucionària 

Elsproblemesquepateixlamajoria delapoblaciósónconseqüència del sistema econòmic en el qualvivim, el sistema capitalista. Pertotaixò és necessari orientarlalluitaen unsentit anticapitalista, qüestionant en última instància, tal com enlapràcticas’estàfent, el poderdelaburgesia, és a dir, elpoderdelabanca ielsgrans empresaris. Entotcasparteix delesmesuresquees plantegen enlataula reivindicativa de “DemocràciaRealJa”com l'oposicióals privilegisfiscals, al'augmentdel'edatde jubilació o alsrescatsbancaris, només es poden assolir a través delamàxima mobilització, incorporant a ella alaclasseobrera. Assolir fins i totaquestesmínimes reivindicacions serà el fruit d'unaprofunda rebel·lió social, perquèqüestionen pilars essencials del sistema, ipera això fafaltaconquistar el suportdelstreballadors.Lesmanifestacions, per si soles, nosónsuficients, fafaltael concursdelaclasseobrerail'engegadad'un pla enèrgic d'accionsqueincloguila convocatòria de noves vaguesgeneralsqueparalitzinlaproducció ilavida econòmica.

Un exemple valuós,quesubratllaelquediem, s'ha viscut amb elprocésde vagues a França durant l'anypassat, en el qualelstreballadorsdelesrefineries van arribar a posar al país a lavora delaparàlisi, ambelqueaixò suposavaperalaburgesia des del punt devistadels seus beneficis ipoder. Un altreexemple estan sentlesmobilitzacions en el mónàrab, onla classeobrera, en païsoscomTunis i Egipte, ha ocupat el paper fonamental enlacaiguda dels règimsdictatorials. Exigir alsdirigentssindicals deCCOOi UGTquetrenquinambla políticade concessions i “pau social” és fonamental. Encara que sofrebv ixen un descrèdit creixent pelquehanfetielqueno fan,quees va reflectir enlespròpies manifestacions amb xiuletades cap aCCOOi UGT, no dirigir-se cap al moviment sindical organitzat seria un tremend error, alliberant alsdirigentsdels sindicats de la seva responsabilitat de donaruna resposta enfront delsatacsqueaquestasofrintlaclassetreballadora. És necessariquetota lapressió d'aquestmoviment s'orientia exigir als sindicatslaconvocatòria d'unanova vaga generalendefensadelescondicions de vida delamajoria delapoblació,un fet  que despertariaunaenorme simpatiaentredesenes de milers dedelegatssindicals iafiliatsde CCOOi UGTquetambé estan moltdescontentsamblapolíticadels seusdirigents. L'entradaen escena del movimentobrerorganitzat reforçaria enormementlalluitainiciada. Aquestés l'exemplequetambé ens proporcionenlesexperiències de Portugal i Grècia.

A l'assenyalar alsresponsablesd'aquestacrisi cal destacarquesi hi haalternativa, iuna alternativaimmediata.Pera això és necessari posarsobrelataula un nítidprogramade reivindicacionsqueesvinculinal'objectiudelatransformació social,queinevitablement ha de passar per posarsotael control delstreballadorselsrecursos delasocietat, començant perl'expropiaciódels grans bancs imultinacionals. D'aquestamanera reduir dràsticament l'atur, assolirunhabitatgedigneperalajoventut, gaudir d'unasanitat iunensenyament públic de qualitat,entrealtrescoses, seriacomplementipossible.L'experiènciaés concloent: nopothavercapitalisme de rostrehumà.Aquestsistema no ésreformable, cal enderrocar-lo, ipera això,leslluitesparcials,lesmobilitzacions ilesvagues han de suposar unmitjàpera organitzarmésimilloralstreballadors,elsjovesielsdesocupats, alamajoria dela població, elevar el seu nivell deconsciènciai defensar unprogramaquevagial'arreldel problema.

Després delesmobilitzacions del diumenge, és necessari donar continuïtat al moviment de protesta.Per això cal tenirunaestratègia delluitai unprogramapolític.Laburgesiasí estàorganitzada, idiscuteixmeticulosament la sevatàcticaenlalluitade classes.Els jovesitreballadorstambé hem d'organitzar-nos, preparar-nos, tal com falaburgesia,pera defensarlesnostrescondicionsde vida. Elfetque esdesencadeniun moviment d'aquesta naturalesaresultaenormement positiu, ressaltantlaforçadelajoventut ielstreballadorsper apodercanviarlescoses.Lesmobilitzacionsques'estan produint en l'Estatespanyol s'emmarquen en el context mundial delalluita de classes, seguinteldeixant de Grècia, França, Portugal oelspaïsosàrabs. Però entotsaquestscasos, i especialment enaquest últim, veiemqueelprocésno seràsenzill, iqueel movimentobrerilajoventut han de vèncer enormes obstacles.Aquestés elprogramaquedefensemelsjoves i treballadorsdel correntMarxistaRevolucionari(Militant) en el movimentobreri juvenil, i enlalluitade classes.Construeixamb nosaltresunaalternativade classe,revolucionàriai socialista!