Història de la memòria d’ANDREU NIN

Escrit per Antonio Rubira León

Treball presentat en el curs de doctorat "Las izquierdas en España"

 

 

La figura política d'Andreu Nin és una de les claus per a comprendre en tota la seva magnitud, l'esdeveniment polític i social més important de la Història contemporània  d'Espanya: la Guerra Civil. Entre els milers i milers de llibres escrits sobre la guerra civil espanyola, la figura d'Andreu Nin és concebuda, generalment, com secundària. Amb l'entrada del nou mil·lenni, no obstant això, sembla haver alguna obertura de mires, així per exemple, un historiador del prestigi com  Stanley G. Payne diu: "El caso Nin sigue siendo la principal causa de referencia de la Guerra Civil española" (1)

A pesar d'això, 70 anys després de la seva mort, la figura d'Andreu Nin segueix sent pràcticament desconeguda. El tractament historiogràfic, acadèmic, periodístic, literari i sobretot polític,  ho ha volgut així.

Tenint en compte que la Història l'escriuen els guanyadors, això no significa  cap sorpresa. El veritablement sorprenent en el cas de Nin és el seu oblit, també pels perdedors. Com ha escrit recentment  un lector en cartes al director d'El País: "Andrés Nin, doblemente olvidado, por el bando de los vencedores y de los vencidos (...) los hay que nos seguimos preguntándonos dónde estás" (2)

Manuel Vázquez Montalbán, intel·lectual d'esquerres, afiliat al PSUC (un dels botxins de Nin) va escriure referent a això: "los dobles perdedores de la guerra los poumistas (...) El caso Nin aún no es un mero expediente histórico porque viven todavía muchos testigos y protagonistas de lo sucedido, gentes interesadas en no olvidarlo y otras tantas en no menearlo" (3)

La Història Contemporània, sorgida de la Segona Guerra Mundial, ens va servir un món bipolar: d'una banda el triomf del capitalisme nord-americà i per un altre, la consolidació de l’estalinisme en la URSS sobre una economia planificada.

Així doncs, si la Història s'escriu des de la "certesa" de la "realitat victoriosa", una figura com la d'Andreu Nin; revolucionari, marxista i antiestalinista, no té cabuda. Com diu Gabriel Jackson: "personalmente, creo que la Guerra Fría ha condicionado prácticamente todos los libros de historia durante el último medio siglo" (4)

A més, Andreu Nin ha carregat amb la "culpa" de trotskista, cosa que va deixar d'ésser el 1934, però que va servir per a garantir-li l'odi, el rebuig i el menyspreu de la burgesia (partits de dreta liberal o conservadors), dels reformistes (partits socialistes) i dels estalinistes (partits comunistes), en tot el món. Com la pràctica totalitat dels historiadors, editors, periodistes, professors, escriptors i polítics s'adscriuen a alguna d'aquestes tres categories, la figura política d'Andreu Nin passa a ser un fantasma polític.

Tot el que no sigui liberalisme o reformisme socialdemòcrata o estalinisme, és a dir, tot el que  sigui marxisme revolucionari, és rebutjat en les anàlisis històriques. Andreu Nin, com veurem més endavant, és per contra, una de les  figures marxistes a Espanya més rellevants del segle XX en el context internacional.

No és aquest el lloc per a això, però el dany que a la historiografia, per no dir al moviment obrer internacional, ha causat la identificació d’estalinisme amb comunisme, mereix tractament específic. A aquest món bipolar, per raons contraposades, li ha interessat aquesta identificació.

Entorn de la figura política d'Andreu Nin hi ha una sèrie de referències: Revolució en la Guerra Civil,  Trotsky, el POUM, les Jornades de Maig de 1937 a Barcelona, que ens servirà per a analitzar el tractament sobre la Memòria de Nin.

Aquests conceptes han estat marginats de la majoria dels corrents historiogràfics fins a l'esfondrament de l’estalinisme a la URSS el 1991. Només des de fa tot just una dècada s'està començant a parlar un poc més; sobre el procés revolucionari en  la Guerra Civil, sobre el paper de l’estalinisme respecte a ella, a Nin i al POUM (el cas de Trotsky segueix pendent).

Per a seguir la pista de la Memòria de Nin, haurem de tenir en compte aquesta circumstància; desaparegut el "comunisme", es pot parlar més clar de la veritat històrica.

Per exemple, en el documental de TVE de 1986, sobre la Guerra Civil espanyola, als que  no donen suport a l'aixecament feixista a Madrid i Barcelona se'ls qualifica de: "personas que permanecen leales a la República, partidarios de la legalidad republicana (...) la derrota del alzamiento es debido al error de los sublevados y a las fuerzas de orden público y civiles leales a la República" (5)

Aquesta serà la línia argumental de tot el documental de 30 capítols (31 hores), i això que  hi ha historiadors no només liberals (García de Cortázar) sinó d'esquerres (Tuñón de Lara). Així doncs, 50 anys després de la Guerra Civil, aquesta va ser una batalla entre la República democràtica i el feixisme. No hi ha lloc al procés revolucionari.

No obstant això, un nou documental de TVE sobre la Història d'Espanya, realitzat en 2004, diu respecte a la Guerra Civil: "España queda rota en dos extremos políticos. En una parte del país estalla la revolución, en la otra la contrarrevolución, no hay terrenos intermedios. (...) En la zona republicana el gobierno pierde toda la autoridad y el poder pasa a manos de  las organizaciones obreras a través de los comités populares" (6)

Alguns dels assessors d'ambdós documentals són els mateixos historiadors, cas de García de Cortazar. Al nostre judici, no és possible entendre una aproximació a la veritat històrica sobre la Guerra Civil (així com a tots els grans temes polítics del segle XX), sense  entendre el paper de l’estalinisme i la reinterpretació des del seu col·lapse.

Per a això han contribuït dos factors: un, l'obertura parcial dels arxius soviètics, particularment de la KGB, on per exemple, ens permetrà comprovar documentalment, que l'assassinat de Nin va ser comès pels serveis secrets soviètics de connivència amb els dirigents del PCE a Espanya. I per un altre, l'aparent seguretat de la burgesia que  el perill comunista no es troba en l'horitzó, per tant, podem presentar a les víctimes del "comunisme", (estalinisme) que a més eren uns idealistes utòpics, (llegeixi's Nin).

Si la Història és enllaçar des del present, la comprensió del passat, Andreu Nin és un fil trencat pendent de recompondre. Ens atrevim a dir, que sense l'anàlisi de Nin i el POUM, la comprensió sobre la Guerra Civil és impossible. No tant pel paper jugat per aquest petit partit i un dels seus màxims dirigents, sinó perquè és a través d'ells on s'expressarà la tragèdia política de l'esquerra en el bàndol republicà  

Per a conèixer a Andreu Nin i capbussar-se en el rastre que la seva memòria política ha deixat en aquests 70 anys posteriors, es fa necessari introduir-se en les entranyes de la Història. Es precisa anar al fons dels assumptes determinants  i deixar-se de llocs comuns i banalitats superficials a les que ha estat, i segueix estant, gran part de la bibliografia sobre la Guerra Civil.

Andreu Nin és un d'aquests personatges que fa de la Història una cosa necessària per a comprendre el passat i per tant el present de la societat. Si la Memòria d'un personatge es medeix pels esforços dels seus seguidors (en aquest cas polítics) al Largo de les últimes dècades, no hi ha dubte que la de Nin té poca propaganda.

Del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, podríem concentrar dues grans blocs: Els que defensen la República burgesa i els quals la qüestionen. En el primer tenim: el liberal burgès, avui descendents PNB-CIU-ERC, el socialdemòcrata de Prieto i Besteiro, avui PSOE (del de Largo Caballero no queda referència) i el estalinista, avui PCE i en part IU. Aquest grup durant la guerra va plantejar la defensa de la República burgesa, desmantellant els organismes de poder obrers creats el 19 de juliol en les grans ciutats, per a enfrontar-se a Franco sota patrons estrictament militars. Tots aquests partits PNB-CIU-ERC-PSOE-PCE-IU, en major o menor mesura vénen tenint poder polític en les administracions en els últims 30 anys.

Per l'altre bloc, dintre dels perdedors, es trobaven la CNT-FAI i el POUM, organitzacions obertament anticapitalistes que plantejaven fer la revolució, per a garantir guanyar la guerra. Avui aquestes organitzacions o no existeixen o són irrellevants políticament.

La Memòria es nodreix de persones que la facin visible, Nin està entre els perdedors dobles de la Guerra Civil. Dels que van perdre la guerra i a més cap organització amb implantació social important avui dia, es diu hereva de la seva teoria política.

No és d'estranyar per tant, que la Memòria de Nin calgui buscar-la en altres llocs que no són els polítics, ni els mitjans de comunicació de masses, tot just alguna cosa en la historiografia. El fonamental serà l'anàlisi paral·lela entre la causa de Nin, això és, la revolució en els anys trenta, i les dades i anàlisis posteriors sobre això.

 

 

BREU ESBÓS BIOGRÀFIC

 

Andreu Nin Pérez, va néixer al Vendrell (Tarragona) el 1892, va morir assassinat entre juny i juliol de 1937 a Madrid. És un dels pocs espanyols amb contacte directe amb la revolució russa, participant activament en la direcció de la Internacional Comunista en l'època que aquesta era dirigida per Lenin i Trotsky. La seva responsabilitat va ser la de secretari de la Internacional Sindical Roja.

Mestre d'escola, feia classes per les nits en l'ateneu obrer de  Barcelona. El 1911 ingressa en les joventuts socialistes, el 1917 entra en el PSOE, col·labora amb Fabra i escriu en La Internacional pels articles de la qual serà detingut. La posició ambigua del PSOE davant la revolució russa, li fa deixar aquest partit per reformista i no revolucionari i ingressa en la CNT per a defensar en el segon Congrés de 1919 l'entrada en la III Internacional.

El 1921 és triat Secretari del Comitè Nacional de la CNT i enviat especial a l'III Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on es reunirà amb Lenin, Trotsky, Zinoviev, Radek, etc. La seva intervenció en el Congrés de la Internacional Sindical Roja, també a Moscou, li serveix perquè li nomenin secretari i resideixi allí.

El 1921 se li envia a Alemanya per a ajudar al Partit Comunista alemany en assumptes sindicals. El 1923 viatja a París per a ajudar al Partit Comunista espanyol en l'exili, pel que és arrestat i empresonat un mes.

El 1924 és enviat a la reunió clandestina del Comitè Central del partit Comunista italià a Roma, com delegat especial de la Internacional Comunista. En plena reunió s'assabenta de la mort de Lenin.

Durant aquests primers anys en la Rússia Soviètica, Nin és triat diputat del Soviet de Moscou i membre del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Forma part de la direcció de la I.S.R., publica escrits sobre temes sindicals en francès, alemany i rus, a més de castellà i català per a la lluita social de Lleida i per a La Batalla de Barcelona.

El 1924 serveix d'intèrpret a Bullejos, llavors secretari general del PCE, en un viatge a  Moscou, aconseguint-li entrevistes amb els dirigents de la revolució d'octubre.

En la lluita de fraccions deslligada a la mort de Lenin, dintre del PCUS Nin pren partit per Trotsky, considerant l'Oposició d'Esquerres d'aquest la correcta posició bolxevic, enfront dels partidaris de Stalin que representaven l'inici de degeneració burocràtica, tant en les idees com en els mètodes.

El 1927, en el desè aniversari de la revolució, Nin participa en la manifestació de l'Oposició a Moscou i dóna suport la seva plataforma política. A partir de llavors, una vegada el propi Trotsky és expulsat del Comitè Central, del PCUS i de la URSS, Nin queda en una situació molt afeblida, tots els que es posicionen  políticament amb Trotsky van quedant marginats (més tard seran assassinats).

Al no doblegarse davant la degeneració burocràcia estalinista, que està consolidant el seu poder tant en la URSS com en la Internacional Comunista, Nin queda aïllat i reclòs en l'hotel Lux de Moscou, on és controlat per la policia política.

El 1930 serà expulsat del PCUS, i automàticament del PCE, a continuació abandona la URSS tornant a Espanya. A l'arribada a Barcelona crea l'Oposició d'Esquerres a Espanya, que igual que altres grups seguidors de les idees de Trotsky en tot el món es proposa donar la batalla dintre dels PCs per a aconseguir que tornin a la línia bolxevic.

Es guanya la vida traduint al català i al castellà obres literàries de Chejov, Dovstoiesky i Tolstoy, així com traduint  i prologant, llibres de Lenin i Trotsky. Per la seva banda escriu dos llibres de teoria marxista; publica el 1930 Les dictadura del nostre temps i en 1934 Els moviments d'emancipació nacional.

Entre 1931 i 1934 participa al costat de Juan Andrade, també de l'Oposició Trotskista, en la redacció de Comunismo, considerada com l'aportació teòrica més important del marxisme espanyol de l'època (7)

El 1934, com dirigent de l'Esquerra Comunista (nova denominació de l'Oposició trotskista) crea  les Aliances Obreres, conjuntament amb el Bloc Obrer i Camperol. És la primera experiència en el moviment obrer espanyol d'un Front Únic de les organitzacions proletàries contra la CEDA, posteriorment se sumaran el PSOE i el PCE.

Desoint a Trotsky, en comptes d'entrar com fracció organitzada en les organitzacions socialistes (una vegada rebutjat el treball dintre dels PCs per la pujada de Hitler al poder el 1933 sense que el PC alemany ni la III Internacional fessin res) i sense tenir en compte el procés de radicalització del sector de Largo Caballero i les JJSS,  Nin decideix unir-se al BOC de Maurín (molt criticat per Trotsky per la seva actuació petit burgesa) i crea el POUM el 1935.

L'objectiu de Nin és que aquest nou partit dirigeixi la revolució socialista a l'estat espanyol. Ruptura política amb Trotsky, doncs aquest ho considera un greu error d'estratègia revolucionària.

Una vegada iniciat la Guerra Civil, Nin serà Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya fins que les pressions del PSUC, deixen fora al POUM al desembre de 1936.

Els esdeveniments de les Jornades de Maig de 1937 a Barcelona, on s'enfronten les bases del POUM i la CNT-FAI en les barricades contra les forces de l'ordre de la Generalitat amb el suport del PSUC, seran el desencadenant de la repressió estalinista que dugués A Nin a la mort.

El 16 de juny de 1937, Nin és arrestat, empresonat, torturat i assassinat pel servei secret soviètic a Espanya, que actuant amb total impunitat i amb la col·laboració activa de la direcció del PCE  és presentat davant l'opinió pública com agent de Franco i de Hitler.

 

 

EL CAS NIN

 

Amb la trajectòria política d'Andreu Nin, dedicant tota la seva vida a la causa revolucionària, les acusacions estalinistes podrien semblar una broma macabra, no obstant això, van contar amb la passivitat i el silenci de totes les organitzacions del Front Popular.

L'assassinat de Nin i el Procés contra el POUM durant 1937 i 1938 és el fet polític més vergonyós de la Guerra Civil en el bàndol republicà. Salvant contades excepcions, i només a títol individual, ningú va aixecar un dit en la seva defensa.

El 5 de novembre de 1938 (després  de 17 mesos empresonats i amb Nin assassinat) en la sentència sobre el POUM,  no es va atendre a la sol·licitud del fiscal (que era del PCE) d'acusar als dirigents del POUM d'espionatge i traïció. L'escàndol internacional ho va evitar, però si se'ls va condemnar per Les Jornades de Maig a 15 anys de presó, (8)

Aquest mateix dia Largo Caballero, Federica Montseny, Juan Peiró, Luís Araquistaín, Lluís Companys i altres set personalitats polítiques, van demanar per carta al Consell de Ministres la revisió del Procés contra el POUM davant el fet que la seva consciència no els permetia aprovar la sentència. No van ser atesos.

Largo Caballero es va negar a dissoldre el POUM pels "fets de maig" i va sofrir tal assetjament del PCE que va haver de sortir del Govern. En les seves memòries parlant sobre el tema indica: "Conocí a Nin mientras pertenecía al Partido Socialista en Barcelona. Hicimos juntos campañas de propaganda (...) yo me negué a disolver el POUM (...) Nin nos salvó la vida a todos, porque sin su desaparición no nos habríamos dado cuenta de lo que nos preparaban" (9)

Quan delegacions estrangeres venien a Espanya per a demanar informació sobri Nin i garanties en el Procés contra el POUM, el President de la República  Manuel Azaña escrivia en el seu diari el 6 d'agost de 1937: "Le pedí al presidente (del Gobierno) noticias del asunto Nin. Creen ahora, después de las numerosas pesquisas hechas, que Nin no fue secuestrado, y que se trata de una evasión. Negrín ha recibido la visita de unos delegados de la Segunda Internacional, que venían a hablarle del caso (...) le dije  que por grande que sea la capacidad imitativa de los comunistas, aquí no podemos adoptar los métodos moscovitas, que cada tres o cuatro meses descubren un complot y fusilan a unos cuentos enemigos políticos.” (10)

El President de la República, que deixava en mans de la Justícia el tema de Nin i el POUM, no va moure tampoc un dit per ells, òbviament el tema revolucionari li era aliè: "El POUM está mechado de extranjeros. Lo mejor es ponerlos en la frontera, sean o no combatientes, y que vayan a ensayar la revolución a su país" (11)

Però encara així, Azaña a diferència de Negrín, a més d'intel·ligència tenia un mínim sentit del decòrum. Quan li informen de l'espionatge de Nin i del POUM, a diferència del  president del Govern, que  dóna pàbul a les mentides estalinistes (de fet era el seu ostatge polític) el president de la República sap que no és cert, com podem comprovar en el seu diari de guerra el 22 de juliol de 1937 quan li arriba per primera vegada informació referent a això:

 "Me habló el presidente (del Gobierno) de espionaje. En Madrid han descubierto documentos importantes (...) un plano milimetrado de Madrid (...) cuenta Negrín que se consiguió revelar una líneas escritas con tinta simpática (...) de las indicaciones obtenidas así resultó la detención de Nin  y de doscientos o más individuos, casi todos del POUM, que no niegan sus inteligencias con los rebeldes (...) dice el presidente del Gobierno que una noche se presentaron en la cárcel de Alcalá unos individuos con uniforme de las Brigadas internacionales, maniataron a los guardianes y se llevaron al preso. No cree como se ha dicho, que fuese obra de los comunistas (...) Negrín cree que lo han raptado por cuenta del espionaje alemán y de la Gestapo para impedir que Nin hiciese revelaciones. ¿No es demasiado novelesco? le pregunto a Negrín, ¡no señor!, me responde" (12)

La campanya propagandística deslligada pels mitjans de comunicació estalinista a Espanya i a nivell internacional contra Nin i el POUM, durant la Guerra Civil no té precedent fora de les fronteres de la URSS.

Però a diferència dels Processos de Moscou, on als revolucionaris els treien confessions falses a través de la tortura, Andreu Nin va resistir fins a quedar el seu cos deformat, abans de ser assassinat. Sense haver "confessat", per tant va salvar la vida dels seus companys empresonats del Comitè Executiu del POUM, a costa de la seva pròpia.

Possiblement, aquest fet, la tragèdia de la seva tortura i assassinat, sense "confessar" que era un agent de Franco, pels  quals en teoria eren comunistes com ell, és el que fa de Nin la víctima més il·lustre de l’estalinisme en l'Espanya del segle XX i de les més importants  a nivell internacional.

Durant la Guerra Civil, excepte la propaganda estalinista, ningú creia que Nin fos un espia de Franco, però la força del PCE (aliena a la capacitat política dels seus dirigents) deguda  a l'ajuda militar de la URSS, (amb comptagotes, molt ben cobrada i temporal) donava la sensació de veritat absoluta.

Només  els anarquistes i els trotskistes (a més dels poumistas) van denunciar que era tot un muntatge polític. Federica Montseny en la seva declaració en el judici oral al POUM, va denunciar que era una campanya vergonyosa dels "comunistes".

Trotsky, a pesar de les crítiques polítiques contra les actuacions de Nin en els dos anys precedents: El seu suport electoral al Front Popular, la participació en el Govern de la Generalitat i la supeditació a la direcció de la CNT en les Jornades de Maig, escriu el 8 d'agost de 1937: "Quan el dirigent del POUM, Andreu Nin, va ser detingut a Barcelona, no podia existir el menor dubte: els agents de la GPU no el deixarien viu. Nin és un vell revolucionari incorruptible. Defensava els interessos del poble espanyol i combatia a la burocràcia soviètica. Precisament per aquesta raó la GPU mitjançant una calculada operació en la presó de Barcelona, s'ha desfet d'ell" (13)

La falta de proves sobre la seva tortura i assassinat i la campanya permanent en els òrgans del PSUC Treball i del PCE Mundo Obrero, van servir a l’estalinisme durant dècades per a seguir difamant a Nin i al POUM, al mateix temps que es justificaven políticament en la seva defensa de la República burgesa.

No obstant això, l'obertura parcial el 1992 dels arxius de la KGB a Moscou ha permès conèixer la documentació que acredita de manera fefaent el que Trotsky assenyalava tan categòricament 55 anys abans.

El 1992 la televisió catalana TV3 envia a dos periodistes, Mº Dolores Genovés i Luis Ferri a la URSS per a investigar sobre la mort d'Andreu Nin. El resultat és el documental Operació Nikolai o l'Assassinat de Nin on es mostren els documents secrets  que confirmen les falsedats del Procés contra el POUM així com l'assassinat de Nin.

Leva Lazarevitx Feldvin, conegut com General Orlov, cap dels serveis secrets de la URSS a Espanya, va enviar el 23 de maig de 1937 una carta a la seu de la NKVD de Moscou sobre la manera d'implicar al POUM amb el descobriment d'una cèl·lula falangista a Madrid.

Escrivia Orlov:"la mayoría de los implicados ha confesado (...) he decidido utilizar la importancia del asunto (...) para implicar a la dirección del POUM. Hemos redactado el documento anexo, que revela la colaboración del POUM con Falange (...)  cifraremos el contenido de este documento con el código secreto de Franco que tenemos  a nuestra disposición y los escribiremos con tinta simpática detrás del plano" (14)

D'aquesta manera, queda demostrada la falsedat de l'acusació d'espionatge per a Franco tant de Nin com del POUM. Les mentides del PCE i de Negrín, les sospites d’Azaña, les certeses de Largo Caballero i Federica Montseny així com  l'anàlisi de trotsky,  queden confirmats mig segle després.

I sobre la mort de Nin, podem seguir la pista a través del sinistre "comunista" Orlov en el missatge enviat A Moscou el 24 de juliol de 1937: "N de Alcalá de Henares en dirección a Perales de Tajuña, a medio camino a unos cien metros de la carretera, en el campo, Bom, Xvied, juzik, dos españoles. El chofer de Pierre es Víctor" (15)  El nom dels espanyols ha estat ratllat en negre pel KGB "per a evitar perjudicis als seus descendents" indica el funcionari de l'arxiu.

No existeix cap document que acrediti la detenció de Nin, ni un jutge instructor, ni que hagi romàs detingut ni a Barcelona ni an Alcalá d'Henares. Com va dir el llavors Ministre de Justícia Manuel Irujo: "Nin no había estado nunca en ninguna prisión del estado" (16). Per no constar no consta ni que aquest mort.

L'única cosa que es conserva de Nin, des de la seva detenció el 16 de juny en la seu del POUM en les Rambles de Barcelona, són les seves quatre declaracions realitzades entre el 16 i el 21 de juny davant els seus torturadors. En elles explica la seva trajectòria revolucionària i denúncia com falses una vegada i una altra, les acusacions d'espionatge contra ell i el POUM. (17)

És a dir, Nin és detingut el 16 de juny, la seva última declaració és del 21 de juny i Orlov confirma el seu assassinat el 24 de juliol. Per tant Andreu Nin mor entri el 21 de juny i el 24 de juliol de 1937.

No se sap  ni la data  ni el lloc exacte del seu enterrament, però una de les primeres conseqüències del Documental Operació Nikolai és la decisió el 1993 de Joaquín Leguina, llavors president de la Comunitat de Madrid, de buscar les restes de Nin en la carretera  d'Alcalá d'Henares a Perales de Tajuña. A pesar de les tones de terra remoguda no es va trobar res.

Per altra banda està la pista d’Orlov, que a diferència de la pràctica totalitat de funcionaris soviètics que van estar en la Guerra Civil i que a la volta a Moscou van ser afusellats, aquest, molt més perspicaç no va tornar.  Quan: "a  mediados de 1938, fue obligado por Moscú a volver para lo que probablemente sería su propia ejecución, Orlov recogió a su mujer y  a su hija junto con  cerca de 60.000 dólares en efectivo de la tesorería de la NKVD en Barcelona y huyó a Estados Unidos" (18)

Aquest personatge, que va viure tranquil·lament als EE.UU de 1938 fins a la seva mort el 1973, era tres anys més jove que Nin, mai va admetre res. Va Ser entrevistat per  Stanley G. Payne: "en junio de 1969 en la Universidad de Michigan, donde la CIA había logrado un puesto para él en la Facultad de Derecho como especialista en Derecho Soviético. Hasta el final de sus días negó rotundamente haber tenido un papel en el asesinato de Andreu Nin" (19)

La Història, que es realitza a partir de documents per a continuació interpretar els fets, en el cas Nin s'ha fet al revés, i gràcies a una paradoxa. L'esfondrament dels seus assassins, l’estalinisme, ha permès "documentar" la veritat.

No deixa de ser rellevant que una de les característiques de l’estalinisme, que basa la seva fe en la submissió total als que estan "per damunt" al mateix temps que ho apliquen inversament proporcional sobre els quals estan "per sota", neguin sempre l'evident.

Igual que Orlov, que mai va admetre l'assassinat de Nin, veurem a l’estalinista espanyol Ramón Mercader, que encara sent vist, mai va admetre haver matat a Trotsky.

A partir de 1992, gràcies als documents, la Història ja "sap" que Nin va ser una víctima de l’estalinisme, innocent dels càrrecs d'espionatge al servei del feixisme. El que la Història té encara pendent és l'acusació a l’estalinisme de traïció a la revolució russa i espanyola i de l'assassinat massiu de revolucionaris a Espanya i a la URSS.

Així doncs, la Memòria d'una figura de tanta transcendència històrica, com la que duu amb si Andreu Nin, no pot ser només el reconeixement de víctima, que és l'únic que sembla haver estat valorat avui dia .

La Memòria de Nin es fa necessari buscar-la en la interpretació en aquests 70 anys del seu llegat polític, del reconeixement o no per part de l’estalinisme del seu crim i de la caracterització revolucionària de la Guerra Civil espanyola, que ho va motivar.

 

 

LA TRANSICIÓ: UNA OPORTUNITAT PERDUDA

 

Després de 40 anys de dictadura, la transició espanyola la protagonitzen, per raons en les quals no podem entrar en aquest treball, les organitzacions socialdemòcrates i estalinistes (les bases d'aquests partits i sindicats eren honrades, d'esquerres i moltes fins i tot revolucionàries).

Cap d'elles  recupera en cap sentit la figura de Nin, és un fantasma de la Història. Les direccions del PCE i del  PSOE accepten  "passar pàgina" de la Guerra Civil, i no mirar al passat per a no "obrir les ferides". El pacte de silenci amb la burgesia "democràtica" ho precisa.

 "Con el Pacto de Transición, los herederos de la dictadura franquista y la oposición política decidieron "silenciar" el pasado y así es como, consecuentemente, transcurridas más de dos décadas, se procede a la reconstrucción del pasado republicano, convenientemente depurado de connotaciones revolucionarias" (20)

A més, aquelles petites organitzacions antiestalinistes, nodrides sobretot del descontentament originat per la política del PCE (de nou pro-burgesa, com en els anys trenta), com la LCR, la ORT, el PST, etc que es diuen del trotskisme, la figura de Nin és valorada només com revolucionari honrat, doncs se li imputen errors greus.

En els anys setanta, les llibertats democràtiques porten amb si la publicació de centenars de llibres de totes les tendències de l'esquerra. Tot just es pot trobar algun sobre Nin. Una de les excepcions és  la publicació de La revolución española, editat per Fontamara el 1978, que consisteix en una recopilació d'articles de Nin entre 1930 i 1937.

Com novetat bibliogràfica i cas excepcional, es publica el 1975 la Tesi Doctoral de Pelai Pagés, Andreu Nin: su evolución política, editat per Biblioteca Promoción del Pueblo  que consisteix en una gran biografia política de la vida i les idees de Nin.

També d'aquest mateix any, Víctor Alba, militant del POUM i col·laborador de La Batalla el 1937  publica, Dos revolucionarios: Andreu Nin  y Joaquín  Maurín en Seminaris i edicions 1975. És una biografia genèrica sense la profunditat política del treball de Pelai Pages.

Poc abans, el que fos un dels màxims dirigents del POUM, i company de Nin,  Julián Gorkin  havia publicat: El Proceso de Moscú en Barcelona, Ayma 1973, on fa una descripció del paper del POUM, l'assassinat de Nin i la contrarrevolució estalinista molt ajustat a la veritat, posteriorment documentada.

Poc més es pot trobar en els anys setanta a Espanya relatiu a Andreu Nin quant a bibliografia. De reconeixement públic no res i de recerca de responsabilitats menys.

 

 

LA RECUPERACIÓ DEL PERSONATGE ANDREU NIN

 

Serà necessari esperar més d'una dècada de democràcia i cinc anys de govern del PSOE, per a sense altre fonament que la voluntat d'un grup de persones, de manera altruista, crear-se una Fundació que recuperi la memòria de Nin, al marge dels grans partits de l'esquerra.

 

 

La Fundació Andreu Nin

 

El 1987, és a dir, abans del col·lapse de l’estalinisme, es crea a Barcelona la Fundació Andreu Nin (FAN) per a salvaguardar tant la seva memòria com la de tot moviment revolucionari antiestalinista.

En la FAN col·labora Wilebaldo Solano, últim secretari general del POUM, que amb 20 anys era el dirigent de les seves joventuts el 1937, (Joventut Comunista Ibèrica). Solano va conèixer a Nin i  va estar amb ell abans  de la seva detenció i desaparició, la FAN compte així amb part de la memòria viva de la Barcelona revolucionària de la Guerra Civil

Al llarg dels seus 20 anys d'existència la FAN, ve realitzant una labor divulgativa de la vida i obra d'Andreu Nin i del POUM a través, fonamentalment, d'Internet, però també amb actes, xerrades, debats i propostes als organismes públics per a restablir la memòria de Nin.

Un d'aquests últims va ser aconseguir presentar a Moscou davant Gorbachov el 1988, un escrit signat per 300 intel·lectuals espanyols i catalans per a facilitar la investigació en els arxius de la URSS  i saber la veritat sobre la mort de Nin.

Una altra col·laboració important de la FAN en aquesta línia, va ser el seu assessorament històric per a la pel·lícula de Ken Loach  Tierra y libertad. La realització d'aquesta pel·lícula el 1994 tornava a posar en al POUM en la història.

La FAN ha participat en debats sobre aquesta pel·lícula en gairebé totes les televisions europees en els últims 10 anys, excepte a Espanya. Fins i tot a Japó, on sindicalistes nipons van entrevistar a W. Solano a Barcelona.

En els últims deu anys la FAN no ha deixat de realitzar actes, sobretot a Barcelona i a Madrid per a reivindicar la figura de Nin i el paper del POUM.

Un altre aspecte a  destacar de la FAN és la seva pàgina Web, on té un butlletí electrònic amb informació mensual d'activitats, però que també conta amb  la publicació de textos d'Andreu Nin, difícils de trobar en castellà o català.

 

 

La declaració de Treball

 

En resposta a la FAN sobre la campanya per a l'obertura dels arxius soviètics a la investigació de l'assassinat de Nin, l'òrgan d'expressió del PSUC del nombre de desembre de 1989 Treball diu: "Fa molts anys que el PSUC va revisar críticament els greus errors comesos en el període estalinista (...) Andreu Nin forma part del quadre d'honor dels dirigents de l'esquerra catalana d'aquest segle (...)  El PSUC i Treball rectifiquen una vegada més, formal i definitivament, qualsevol calúmnia contra Andreu Nin" (21)

Les disculpes del PSUC en un òrgan com Treball, tenen una connotació històrica, és la primera vegada, després de 62 anys. Però a més té un valor afegit, encara no es  coneixien els documents de Orlov.

Aquests dos fets deixen més en evidència al PCE, que ni abans ni després de conèixer-se els "papers" de Moscou, ha estat capaç no només de demanar perdó sinó de fer la més mínima autocrítica.

Ja Vázquez Montalbán en l'article dalt citat plantejava el tema de la següent manera deu mesos abans de la declaració de Treball: "Hace tiempo que a título individual, dirigentes o destacados militantes de ayer y de hoy del PSUC han reconocido públicamente la brutalidad cometida contra Nin y la injusticia generalizada contra los poumistas acusados de ser agentes franquistas (...) Pero no ha habido una reflexión del colectivo, del intelectual orgánico llamado partido y mientras no lo haya la sombra de Nin seguirá siendo (...) una zona oscura de la propia conciencia" (22)

 

 

Reconeixements públics

 

Encara que pocs, en comparació dels que es faran després de la caiguda  del mur de Berlín, és interessant ressaltar els actes que es fan com símptoma de canvi.

L’1 de maig de 1987, es col·loca una placa commemorativa en la Plaça del Teatre - Les Rambles de Barcelona amb la següent inscripció: "Andreu Nin (1892-1937) Revolucionari marxista, català i internacionalista, en commemoració del 50 aniversari del seu assassinat". En l'acte homenatge participen més de mil persones.

Al maig de 1987 també, acte commemoratiu en l'Ateneu de Madrid en el 50 aniversari de les Jornades de Maig de 1937 a Barcelona

El 19 d'agost de 1988 apareix en El País un article de Wilebaldo Solano explicant la presentació i objectius de la FAN titulat "En el nom d'Andreu Nin"

 

 

Nin des de la caiguda de l’estalinisme

 

Els anys noranta del segle passat, la caiguda de l’estalinisme i l'activitat de la FAN, signifiquen un canvi en la percepció pública de Nin a Catalunya. Dos esdeveniments cinematogràfics impulsen a això.

La pel·lícula Tierra y Libertad, de 1995 amb la denúncia per primera vegada en el cinema del paper contrarevolucionari de l’estalinisme en la Guerra Civil espanyola. Gran èxit internacional. I per un altre el documental Operació Nikolai o l'assassinat de Nin de TV3  de 1992 que ha rebut diverses passades en la televisió pública catalana des de llavors.

El que resulta lamentable és que aquest documental, que s'ha distribuït internacionalment en diversos idiomes, mai ha estat emès a Espanya i fins fa només un any, a l'estiu de 2006, ni tan sols traduït en DVD al castellà.

La pel·lícula,  el documental, i  la labor de la FAN ha provocat des de llavors un reconeixement públic molt major a la figura de Nin i al paper del POUM.

El 14 de febrer de 1992, al Vendrell, localitat natal de Nin, l'ajuntament, governat pel PSOE, realitza un homenatge a Andreu Nin en el centenari del seu naixement.

També amb motiu del centenari es fa un homenatge en l'Ateneu de Madrid a Nin  amb una taula-debat titulada "L'esquerra ahir i avui" en la qual participen entre uns altres, el Coordinador General d'I.U. Julio Anguita, Pablo Castellanos i García Santesmases.

El 20 i 21 de març de 1993 es dedica una placa a Nin en els Arxius del Moviment Obrer en Alcalá de Henares. L'acte  és  presidit per l'Alcalde de la localitat, i el Rector de la Universitat d'Alcalá. També es desenvolupa una Taula Rodona amb la participació de Joaquín Leguina, que com president de la CAM informa sobre la recerca de les restes de Nin, Javier Riaño, autor del documental Asaltar los cielos sobre l'assassinat de Trotsky, i Wilebaldo Solano, per la FAN.

El 25 de març de 1993 es realitza un homenatge a Nin en el Parlament de Catalunya, on Pasqual Maragall llegeix una declaració demanant a la Generalitat fer tot el necessari per a localitzar les restes d'Andreu Nin.

Placa commemorativa a Nin en l'Hotel Falcón, seu del POUM el 1937, ara convertida en la Universitat Pompeu Fabra, on es ressalta la seva posició en l'entrada.

El 1995 la FAN porta a terme una campanya de recollida de signatures perquè TVE emeti el documental Operació Nikolai o l'assassinat de Nin. Encara segueix sense emetre's.

Durant l'any 1995 es realitzen diversos debats en les televisions públiques europees, amb la participació de Wilebaldo Solano sobre la pel·lícula Tierra y Libertad; Itàlia, França, Bèlgica... excepte a Espanya.

En Basilea es projecta la pel·lícula aquest mateix any al costat d'un debat amb organitzacions d'esquerres, assistint treballadors de Suïssa, Alemanya, França i emigrats espanyols. El 22 d'octubre a París debat amb historiadors francesos i W. Solano.

El 14 d'abril de 1995 W. Solano respon en El país a Santiago Carrillo, per la seva crítica en aquest mateix periòdic a la pel·lícula de Ken Loach. Carrillo havia dit, entre altres coses, que al director de la pel·lícula "se le había ido la mano".

El 1997 l'ajuntament de Sabadell, governat pel PSUC, realitza un homenatge a Andreu Nin, conjuntament amb el Museu d'Història i posa el seu nom a una avinguda en el nou parc de la ciutat.

Al gener de 2000, W. solano presenta en el Cercle de Belles Arts de Madrid el llibre: El POUM en la historia. Andreu Nin i la revolución española, on es porta a terme una reafirmació de l'activitat del POUM i a la labor de Nin, es reivindica el paper jugat per Nin. Es reafirma en les crítiques a Trotsky, que no entenia la situació.

En l'any 2000, l'Institut d'Ensenyament Secundari del Vendrell, passa a anomenar-se "IES Andreu Nin"

El 2002, en el desè aniversari de l'emissió de documental Operació Nikolai, la TV3 torna a emetre'l, al mateix temps que la FAN fa campanya amb suport de molts intel·lectuals, com Vázquez Montalbán perquè ho emeti TVE.

El 2003 apareix un nou llibre de Javier Marías, un dels millors escriptors espanyols en l'actualitat Tu rostro mañana, sobre una trama d'espies de fi de segle, surt a col·lació la Guerra Civil i el tema de Nin i el POUM, és una mica insòlit en la nostra literatura.

Més sorprenent encara la forma de contar-lo: "Pasionaria, siempre adicta a Stalin y quizá en un estallido de histeria (...) dedicó cuatro furibundas y despiadadas palabras a los depurados de aquellos días. En el acto del Monumental Cinema, dijo "levantamos la bandera del Frente popular. Los enemigos de esta unión son ciertas izquierdas y los trotskistas. Jamás serán excesivas las medidas que se tomen para liquidarlos, (19 de junio de 1937 - ABC)" (23). L'autor relata amb tot luxe de detalls tota la manipulació estalinista en l'assassinat de Nin com les acusacions contra el POUM,  entre la pàgina 114 i  127.

A l'abril de 2004 la cadena alemanya Art emet el documental Operació Nikolai per a tota Europa, amb difusió en les televisions públiques de França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica..., excepte Espanya.

El 2005 apareix, després de diverses dècades, un llibre sobre la vida d'Andreu Nin a càrrec del periodista José María Zabala: En busca de Andreu Nin, on es fa un recorregut biogràfic de la seva vida en paral·lel a l'actuació estalinista durant la seva detenció, empresonament, tortura i assassinat.

El llibre no aporta res de nou sobre el Nin, excepte la reproducció d'alguns documents inèdits del AHN, l'interessant pròleg de Payne i la confirmació fefaent de l'assassinat a les mans d’estalinistes espanyols i russos. Basa molt en els esbrinaments dels periodistes catalans en el documental Operació Nikolai.

Encara que aquest llibre no tingui molt valor polític, també ha servit per a donar a conèixer una mica més la figura de Nin. Així per exemple el diari El Mundo es fa ressò el 26 de juny de 2005, indicant Luís Alemany en les pàgines de cultura: "un llibre recupera la "maltractada" figura marxista d'Andreu Nin".

També ha servit perquè es presentés en la Fira del Llibre de Madrid d'aquest mateix any, realitzant-se una taula rodona, amb participació del PSC-PSOE, l'autor i la FAN.

L'any 2007 ha estat declarat al Vendrell, l'Any Andreu Nin, en el 70 aniversari de la seva mort. La FAN també li està dedicant homenatges tant a Espanya com a l'estranger

El 28 de març de 2007 es va realitzar un acte de W. Solano en el Cercle de Belles Arts de Madrid amb l'assistència de 250 persones, en homenatge al POUM i a Nin.

El 29 de març aquest homenatge va arribar al Congrés dels Diputats, amb un discurs de W. Solano i la intervenció de PSC-PSOE amb la diputada Teresa Cunillera i el Coordinador General d'I.U. Gaspar Llamazares, que va dir que li agradaria que estiguessin vius "l'esperit" i la" lluita" dels militants del POUM, i va elogiar la trajectòria de Joaquín Maurín i Andreu Nin, "que van saber resistir a l’estalinisme" (24)

El País recollia l'acte de la següent manera: "Nadie en el Congreso de los Diputados recordaba un ¡viva la unidad de los trabajadores" (...) el 29 de marzo W. Solano, de 90 años, último Secretario General del POUM lo gritó con fuerza en la Sala de Columnas" (25). A continuació, el periodista li fa una entrevista.

Al juny de 2007 es realitzen diversos actes amb debats sobre Nin en la Universitat de Barcelona, amb la participació de la FAN

Del 9 a l’11 de juliol de 2007 es realitza un curs d'estiu en la seu central de la UNED a Madrid titulat: "L'esquerra revolucionària i antiestalinista en la Segona República i la Guerra Civil". De les vuit ponències quatre són sobre el POUM i Nin. Els actes els organitza la UNED amb la col·laboració de la FAN.

Com es pot apreciar, la totalitat del reconeixement públic a Nin és, o institucional o impulsada per la FAN. Excepte la presència puntual d'algun dirigent del PSOE i d'IU, que realitzen una  valoració més humana que política, les grans organitzacions obreres espanyoles han estat al marge de la figura d'Andreu Nin en aquests 30 anys de democràcia. De fet a nivell sindical, de CCOO o la UGT,  no ens consta res.

Si en les enciclopèdies sota la dictadura de Franco es parla de Nin: "Va Ser assassinat pels estalinistes" (26) en les actuals es diu: "Aguditzada la repressió antitrotskista, fomentada pel PCE i el PSUC, i després dels successos de maig a Barcelona, va ser detingut per la policia soviètica que actuava clandestinament en la zona republicana (1937) i va morir assassinat en circumstàncies no esclarides” (27).

Pràcticament desconegut per la majoria dels treballadors espanyols, resulta sorprenent el nombre d'entrades que el servidor Google té a Internet sobre Nin, més que cap altre dirigent obrer espanyol del segle XX:

 1 - Andreu Nin                     2.610.000  - Com Andrés Nin té 2.550.000

 2 - Pablo Iglesias                  2.420.000

 3 - Felipe González               2.140.000

 4 - Santiago Carrillo             2.070.000

 5 - Largo Caballero             1.060.000

 6 - Durruti                                373.000

 7 - La Pasionaria                      316.000  - Com Dolores Ibárruri té 204.000

 8 -  Indalecio Prieto                  173.000

 9 -  Julián Besteiro                    134.000

10 - Federica Montseny              89.000

11 - Joaquín Maurín                   64.900

I no deixa de cridar l'atenció, respecte als partits polítics, que el PSOE amb més de 120 anys d'història i en el Govern, tingui a Google 1.220.000 entrades, el PCE amb més 80 anys tingui 1.810.000 entrades, mentre el POUM, amb només 2 anys de vida en actiu durant la República i la Guerra Civil a Espanya (de 1935 a 1937) tingui la quantitat de 662.000 entrades. (28)

El nombre d'entrades de Nin a Internet és espectacular, si llevem a Felipe González i Carrillo, protagonistes de la Transició i fins a fa poc en actiu, la comparativa amb la resta és aclaparant.

L'explicació bé pogués trobar-se en la necessitat d'indagar en el pensament polític de Nin: el socialista (va militar en el PSOE), l'anarquista (va militar en la CNT), el comunista (va militar en el PCE i el PCUS), el trotskista (va militar en la IC), el poumista (en el POUM) a més d'aprofundir en la vida i obra de la  figura política més tràgica de la Guerra Civil.

Nin el 2007 segueix sent la ferida oberta de la Guerra Civil, encara sense tancar.

 

 

NIN I EL DEBAT SOBRE EL SEU TROTSKISME

 

Com hem pogut comprovar, la figura de Nin ha emergit de les ombres en les dues últimes dècades, quant a  reconeixement popular. Aquest s'ha manifestat a través de Plaques, Carrers, Instituts, Documentals i Actes Institucionals, que estan sent orientats, sobretot, a recuperar de l'oblit  la figura d'un revolucionari, víctima de la repressió estalinista.

Però amb excepció  de la FAN, que a més de tot l'anterior, realitza una defensa política de Nin, ningú més ho fa. Per altra banda, la valoració de la FAN és una reafirmació acrítica del Nin del POUM, és a dir, dels seus dos últims anys de vida.

Però la personalitat política de Nin és molt més complexa. En la constitució del POUM el 1935, Nin i l'Esquerra Comunista (Trotskista), és una minoria respecte a l'altra organització, el Bloc Obrer i Camperol de Maurín (ni trotskista ni estalinista), que es declarava marxista, però equidistant d'ambdues corrents.

Estant en la direcció del POUM, Nin i la majoria dels membres de la IC (només una minoria va seguir la tàctica de Trotsky), seran al seu torn minoria en el nou partit, copat en militància i dirigents pel BOC de Maurín.

 "Su Comité Ejecutivo estaba formado por Joaquín Maurín, Secretario General, Andreu Nin,  Bonet, Jordi Arquer, Molins, Rovira y Gironella (...) a Nin le correspondía un papel secundario pues, aunque su aportación teórica fuera superior a la de Maurín y el resto de bloquistas, numéricamente éstos eran mayoritarios" (29). I sobre les bases "la poca sinceridad con la que la mayoría de los militantes del BOC aceptaron la unificación (...) llegando a afirmar que la unificación fue  un error” (30)

Així, el líder principal del POUM era Maurín, que en el passat sempre va tenir discrepàncies polítiques amb Nin i Trotsky (ambdós li veien tendències petit burgeses conciliadores) i al BOC com una organització a mig camí entre el reformisme i el marxisme.

Al trobar-se Maurín a Santiago de Compostela preparant una reunió del POUM el 18 de juliol de 1936, és capturat i empresonat (es va creure llavors que fins i tot executat), per això Nin, que era vist amb certes reticències per "radical trotskista" en  part  dels antics "bloquistas" en el POUM, va passar a ser el líder temporal.

La versió dels defensors  de l'actuació de Nin, la FAN i els llibres de Pelai Pages, W. Solano i Víctor Alba, és més d'acord amb  el Nin poumista, més proper a Maurín, que el Nin amb reminiscències trotskistes que era el que "xocava" en el POUM.

Per contra, autors situats en l'òrbita de l'anàlisi estalinista, com després veurem amb més detall, sí fan aquesta diferenciació Nin-Maurín: "Resulta difícil pronosticar qué política hubiera desarrollado el POUM durante la guerra de no haber quedado fuera de juego desde el comienzo su secretario general, Joaquín Maurín. (...) éste coincidía con Nin en la fascinación del modelo de revolución soviética de 1917, pero siempre se había mostrado sensible hacía el problema concreto que planteaba la amenaza fascista y con menor insistencia basó su juego político en el establecimiento de alianzas, tanto con otras fuerzas obreras como con la pequeña burguesía" (31)

De fet Nin, ara líder del POUM, ho era degut més  a la seva autoritat política que als seus plantejaments, doncs a diferència del BOC i Maurín, Nin, tenia una trajectòria  més prop al marxisme que al reformisme.

 "El malestar entre los mauristas, tapado únicamente por el espíritu de protesta ante la desaparición de Nin, había dado ya lugar, tras los sucesos de mayo a intentos de resucitar el Bloque Obrero y Campesino frente al sectarismo del POUM, según reseña el soviético Stepanov en uno de sus informes" (32)

Segons el parer de Trotsky, que seguia molt al dia la revolució espanyola, la figura de Nin marcava la tragèdia que suposava veure el dirigent obrer espanyol més preparat teòricament,  sucumbir davant el BOC, formant el POUM.

En una carta a Daniel Guerin el 10 de març de 1939 escriu Trotsky: "Desde el inicio de la revolución española he estado en estrecho  contacto con cierto número de militantes, en particular con Andreu Nin. Hemos intercambiado centenares de cartas. Al cabo de una experiencia que duró meses llegué a la conclusión de que Nin, honrado y entregado a la causa, no era un marxista, sino un centrista, un Martov español. (...) El POUM ha buscado siempre la línea de menor resistencia, ha contemporeizado, jugado al escondite con la revolución. Empezó por encerarse en Cataluña, cerrando los ojos ante la relación de fuerzas existente en el conjunto de España (...) el POUM empezó por ignorar el peligro estalinista - a pesar de todas las advertencias-  y por doblegarse ante la burocracia anarquista" (33)

A pesar de sofrir atacs polítics molt severs per part de Trotsky, fins i tot arribant a no contestar les seves cartes i trencar-se la relació política i personal, a Nin sempre li va quedar un enorme respecte pel creador de l'Exèrcit Vermell.

Quan al setembre de 1934 des de la revista Comunismo, Nin defensa la ruptura amb la línia de Trotsky de formar un corrent en el PSOE, ho exposa de la següent forma: "De ninguna manera, por un utilitarismo circunstancial, podemos fundirnos con un conglomerado amorfo, llamado a romperse al primer contacto con la realidad. Por triste y penoso que nos resulte, estamos dispuestos a mantenernos es estas posiciones de principio que hemos aprendido de nuestro jefe, aún a riesgo de tener que andar parte de nuestro camino hacia el triunfo separados de él" (34)

És interessant contrastar aquesta opinió de Nin per a no entrar en el PSOE i "bolchevizarlo" com demanaven per carta les JJSS als trotskistes, amb la que tenia Largo Caballero sobre l'aprofitament que l’estalinisme va fer d'això. "La Tercera internacional quería hacer en el resto de España lo que había hecho en Cataluña y en la Juventudes Socialistas; unificar a los partidos Socialista y Comunista y meterlos en un saco; pero se encontraban con una gran dificultad, y era que el Partido Comunista no tenía hombres de autoridad y prestigio para labor tan importante, ni para dirigir después el partido Único. Los hombres que valían algo habían pasado al trotskismo" (35)

De les seves "reminiscències trotskistes" podem apuntar que el 6 de desembre de 1936, estant en el Govern de la Generalitat, i sense consultar-ho en  el POUM, Nin va proposar que Catalunya  acollís a Lev Trotsky, perseguit internacionalment per l’estalinisme i sense "visat" de cap país. Posteriorment se li va concedir a Mèxic.

Aquesta petició de Nin de demanar que Trotsky vingués A Barcelona, a més de provocar que el PSUC digués que si això ocorria, trencava el Front Popular, també va servir com objecte de crítiques en el POUM.

No podem aprofundir en les diferencies Nin-Trotsky, Nin-Maurín, per qüestió d'espai, ni ha prou amb assenyalar que el POUM no era trotskista i que l'actuació de Nin des de 1933  tampoc.

 

 

LA REVOLUCIÓ ESPANYOLA

 

Des d'una perspectiva històrica, els esdeveniments a Espanya entre 1934 i 1937: amb les Aliances Obreres, la Insurrecció d'Astúries, el triomf del Front Popular, l'aixecament feixista, la revolució obrera contra el mateix, i les Jornades de Maig a Barcelona, són molt més intensos i de major significació cadascun d'ells, que dècades senceres en altres moments del segle XX.

Simplificar o enumerar els fets de manera quantitativa no ajuden a la comprensió de la història. Cal analitzar-los en tota la seva intensitat per a valorar la seva importància

La Memòria d'Andreu Nin, la seva significació històrica com un dels protagonistes d'aquests tres anys tan decisius, ve determinat per a l'anàlisi  d'aquests esdeveniments i el paper que juga en ells.

El tractament historiogràfic de Nin, doncs, necessàriament ha d'anar d’acord a aquests fets. Tenint en compte els límits d'espai del present treball, ens anem a remetre al que considerem el nucli central, això és, la revolució oberta el 19 de juliol i la seva connexió amb les Jornades de Maig, que fet i fet signifiquessin la justificació estalinista del seu assassinat i la repressió contra el POUM.

 

 

La Revolució del 19 de juliol de 1936

 

Ja hem vist més amunt, com el Documental de TVE de 1986, al llarg de 31 hores ens relata la Guerra Civil espanyola des de la perspectiva de la lluita entre la República democràtica i el feixisme. De fet és una de les constants historiogràfiques a Espanya

Dels 1860 minuts que consta dit treball, no arriba als 30 els que dedica a la reacció contra la revolta militar a Madrid, Barcelona, València, Murcia, Alacant, Castelló... i posant l'èmfasi en l'aspecte militar, no en l'acció revolucionària dels treballadors.

Per exemple, comença de la següent manera: "El sábado 18 de julio de 1936 en  Barcelona, era un sábado de verano, lo único que preocupa a su población es el fin de semana y las vacaciones" (36) Sobre les Jornades de Maig, a pesar de dir: "los hechos de mayo son uno de los momentos culminantes de la evolución político-social de la España republicana” (37) només li dedica 12 minuts (del 23 al 35 d'aquest capítol).

A pesar de ser un dels "moments culminants", no arriba a utilitzar ni el 1% del temps del documental. El Procés contra el POUM i la mort de Nin ocupen 5 minuts en total, tot junt entre el minut 43 i el 47 d'aquest mateix capítol.

És a dir, entre la" Revolució" de juliol, les Jornades de Maig, el POUM i Nin, es dediquen (sense entrar en els continguts) 47 minuts, el 2´5% de tot el temps.  Aquesta "importància" dedicada al procés revolucionari, al POUM i a Nin, potser tingui a veure amb la negativa permanent de TVE d'emetre el Documental Operació Nikolai, després de 15 anys de la seva realització.

Seguint la línia espanyola, recentment Santos Juliá ha coordinat una obra titulada República y Guerra en España 1931-1939 (Espasa Calp - Madrid 2006) amb la col·laboració de diversos especialistes, en la qual ni tan sols són nomenats Nin ni el POUM. De les 445 pàgines del llibre, només una parla de les Jornades de Maig (pàg. 187) i dintre de les conseqüències de la caiguda del Govern de Largo Caballero.

En l'altre  documental de TVE de 2004, no s'esmenta ni A Nin ni al POUM, no obstant això alguna cosa es diu sobre la revolució: "El 18 de julio en Madrid los sindicatos obreros exigen al gobierno el reparto de armas, el Gobierno acaba cediendo. Miles de obreros asaltan el Cuartel de la montaña. (...) En Barcelona militantes de la CNT se echan a la calle el 19 de julio y consiguen reducir a los golpistas. (...) El ejército que ha quedado desmantelado tras la sublevación es sustituido por milicias populares de sindicatos y partidos" (38)

Per contra serà, sobretot la historiografia anglosaxona la que, sense ser partidista referent a això, admeti i relati el paper revolucionari dels treballadors del camp i la ciutat contra les bases democràtic-burgeses.

Hugh Thomás, en el seu clàssic La Guerra Civil española de 1961 "A última hora de la tarde del 18 de julio, Companys se negó a dar "armas al pueblo". A pesar de todo, la CNT tomó por asalto varios depósitos de armas, incluido el  viejo buque prisión Uruguay, fondeado en el puerto, convocó una huelga general para el día siguiente” (39). "durante la noche del 19 al 20 de julio, en Madrid fueron incendiadas cincuenta iglesias. Los partidos obreros, dirigidos por unidades de milicianos (...) tenían el control efectivo de la capital" (40)

Respecte al  POUM i Nin diu: "Desde la formación del gobierno Negrín los comunistas habían centrado sus esfuerzos en  perseguir al POUM (...) persecución, detenciones, interrogatorios y torturas las llevaron a cabo principalmente comunistas extranjeros, los españoles no sabían la verdad, observaba los acontecimientos y aplaudían cobardemente (...) ¿creía el comunista español católico José Bergamin que Nin, Gorkin y Andrade eran espías? El ala prietista del socialismo e incluso los republicanos de izquierda mostraban tales actos de transigencia (...) concedían el beneficio de la duda a los acusadores, pero no a los acusados" (41)

Gabriel Jackson en la seva República española y Guerra Civil de 1976 ens diu: "Los restaurantes de lujo y los hoteles de Barcelona fueron, o bien colectivizados o incautados por los empleados. Las espaciosas mansiones particulares de los ricos que habían huido a Francia fueron convertidas en escuelas, orfanatos y hospitales (...) los obreros se hicieron cargo de la mayoría de las fábricas" (42)

"En Madrid els ebenistes, sabaters i barbers sindicats colectivizaron els seus tallers i establiments. L'Hotel Palace va ser convertit en orfanato (El Ritz en Hospital). En gairebé totes parts les rendes van ser abolides i els registres de la propietat incendiats" (43)

 "Nin que era la personalidad más importante del POUM (...) era una figura muy conocida, tanto en España como en el extranjero. Fue uno de los fundadores de la III Internacional (...) Había sido consejero de Justicia de la Generalitat en 1936 y fue uno de los principales teóricos de la revolución colectivista catalana (...) la prensa socialista y trotskista mundial contó el relato (las torturas e interrogatorio de Orlov). Los comunistas calificaron el relato de calumnia y los dirigentes liberales del Frente Popular mantuvieron un silencio embarazoso" (44)

Però potser sigui l'obra de Stanley G. Payne La Unión Soviética, Comunismo i Revolución en España (1931-1939) de 2003 el que ofereixi dades més concloents del procés revolucionari: "Edgar Malefakis, autor del principal estudio sobre la reforma agraria republicana, concluía que durante la Guerra Civil española se ocuparon (...) entre la mitad y dos tercios de todas las tierras cultivadas en la zona republicana" (45)

Segons l'estudi d'Historia y memoria de la Guerra Civil - 1988 ed. Julio  Aróstegui, el 1937 “el 39% de toda la tierra de la zona republicana había sido expropiada, aunque sólo se colectivizó oficialmente poco más de la mitad. Así, el porcentaje de tierra que cambió  de manos fue considerablemente mayor que en la Rusia de 1917-1918" (46)

 "El 24 de octubre, después de que la CNT hubiera entrado en el Gobierno Catalán, el nuevo  conseller de economía y miembro de dicha organización J. Fábregas, promulgó un decreto de colectividades. En el se oficializaba la colectivización de todas las plantas industriales con más  de 100 trabajadores y disponía de la colectivización de las de 50 a 100 con la aprobación del 75% de los trabajadores de la empresa" (47)

 "Apenas cabe duda de que hubo una actividad revolucionaria, mucho más inmediata, directa, espontánea y también organizada por parte de los trabajadores en la sociedad española de 1936, que en la rusa de 1917, mientras que en el campo la diferencia era todavía mucho mayor" (48)

 Des del punt de vista de la burgesia republicana això era intolerable: "desde un principio la República se debatió entre la urgencia de imponerse militarmente y la necesidad de controlar las aspiraciones revolucionarias de los anarquistas y el POUM (...) El poder del estado sufrió un desplome  casi total, Comités, Juntas, Consejos, aparecían por todos los lugares y en algunas regiones llegaron a unificarse para formar Consejos Regionales entre los que destacaron el Consejo Soberano de Asturias, el Consejo de Aragón, el Comité Ejecutivo Popular de Valencia o la Junta de defensa de Madrid" (49)

Es podrien omplir pàgines i pàgines oferint milers d'exemples de com els treballadors de la ciutat i el camp, sense que cap organització ho dirigís i organitzés a nivell estatal, estaven portant a terme per mitjà dels fets la revolució, qüestionant tant la República burgesa com el sistema capitalista.

La diferència amb la Rússia de 1917 era que a Espanya no va haver un Partit Bolxevic o similar que aglutinés aquesta enorme ona expansiva. La seva absència va ser ocupada per l’estalinisme, que com diu Largo Caballero, aprofita la radicalització de les organitzacions socialistes, per a" engolir" les JJSS i  la secció catalana del PSOE el mateix any 36.

"La revolución en Cataluña no fue obra de ningún partido político ni de ninguna organización sindical (...) ¿cual ha sido la actitud del POUM en estos primeros momentos? Evidentemente, este partido tampoco estuvo a la altura de los acontecimientos" (50)

El potencial d'Andreu Nin va quedar apartat i circumscrit, com va dir Trotsky, a Catalunya i sense un pla d'actuació independent de la força que tenia allí  l'anarquisme. A pesar de la caracterització que fa Nin de la situació, la seva actuació política no va estar a l'altura.

Per això ens remetrem a les pròpies paraules de Nin, valorant la situació política en el míting del Gran Price a Barcelona el 6 de setembre de 1936:

 "La lucha no está entablada entre la democracia burguesa y el fascismo, sino entre el fascismo y el socialismo, entre la clase obrera y la burguesía. La clase  trabajadora, con las armas en la mano, cerró el paso al fascismo en Cataluña el 19 de julio y ha planteado crudamente el problema del poder" (51) Además entra en terrenos teóricos del marxismo sobre la caracterización de la revolución:  ¿Es que la clase trabajadora de Cataluña y España está realizando enormes sacrificios, está derramando su sangre para volver a la República del señor Azaña? (...) la revolución democrática ha sido realizada no por la burguesía liberal, que no lo había podido hacer en cinco años (1931-1936),  sino por la clase trabajadora, que los ha resuelto en pocos días con las armas en la mano" (52)

Aquest plantejament polític de Nin, caracteritzant la revolució democràtic-burgesa com superada per l'acció de les masses en el carrer, està en la línia de les Tesis d'Abril de Lenin el 1917 i en la Teoria de la Revolució Permanent de Trotsky, però com veurem es queda a mig camí en la pràctica cap a la revolució socialista.

Lenin escriu: "La peculiaridad del momento actual en Rusia consiste en el paso de la primera etapa de la revolución, que ha dado el poder a la burguesía  (...) a su segunda etapa, que debe poner el poder en manos del proletariado" (...) "El paso del poder del estado a manos de una clase a las de otra clase es el primer síntoma, el síntoma principal, el síntoma más importante de la revolución, tanto en el sentido estrictamente científico, como en el sentido político, práctico” (53).

Trotsky diu: " El hecho de que una revolución sea antifascista o proletaria, burguesa o socialista, viene determinado no por etiquetas políticas, sino por la estructura de clase de una nación dada (...) El poder está en manos de la burguesía o el proletariado (...) el poder obrero no puede ser más que el poder socialista" (54)

No obstant això les conclusions pràctiques de Nin no van en la mateixa línia, a diferència  de Lenin i Trotsky a Rússia el 1917, Nin no és capaç de desmarcar-se de l'anarquisme i guanyar-se directament als treballadors: "Yo afirmo, compañeros, que en las cuestiones fundamentales, en aquellas sobre las cuales existían discrepancias irreductibles con los compañeros de la CNT, sobre estas cuestiones, hoy puede haber un acuerdo perfecto" (55)

 

Les Jornades de Maig

En les Jornades de Maig,  les bases de la CNT-FAI i el POUM surten a lluitar a les barricades, per a defensar les conquestes revolucionàries de juliol. Quan la Generalitat i el PSUC intentar prendre la telefònica (en mans de la CNT des del 19 de juliol), la resposta de la direcció de la CNT i el POUM serà no caure en les provocacions. La repressió estalinista no va tenir pietat.

Entre el 3 i el 8 de maig de 1937 l'enfrontament entre les bases de la CNT-FAI i el POUM, d'una banda i les forces de seguretat de la Generalitat amb el PSUC de suport per l'altre,  s'enfronten en els carrers de Barcelona. Els obrers revolucionaris sense que els convoquin els dirigents de la CNT ni del POUM paralitza de forma absoluta l'activitat en la indústria, comerç i transports. La situació  de doble poder ha arribat a la seva fi.

O guanya la revolució (control obrer de la producció, milícies armades, govern obrer) o guanya la contrarevolució (control governamental de l'economia sense nacionalització, exèrcit regular i govern burgès). A pesar de ser deu vegades més fortes les bases cenetistas i poumistas que les estalinistes i burgeses, aquestes estaven protegides per la seva direcció, aquelles no.

La burgesia va precisar dels dirigents anarquistes per a aplacar als revolucionaris, mentre el POUM mantenia una posició supeditada al que fes la CNT.

A l'endemà el 4 de maig de 1937, la direcció de la CNT i el seu òrgan de premsa Solidaritat Obrera fan una crida a tornar al treball a les seves bases, Azaña agraït, ho relata així: "El Gobierno envió una delegación de la CNT y la UGT, con García Oliver, para aconsejar a los revoltosos que volvieran al trabajo (...) Federica Montseny se arrancó diciendo que llevaba la representación del Gobierno y de la CNT y rogaba que depusiesen su actitud los rebeldes" (56).

És a dir, la burgesia va obtenir  la col·laboració dels dirigents de les organitzacions revolucionàries per a aplacar la revolució, però a més, el President de la República, es permet cridar "revoltosos" i "rebels" als mateixos obrers que van impedir al General Godet el triomf feixista a Barcelona el 18 de juliol.

Encara així no era suficient, serà necessari que el Govern central enviï des de València 5.000 Guardes d'assalt amb diverses companyies motoritzades per carretera al mateix temps que arriben al port de Barcelona dos destructors britànics que es posen al servei de la Generalitat.

Que va fer Nin i el POUM en aquests esdeveniments?, a diferència dels dirigents anarquistes, la mateixa nit del 3 de maig Nin amb W. Solano es van dirigir a la seu de la CNT a Barcelona per a plantejar-los l'oportunitat d'anar més enllà amb la revolució. Davant la negativa dels llibertaris, que s'acontenten amb demanar la dimissió del comissari que va realitzar l'atac a la telefònica, Nin i el POUM queden paralitzats.

El 6 de maig La Batalla emet un comunicat del Comitè Executiu: "El POUM dóna ordre a tots els seus militants armats perquè es retirin de les barricades i dels carrers, reintegrant-se al treball"

A pesar de les crides dels dirigents de la CNT-FAI i el POUM a tornar al treball, l'instint de classe revolucionari de les seves bases els manté en les barricades sense cap direcció, fins al 8 de maig, que aïllats i sense referència les van abandonant  a poc a poc.

A pesar que els "fets de maig" no són ni promoguts ni dirigits ni aprofitats per la CNT-FAI ni pel POUM, al revés, en els seus propis mitjans d'expressió indiquen el contrari, la repressió serà contundent.

Per a l’estalinisme, el muntatge estava en marxa. José Díaz, Secretari General del PCE diu el 9 de maig en un míting a València: "Quién sino los trotskistas han sido los inspiradores del golpe criminal de Cataluña" i el dia 10 a Mundo Obrero: "los facciosos que se levantaron en barricadas contra el Gobierno legítimo deben ser castigados implacablemente, muerte a los traidores"

Milers de guàrdies d'assalt i carabiners patrullen la ciutat desarmant a les bases de la CNT-FAI i el POUM i trencant-los els seus carnets a la cara. Centenars de treballadors  d'aquestes organitzacions van ser empresonats, les tortures i assassinats en les "txeques" es van succeir fins al punt de dir el Ministre de Justícia  Manuel Irujo. "Los revolucionarios amanecían asesinados en las cunetas de las carreteras, en mayor cantidad que en la zona franquista" (Veure l'obra Homenaje a Cataluña de George Orwell - Ariel - 1983)

Nin escriu el 12 de maig: "La actitud provocativa de la contrarrevolución determinó el estallido. Pero ya los obreros en la calle, el partido tenía que adoptar una actitud. ¿cuál? ¿inhibirse del movimiento, condenarlo o solidarizarse con él? Nuestra opción no era difícil. Ni la primera, ni la segunda actitud cuadraban con nuestra cualidad de partido obrero y revolucionario y, sin vacilar un momento, optamos por la tercera: prestar nuestra solidaridad activa al movimiento, aún sabiendo de antemano que no podía triunfar. Si el desencadenamiento hubiera dependido de nosotros, no habríamos dado la orden de la insurrección" (57)

És a dir Nin i el POUM, en el moment que es dilucida el "doble poder", roman més com observador que com protagonista. En cap moment es plantegen sumar-se i intentar dirigir-lo. Poques setmanes després i fruit de la derrota del "poder obrer" escapçat, la repressió estalinista l’assassinarà a ell i empresonarà i processarà a la resta de la direcció del POUM.

El procés revolucionari durant la Guerra Civil espanyola arriba a la seva fi al maig de 1937.: "Los sangrientos sucesos concluyeron con la derrota anarquista y se saldaron con la disolución del POUM (...) El mes de mayo de 1937 marcó el momento de una inflexión política irreversible en el bando republicano" (58)

Ni Nin ni els dirigents del POUM s'adonaven de la significació de la derrota, ni tan sols la consideraven com a tal: "Tenemos el orgullo de proclamar que la actitud de nuestro partido, cuyo prestigio había aumentado considerablemente entre los trabajadores revolucionarios, contribuyó eficazmente a poner término a la sangrienta lucha que se desarrollaba en las calles de Barcelona y a evitar que el movimiento obrero se viera aplastado por una represión feroz" (59)

 "Los sucesos de mayo en Barcelona señalaron el fin de la revolución. A partir de entonces se pudo decir que el Estado republicano se hallaba en guerra con el Estado nacionalista y no la revolución en guerra con el fascismo" (60)

Per als seguidors de Trotsky a Espanya, els Bolxevic-Leninista, l'error del POUM va ser catastròfic, primer per a la classe obrera i després per a ells mateixos.

Aquest petit grup, molt actiu en les barricades va treure una octaveta el 4 de maig: "Viva la ofensiva revolucionaria: Nada de compromisos. Desarme de la Guardia nacional (...) huelga general de todas las industrias que no trabajen para la  guerra. ¡armamento total de la clase obrera! ¡Viva la unidad de acción CNT-FAI-POUM! En los talleres, fábricas, barricadas: Comités de defensa revolucionaria" (61)

Nin i la direcció del POUM van rebutjar aquests plantejaments trotskistes, a pesar de reconèixer que es podia haver guanyat: "La lucha armada se desarrolló en tal forma, fueron tales el ímpetu de los obreros revolucionarios y la importancia de las posiciones estratégicas alcanzadas, que se hubiera podido conquistar el poder. Pero nuestro partido, fuerza minoritaria en el movimiento obrero, no podía tomar sobre sí la responsabilidad de lanzar esta consigna, con mayor motivo cuanto que la actitud de los dirigentes de la CNT y de la FAI, que desde las emisoras barcelonesas invitaban de un modo apremiante a los obreros a abandonar la lucha" (62)

Possiblement aquest sigui el paràgraf més eloqüent de les contradiccions de Nin. En ell es concentren les principals crítiques de Trotsky, recordem: crear un petit partit, podent condicionar i reorientar un gran (el PSOE), falta de determinació en la lluita independent (no col·laboració amb el Front Popular en les eleccions ni entrada en el Govern de la Generalitat) i supeditació a la CNT en les Jornades de Maig.

 

 

L'OMBRA DE L’ESTALINISME ÉS ALLARGADA

 

Que a Espanya va haver una revolució és un fet objectiu avalat per la majoria dels historiadors. El que no hi hagués una partit revolucionari de masses amb implantació estatal que ho canalitzés per a aconseguir la victòria, no significa que no es donés la revolució.

Al marge de la controvèrsia entri Nin i el POUM d'una banda i Trotsky i els B.L. per una altra dintre del camp del marxisme, ambdós grups estaven en el bàndol de la classe obrera. El PCE per contra, va estar tota la Guerra Civil en el camp de la burgesia republicana.

Sense entendre aquest aspecte, es fa impossible comprendre la brutal repressió dels revolucionaris i l'assassinat de Nin a mans estalinistes.

Analitzarem el que ens diu la historiografia, però la millor manera d'explicar-lo és escoltant als propis estalinistes.

La versió liberal-burgesa  de la Guerra Civil espanyola parteix de la base, que a Espanya no es tractava de fer la revolució socialista, sinó la defensa de la República burgesa enfront del feixisme.

Aquest argument de la burgesia tipus Azaña no ha de dur-nos a cap sorpresa. El sorprenent és que el partit que en teoria representava a l'única revolució socialista victoriosa en el món, digués el mateix.

Així el PCE, amb tots els seus dirigents a l'uníson, no es van cansar de repetir durant els tres anys de guerra la mateixa melodia. Acaba de realitzar-se un nou documental sobre imatges de la Guerra Civil de Elias Querejeta, donant veu als protagonistes.

En totes les intervencions de dirigents del PCE, tres de Dolores Ibárruri i una de José Díaz, repeteixen la mateixa idea-base: "Estem lluitant per la llibertat, per la democràcia i per la República" (63)

En cap moment parlen ni de socialisme ni de prendre el poder, ni arguments de classe, res. Tota la seva argumentació és la mateixa que la de Azaña.

 

 

La Historiografia i el paper del PCE en la Guerra Civil

 

Hugh Thomas ens diu el 1961: "El partido Comunista, apoyado por la ayuda diplomática y militar de Rusia (...) es apoyado por muchos miembros de la clase media (...) en la práctica su acción se amoldaba y reflejaba los deseos de los pequeños comerciantes y granjeros, taxistas, pequeños funcionarios y oficiales jóvenes que se afiliaron al partido entre julio de 1936 y finales de año, sin haber leído a Marx ni saber gran cosa acerca de Rusia" (64)

Anthony Beevor  assenyala el 2005: "los mayores campeones del derecho a la propiedad no eran los republicanos liberales, como hubiera sido lógico, sino el Partido Comunista y su rama catalana, el PSUC. Ambos seguían la estrategia de la III Internacional de camuflar la revolución. Dolores Ibárruri y otros miembros de su Comité Central negaban enfáticamente que en España se estuviera produciendo una revolución y defendían vigorosamente a empresarios y pequeños propietarios rurales" (65)

Gabriel Jackson escriu en 1976: "Los comunistas, en nombre de los principios marxistas (sic), defendían los derechos de la pequeña clase media (...) en su mayoría los nuevos afiliados no eran de origen proletario (...) se convirtieron en un partido de funcionarios y pequeño burgueses" (66)

Stanley G. Payne indica el 2003: "En la industria y la agricultura, la revolución adoptó la forma inicialmente de control obrero, y más tarde de colectivización. En un informe al Comité Central del Partido Comunista francés, redactado el 16 de octubre de 1936, André Martý afirmaba que en la zona republicana se habían "hecho cargo" de unas 18.000 empresas: "el grueso de la industria española está ahora controlada por los trabajadores" (67)

 "El 18 de agosto de 1936 Mundo Obrero declaraba que "la lucha entre la democracia y el fascismo" se había "transformado en una guerra santa nacional, en una guerra defensiva del pueblo" Está línea argumental se mantendría durante todo el conflicto" (68)

No és d'estranyar, com va dir Largo Caballero que els millors comunistes  es passessin al trotskisme. Així, les bases sense cap nivell polític i la direcció, una mera burocràcia disciplinada al servei de Moscou, depenien de la URSS, d'on venien els "teòrics".

Vint anys després de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en el seu exili estalinista, escriu un llibre de memòries, El único camino, on fa un exercici de autobombo personal permanent i es mostra molt satisfeta de si mateixa, de  la seva labor agitadora.

Com diu Payne d’”apologia personal", Ibárruri en les seves 626 pàgines del llibre no nomena a Andréu Nin en cap moment. Però no deixa passar l'ocasió per a seguir cridant feixista al POUM. No és d'estranyar, ella estava en les reunions amb Orlov quan l'assassinat de Nin.

Dolores Ibárruri, és veritat que va tenir un protagonisme en la Guerra Civil, però no més enllà de la labor d'agitació, escassa d'idees. De fet tot just entra en temes teòrics en la seva autobiografia, i quan ho fa és per a dir: "Con la guerra provocada por la sublevación militar fascista, se aceleró el desarrollo y la transformación de la revolución democrático burguesa" (69)

Sobre les Jornades de Maig, a les quals només dedica 7 pàgines (509-516), la  valoració  vint anys després és la mateixa que el 1937: "Donde el PSUC mostró su capacidad política, su fuerza y su espíritu revolucionario, fue en el aplastamiento del putsch contrarrevolucionario de mayo de 1937 en Barcelona (...) que tan grave peligro representaba para la continuación de la resistencia" (70)

Fent una reflexió tants anys després dels fets hi ha una pregunta permanent: "En el transcurso de estos largos años de exilio, ha habido camaradas que muchas veces nos han preguntado ¿pudo el PCE haber tomado el poder en España? A esto sólo cabe una respuesta: El Partido Comunista en ningún momento se propuso tomar el poder en España en el transcurso de la guerra. Y quienes han pretendido comparar la situación de Rusia en octubre de 1917 con la de España  (...) cometen un grave error. España libraba una guerra revolucionaria contra el fascismo, en la que participaban, no sólo la clase obrera, sino, fundamentalmente, los campesinos, la pequeña  y mediana burguesía" (71)

No és d'estranyar, per tant, que l’" educació política"  en el PCE durant la Guerra Civil fes que expliquessin a les seves bases que el que aquestes veien en el carrer, no existia.

Així, un dirigent del PCE de València  explicava: "En los primeros momentos del movimiento insurreccional muchos trabajadores cayeron en la manía de la socialización y las incautaciones, creyendo que estábamos en presencia de una revolución social (...) ¿por qué han caído los trabajadores en estos errores? En primer lugar, por desconocimiento del momento político en que vivimos, que les lleva a creer que estamos viviendo en plena revolución social" (72)

En l’estalinisme, una constant és la falta d'anàlisi crítica, la direcció i el partit tenen sempre raó. Però un tan penós nivell elemental de marxisme havia de tenir alguna raó més important.

Joan Estruch, com molts altres autors, assenyala la dependència absoluta de la política del PCE durant la guerra a les directrius de Moscou: "En el periodo estalinista, la Unión Soviética pasará  de impulsora de la revolución más allá de sus fronteras a utilizadora de los partidos comunistas como instrumentos de su reforzamiento en el terreno internacional" (73)

Però llavors quin era l'autèntic motiu de Moscou per a fer fracassar la revolució espanyola i assassinar a Nin? La resposta la trobem en la profunda degeneració burocràtica en la URSS, fruit de l'aïllament de la revolució en un país endarrerit, la burocràcia del qual necessita ofegar en sang, tant a la  vella guàrdia bolxevic (Processos de Moscou), com assassinar a Nin, escanyar la revolució espanyola i posteriorment matar a Trotsky.

És l'única manera de garantir el domini de casta burocràtica, assentada sobre les esquenes dels treballadors russos sobre una economia planificada a la qual havien privat dels elements de control; els soviets (locals, provincials i regionals)

La burocràcia estalinista no necessitava una revolució triomfant a Espanya ni en cap altre lloc, (veure el seu paper en la revolució xinesa de 1925 donant suport a la burgesia que al seu torn massacrarà a la classe obrera). Stalin el que tenia era un acord amb les burgesies francesa i anglesa. Donava igual, sense atendre a cap caràcter de classe, el 1939 ho farà amb l'Alemanya nazi (Pacte Germà-soviètic).

Lenin deia que la política exterior és la continuació de la política interior. L'exemple més dramàtic d'això ho trobem en una de les cartes més tràgiques de la història del moviment obrer internacional.

Carta de Stalin, Molotov i Vorochilov el 21 de desembre de 1936 al President del Govern de la república espanyola, Francisco Largo Caballero: "Convendría atraer al lado del Gobierno a la burguesía urbana (...) protegiéndola de los intentos de confiscaciones y asegurando la libertad de comercio (...) hay que atraer a los dirigentes republicanos, sobre todo a Azaña. Es necesario impedir que los enemigos de España vean en ella una república comunista" (74)

L'única personalitat viva de l’estalinisme dels anys trenta a l'Espanya d'avui és Santiago Carrillo, que a més els va viure en primera línia. En les seves Memòries de 1993, amb 793 pàgines (160 dedicades a la Guerra civil) només parla de Nin dues vegades per a dir que va morir assassinat, només parla de les Jornades de Maig en una pàgina per a dir que va ser un Pusch (com Ibárruri 35 anys enrere)  res del Procés contra el POUM: "el levantamiento de la CNT y el POUM en Barcelona (...) sumamente negativo para la causa republicana. (...) el golpe de la FAI y el POUM había sido muy grave, ponía en peligro a la República" (75)

Carrillo no admet cap error del PCE, no demana cap disculpa, no valora ni l’estalinisme, ni al POUM ni a Nin, els seus comentaris referent a això, deixant caure la versió oficial estalinista, ho explica com si no fos res amb ell, ni tingués res que dir:

"El putsch de mayo acabó de rellenar el dossier antitrotskista. Parecía la confirmación gráfica de la acusación de connivencia entre trotskismo y fascismo (...) Que en plena guerra contra Franco, una facción de nuestro ejército y retaguardia se levantara en armas e iniciara una guerra dentro del campo republicano era "objetivamente" una ayuda a Franco (...) Si después se ha esclarecido los hechos y se ha concluido que la muerte de Nin era un asesinato, en aquel momento la opinión pública aceptó la tesis de un levantamiento realizado de acuerdo con Franco para romper la resistencia republicana y de una fuga del jefe poumista al campo enemigo" (76)

El comentari és tan vergonyós en tots els aspectes, fins en el conceptual, que en el seu següent llibre el que fa és obviar el tema. El 1999, Carrillo, escriu: La segunda República: Recuerdos y Reflexiones.  No tracta ni les Jornades de Maig, ni el tema Nin ni el Procés contra el POUM, només nomena a Nin al dedicar un capítol a Zugazagoitia: "durante su gestión se entera del asesinato de Nin, uno de sus dramas personales, no podía hacer nada"(77)

Avui pràcticament ningú defensa en la historiografia la versió de l’estalinisme, de fet aquest està en procés de descomposició orgànica com a força política en tot el món. No obstant això sempre queda algú que ho justifiqui.

La millor manera de comprovar el paper de l’estalinisme com comportament burgès en la Guerra Civil, és veure com per a la seva justificació, alguns historiadors no tenen problemes a defensar la versió liberal de la guerra, atacant als revolucionaris i defensant al PCE.

El 1999 Antonio Elorza i Marta Bizcarrondo treuen el llibre Queridos Camaradas per a dedicar-se a criticar a Nin i al POUM pels seus plantejaments revolucionaris i cap crítica al PCE ni al PSUC ni al PCUS. L'única cosa que reconeix és la paranoia persecutoria de l’estalinisme (com si no tingués res que veure amb la seva concepció política).

Hi ha un intent permanent dels autors de ridiculitzar a Nin i al POUM respecte a voler la revolució socialista i de tenir com model la Rússia de 1917, però en cap moment ens expliquen per què això era tan incorrecte, ¿no ho hauria d’haver defensat el PCE?

 "la etiqueta colocada sobre los hombres y mujeres del POUM como "agentes de la GESTAPO " sirvió para justificar la persecución, pero al mismo tiempo contaminó todos los argumentos políticos que hubieran podido utilizarse desde el PCE sobre el partido de Andrés Nin para justificar su oposición al mismo" (5)  És a dir, el PCE tenia raó políticament, però la seva turpitud persecutòria la hi llevava.

 "Desde los primeros actos de propaganda al serenarse la situación, el leiv motiv de los voceros del POUM, fundamentalmente Andrés Nin y Julián Gorkin es la propuesta de acabar con el Frente Popular" (78)

Aquests autors fent-se ressò de les argumentacions burgeses de l'acusació del PCE en el Procés contra el POUM i oblidant-se  que el seu objecte era l'acusació d'espionatge, es bolquen en "acusar-los" de revolucionaris en una situació revolucionària: "queda en cambio probado que hasta el 6 de mayo de 1937 el POUM se había sumado al levantamiento anarconsindicalista de Barcelona y sobre todo que los miembros del Comité Ejecutivo (...) habían desarrollado en La Batalla una campaña sistemática contra el Frente Popular y la República democrática" (79)

Per tant, era lògic que la Justícia del Front Popular (unió de partits burgesos i d'esquerra en defensa de la república democràtica (burgesa), condemnessin als revolucionaris: "Los dirigentes del POUM recibían una valoración ajustada de cuál había sido su actuación política en los primeros meses de guerra" (80)

 

CONCLUSION

 

La veritat sempre és concreta, a Andreu Nin el van assassinar perquè era un revolucionari. La seva figura representava, encara amb contradiccions i errors, la posició política amb influència de masses, més d'acord amb els postulats revolucionaris que la classe obrera estava portant a terme per mitjà dels fets.

L’estalinisme, que es va convertir en totes les seves actuacions pràctiques, en l'estilet que precisava la  burgesia per a recompondre l'ordre "democràtic-burgès" en el bàndol republicà, el va assassinar des de postulats burgesos (veure argumentacions del fiscal en el Procés contra el POUM)(81).

Però per a això, els estalinistes russos i espanyols no podien dir que era degut al fet que Nin era un revolucionari. Calia difamar-lo davant les masses, amb les mentides més bastes i grolleres que es podien cometre en guerra: ser  espia de Franco. L'actuació de la direcció del PCE, estalinista i contrarevolucionària, de cap manera significa que les seves bases ho fossin, al revés, aquestes van donar la vida en la lluita contra el feixisme.

El procés revolucionari espanyol, iniciat el 14 d'abril de 1931, amb pujades (La revolució d'Astúries 1934) i baixades (repressió i bienni negre, 1934-1935), explota el 19 de juliol de 1936. Però dintre del camp republicà, ningú orienta i dirigeix la presa de terres, fàbriques, transports, bancs, etc. amb un comandament unificat.

Aquesta situació de" doble poder"; per dalt un govern que no mana i per baix els obrers creant organismes de poder alternatiu, no pot durar molt temps, de fet és una de les característiques de tot procés revolucionari. Era necessari per a la burgesia republicana recompondre "el seu"  poder.

Però la burgesia no tenia la força per a fer això, com admet Lluís Companys el 19 de juliol als dirigents de la CNT: “Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña, porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas y todo está en vuestro poder. Si no me necesitáis o n o me queréis como Presidente de Cataluña decídmelo ahora", així doncs, la burgesia necessitava que la direcció de les organitzacions obreres l’ajudés. Va contar des del primer moment amb part del PSOE  de Prieto i a contracor amb la de Largo Caballero, però sobretot va tenir el suport absolut del PCE: "paradójicamente, los comunistas se habían erigido en defensores de la pequeña propiedad, frente a las tendencias colectivizadoras de la CNT" (82).  Tampoc la CNT ni el POUM, a l'hora de la veritat van fer molt més allà contra la Generalitat,  que reconeixia la seva impotència el 19 de juliol de 1936.

 No va caldre esperar al final de la guerra per a veure el final del procés revolucionari, sinó a la  repressió posterior a les Jornades de Maig de 1937 a Barcelona. A partir de llavors, la burgesia i les seves "ajudants" d'esquerres van poder portar a terme una guerra "de debò" entre dos exèrcits disciplinats des d'un punt de vista estrictament militar. Res de fer la revolució per a guanyar la guerra. I van perdre.

Només els petits grups Bolxevic-Leninista (trotskista)  i Els Amics de Durruti (anarquista) rebutjats i menyspreats ambdós pel POUM i la CNT-FAI respectivament  tenien el programa d'actuació revolucionària més avançat i d'acord amb el dels Bolxevics a l'octubre de 1917.

L’estalinisme el va assassinar, perquè Nin representava la revolució, matant-lo a ell, d'alguna manera va acabar amb la revolució, no sense abans reprimir a milers de poumistas , trostkistes i  anarquistes, retornar la terra en el Front d'Aragó als seus propietaris, i aniquilar les milícies obreres, per a tenir un exèrcit regular amb el qual  guanyar a Franco

La Història té un compte pendent amb l’estalinisme, ara com ara n'hi ha prou amb remetre’ns a honrar la Memòria d'Andreu Nin, revolucionari integre fins al final. El seu exemple segueix sent una de les grans referències per al moviment obrer.

Quan el 1954, en un dels molts homenatges internacionals que Nin va rebre en la postguerra europea, es van reunir a París dirigents del POUM i organitzacions d'esquerres internacionals així com intel·lectuals, Albert Camus va enviar un missatge, al no poder assistir: La muerte de Nin constituyó un viraje en la tragedia del siglo XX, que es el siglo de la revolución traicionada.

Agost 2007

 

 

NOTES

 

(1) - Prologo al libro de José María Zabala - En busca de Andreu Nin - De bolsillo - 2005 - pág 13

(2) - El País - 21 de enero de 2007  - Emilio García García

(3) - La sombra de Nin es alargada - El País (edición catalana) 7 de enero de 1989

(4) - Memoria de la Segunda República - A. Egido (Coor) - Biblioteca Nueva. Madrid 2006 - pág 57  

(5) - España en Guerra 1936-1939 - TVE -SAV- 1986 -  Cap. 5 - La Tormenta de julio

(6) - Memoria de España - TVE  2004 - Cap. Guerra Civil - 13 minutos       

(7) - Pedro Ribas - Aproximación a la Historia del marxismo español 1869-1939 - Endymión - 1990 - pag 132

(8) -  Archivo Histórico Nacional - Causa general - Fondos contemporáneos - Legajo 661 Tomo 1 Exp 1 (Sentencia

(9) -  Citado en José  María Zavala - En Busca se Andreu Nin - Op. Cit., pág 23

(10) - Manuel Azaña - Diarios de Guerra - Planeta D´agostini 2005 -pág 249-250

(11) - Ibib - Pág 304-305

(12) - Ibib - pág 219-220

(13) - León Trotsky - España 1936-1939 - Akal - 1978 - Pág 69-70

(14) - Archivo del KGB - Moscú - SRES 32476 Vol 1 - Legajo 222 - - Página Internet Fundación Andreu Nin

(15) -  Ibib

(16) -  Julián Gorkin - El Proceso de Moscú en Barcelona - Ayma - 1973 - Pág 159

(17) - AHN -  Legajo 663 - T 1

(18) - Prologo de Payne -  libro de Zabala - Op. Cit.,   Pág 19

(19) - Ibib - Pág 20

(20)- C García, H. Piotrowski, S Rosés, ed. - Barcelona, mayo 1937 - Alikornio ediciones - Barcelona 2006 - Pág 11

(21) - FAN - Boletín electrónico

(22)- Art. Vázquez Montalbán - Ibib

(23)- Javier Marías - Tu rostro mañana - Círculo de lectores -  2003 -pág 125

(24) -  FAN - Boletín electrónico nº 60 - abril 2007

(25) -  El País - 1 de abril de 2007

(26) - Diccionario enciclopédico Salvat - 4 volúmenes - Barcelona 1967

(27) -  La Enciclopedia - El PAIS - Salvat - 20 tomos - Madrid 2003

(28) - Google en Internet julio 2007

(29) - Pelai Pagés - Andreu Nin: su evolución política 1911-1937 -  Promoción del Pueblo - 1975 - Pág 193

(30) - Ibib - Pág 186

(31) - Antonio Elorza-Marta Bizcarondo - Queridos camaradas - Planeta - Barcelona Pág. 347

(32) - Ibib - Pág 361

(33) - León Trotsky - op. Cit.,  pág 177 y 179

(34) - Pelai Pagés - Op. Cit., Pág 182

(35)- Largo Caballero - Mis recuerdos  1946 -  Ediciones Unidos - México 1976 - Páa 209 -210

(36) - España en Guerra 1936-1939 - Op. Cit.,

(37) - Ibib - Cap 17 -Los Hechos de Mayo

(38) - Memoria de España - Op. Cit.,

(39) -  Hugh Thomas - La Guerra Civil española - Grijalbo - Barcelona - 1981 - Pág  258

(40) - Ibib - pág 270

(41) - Ibib - pág 756

(42) - Gabriel Jackson - la República española y la Guerra Civil - Crítica - 1976  Barcelona - pág 250

(43) - Ibib - Pág 251

(44) - Ibib - Pág 351

(45) - Santley G. Payne - La Unión Soviética, Comunismo y Revolución en España -Plaza y Janet - Barcelona  2003- Pág 153

(46) - Ibib  - pág 418

(47) - Ibib - Pág 151

(48) - Ibib - pág 154

(49) - Mº Soledad Gómez de las Heras -España desde 1936 V 1 - UNED - Madrid - 2004 - Pág 37

(50) - Pelai Pagés - Op. Cit., pág 209

(51) - Andreu Nin - las revolución española - Fontamara - - 1978 - Pág 211

(52) - Ibib - pág 212

(53)-  Lenin - las tesis de Abril - Progreso - 1981 pág 4

(54)- Trotsky - Op. Cit pág 166

(55) - Andreu Nin . Op. Cit, Pág 217

(56) - Manuel Azaña -  Op. Cit., Pág 39-40

(57) - Andreu Nin - Op. Cit.,Pág 286

(58) - Mº Soledad Gómez de las Heras - Op. Cit.,pág 40

(59) - Andreu Nin - Op. Cit.,pág  287

(60) - Hugh Thomas - Op. Cit., pág 714

(61) - G. Munis - Jalones de derrota promesas de victoria - Muñoz Moya editores - 2003 - pág 317

(62) - Andreu Nin - Op. Cit.,Pág 286-287

(63) - Elias Querejeta - Imágenes de Guerra - Canal + - 22 de agosto de 2007

(64) - Hugh Thomas - Op. Cit.,pçag 698

(65) - Anthony Beevor -  La Guerra Civil española - Crítica - Barcelona - 2005 - pág 165

(66) - Gabriel Jackson -  Op. Cit., pág  317

(67) - Stanley Payne - Op. Cit.,Pág 151

(68) - Ibib pág 159

(69) - Dolores Ibárruri - El único camino - Castalia - Madrid - 1992 - pág 597

(70) - Ibib - Pág 577

(71) - Ibib - Pág 596

(72)- Joan Estruch - Historia del PCE 1920-1939 - El Viejo Topo - Barcelona 1978 - Pág 97

(73) - Ibib - Pág 13(1) - Guerra y Revolución en España 1936-1939 Tomo II pág 101-102 - Editorial progreso- Moscú

(74) - Santiago Carrillo - Memorias - Planeta - Barcelona - 1993 - Pág 242

(75) - Ibib - pág 224

(76) - Santiago Carrillo - La Segunda república: recuerdos y reflexiones -Plaza y Janet - Barcelona - 1999 - Pág 221

(77) - Antonio Elorza - Op. Cit Pág 454

(78) - Ibib - Pág 353

(79) - Ibib - Pág 381

(80) - Ibib - pág 383

(81) - AHN - legajo 1365 - T 1 - Exp 3

(82) - Juan Avilés Farré - Historia política 1875-1939 -Istmo 2002 - pág 415

 

BIBLIOGRAFIA

 

-    Alba V -  Dos revolucionarios: Andreu Nin, Joaquín Maurín - Emisarios y Ediciones - Madrid

-    Avilés Farré J. - Historia Política de España  1985-1939 - Istmo - 2002

-    Azaña M - Diarios de  guerra - Planeta Dágostini - Barcelona -2005

-    Beevor A - La Guerra Civil española - Crítica -Barcelona - 2005

-    Largo Caballero F - Mis recuerdos - Ediciones Unidas -México - 1976

-    Carrillo S - La Segunda república: Reflexiones y recuerdos - Plaza y Janet  - Barcelona 1999

-    Carrillo S - Memorias - Planeta - Barcelona - 1993

-    Egido MªA. ed. - Memoria de la Segunda República - Biblioteca Nueva - Madrid - 2006

-    Elorza A, Bizcarrondo M - Queridos Camaradas -  Planeta - Barcelona 1999

-    Estruch J - Historia del PCE 1920-1939 - El Viejo Topo  - 1978

-    García C, Piotrowski S, Rosés S  Ed. - Barcelona, mayo 1937 - Alikornio ediciones - Barcelona 2006

-    Gómez de las Heras  Mª S - España desde 1936 V 1 - UNED - 2004

-    Gorkin J - El Proceso contra el POUM - Ayma - 1973

-    Ibárruri D - El Único camino -Castalia - Madrid - 1992

-    Jackson G - La República española y la Guerra Civil - Crítica - Barcelona 1976

-    Lenin V - Las tesis de Abril - Progreso - Moscú - 1981

-    Munis G - Jalones de derrota, promesas de victoria - Muñoz Moya editores - Badajoz - 2003

-    Nin A - La revolución española - Fontamara - Barcelona -  1978

-    Pages P - Andreu Nin: su evolución política - Zero - Bilbao - 1975

-    Payne S. - la Unión Soviética, Comunismo y revolución en España - Plaza y Janet - Barcelona 2003

-    Orwell G - Homenaje a Cataluña - Grijalbo - Barcelona  - 1983

-    Ribas P -Aproximación a la historia del marxismo español 1869-1939 - Endimión -1990

-    Trotsky L. - España 1936-1939 - Akal - Madrid - 1978

-    Zabala J. Mª - En busca de Andreu Nin - Ed De Bolsillo - Barcelona - 2005

 

ALTRES FONTS

 

-    Archivo Histórico Nacional - Fondos Documnetales - Causa General - Madrid

-    El Mundo (diario)

-    El País (diario)

-    Documental Elias Querejeta - Imágenes de guerra -  (Canal  + - 22-08-07)

-    Documental España en Guerra - 1936-1939 - TVE-SAV - 1986

-    Documental Memoria de España - TVE - 2004

-    Documental Operación Nicokai o el asesinato de Nin - TV3 - 1992

-    Enciclopedia Salvat - 4 T. - Barcelona - 1967

-    Enciclopedia El País -Salvat - Barcelona - 2003

-    Fundación Andreu Nin - Internet

-    Google - Internet

-    Novela - Tu rostro mañana - Javier Marías - Círculo de Lectores - 2003

-    Película - Tierra y Libertad - 2004