“En aquests dies, el moviment obrer peterburgès ha fet veritablement passos gegantins. Les reivindicacions econòmiques són substituïdes per reivindicacions polítiques. La vaga s’ha convertit en vaga general i ha desembocat en una manifestació de gran envergadura; el prestigi que envoltava el nom del tsar ha desaparegut per sempre. Ha començat la insurrecció.” Així descriu Lenin el gener de 1905 la revolució. La classe obrera es va posar en marxa. I ho va fer sense demanar permís a ningú, sense molestar-se a obeir l’esquema revolucionari preestablert pels supòsits teòrics europeus del marxisme.

Les condicions materials de crisi profunda de la societat tsarista l’empenyien de forma irresistible pel camí de la insurrecció, i no podia esperar a complir amb tots els requisits establerts en llibres i despatxos. Molt al contrari, i ja des dels seus primers compassos, l’experiència de 1905, va aportar lliçons valuoses i noves, que genuïns revolucionaris com Lenin i Trotsky van estudiar amb especial atenció i dedicació. Va ser l’assaig sobre el qual es va construir el posterior triomf de 1917.


Fugint d’una visió acadèmica de la revolució


Una anàlisi superficial i acadèmica, incapaç de penetrar en l’autèntic sentiment que inspira la lluita obrera, no només hagués descartat la perspectiva revolucionària, sinó que hagués qualificat d’ enormement retardat al proletariat rus. Tanmateix les coses van succeir d’una manera molt diferent.
El meravellós moviment de vagues iniciat a la fàbrica Putílov a finals de 1904 va desembocar en una gran manifestació el 9 de gener de 1905 davant el Palau d’hivern. Aparentment el moviment es trobava en una etapa molt llunyana de la lluita revolucionària: els treballadors, dirigits per un capellà, el pare Gapón, i organitzats en sindicats promoguts per la policia, es dirigeixen al Tsar en els següents termes: "Senyor. Nosaltres, els treballadors, els nostres fills i dones, els ancians indefensos que són nostres pares, hem vingut davant de tu. Senyor, busquem protecció i justícia".

La qüestió era que la classe obrera no podia recórrer a un sindicat o partit obrer de masses amb un programa revolucionari, perquè tal organització no existia. Precisament els esdeveniments revolucionaris de 1905 van ser una de les bases per al desenvolupament del POSDR com una organització de masses. Però, a l’inici del procés, les organitzacions a què podien dirigir-se els obrers de forma més o menys massiva, eren els sindicats legals. Les esmentades organitzacions van ser constituïdes a proposta de Zubàtov, cap de la policia secreta -l’Ojrana- amb l’objectiu de controlar al moviment obrer i mantenir-lo encasellat dins de la lluita estrictament econòmica i apolítica.
Però no és menys cert que en determinats moments, i sota la pressió d’unes condicions de vida i treball insuportables, la classe obrera experimenta salts en la seva consciència i es veu obligada a lluitar. L’experiència acumulada durant anys cristal·litza en pocs dies i esclata, arrossegant tota la inèrcia i la submissió del passat. Així, la repressió sagnant de la manifestació pacífica del 9 gener, quan més de 4.000 persones van ser assassinades, va causar una profunda impressió en la classe. Després del Diumenge sagnant ja no es demanava respectuosament i humil protecció i justícia al tsar. Ara, els ulls dels treballadors giraven cap als revolucionaris, fins a aquell moment rebutjats i fins i tot colpejats, exigint armes per prendre revenja.


El remolí de la revolució sacseja el partit


Un dels primers efectes de l’energia revolucionària desplegada per la classe obrera va ser obligar la direcció menxevic a utilitzar una declamació més esquerrana en la seva propaganda. Alhora es van desenvolupar fortes tendències pro unitat entre ambdós sectors del POSDR

Lenin immediatament va entendre que els esdeveniments impulsarien amplis sectors de la classe a la lluita i a l’organització política, la qual cosa exigia del partit una política més flexible a l’hora de captar als nous elements de la classe. Així, el mateix Lenin que dos anys abans i en un moment en què el clima social general era hostil a les idees revolucionàries defensava restringir l’entrada al partit, en ple ascens revolucionari, defensava vehementment la seva obertura: "Jo aconsellaria afusellar a l’acte els que es permeten dir que no hi ha gent. A Rússia hi ha multitud de gent, el que fa falta és reclutar la joventut amb major amplitud i audàcia, sense desconfiar d’ella... no importa que s’equivoquin, els corregirem suaument".
En aquest passatge s’aprecia el mètode de Lenin. El partit revolucionari, és un ens viu, que sofreix canvis, avenços i retrocessos. No pot ser de cap altra forma perquè no es construeix en el buit, sinó a la sorra de la lluita de classes, i està sotmès de forma permanent als vaivens del moviment, a les alces i baixes de la lluita, a les pressions ideològiques que provenen del sistema. Preservar en cada moment els principis del marxisme, educar als quadres, enfortir les arrels de l’organització entre la classe era el fonamental. Lenin ho comprenia i sabia a tota hora com adaptar de forma flexible la forma del partit a la realitat de la lluita de classes.


III Congrés del POSDR

 

L’abril de 1905 es va celebrar a Londres el III Congrés del POSDR, profundament marcat pels esdeveniments revolucionaris, els efectes del qual van arribar fins al cor del partit. Des de llavors, la solució revolucionària del problema agrari es va situar en el centre de l’estratègia revolucionària dels bolxevics. La política agrària va canviar radicalment per incloure la confiscació de totes les propietats dels grans terratinents i la creació de comitès de camperols.

Altres aspectes com la insurrecció armada van ser també centre del debat i la controvèrsia. En aquest punt les discrepàncies amb la consideració menxevic sobre la subordinació de la classe obrera a la burgesia liberal va ser inevitable. Finalment les tesis de Lenin sobre el paper dirigent del proletariat en la revolució, la necessitat d’una absoluta independència de classe i la desconfiança cap als liberals, van ser majoritàries.
Al terreny de la premsa obrera els esdeveniments també van deixar la seva empremta. El diari bolxevic Novaya Zhizn, va distribuir entre 50.000 i 80.000 exemplars fins a la seva clausura el desembre. A les seves pàgines podem comprovar com l’ona revolucionària va arrossegar també escriptors, poetes i intel·lectuals, que si bé no van resistir la posterior ressaca contrarevolucionària, van jugar, en els moments d’alça un paper positiu
.
 


Neixen els òrgans de poder obrer


El 13 d’octubre sorgeix el soviet de Sant Petersburg. Malgrat la seva curta vida, cinquanta dies fins a la seva dissolució el 3 de desembre, va ser capaç de mostrar l’altra cara de la classe obrera, que va deixar la seva habitual existència de submissió i subordinació, per convertir-se en una poderosa força capaç de disputar el poder a la burgesia. A través dels soviets, la classe no solament era capaç de paralitzar la indústria a través de les vagues, sinó que també va imposar les llibertats democràtiques i va assumir l’organització de la vida social: llibertat de premsa, milícies obreres, control de les comunicacions a través del telègraf, el correu o el ferrocarril, fins a l’intent d’instaurar la jornada de vuit hores. Malgrat la seva derrota, el naixement i desenvolupament dels soviets van confirmar no només el paper dirigent de la classe obrera en la revolució, sinó la seva capacitat per construir una nova societat.
Des de l’exili, Lenin va saludar entusiastament la formació dels soviets. No obstant això l’actitud dels dirigents bolxevics en l’interior de Rússia no era tan clara. Els membres del Comitè Central bolxevic de Sant Petersburg consideraven el soviet com un competidor hostil al partit, arribant fins i tot a organitzar una campanya contra ell. Tenien una actitud formalista i equivocada. D’altra banda, la idea menxevic de crear un congrés obrer tampoc era revolucionària, veia en el soviet no un òrgan de lluita a través del qual els treballadors podrien prendre el poder, sinó el punt de partida per a un partit obrer de masses a l’estil del laborisme britànic.

Lenin consternat per l’actitud sectària dels bolxevics, va intervenir des de l’exili ajudant a posar les coses en ordre. Els marxistes havien de lluitar per guanyar la majoria del soviet al seu programa i tàctiques.


Trotsky, president del soviet


Impossible parlar de 1905 i el seu epicentre, Sant Petersburg, sense fer referència  a Trotsky que, amb 26 anys, es va convertir en president del soviet de la ciutat. En paraules del dirigent bolxevic Lunacharski: "La seva popularitat entre el proletariat en el moment de la seva detenció era molt gran (...) Trotsky va comprendre millor que ningú el que significa dirigir la lluita política contra l’estat... va emergir de la revolució i va aconseguir un enorme grau de popularitat, de la qual ni Lenin ni Màrtov no gaudien... ".

Un dels èxits més importants de Trotsky va ser l’edició d’una publicació diària revolucionaria de masses, Nachalo. La línia política de Nachalo no tenia res en comú amb el menxevisme i en totes les qüestions bàsiques coincidia amb els bolxevics. L’impediment perquè Trotsky entrés a les files bolxevics des del primer moment mai van ser discrepàncies polítiques de fons sinó la seva confusa tendència conciliadora, que el portava a defensar una i altra vegada la unificació de menxevics i bolxevics. En qualsevol cas, Trotsky va saber rectificar el que ell mateix anomenava el seu pecat conciliador i en el moment decisiu va dirigir al costat de Lenin la Revolució d’octubre.
La revolució de 1905 va ser finalment aixafada després del fracàs de la vaga general a Sant Petersburg el mes de desembre i de la insurrecció proletària de Moscou. Tanmateix els ensenyaments van ser valuosos. Es va confirmar el caràcter profundament contrarevolucionari de la burgesia russa i la seva vinculació orgànica amb el règim tsarista

Això implicava la necessitat de defensar l’acció política independent de la classe obrera i confirmava brillantment les tesis de la revolució permanent explicades per Trotsky: en un país endarrerit, les tasques pendents de la revolució democràtica, tal com la reforma agrària, la resolució de la qüestió nacional, el desenvolupament econòmic o la millora de les condicions materials de la població, només podrien ser resoltes amb la presa del poder per part del proletariat arrossegant darrere de si al conjunt de la nació oprimida. D’aquesta manera les tasques democràtiques només trobarien satisfacció a través de l’expropiació de la burgesia nacional i de la propietat imperialista, és a dir, a través de la revolució socialista. Aquesta perspectiva es va plasmar en els esdeveniments, durant la gran revolució d’octubre de 1917