La Fundació Frederic Engels, amb la qual Militant col·labora estretament, va publicar el mes de maig el llibre d'Alan Woods Bolxevisme, el camí de la revolució.
El text, que s'estén al llarg de més de 700 pàgines, constitueix l'esforç més seriós des del punt de vista del marxisme militant per establir una autèntica història del partit de Lenin i Trotsky. Com assenyala l’autor en el prefaci, la literatura publicada sobre el bolxevisme es pot caracteritzar majoritàriament de dues maneres, llevat d'honroses excepcions: o es tracta de llibres escrits des de la trinxera de la historiografia burgesa carregada de tots els tòpics, prejudicis i acarnissament contra
la Revolució d'octubre, o bé estem davant de panegírics de l'escola stalinista que traslladen una visió del bolxevisme totalment distorsionada i manipulada per presentar-lo com un corrent homogeni des dels seus orígens, sense debat i controvèrsia, infal·lible en les seves apreciacions, estàtic, desproveït del nervi polèmic que va travessar tota la seva història; una forma de presentar els fets en definitiva, que ha jugat un paper notable per justificar la mateixa burocràcia stalinista que es va afavorir sobre les raneres del Partit Bolxevic.

 

El llibre de Woods s'allunya completament d'aquests dos models. La reivindicació del bolxevisme, del seu costat fort però sense ocultar els problemes, és l'afirmació, també avui, de la necessitat de forjar el partit revolucionari de la classe obrera. Aquesta obra té precisament aquesta idea com a referent: les lliçons del passat, de la història del corrent revolucionari que va portar a les masses de la classe obrera i la pagesia pobra de Rússia al poder el 1917, són una font d'ensenyaments inesgotable per als que lluitem pel socialisme en el moment actual.

 

Des de Militant volem animar a l'estudi d'aquesta gran obra i per a això iniciem amb el present article una sèrie dedicada al contingut del llibre.

 

Rússia la segona meitat del segle XIX constituïa un dels baluards més sòlids de la reacció autocràtica. El règim tsarista es recolzava en unes relacions econòmic socials que combinaven trets feudals, fins i tot prefeudals, especialment en el referit a la propietat de la terra, i alhora, formes de producció capitalistes que acceleraven la concentració de la població en grans ciutats.

 

Igual com altres països de desenvolupament capitalista tardà com Espanya o Itàlia, la monarquia russa era el producte totalitari d'aquesta realitat social. Aquest desenvolupament desigual i combinat de l’economia i la societat, va determinar la configuració així mateix de les classes socials i seu paper en la lluita contra el règim autocràtic.

 

La decadència del règim feudal a Rússia es va prolongar durant segles, mentre la burgesia russa mai no va jugar un paper independent en el plànol polític que amenacés decisivament el poder de la noblesa terratinent i la burocràcia del règim. De fet, la burgesia russa sempre va preferir vincular-se a la monarquia que enfrontar-se a ella.

 

Encara que des del punt de vista dels drets polítics i parlamentaris la burgesia fos òrfena del poder, el règim monàrquic li assegurava els seus negocis i el manteniment d’una ordenació jurídica que permetia la brutal explotació de la jove classe obrera russa. A més aquesta mateixa burgesia no tenia massa problemes en invertir una part de les seves fabuloses plusvàlues en la compra de terra i fusionar-se amb la classe terratinent, amb qui al seu torn, compartia butaques en els consells d’administració de les grans empreses.

 

En la base de la societat, més de 150 milions de camperols malvivien en condicions permanents de fam i misèria. El decret d’emancipació dels serfs, aprovat en data tan tardana com 1861, no va suposar cap millora fonamental per a les masses de la pagesia. Encara que dictat per la por de les sublevacions camperoles després de la crisi desencadenada per la guerra de Crimea el 1853-1856, el decret establia unes formes d’accés a la propietat de la terra que van beneficiar exclusivament els grans propietaris. En definitiva va suposar un gegantí transvasament de la propietat en benefici dels terratinents, que en l’últim terç del segle acumulaven el 70% de la terra.

 

El manteniment d'aquesta massa de milions d’homes, dones i nens en condicions infrahumanes era una font de constants conflictes. Les sublevacions camperoles van esquitxar la història del país des de segles enrere, quan els exèrcits camperols de Pugachov van combatre a sang i foc contra els hisendats i les tropes del règim. Aquestes rebel·lions eren sufocades brutalment, deixant darrere de si l’estela d’una repressió sagnant. El segle XIX les sublevacions i motins van ser constants però no van commoure les bases del règim. La pagesia, pel seu propi estatus social, aïllat en el camp i mancat de suports urbans decisius, no podia trencar per si sol amb els terratinents i la burocràcia polític-militar que l’oprimien. Necessitava el concurs d’altres forces, especialment d’aquella que pogués actuar contra el cor econòmic del sistema i que a més pogués liderar efectivament l’acció per la reforma agrària i l’expropiació dels terratinents. Aquesta força era la del proletariat, que al llarg de la segona meitat del segle XIX es va anar desenvolupant vigorosament al calor del creixement de la producció industrial, de les inversions multimilionàries del capital estranger, especialment francès i britànic, i del desenvolupament de les comunicacions.

 

Malgrat l’entrada en l’escena del proletariat, com a força política independent no es va desenvolupar automàticament. La formació social russa era encara presa d'aquesta herència feudal. La situació de rebuig a la misèria de les masses camperoles es va reflectir en primer lloc al cap de munt de la societat, especialment en els cercles d’intel·ligència i la joventut liberal que es va radicalitzar amb els sofriments imposats al "poble", és a dir, a les masses camperoles. D'aquests sectors va néixer el primer moviment que es va plantejar seriosament la necessitat d’emancipar els camperols de la seva condició d’esclaus i lluitar, per tant, contra el règim que els oprimia.

 

 

'Aneu al poble'  

 

Aquests elements van configurar el primer batalló que es va enfrontar al tsarisme: eren els populistes o anarquistes russos (narodnikis). Gent com el príncep Kropotkin, joves educats en l’exèrcit i en l’elit acadèmica que es commovien per la pobresa, la humiliació i la brutalitat que observaven al seu voltant. Tanmateix l’altra cara de la bona voluntat d'aquesta generació és que mancaven d’una estratègia conseqüent per enderrocar l’autocràcia. Sense comprendre el caràcter del desenvolupament social a Rússia, negaven que el capitalisme es pogués establir com a forma econòmica dominant i buscaven en la pagesia el subjecte revolucionari capaç de transformar la situació. En definitiva es tractava d’establir una via històrica especial per a Rússia: el socialisme agrari, i aquest podria sorgir directament de la comunitat agrària local, del Mir (unitat camperola administrativa) reformat i dotat d’un contingut democràtic. Sobre aquesta base es podria establir la "federació de comunitats agràries". En el programa del populisme d’aquella època la lluita per les consignes democràtiques mancaven de sentit.

 

Aquest programa utòpic tenia la seva prolongació en l’estratègia per mobilitzar a la pagesia. Es tractava de donar l’esquena a les comoditats de la vida burgesa i aristocràtica, i tornar-se cap al poble, fer agitació entre la pagesia als pobles. Una legió de joves honestos i abnegats ho va abandonar tot i va intentar portar la doctrina populista als racons de la Rússia profunda. Tanmateix la rebuda no va ser l’esperada. Les masses endarrerides de la pagesia defugien aquests joves vestits amb parracs que els parlaven en un llenguatge indesxifrable; en la majoria de casos els denunciaven al terratinent o a la policia, provocant el descoratjament i la frustració dels joves activistes. Amb tot, el règim tsarista va prendre molt seriosament aquest primer desafiament i va activar una brutal campanya de repressió amb centenars d’arrests per tot el país.

 

Aquests mateixos elements que havien col·locat la pagesia com el subjecte actiu de la revolució (igual com avui fan algunes tendències de l’esquerra a Llatino-amèrica), es van quedar completament aïllats entre els propis camperols. Al fons el problema neix de les pròpies condicions objectives: la classe social menys predisposada a desenvolupar una consciència socialista és la pagesia, precisament per les seves aspiracions a la propietat. La pagesia, a més, és la classe menys homogènia de la societat, estructurant-se en capes, des del mitjà propietari, més lligat pels seus interessos materials a la gran propietat i que aspira a convertir-se en hisendat; passant pel petit propietari que utilitza mà d’obra assalariada junt amb el seu propi treball, i que per la seva pròpia condició sol ser la base política de la reacció; fins i tot els jornalers o treballadors agrícoles, molt més vinculats al proletariat en les seves aspiracions i entre els quals el desenvolupament de les idees col·lectivistes prenen amb naturalitat.

 

La paradoxa d’aquells primers inicis va ser que l’únic terreny on les crides narodnikis van tenir un ressò va ser entre els obrers de les fàbriques o, com els populistes els denominaven, "els camperols de ciutat".

 

L’experiència frustrada en el camp es va veure compensada parcialment pels progressos a les ciutats. Els populistes van establir cercles de propaganda entre els obrers, que es van estendre a nombroses ciutats de l’imperi. Paral·lelament a l’agitació revolucionària, el proletariat rus anava creixent numèricament i també despertava la seva consciència de classe. Com va ocórrer a la Gran Bretanya durant el període de l’acumulació primitiva, l’expulsió de milions de camperols de les hisendes russes cap a les ciutats estava netejant el camí del capitalisme i enfortia el proletariat: entre 1865 i 1890 el nombre d’obrers fabrils va augmentar en un 65%, encara que si s’inclou els miners l'increment assoleix el 106%. Les condicions de treball d'aquesta massa proletària eren espantoses, així com els nivells d’insalubritat dels forats en els quals s’amuntegaven amb les seves famílies. Aquest va ser el terreny en el qual va madurar la consciència revolucionària de la classe obrera russa.

 

 


Terra i Llibertat

 

 

 El moviment narodnik, després de l’experiència de la dècada dels seixanta, es va reagrupar en una nova organització: Zemlya i Volya (Terra i Llibertat). Entre els fundadors de l’organització es trobava un jove anomenat George Plejànov, que posteriorment encapçalaria el primer grup genuïnament marxista de Rússia.

 

La nova agrupació narodnik va mantenir en essència les bases teòriques del període anterior: la lluita pel "socialisme camperol" i el seu establiment a partir del Mir alliberat del desenvolupament capitalista. Es tractava d’un socialisme confinat en els límits geogràfics del territori rus, un antecedent de la teoria del socialisme en un sol país de Stalin-Bujarin.

 

La novetat  referent a l’estratègia per combatre a l’autocràcia, requeia en l’adopció dels mètodes del terrorisme individual, justificada "per protegir-se de la conducta arbitrària dels oficials".

 

La dècada dels setanta va estar marcada per l’activitat terrorista dels narodnikis, però les execucions de coneguts repressors pels joves activistes no va acabar amb el règim. El sacrifici d'aquesta generació va tenir l’efecte contrari al que perseguia:
va enfortir el caràcter repressiu del règim, que substituïa amb facilitat als botxins que queien, i va minvar les files del moviment revolucionari, amb centenars d’activistes podrint-se a les presons i altres d’executats als cadafals tsaristes.

 

Els narodnikis van fracassar estrepitosament en els seus intents de "despertar la consciència del poble" a través dels mètodes terroristes. A més aquesta "propaganda del fet" encobria la seva manca absoluta en el plànol polític on eren absolutament dependents dels liberals, que els utilitzaven cínicament per aconseguir prebendes polítiques del règim.

 

Finalment les contradiccions que es van generar al seu si, a conseqüència de la incapacitat de guanyar un ressò ampli entre les masses i la frustració derivada de la repressió, van donar lloc a una ruptura en el congrés de Voronezh el juny de 1879.

 

D’una banda va sorgir Narodnaya Volia (Voluntat del Poble) que va defensar la continuïtat del programa i dels mètodes terroristes. Per un altre Cheny Peredel (Redistribució Negra), que criticava els mètodes del terrorisme individual però oscil·lava perillosament cap al reformisme caritatiu com a "solució pràctica" per als problemes del poble. Plejànov havia iniciat la seva ruptura amb els plantejaments del terrorisme i es va situar en el segon agrupament des d'on va intentar desenvolupar una tasca política de propaganda entre antics narodnikis a favor de les idees del socialisme. La ruptura definitiva es produiria anys més tard ja en l’exili, quan Plejànov es convenç de la inconsistència de les idees anarquistes per donar resposta als problemes plantejats per la revolució russa i defensa el paper decisiu del proletariat en la lluita contra l’autocràcia. Les seves conclusions són el resultat de la seva experiència i l'estudi profund i sistemàtic de l’obra de Marx i Engels, amb prou feines accessible per als activistes de l'interior de Rússia.

 

 


El Grup Emancipació del Treball

 


                     Malgrat l’experiència anterior, la marea entre la joventut activa en la lluita contra el tsarisme discorria a favor de l’activitat terrorista. El context era extremadament difícil per a Plejànov i els seus seguidors orientats a l’agitació entre els obrers.

 En comparació amb els seus antecessors, Narodnaya Volia representava un avenç ja que la nova organització acceptava la lluita política contra l’autocràcia i recollia en el seu programa la demanda d’un organisme representatiu permanent (Parlament), el sufragi universal, i la transferència de la terra al poble i les fàbriques als treballadors.

 

Tanmateix els aparents èxits de la tendència terrorista eren el pròleg del seu fracàs. L’assassinat del tsar Alejandro II l'1 d’agost de 1881, un triomf històric per a la mentalitat narodnik, va provocar una repressió salvatge contra el moviment que el va precipitar cap a la seva decadència al llarg de la dècada. Amb tot, la pressió de les il·lusions en les quals a través de la lluita terrorista s’acabaria amb el règim continuaven pesant molt sobre els revolucionaris. El grup de Plejànov que s’apropava decididament al marxisme revolucionari també era conscient d’aquest fet i es va orientar a Narodnaya Volia per guanyar els millors lluitadors a la seva causa. Aquesta tàctica combinada amb la crítica política als mètodes i el programa narodnik va causar especial alarma en els cercles dirigents dels populistes.

 

El setembre de 1883 Plejànov va establir en l’exili, amb un grapat de camarades (Axelrod, Vora Zasúlich, Lev Deutsch), el primer nucli del marxisme rus, el Grup Emancipació del Treball, i va elaborar el primer text de la crítica marxista russa al populisme narodnik, El socialisme i la lluita política. En el prefaci d'aquesta gran obra, datada a Ginebra el 25 d'octubre de 1883, Plejànov realitza una autèntica declaració de principis:

 

" (...) L’afany de treballar en el poble, la convicció de què "l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos", són tendències pràctiques del nostre populisme per les quals estableixo el mateix entusiasme que abans. Però la seva posició teòrica, efectivament, em sembla errònia en molts aspectes. Els anys transcorreguts a l’estranger i l'estudi acurat del problema social em van convèncer de que el triomf del moviment popular espontani, a l’estil de la sublevació de Stenka Razin o les guerres camperoles d'Alemanya, no poden donar satisfacció a les necessitats polític socials de la Rússia contemporània; que les antigues formes de la nostra vida popular contenen en gran part els gèrmens de la seva disgregació; que aquestes no poden "desenvolupar-se cap a la forma superior de comunisme" si no actua directament sobre elles un partit socialista obrer, poderós i ben organitzat. Per això penso que junt amb la lluita contra l’absolutisme, els revolucionaris russos s’han d’esforçar, almenys, per constituir els elements necessaris per organitzar aquest partit en el futur. En aquesta activitat creadora hauran de passar de manera ineludible al camp del socialisme contemporani, ja que els ideals de Zemlia i Volia no estan d’acord amb els ideals dels obrers industrials (...)".

 

En tot aquest treball preparatori que es va estendre al llarg de dues dècades, el paper de Plejànov va ser el d’un gegant. En unes condicions tremendes d’aïllament, de penúries econòmiques i dificultats de tot tipus, ell i els seus camarades van mantenir ferma la bandera del marxisme i van establir les bases per a l’aparició d’un poderós moviment socialista revolucionari entre els treballadors russos. Plejànov va dotar al moviment marxista d’un cos teòric acabat: des de la caracterització del règim tsarista fins a l’elaboració de tota una sèrie de reivindicacions democràtiques de transició per mobilitzar a la classe obrera i altres sectors oprimits sota el jou tsarista. Tanmateix el ressò de les idees de Plejànov tardarien en arribar a l'interior de Rússia. Les calúmnies dels dirigents narodnikis i el seu aïllament respecte als activistes, va constituir un mur infranquejable durant anys. Va ser la profunditat de la seva crítica unida a la fallida dels mètodes terroristes i a un apogeu poderós de les lluites dels obrers russos, el que va adobar el terreny perquè les seves idees guanyessin la intel·ligència de molts dels millors joves del moviment revolucionari, el pont necessari per establir l’organització marxista en l'interior de Rússia.    

 

Dels cercles de propaganda a l’agitació

En l’ultima dècada del segle XIX el desenvolupament del capitalisme a Rússia es va accelerar considerablement. Entre 1892 i 1901 es van construir 26.000 quilòmetres de via fèrria; van sorgir noves àrees industrials en el Bàltic, el Donbass i Baku; es va accelerar la fusió entre el capital bancari i l'industrial, es va incrementar qualitativament la penetració del capital estranger. En trenta-tres anys es va doblar el nombre de fàbriques: de 706.000 a 1.432.000. La tradicional comunitat rural, el Mir, s’esfondrava en línies de classe, s’enfortia una minoria privilegiada de camperols benestants (els kulak) i augmentava la gran massa de camperols pobres (els mujiks). Aquest procés significava al seu torn que les bases materials en les quals se sostenien les idees narodnikis s’esfondraven.

 

Paral·lelament, creixia el pes del proletariat i es desenvolupava la seva acció com a classe: el nombre de vagues i el de participants en les esmentades vagues augmentava constantment. En aquesta gegantina escola de lluita, el proletariat rus va començar a actuar de forma conscient.

 

De forma inconnexa, en ciutats industrials com Sant Petersburg, Moscou, Vílnius, en la part ocupada de Polònia i a les ciutats bàltiques, van començar a sorgir grups de propaganda marxista animats per joves, molts d’ells provinents del moviment narodnik. Adoptaven la forma d’escoles per a adults i s’instal·laven als districtes obrers. Un gran nombre d'aquests cercles adquirien el nom de "Lligues de lluita per l’emancipació de la classe obrera" reivindicant així la feina de Plejànov i els seus camarades.

 

En aquests anys i molt especialment entre 1891-1892 es va desencadenar una fam d’efectes terribles en el camp rus. Va ser el moment en què Plejànov va plantejar la transformació de la lluita contra la fam en una lluita contra l’autocràcia tsarista traçant un gir de la propaganda a l’agitació: "les causes de la gana no són naturals sinó polítiques", "A baix l’autocràcia, assemblea representativa i sufragi universal. "

 

Per a Plejànov es tractava de girar cap a les masses aprofitant la commoció provocada per la gana i l’onada vaguista que es va desenvolupar a les ciutats. Calia participar en les lluites quotidianes de la classe obrera com una forma de fusionar-se amb ella, guanyar audiència per a les idees del marxisme i elevar el nivell de consciència i organització dels treballadors.



 Aquest plantejament va provocar consternació a les files dels cercles marxistes. Les condicions de clandestinitat i la repressió sistemàtica del règim contra les activitats de l’oposició, va causar entre molts quadres temor a que aquest gir facilités la tasca policial i destruís l'aconseguit fins al moment. En el costat contrari també s’aixecaven moltes veus a favor de l’agitació i la intervenció en el moviment de masses. Aquest va ser el cas de Mártov, autor d’un polèmic fullet a favor de l’agitació que va causar una profunda impressió en els cercles. Tanmateix el gir va anar guanyant el suport de la majoria dels grups marxistes, entre ells el de la Lliga per a la Lluita per l’emancipació de la Classe Obrera de Sant Petersburg -dirigida, entre d’altres, per un jove marxista però ja veterà del moviment (el seu renom era el Vell) de nom Ilich Ulyánov, Lenin-.

 

En realitat l’agitació era inevitable en la feina dels marxistes per arrelar-se en el moviment, la qual cosa en cap cas no significava abandonar la propaganda de les idees de fons i vincular les reivindicacions parcials i econòmiques a la lluita contra el règim.

 

Gràcies a aquesta tàctica audaç la influència del marxisme va créixer considerablement entre la classe obrera russa.