L’aixecament feixista de juliol de 1936 mostrava, de forma nítida i
clara, la veritable cara de la burgesia i les seves intencions, com
abans havia ocorregut a Itàlia i Alemanya en una situació de crisi
orgànica del capitalisme. A través de la tossuda realitat, la política
reformista i estalinista que plantejava la possibilitat de consolidar
un règim democràtic burgès en col·laboració amb “l’ala democràtica” de
la burgesia —el que va justificar la política de col·laboració de
classes del govern socialista-republicà el 1931 i el Front Popular el
1936— va ser absolutament estèril a l'hora de frenar l'avanç de la
contrarevolució feixista.
Les masses que havien experimentat en les seves pròpies carns les
conseqüències de la política de col·laboració de classes, sofrint la
repressió sagnant a l'octubre de 1934, van demostrar, al conèixer les
primeres dades sobre la revolta feixista, la seva disposició a la
lluita enfront de les vacil·lacions i intents d'acord del govern del
Front Popular amb els insurgents.

Les vacil·lacions de ‘l’ala democràtica’ de la burgesia

Azaña, que en les eleccions havia promès càstig als responsables de la
repressió d'Octubre de 1934, va mantenir intacte l'exèrcit. Ni un solo
oficial va ser jutjat i a més va mantenir en els llocs claus als
elements més reaccionaris, com van ser els casos de Mola, Goded,
Queipo de Llano i el propi Franco.
A l'abril de 1936 Mangada, coronel de l'exèrcit, va publicar un fullet
que denunciava la conspiració feixista. Azaña, que estava plenament
informat dels preparatius de la conspiració, va reaccionar el 18 de
març de 1936 atorgant a l'exèrcit un certificat de bona conducta: “El
govern s'ha assabentat amb pena i indignació dels atacs injusts als
quals s'han vist sotmesos els oficials de l'exèrcit, sent aquests
aliens a tota lluita política, fidels servidors del poder constituït i
garantia d'obediència a la voluntat popular. Només un desig criminal i
tortuós de soscavar l'exèrcit pot explicar els insults i atacs verbals
i escrits que s'han dirigit en la seva contra. El govern de la
República aplica i aplicarà la llei contra els qui persisteixin en
actitud tan antipatriòtica”.
El 17 de juliol de 1936 Franco, que ja tenia el control del Marroc,
havia telegrafiat un manifest a les guarnicions espanyoles donant-lis
instruccions de prendre les ciutats.
Un operador de ràdio lleial a la República va captar les comunicacions
de Franco i immediatament les va posar en coneixement del Ministre de
Marina, Giral. No obstant això, el govern no va divulgar la notícia
fins al matí del dia 18 en un comunicat tranquil·litzador: “El govern
declara que el moviment es limita exclusivament a certes ciutats de la
zona del protectorat [El Marroc] i que ningú en la Península s'ha
sumat a tan absurda aventura”.
Aquest mateix dia, quan el govern estava en ple coneixement de la
magnitud de la insurrecció i de la caiguda de Sevilla, Navarra i
Saragossa va emetre el següent comunicat: “El govern es fa escoltar
novament per a confirmar que reina absoluta tranquil·litat en tota la
Península”. Al mateix temps rebutjava els oferiments de suport de les
organitzacions obreres.
A part de negar la dimensió de la rebel·lió, el govern d’Azaña va
intentar arribar a un acord amb els feixistes plantejant una
remodelació del govern, substituint a Casares Quiroga per Barrio i
buscant a elements dretans aliens al Front Popular per a convèncer a
Franco de la possibilitat d'un acord.
Aquests fets demostren com el feixisme era un enemic per a la classe
obrera i no per a la burgesia liberal i els seus elements en el Front
Popular. El que prevalia per sobre de qualsevol altra consideració
eren els interessos de classe que estaven en joc i, no hi ha cap
dubte, Azaña preferia un acord amb els feixistes abans que el triomf
de la revolució.

La insurrecció obrera va parar al feixisme

La burgesia com classe estava amb Franco i havia optat pel feixisme
com forma de dominació política. L'única alternativa en aquesta
situació era la lluita per la transformació socialista de la societat.
Els dirigents obrers havien de trencar qualsevol tipus d'acord amb els
elements burgesos del Front Popular, que ni tan sols representaven a
la burgesia sinó a la seva ombra, i defensar una autèntica política
socialista com l'única manera de derrotar al feixisme.
La classe obrera, conscient del perill al que s'enfrontava i
demostrant la seva capacitat revolucionària, no va esperar les ordres
del govern per a enfrontar-se als feixistes sinó que ells mateixos van
prendre la iniciativa.
A Barcelona, igual que Azaña a Madrid, Companys es va negar a
distribuir armes entre els treballadors. Militants de la CNT i del
POUM van assaltar armeries, obres en construcció a la recerca de
dinamita, van requisar les armes que els feixistes ocultaven en les
seves cases, així com tots els automòbils que van poder trobar. Amb
aquest escàs material es van enfrontar a les tropes que els oficials
feixistes van mobilitzar, substituint la superioritat en armament de
l'exèrcit amb una política correcta orientada als soldats,
preguntant-lis per què disparaven als seus companys treballadors.
Aquesta política va fer que les armes es tornessin contra els oficials
i la tarda del 19 de juliol va caure pres el general Goded. Els obrers
van prendre les armes dels arsenals i en pocs dies Catalunya estava en
les seves mans. D'igual manera, a Madrid els treballadors es van
mobilitzar. Els socialistes d'esquerra van distribuir les poques armes
que els quedaven d'Octubre de 1934. Els obrers socialistes, comunistes
i anarquistes van aixecar barricades en els punts clau i entorn de la
Caserna de la Montaña, passant a l'assalt a l'endemà que arribessin
les grans notícies des de Barcelona. Igual va ocórrer a València,
Astúries, Màlaga...
Els mariners, tradicionalment més radicalitzats que els soldats, van
salvar bona part de la flota afusellant als seus oficials. Van triar
comitès per a controlar la flota lleial i establir contactes amb els
comitès obrers a terra. D'igual manera obrers armats van desplaçar als
funcionaris de duana en la frontera.
Gairebé tot l'exèrcit estava en el bàndol feixista, s’havia doncs que
crear un nou exèrcit i cada organització obrera va procedir a
organitzar milícies, armar-les i enviar-les al front.

Doble poder

Unit a les mesures militars es van prendre mesures en l'economia,
sobretot a Catalunya, on una setmana després del 19 de juliol el
transport i la indústria estaven en mans de comitès conjunts de la CNT
i la UGT.
Al mateix temps que la classe obrera va derrotar als feixistes en les
principals ciutats, va començar a construir l'embrió del seu poder en
la zona republicana, a través de les milícies obreres, els comitès
sindicals de control sobre la producció i les col·lectivitzacions en
el camp —especialment a l’Aragó, després de l'avanç de les milícies
anarquistes—.
“La revolució necessita del fuet de la contrarevolució”, va escriure
Lenin. Després del 19 de juliol es va iniciar una nova fase en la
revolució espanyola amb l'existència d'una situació de doble poder.
Amb aquestes accions les masses van impedir que el cop d'estat
triomfés. D'una banda estava el govern d’Azaña i Companys, que mancava
d'exèrcit i policia i que era tan feble que no podia qüestionar
l'existència de l'altre que estava format per la classe obrera armada,
però que encara no era conscient que havia d'acabar amb les restes de
l'Estat burgès. Aquesta situació que acompanya a qualsevol revolució
es caracteritza per la seva inestabilitat i la seva curta durada.
La classe obrera havia demostrat en la revolució del 19 de juliol la
seva capacitat de sacrifici i el seu instint revolucionari. Es
necessitava un partit amb un programa revolucionari, que basant-se en
els comitès creats en la lluita contra el feixisme els convertís en
l'únic poder existent i acabés amb les restes de l'Estat burgès. Per
això era fonamental que els comitès sorgits en les milícies, en les
fàbriques, en les ciutats... se centralitzessin a escala estatal; que
els delegats fossin triats democràticament i revocables; que les
decisions es prenguessin per majoria i no per acord mutu de les
organitzacions polítiques i sindicals presents en aquests organismes,
com ocorria en la majoria dels casos. Es tractava de transformar
aquests comitès en autèntics soviets.
Lluny de defensar aquesta política, els dirigents dels partits i
sindicats de la classe obrera van continuar amb la política de
col·laboració de classes, el que va permetre a la burgesia recompondre
l'Estat burgès.
El 4 de setembre de 1936, Largo Caballero és nomenat president del
govern i en la presentació del seu programa planteja el següent:
“Aquest govern es va constituir amb la renúncia prèvia de tots els
seus integrants a la defensa dels seus principis i tendències
particulars, per a romandre units en una sola aspiració: defensar a
Espanya en la seva lluita contra el feixisme” (Claridad, 1 d'octubre
de 1936). “El programa ministerial significa essencialment la ferma
decisió de garantir el triomf sobre la rebel·lió, coordinant les
forces populars mitjançant la necessària unitat d'acció. A això se
subordinen tots els altres interessos polítics, deixant de costat les
diferències ideològiques, ja que en l'actualitat no pot haver altra
tasca que la d'assegurar l'aixafada de la insurrecció” (Claridad, 5 de
setembre de 1936).
Largo Caballero, que setmanes abans s'havia pronunciat en contra de
separar la guerra de la revolució, no fa en el seu discurs un sol
esment sobre el paper dels comitès de fàbrica, sobre l'expropiació de
la terra, etc. Això sí, en una circular del Ministeri de Guerra es
planteja el següent: “És necessari convèncer als combatents que
defensen el règim republicà, que a l'acabar la guerra l'organització
estatal sofrirà modificacions profundes. De l'estructura actual
passarem a una altra que beneficiï a les masses socials econòmica i
jurídicament. Hem d'impregnar l'esperit de les tropes amb aquestes
concepcions mitjançant exemples senzills i clars”.
Mentre, la situació dels camperols era inaguantable. La misèria niava
a Extremadura, Albacete, Andalusia i Ciudad Real. Els camperols morien
de fam. Havia llogarets en Las Hurdes i a La Mancha on els camperols
menjaven arrels i fruites. En Navas de Estena, a uns 20 quilòmetres de
Madrid, no se sabia el que era una forquilla o un llit. La dieta
fonamental dels vilarencs consistia en sopa de pa, aigua, oli i
vinagre. La descripció d'aquesta situació venia reflectida en el
periòdic estalinista Imprecorr, de l’1 d'agost de 1936. Amb aquestes
condicions de vida els camperols no podien esperar que acabés la
guerra, necessitaven tenir la terra per a poder treballar-la i
alimentar a les seves famílies.

La col·laboració de classes i els seus efectes

A Catalunya, al setembre de 1936, es constitueix també un govern de
col·laboració de classes. El Comitè Central del POUM va justificar la
seva entrada en el govern de la Generalitat, del que formaven part ERC
i Acció Catalana (un grupúscul burgès dretà) entre altres, amb els
següents arguments: van qualificar la direcció burgesa d’ERC com un
moviment de caràcter profundament popular i van afegir que “el nou
govern ha de fer una declaració de principis inviolable afirmant la
seva intenció de convertir l'impuls de les masses en legalitat
revolucionària i dirigir-lo cap a la revolució socialista”, afegint
que l'hegemonia proletària estava garantida ja que les organitzacions
obreres tenien majoria absoluta en el govern. Un altre argument que
van utilitzar va ser el següent: “Estem en un Estat transitori que la
força dels esdeveniments ens obliga a col·laborar directament en el
Consell de la Generalitat juntament amb altres organitzacions obreres.
Dels comitès d'obrers, camperols i soldats, per la creació dels quals
pressionem, sorgirà la representació del nou poder proletari”.
Lluny de sorgir el nou poder proletari el que va ocórrer va ser que la
Generalitat, en una de les seves primeres mesures, va dissoldre els
comitès revolucionaris que van sorgir del 19 de juliol. Va ser dissolt
el Comitè Central de Milícies i la seva autoritat va recaure en els
ministeris de Defensa i Seguretat Interna.
Quant als comitès milicians i antifeixistes locals, de composició
gairebé exclusivament proletària, que venien governant ciutats i
llogarets, van ser dissolts i reemplaçats per consells municipals en
la mateixa proporció en que els partits es trobaven representats en el
govern de la Generalitat (ERC, 3; PSUC, 2; CNT, 3; Unió Camperola,
POUM i Acció Catalana 1 cadascun).
Un decret publicat el 9 d'octubre de 1936 deia el següent:
“Article primer: Es dissolen a Catalunya tots els comitès locals,
siguin quins siguin els seus noms o títols, juntament amb totes les
organitzacions locals que poguessin haver sorgit per a aixafar el
moviment subversiu, siguin els seus objectius culturals, econòmics o
de qualsevol altra espècie.
“Article segon: qualsevol resistència a aquesta dissolució serà
considerada un acte feixista i els seus instigadores seran lliurats
als tribunals de justícia popular”.
La dissolució dels comitès va marcar el primer gran avanç de la
contrarevolució. L'altre avanç important en la consolidació de l'Estat
burgès va ser el 27 d'octubre de 1936 quan es va promulgar un decret
de desarmament dels obrers i que deia el següent:
“Article primer: totes les armes llargues (fusells, metralladores,
etc.) que obrin en poder dels ciutadans seran lliurades a les
municipalitats, o requisades per elles, dintre dels vuit dies
subsegüents a la promulgació d'aquest decret. Les mateixes seran
dipositades en la Caserna General d'Artilleria i el Ministeri de
Defensa de Barcelona per a cobrir les necessitats del front.
“Article segon: Qui retinguessin tals armes per fi del període
esmentat seran considerats feixistes i jutjats amb tot el rigor que la
seva conducta mereix”.
El POUM i la CNT no van fer res per evitar l'aprovació d'aquest decret.
Només amb la col·laboració dels dirigents del POUM i de la CNT la
burgesia va poder, amb el suport explícit de la direcció estalinista
del PSUC, salvar l'Estat burgès, traint l'enorme impuls revolucionari
que el bastió del proletariat de l’Estat espanyol havia protagonitzat
en la jornada del 19 de juliol.
Una vegada que la burgesia va utilitzar a aquests dirigents els va
treure del govern. Al POUM el desembre de 1936 i a la CNT el juliol de
1937.
Malgrat tot, la posada en pràctica d'aquesta política no va contar amb
la unanimitat de les bases del POUM i la CNT. En el cas del POUM
l'organització madrilenya va aprovar per immensa majoria un programa
d'oposició basat en una política leninista i el 15 d'abril de 1937 el
sector més important del partit, la secció de Barcelona, va votar a
favor de la creació immediata de soviets. Nin i Gorkin van haver de
recórrer a maniobres burocràtiques per a impedir l'expansió de l'ala
d'esquerra. Els dissidents van ser expulsats del front. Es va prohibir
la formació de fraccions.
Aquests expulsats del POUM que es van constituir en
Bolxevics-leninistes d'Espanya (IV Internacional) van intentar
lligar-se estretament als obrers anarquistes, fonamentalment als Amics
de Durruti, que configuraven el sector de l'anarquisme que s'oposava a
la política de col·laboració de classes de la direcció. No obstant
això no va haver temps perquè les forces revolucionàries poguessin
agrupar-se, guanyar la confiança de les masses i aconseguir la
direcció del proletariat.

Avanç de la contrarevolució en el camp republicà

Quant al govern de Largo Caballero, la burgesia republicana i els
líders estalinistes la primera mesura que van prendre va ser
pressionar al govern perquè portés a terme la recomposició de
l'exèrcit burgès.
La propietat de la terra no es va alterar excepte la d'alguns coneguts
feixistes la terra dels quals es va repartir. Amb aquestes mesures,
l'Estat burgès, igual que a Catalunya, aixecava el cap. Largo
Caballero, amb les seves concessions als republicans i als dirigents
del PCE que van posar en pràctica —fins a les seves últimes
conseqüències— la política dictada per Stalin a través de la III
Internacional de participació en governs de col·laboració de classes
amb la intenció de demostrar a l'imperialisme francès i britànic que
no tenien intenció de propiciar cap moviment revolucionari , és en
gran mesura responsable que la burgesia aconseguís els seus objectius.

El paper de l’estalinisme

Els estalinistes espanyols van ser els primers en sotmetre's a la
censura de premsa, a exigir la liquidació de les milícies i a sotmetre
als seus milicians als oficials d’Azaña.
Els estalinistes no es van conformar amb exigir subordinació a la
burgesia en el període de la guerra civil sinó també després. “És
totalment fals —va declarar Jesús Hernández, editor de Mundo Obrero (6
d'agost de 1936)— que l'objectiu d'aquesta mobilització obrera sigui
la instauració d'una dictadura proletària al final de la guerra. No
pot dir-se que tinguem un motiu social per a participar en la guerra.
Els comunistes som els primers a repudiar semblant suposició. Ens
motiva únicament el desig de defensar la República Democràtica...”.
L’Humanité, òrgan del Partit Comunista francès, va publicar a
principis d'agost la següent declaració:
“El Comitè Central del Partit Comunista espanyol ens sol·licita que
informem al públic, en resposta als informes fantàstics i tendenciosos
de certs diaris, que el poble espanyol no busca la instauració de la
dictadura del proletariat, sinó que coneix un només objectiu: la
defensa de l'ordre republicà, respectant la propietat”.
Més tard, el 5 de març de 1937, José Díaz, dirigent del PCE va
declarar davant la sessió plenària del Comitè Central el següent:
“Si bé al començament els diferents intents prematurs de
‘socialització’ i ‘col·lectivització’, fruit de la falta de claredat
quant al caràcter d'aquesta lluita, poden haver estat justificats pel
fet que els grans terratinents industrials havien abandonat les seves
terres i fàbriques i calia seguir produint costi el que costi, ara no
existeix la menor justificació. En l'actualitat, quan existeix un
govern de Front Popular, representatiu de totes les forces obstinades
en la lluita contra el feixisme aquestes coses no solament són
indesitjables, sinó totalment impermisibles”.
Totes les forces de la burgesia, tant a escala estatal com
internacional haguessin estat incapaces de reinstaurar l'Estat burgès
després del 19 de juliol si no hagués estat per la col·laboració de
les direccions obreres. Aquesta traïció no entela la gloriosa resposta
revolucionària de la nostra classe en aquest període fonamental.
Els marxistes, que sempre hem confiat en el potencial revolucionari de
la classe treballadora, veiem aquests esdeveniments com una
experiència que demostra la necessitat de dotar a les organitzacions
obreres d'una direcció que defensi intransigentment els interessos de
la nostra classe i que posi en pràctica l'únic programa que pot acabar
amb les penalitats i sacrificis que l'existència del capitalisme
comporta per a la immensa majoria de la població, un programa
autènticament socialista.