Bolxevics i menxevics

 

El 17 de juliol de 1903 es va celebrar a Brussel·les primer, després a Londres per motius de seguretat, el II Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Amb 43 delegats que representaven milers de militants, a diferència del primer congrés, el partit ja tenia una influència entre centenars de milers de treballadors. Aquest congrés va ser el primer en el que realment es va tenir l’ oportunitat de discutir a fons les qüestions polítiques i organitzatives més importants. Una de primer ordre va ser la qüestió nacional, que va enfrontar a la majoria (els iskristas, que prenien el nom del diari marxista Iskra, representats per Lenin, Mártov i Plejànov) amb el Bund, l’organització socialdemòcrata jueva. Durant dècades la Rússia tsarista havia oprimit brutalment a les minories nacionals i Lenin va anticipar que inevitablement això portaria a tendències centrífugues dins de Rússia. Per això la seva defensa del dret a l’ autodeterminació tenia l’objectiu d’atreure el potencial revolucionari dels treballadors de les nacionalitats oprimides al programa de la revolució socialista. Això significava que aquests pobles poguessin disposar de si mateixos, decidint lliurement el tipus de vinculació amb la resta de l’ Estat, fins i tot en el cas que decidissin independitzar-se.

Al costat de la qüestió nacional, el congrés va debatre el model de partit. Encara que semblés contradictori, Lenin defensava que per acabar amb l’ opressió centralista de l’ estat tsarista, el partit que l’ havia de fer caure havia de basar-se en la unitat dels treballadors per sobre de diferències nacionals, de raça o religió, alhora que insistia en la necessitat d’ una organització centralitzada i disciplinada.

Una organització revolucionària no és el prototip de l’ estat futur sinó l’instrument per aconseguir-ho i tot instrument ha de ser adequat per fabricar el producte, però no té perquè assimilar-se a ell. Els futurs bolxevics s’ oposaven a organitzar el partit en federacions nacionals, dividint els treballadors en línies nacionals dins de la seva pròpia organització. Anys més tard es va comprovar l’ encertat d’ aquesta posició, guanyant a la majoria del proletariat de les nacionalitats oprimides per a la revolució socialista.


Per primera vegada, bolxevics i menxevics

 

El desenvolupament d’ un partit obrer no es dóna en el buit, sinó en mig d’enormes pressions de classes alienes i les lluites entre les diferents fraccions en el POSDR eren el seu reflex: els economicistes reflectien la tendència dels intel·lectuals a no creure en la capacitat de la classe obrera, limitant-se a consignes reformistes; els bundistes al nacionalisme petit burgès, elevant els interessos nacionals per sobre dels del conjunt de la classe obrera. Només entre els iskristas semblava que tot era unitat, fins que una discussió va entristir el desenvolupament de la reunió.

Un tema organitzatiu va enfrontar Lenin i Mártov: la clàusula que tractava sobre "Qui ha de ser considerat un membre del partit? " L’ esborrany de Lenin declarava: "un membre del POSDR és aquell que accepti el seu programa, recolza el partit econòmicament i participa personalment en una de les cèl·lules del partit". Mártov es va oposar i va proposar com a alternativa: "un membre del POSDR és aquell que accepti el seu programa, recolza al partit econòmicament i doni regularment al partit la seva cooperació personal baix la direcció d’ una de les cèl·lules del partit". A primera vista només hi havia una petita diferència, però darrere de la proposta de Mártov hi havia una actitud conciliadora, que suposava entelar les diferències entre militants i simpatitzants. En paraules d’ Axelrod: "hem d’ anar amb compte en no deixar fora de les files del partit a gent que conscientment, encara que potser no molt activament, s’associa amb el partit".

La pressió de les capes mitges i intel·lectuals que envolten el partit exigeixen a aquest que adapti el seu programa i les seves estructures organitzatives als seus interessos. Els membres més antics del POSDR com Axelrod, Zasúlich i Mártov van mantenir una gran vinculació en els seus anys d’ exili amb advocats, doctors, professors universitaris, que encara que radicalitzats portaven a sobre enormes prejudicis: "dono suport els seus objectius, però revelar-me obertament com a socialista seria inconvenient i arriscat. Pensi en el meu treball, la meva posició, les meves possibilitats de carrera."

En un primer moment Plejànov va recolzar l’ esborrany de Lenin: "...si algun professor d’Egiptologia considera que, com sap de memòria els noms de tots els faraons [...] entrar en la nostra organització es troba per sota de la seva dignitat, no tenim necessitat d’aquest professor". Lenin va guanyar la majoria del congrés a la seva proposta. Però Plejànov aviat trencaria amb els "majoritaris" ("bolxevics") per passar-se als "minoritaris" ("menxevics"). Les estretes relacions personals amb Axelrod i altres vells del partit el van fer cedir. El gran teòric marxista, que va posar les bases per al futur desenvolupament del partit, va claudicar en un moment clau. Encara que anys més tard Lenin i Plejànov van arribar a col·laborar en algunes qüestions, els seus camins es van separar totalment el 1912.


La veritable raó de l’escissió...

 

Des d’ un punt de vista marxista les qüestions organitzatives no poden ser decisives. Lenin que el 1903 parlava a favor de la restricció de la militància, el 1912, quan el partit es transformava en una força de masses, va apostar perquè el partit s’obrís a qualsevol obrer que es considerés bolxevic. Però al principi, una casa ha de construir-se sobre fonaments sòlids. El 1903 el partit feia els seus primers passos i era necessari posar èmfasi en els principis polítics i organitzatius bàsics, creant quadres obrers preparats en el programa i en els mètodes marxistes.

Les diferències organitzatives entre bolxevics i menxevics van reflectir diferències més profundes que es van manifestar només després del Congrés. Mártov va refusar sotmetre’s a la decisió de la majoria, portant una campanya deslleial contra la direcció escollida, exigint que la minoria tingués la capacitat d’ imposar les decisions. L’individualisme, la falta de respecte per la democràcia de la minoria, reflectia el punt de vista de la petita burgesia que menysprea la disciplina. Amb Plejànov en contra dels bolxevics, els menxevics van prendre la direcció de l’Iskra.

 ï»¿Les bases del partit estaven confoses ja que no entenien la divisió quan aparentment no hi havia diferències polítiques. Però aquestes van sortir aviat a la llum. El 1904 davant d’ una onada de vagues creixent, el tsarisme va entrar en pànic: "per evitar la revolució ens fa falta una petita guerra victoriosa" (Pleve, ministre de l’Interior rus). Les insaciables ambicions colonialistes del règim a l’ Extrem Orient van xocar amb la naixent potència del Japó. El febrer de 1904 va esclatar la guerra rus-japonesa. Onze mesos més tard Rússia perdia la guerra i començava la primera revolució russa de 1905.


...Independència de classe o reformisme

 

La postura del nou Iskra menxevic sobre la guerra va ser una crida ambigua a favor de la pau. Els bolxevics defensaven una agitació incansable contra la guerra sense perdre de vista que les guerres són inevitables mentre existeixi el capitalisme. Els càlculs del tsarisme eren contenir la revolució forjant un bloc basat en la unitat nacional. Els liberals van córrer darrere del règim, instant a les masses a recolzar manifests patriòtics. Però el moviment contra la guerra es radicalitzava i estenia. El règim va canviar de tàctica i va optar per una reforma liberal per desmantellar la revolució, donant petites concessions democràtiques als liberals, com les eleccions en els zemstvos (ajuntaments). El menxevic Iskra va proposar el suport als liberals de forma vergonyosa: "Si fem un cop d’ull al terreny de la lluita a Rússia què és el que veiem? Només dues forces: l’autocràcia tsarista i la burgesia liberal, que ara és organitzada i posseeix un pes específic gegantí. La classe obrera, no obstant això està atomitzada i no pot fer res; no existim com una força independent i, així, la nostra tasca consisteix a recolzar la segona força, la burgesia liberal, animar-la i, sens dubte, no intimidar-la amb la presentació de les nostres pròpies reivindicacions proletàries independents".

Lenin va criticar contundentment aquesta política de col·laboració de classes que abandonava qualsevol defensa dels interessos dels treballadors amb tal de no espantar la burgesia. Sota la pressió dels liberals, els menxevics s’allunyaven del marxisme revolucionari.

Els treballadors instintivament es van rebel·lar contra la idea d’ una aliança amb la burgesia. Com defensaven els bolxevics, els obrers van utilitzar la campanya dels zemstvos per organitzar manifestacions de protesta contra el tsarisme i la burgesia, utilitzant la propaganda que feia tanta por als menxevics i liberals: " Visca l’assemblea Constituent elegida per tot el poble! ". " Visca el sufragi universal, directe, igualitari i secret! ".

Trotsky, que des de la seva captació per Lenin continuava escrivint en l’ Iskra, va publicar el març de 1904 un article en el qual va dir als liberals "imprecisos, desganats, mancats de decisió i inclinats a la traïció". Això va suposar que a partir d’ aquell moment el nom de Trotsky desaparegués de l’Iskra junt amb la seva col·laboració amb els menxevics. Les mentides abocades per l’ stalinisme sobre que Trotsky va ser un menxevic des de 1903 van ser algunes de les tantes calúmnies contra aquest gran revolucionari. El "crim" de Trotsky durant aquells anys, igual que el de molts bolxevics en la base i en la direcció, va ser advocar per la conciliació entre bolxevics i menxevics. Però això no tenia res a veure amb l’ actitud conciliadora amb la burgesia dels menxevics. Trotsky defensava que políticament "la sortida només pot trobar-se mitjançant una vaga general, seguida per un aixecament del proletariat que es posarà al capdavant de les masses contra el liberalisme".

L’autèntica diferència entre bolxevics i menxevics es reduïa a independència de classe i revolució, o col·laboració de classes i reformisme. Però va costar diversos anys, l’ experiència de la guerra, la revolució i la contrarevolució, perquè l’autèntica naturalesa d’ aquestes diferències es tornés absolutament clara.

Aquesta és una enorme lliçó per als lluitadors avui en dia. Igual que al començament del segle XX, el segle XXI les guerres imperialistes ens obliguen a defensar un punt de vista d’independència de classe. En la guerra contra l’ Iraq, els dirigents de les organitzacions obreres només han fet crides a l’ONU perquè es parés aquesta matança. Però com s’ha comprovat una i altra vegada, l’ONU no és més que una organització al servei dels interessos de la burgesia, que mai no solucionarà els problemes de les masses oprimides al món. Aquests dirigents tornen a repetir els mateixos errors que van cometre els menxevics en el passat. Les seves pors d’espantar la burgesia els impedeixen defensar conseqüentment els treballadors. Només podrem acabar amb les guerres de rapinya si acabem amb el sistema que les crea, el capitalisme i, per a això és necessari lluitar pel socialisme, per la democràcia obrera. Les guerres són l’ inici de la revolució i la resistència a l’ Iraq és un exemple d’ això.