Fidel Castro Ruz va nàixer a Birán (Cuba) el 1926, al si d’una família d’emigrants gallecs. Com a molts joves de la seua generació, després d’accedir a la Universitat el 1945, Fidel participa en la lluita contra la tirania i la dominació imperialista. Impulsa un comitè de recolzament als activistes dominicans perseguits per la brutal dictadura titella dels Estats Units de Trujillo (un dels règims dictatorials més sagnants que ha conegut el continent). El 1948, quan anava a participar com a dirigent estudiantil en una trobada amb el dirigent revolucionari colombià Jorge Eliécer Gaitán, el sorprèn l’assassinat d’aquest per l’oligarquia i l’esclat del Bogotazo, una insurrecció ofegada en sang per l’oligarquia. Com al cas del Che, el contacte amb la repressió, les dictadures i les desigualtats socials que pateixen els diferents pobles llatinoamericans, convenç el jove Fidel de la necessitat de lluitar per un canvi revolucionari a Cuba i a tot el continent.
El 26 de juliol de 1953, junt a uns altres joves revolucionaris, Fidel organitza l’assalt al Quarter de Moncada. L’objectiu era desencadenar una vaga general que enderrocarà el govern dictatorial de Batista. Els revolucionaris cubans són derrotats i empresonats però el discurs de Fidel: “La història m’absoldrà” marcarà una fita en la lluita contra l’opressió i l’imperialisme.
Cuba era en eixe moment un país absolutament dominat per l’imperialisme nord-americà. Washington posava i treia governs al seu antull i els sectors més corruptes i degenerats de la burgesia nord-americana havien convertit l’illa en un gran casino on acudien a divertir-se. El resultat era que mentre un grapat de terratinents, capitalistes i buròcrates de l’Estat feia negocis amb ells i s’omplia les butxaques, la immensa majoria de la població es veia exclosa.
Avui, com a part de la campanya impulsada per la dreta llatinoamericana i l’imperialisme contra la revolució cubana, està de moda en tota una sèrie de fòrums d’Internet dir que Cuba era un país amb bons indicadors socials ja abans de la revolució. Però això és completament fals. Abans del 1959 el 57% de la població cubana era analfabeta. Avui és l’únic país del continent, junt a Veneçuela després dels governs de Chávez, que ha eradicat l’analfabetisme. La taxa de mortalitat infantil, que el 1959 superava el 40 per mil, va ser rebaixada per la revolució a un 7 per mil. Els parts atesos a hospitals van passar de representar un 63% abans de la revolució (amb la conseqüència que morien moltes dones) a significar un 99,9%. La pobresa i la inseguretat ciutadana van ser pràcticament eliminades i per ningú és un secret que la qualitat i extensió del sistema de salut i educació cubans són superiors a mols països rics.
Tots aquests avanços van ser producte del fet que, una vegada arribats al poder, Fidel i el Che no van renunciar a donar resposta als milions de persones que els havien recolzat (com malauradament han fet uns altres dirigents de l’esquerra) sinó que es van mantenir ferms i fins i tot van avançar cap a la nacionalització i planificació de l’economia.
La lluita per defensar i estendre la revolució front al cèrcol imperialista
Encara que inicialment el Moviment 26 de Julio es plantejava un programa limitat a la lluita per alliberar Cuba del jou de l’imperialisme i dur a terme una sèrie de transformacions democràtiques que garantiren la sobirania nacional i millors condicions de vida per al poble, Fidel i el Che es van enfrontar (com després li ocorreria a Allende a Xile, als sandinistes a Nicaragua o més recentment a la Veneçuela bolivariana) al sabotatge de l’imperialisme i de la seua pròpia burgesia. Per a dur endavant el seu programa, no veure’s ofegats per eixe boicot i respondre a les peticions del poble, van nacionalitzar no algunes empreses aïllades, sinó el conjunt dels bancs, la terra i les principals indústries. Tot això va ser clau per a planificar l’economia, instaurar un monopoli estatal del comerç exterior i garantir la distribució de productes a la població a preus accessibles, desenvolupar plans de construcció d’habitatges, combatre les desigualtats socials i la pobresa i construir un dels millors sistemes d’educació i salut del món.
La teoria de la revolució permanent, formulada per León Trotsky després de la revolució russa de 1905, mostrava una vegada més la seua validesa universal. Per a garantir que l’alliberament nacional i la revolució democràtica compliren els seus objectius, i no retrocediren, la revolució democràtica havia de convertir-se en socialista. I no al cap de vàries generacions, en un futur difús, com proclamava l’estalinisme, sinó de manera immediata. Sols faltava una cosa per a garantir la seua victòria definitiva: l’extensió a uns altres països, com van explicar Lenin i Trotsky el 1917, després de la revolució russa. Durant els anys que van seguir la revolució del 1959, Fidel i el Che van realitzar diferents temptatives d’estendre la revolució a uns altres països, particularment de Llatinoamèrica. Però la majoria d’aquests intents van ser traïts pels dirigents reformistes i estalinistes. Al Che li va costar la vida el 1967. Després de quedar aïllada en un sol país, la revolució cubana va enfrontar cada vegada en condicions més difícils un dels bloquejos més criminals que ha conegut la història.
Com al mite bíblic de David contra Goliat, una petita illa de poc més de 11 milions d’habitants ha hagut d’enfrontar el cèrcol de la principal potència imperialista mundial i vist negat l’accés a aliments, medicines, finançament, tecnologia, ... Això va obligar la revolució cubana a lluitar durant dècades per sobreviure en condicions extremadament difícils. Un dels grans mèrits de Fidel Castro va ser mantenir-se ferm, fins i tot als pitjors moments, en la defensa del fet que Cuba havia de preservar les conquistes revolucionàries, començant per l’economia nacionalitzada i planificada. Després de col·lapsar els règims estalinistes de la URSS i Europa de l’Est, quan els buròcrates d’aquests països, o de Xina, al front dels malament anomenats partits comunistes, van decidir convertir-se en capitalistes i llançar un pla de privatitzacions massiu, l’imperialisme va intensificar el seu cèrcol sobre Cuba intentant que segueixi el mateix camí. L’illa ho va passar realment malament. Va ser l’anomenat període especial però Fidel es va negar a tornar al capitalisme.
L’elecció d’Hugo Chávez el 1998 i les victòries revolucionàries a Veneçuela contra el cop i l’aturada petrolera del 2002 van impulsar una aliança entre ambdues revolucions que no obeïa solament a l’estreta amistat que unia Chávez i Fidel sinó a la necessitat que ambdues revolucions superaren les seues fronteres i s’estengueren a la resta de Llatinoamèrica. Aquesta continua sent l’única manera de defensar la revolució cubana i impedir una restauració capitalista.
Aquesta restauració és allò que busquen els imperialistes xinesos i europeus amb els seus plans d’inversió a l’illa. O el gir donat per l’imperialisme nord-americà amb el recent viatge d’Obama. Avui, després de la mort de Fidel, la introducció gradual del capitalisme és el principal perill que enfronta la revolució a Cuba. Les malalties i morts, primer de Chávez i ara de Fidel, han vingut acompanyades d’una ofensiva salvatge del capitalisme per a colpejar les economies d’ambdós països i plantejar que el problema són les expropiacions, en el cas veneçolà, o l’economia nacionalitzada i planificada, a Cuba. Amb açò intenten desviar ambdues revolucions dels seus objectius socialistes i que els dirigents que han substituït Chávez i Fidel apliquen mesures capitalistes. L’única alternativa per a Cuba Veneçuela és que els bancs, la terra i les grans empreses estiguin en mans de l’estat i l’estat siga dirigit de manera conscient pel conjunt de la classe obrera i el poble mitjançant delegats elegibles i revocables, corregint les desviacions i ineficiència que inevitablement es produeixen quan la revolució queda aïllada nacionalment, i estenent aquesta a la resta del continent. Aquest seria el millor homenatge a la memòria del comandant Fidel Castro.
