Vaga general i insurrecció


La vaga general del dilluns 26 va ser secundada massivament. Els delegats de l'assemblea de diumenge s'havien distribuït per la matinada per preparar grups de piquets a les principals fàbriques de la ciutat. Una vegada més, les dones van jugar el paper de punta de llança dels piquets per convèncer els obrers. Al crit de "Tanqueu pels nostres germans de Melilla!" els treballadors secundaven la vaga. Ràpidament, la vaga va avançar des dels suburbis de Barcelona fins al centre de la ciutat. A mig matí tota l'economia catalana estava paralitzada. Molts empresaris, per por dels obrers, van decidir directament tancar els seus negocis, el que va afegir més amplitud a la protesta. Els petits botiguers també van tancar, la majoria temorosos dels piquets i d'altres simpatitzant amb els motius de la vaga. El govern va tractar de protegir el servei de tramvies, un sector clau per a la vida econòmica de la ciutat. Tanmateix, després de diversos enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els manifestants, van haver de desistir del seu empenyorament.

 

A la tarda la ciutat estava a mans dels obrers. Aviat van aconseguir armes i van assaltar algunes comissaries per alliberar presos polítics. Per evitar l'arribada de reforços es van tallar les línies fèrries, mentre als barris obrers s'alçaven barricades. La Guàrdia Civil s'havia dispersat incapaç de frenar el moviment. Aquella mateixa tard, el govern de Madrid va obligar a dimitir el governador civil, Ossorio, incapaç de frenar el moviment i va declarar la llei marcial a Barcelona. Tanmateix, el general Santiago, al comandament de la ciutat, tampoc no va poder reprimir el moviment, quan els soldats, aquarterats, molts d'ells reservistes, van sortir al carrer, van ser rebuts amb vives a l'exèrcit i consignes en contra de la guerra per part dels treballadors. Els soldats es van negar a disparar i van confraternitzar amb els treballadors. El poder de l'Estat estava suspès en l'aire.


L'ànim de victòria va impulsar els treballadors a continuar la mobilització. A més, fins a aquell mateix dia les notícies que havien arribat de la resta de l'Estat era que la mobilització no es limitava a Barcelona. Tanmateix, la vaga només afectava Barcelona i les localitats properes com Sabadell, Granollers, Badalona o Palamós. En algunes d'aquestes localitats van sorgir Juntes Revolucionàries que es feien amb el poder municipal.


Tanmateix, aquest procés no es va donar a Barcelona. El Comitè Central de Vaga es va veure ràpidament desbordat pels esdeveniments. Havien concebut la vaga com una mobilització pacífica de la classe obrera per pressionar el govern a aturar el conflicte. En cap cas no havien vist la possibilitat d'aconseguir el poder a través d'una insurrecció obrera. Tampoc els dirigents anarco-sindicalistes no van oferir cap alternativa ja que creien que amb només prolongar la vaga general el govern cauria. La petita minoria d'anarquistes "purs" agrupats al voltant del diari Tierra y Libertad no jugarien tampoc cap paper, de fet, molts dels seus membres eren a la presó o van anar detinguts per la Guàrdia Civil el matí de dilluns. Després de l'èxit de la vaga general els treballadors per si mateixos van decidir continuar-la dimarts, però el Comitè Central de Vaga no va jugar en aquesta decisió cap paper, ni tan sols no va emetre algun manifest o proclama.


El Comitè Central de Vaga havia donat el tret de sortida, però el que s'estava expressant anava molt més allà d'una mobilització antibèl·lica. Era el producte de dècades d'explotació i d'energia revolucionària continguda per part de la classe obrera. Les organitzacions obreres havien d'haver impulsat a Barcelona una Junta Revolucionària, Consell Obrer o Soviet que es fes amb el poder, seguint l'exemple de la Revolució Russa, prendre el control de les fàbriques i estendre la revolució a la resta de l'Estat. En canvi, res d'això no van fer.


Al seu lloc, els dirigents de Solidaritat Obrera i del Comitè Central de Vaga van tractar de convèncer els dirigents republicans, tant radicals com catalanistes que es posessin al capdavant del moviment i proclamessin la república, sinó a tot l'Estat, almenys a Catalunya. Dimarts, radicals i republicans es van reunir en l'ajuntament de Barcelona i després de moltes deliberacions van decidir tornar a les seves cases.


Les organitzacions obreres tampoc no van estendre la lluita fora de la província de Barcelona. El dimarts a Madrid Pablo Iglesias va ratificar la convocatòria de vaga general per al 2 d'agost (que mai no se celebraria), sense organitzar cap moviment de solidaritat amb els obrers barcelonins. Mentrestant el Ministeri de Governació va fer córrer la falsedat de que la insurrecció a Catalunya formava part d'un moviment separatista, el que va influir en alguns sectors més proclius a creure al govern.


Davant de l'absència d'una direcció revolucionària que marqués una orientació als treballadors i uns objectius concrets a la insurrecció, el Partit Radical va tractar d'ocupar aquest buit i de passada allunyar el moviment de la senda revolucionària. Amb les fàbriques tancades i l'aparell repressiu de l'Estat aparentment impotent, els dirigents radicals (Lerroux era a l'estranger, el líder radical tenia la curiosa virtut de desaparèixer del mapa quan la situació es complicava) van llançar a les masses contra les esglésies i els convents.    ï»¿

 

Barcelona crema


L'Església catòlica era una institució profundament odiada per les masses a tot l'Estat. No solament rebia impressionants subvencions de l'Estat (més de 20 milions de pessetes d’aleshores tots els anys), sinó que les seves possessions i poder econòmic eren tremends. Encara el 1912 la patronal catalana, Foment del Treball, reconeixia que l'Església controlava un terç del capital a l'Estat espanyol. Nombrosos bancs, negocis, indústries pertanyien directament o indirectament a l'Església. La seva fusió amb els capitalistes i terratinents era total. Però, a més, no feien cap intent per no demostrar tal poder: només a Barcelona hi havia 348 convents. A més a més l'església comptava en règim gairebé de monopoli amb totes les institucions assistencials, cura d'ancians, d'orfes, menjadors socials i sobre tot el sistema educatiu. Sens dubte l'església no dubtava d'utilitzar aquests mateixos orfes per a fer lucratius negocis, emprant-los en tallers.


Per a la classe obrera l'educació no és un tema secundari. El que els seus fills poguessin sortir de les condicions de vida bàrbares en les quals ells es trobaven passava perquè rebessin una educació de qualitat. L'església tancava aquest camí. Els treballadors eren conscients del paper de policia espiritual que jugaven les institucions religioses. Per això, precisament, els pedagogs anarquistes que van tractar d'impulsar una educació laica com Ferrer i Guàrdia comptaven amb gran prestigi entre les masses.


Amb un moviment en marxa sense cap direcció, consigna o orientació, els polítics radicals, a través de la Juventud Bárbara o les Damas Rojas y Radicales, van tractar de canalitzar tota la força revolucionària cap a un front que no qüestionés l'ordre capitalista. Per als radicals era millor que els obrers cremessin convents que ocupessin les fàbriques o establissin els seus propis òrgans de poder obrer. El primer convent que va cremar a Barcelona va ser dilluns a la nit, però seria precisament dimarts i dimecres, amb la ciutat controlada pels treballadors, quan desencadenaria l'onada d'incendis. Fins 80 edificis religiosos resultarien objecte de les flames.


Tanmateix, es pot assenyalar que els obrers que van participar en els assalts a les esglésies i convents ho feien amb l'ànim de "rescatar els frares i monges". La creença popular era que molts dels novicis i novícies entraven obligats a les ordres religioses. No solament es va garantir la integritat física dels religiosos, sinó que les riqueses trobades en el seu interior van ser incendiades junt amb els edificis. No hi va haver pillatge.


L'escena més esperpèntica es va produir dimecres a la tarda. Nombrosos rumors assenyalaven que sota els horts dels convents hi havia enterrats els cadàvers de novícies torturades i dels nadons no desitjats de les monges. Dirigits per radicals i per lúmpens contractats pels radicals, una massa descontrolada va profanar les tombes. I van trobar el que buscaven: cadàvers de dones amb les mans i peus lligats i cadàvers de nadons, així que van procedir a portar-los a la Plaça de Sant Jaume en una macabra processó a través de les Rambles perquè les autoritats municipals comprovessin les proves.


Aquestes escenes sacrílegues serien denunciades amb violència per la burgesia catalana al finalitzar la Setmana Tràgica, però aquest histerisme contrasta amb l'actitud mostrada per aquests fervents catòlics. Segons relaten testimonis directes, lluny d'acudir al rescat dels religiosos, els burgesos sortien amb curiositat i satisfacció als balcons de les seves cases per veure amb interès com es cremaven els edificis religiosos i no les seves propietats.  ï»¿

 

La verdadera tragèdia


A poc a poc l'energia revolucionària es va anar extingint. A més, a partir de dijous el general Santiago va rebre reforços amb què va poder recuperar el control de la ciutat. Per a dissabte l'Estat havia aconseguit acabar amb la insurrecció aixafant les últimes barricades als barris obrers de Clot i Horta.


Els empresaris van haver de garantir, malgrat tot, que l'1 d'agost els treballadors cobrarien amb normalitat els seus salaris per aconseguir restablir l'ordre. Els dirigents de l'impotent Comitè Central de Vaga, de Solidaritat Obrera i del PSOE aconseguirien fugir. Els dirigents del Partit Radical s'eximirien de qualsevol culpa i responsabilitat.


Durant la setmana més de 70 obrers (algunes fonts parlen de 104) havien estat assassinats per policies i franctiradors instal·lats pel govern o en el combat amb l'exèrcit defensant les barricades. A més, uns altres 500 obrers haurien resultat ferits. Molts d'ells moririen a les seves cases conscients que si acudien a les autoritats per rebre assistència sanitària serien empresonats.


Va ser aleshores que es va desencadenar la repressió. Per començar, els sindicats, començant per la pròpia Solidaritat Obrera, van ser destruïts. Fins a novembre no s'aixecaria la llei marcial. Més de 2.500 persones van ser detingudes (van haver d'habilitar vaixells per a emmagatzemar els presos perquè excedia la capacitat de les presons barcelonines) de les quals es va processar a 1.725. 175 van ser condemnats a desterrament, 59 a cadena perpètua, 18 a reclusió temporal, 13 a presó major i 39 a presó correccional. 5 persones van ser executades pel govern, un d'ells un jove amb síndrome de Down acusat de ballar amb el cadàver d'una monja.


L'execució més coneguda va ser el del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, fundador de l'escola moderna, que no havia participat en els esdeveniments. El seu judici va ser una de les majors farses de la història de la justícia burgesa i la seva mort va provocar mobilitzacions a diversos països d'Europa. Tanmateix, també va demostrar la covardia dels republicans, tant catalanistes com radicals. Ningú de la intel·lectualitat progressista no va sortir en defensa del pedagog.
El govern buscava amb aquestes sentències sobretot donar un escarment al moviment obrer perquè mai més no s'aixequés. Sens dubte no ho aconseguirien, el 1917 aquests mateixos treballadors protagonitzarien el Trienni Bolxevic.    ï»¿

 

Conseqüències de la Setmana Tràgica


La Setmana Tràgica marca un punt d'inflexió en la lluita de classes a l'Estat espanyol. Per començar, el sistema polític de l'anomenada Restauració borbònica es va començar a descompondre. L'onada de mobilitzacions internacionals denunciant la repressió contra els treballadors barcelonins va forçar Alfonso XIII a destituir a l'impopular Antonio Maura. Des d’aquell moment, els dos partits polítics dinàstics, els liberals i els conservadors, que s'alternaven pacíficament en el poder manegant les eleccions a través de les xarxes caciquils, entraran en crisi i sofriran nombroses escissions. Ja no es recuperarien.


D'altra banda, la guerra al Marroc seria un fiasco. Finalment el desembre el govern va donar per acabada la campanya, tanmateix no s'havia aconseguit cap dels objectius militars. El control colonial espanyol continuaria sent tremendament inestable preparant una nova guerra (la guerra del Rif, 1911-1926).


La burgesia catalana, que abans de la Setmana Tràgica havia coquetejat amb la idea del regionalisme català per aconseguir cert autogovern, es fusionarà políticament amb el govern de Madrid formant part de futures coalicions ministerials. El terror a la classe obrera convenceria aquests "patriotes" que, abans que res, es tractava de preservar els seus interessos de classe.
També la Setmana Tràgica marca el principi del final dels partits republicans burgesos. La classe obrera faria pagar el Partit Radical les seves mentides. Molts dels seus militants havien participat a les barricades i en els enfrontaments amb la policia i l'exèrcit, tanmateix els seus dirigents s’havien "escaquejat" una i altra vegada. Tota la seva autoritat entre la classe obrera va col·lapsar en revelar la seva demagògia buida. Però igual com la burgesia s'havia aterrit en veure la classe obrera en moviment, la petita burgesia també tancaria files entorn del rei. La pròpia direcció radical girarà cap a la dreta abandonant qualsevol tipus de discurs populista (fins al punt que Lerroux arribarà al poder de la mà de la reaccionària CEDA el 1933).


Serà el PSOE el que salvi els republicans. Després de la Setmana Tràgica, Pablo Iglesias conformarà una coalició amb els partits republicans (Conjunció Republicana-socialista). Amb aquest paraigua, el líder socialista aconseguirà el primer escó en el Congrés dels diputats per a la classe obrera el 1910. Aquesta política de col·laboració de classes, buscant que els líders republicans es posin al capdavant del moviment revolucionari de la classe obrera, serà, en essència, mantinguda durant la resta de la història del PSOE, en especial durant la II República.


La influència del PSOE i de l'UGT fora de Catalunya creixerà utilitzant precisament campanyes estatals de solidaritat amb els repressaliats de la Setmana Tràgica. Tanmateix, dins de Catalunya els socialistes pagaran les vacil·lacions i la falta de direcció de que havien fet gal·la. Precisament eren ells els que podien haver donat una orientació política a la insurrecció, així com estendre-la fora de Catalunya. PSOE i UGT eren les úniques organitzacions estatals que existien en aquell moment.
Acusant els anarquistes de que la Setmana Tràgica no fos un moviment pacífic, l'UGT abandonarà Solidaritat Obrera i tractarà de construir pel seu compte a Catalunya. Aquesta ruptura deixarà el control del sindicat als anarcosindicalistes. Aquests, si bé tampoc no havien ofert cap alternativa durant la insurrecció, sí que havien mostrat un perfil més combatiu que els dirigents socialistes. Conscients de la seva limitació en comparació amb l'UGT per no comptar amb una organització estatal, utilitzaran les restes de Solidaritat Obrera (molt minvada per la repressió) per llançar una organització anarcosindicalista a tot l'Estat. El 1910 naixeria la CNT, sent des del principi la força hegemònica entre el proletariat barceloní. La força de masses amb què comptarà l'anarcosindicalisme fins al 1939 estarà des del principi, absolutament vinculada a la pràctica oportunista i reformista dels dirigents del PSOE i de l'UGT.


Cent anys després, molts dels problemes pels quals van lluitar els heroics revolucionaris barcelonins continuen presents. El capitalisme és un sistema incapaç de desenvolupar la societat i condemna a la misèria i a la degradació milions de persones a tot el món. També en el modern Estat espanyol, es reprodueixen, a l’escalf de l'actual crisi del capitalisme, moltes de les plagues que semblaven extintes: l'atur, els desnonaments, la precarietat... Altres plagues, com al poder de l'església, els conflictes i guerres imperialistes, el caràcter repressiu de l'aparell de l'Estat o la demagògia i la corrupció de molts dirigents reformistes, sempre s'han resistit a desaparèixer.


Comptar amb una organització proletària, que confiï en les pròpies forces de la classe obrera, que tingui una estratègia clara per prendre el poder i acabar amb el capitalisme i que no busqui presumptes burgesies progressistes - precisament el que va faltar a la Setmana Tràgica - continua sent la tasca fonamental del proletariat a Catalunya, a tot l'Estat i a nivell mundial.   Barcelona 24 de maig de 2009.

 

Bibliografia:

-          La Semana Trágica, Joan Connelly Ullman, 1972, Ediciones Ariel.

-          La Semana Trágica, Dolors Marín, 2009, La esfera de los libros.

-          Los anarquistas españoles, Murray Bookchin, 1980 Editorial Grijalbo.

-          El movimiento obrero en la historia de España, Tuñón de Lara, 1972 Taurus ediciones.