L'esdeveniment que inicia aquest període és la primacia electoral de la dreta. Una estimació exacta dels resultats resulta molt difícil de fer per les coalicions que es van fer en aquell moment, particularment pels partits autoanomenats republicans, que es van presentar en algunes circumscripcions amb els partits de la dreta i en altres amb el PSOE. Les xifres més aproximades serien les següents:

- Dreta 3.365.700 vots
- Centre 2.051.500 vots
- Esquerra 3.118.000 vots
- Total 8.535.200 vots (67,5% del cens)

 

 

Què va ocórrer realment en les eleccions de 1933?

Hi va haver diversos factors que expliquen el per què d'aquells resultats. Possiblement el més important va ser el desencant i la frustració de sectors amplis de les masses per la política realitzada pel Govern republicà-socialista. Amb l'adveniment de la II República, molts treballadors, tant del camp com de la ciutat, joves, capes socials depauperades, etc., van tenir grans il·lusions en què, després de dècades de misèria, opressió, gana, explotació..., per fi, podria començar a canviar-se el signe de les seves vides en la direcció de millors condicions de treball i d'existència.

Dirigents dels partits d'esquerra, encara avui, continuen sense comprendre com és possible que les masses mostressin una actitud tan crítica i, en alguns casos, bel·ligerant, contra l'"obra política i social" del bienni republicà-socialista. Citen les lleis de 1931 i 1932 d'accidents de treball en l'agricultura i en la indústria respectivament, la llei de termes municipals, que va provocar la indignació dels terratinents, les bases aprovades en els Jurats Mixtos establint set dies de vacances a l'any retribuïdes (fet que, en gran part dels països europeus, no es donava), prohibició del desnonament de camperols arrendataris, establiment de salaris mínims agraris i per sega, extensió de la jornada de vuit hores diàries a totes les activitats laborals, etc.

Tenint en compte la situació del capitalisme en els anys trenta, el problema arrelava que aquelles mesures, clarament positives, xocaven frontalment contra els interessos dels terratinents i els burgesos. De fet, es van dedicar a emprar totes les seves energies en obstaculitzar-les o, si no hi havia més remei, alentir-les en la seva aplicació fins al punt de fer-les passar gairebé inadvertides.

L'única possibilitat d'haver-les portat a la pràctica era atacant el fonament del per què no s'aplicaven: la propietat privada dels mitjans de producció. Així, era imprescindible l'expropiació dels rics, nacionalitzant la banca, els monopolis i els latifundis sense indemnització.

Un altre factor essencial a explicar és el relatiu a la pèrdua de vots de les anomenades esquerres. En realitat, no hi va haver una substancial pèrdua de vots per part del PSOE, que va obtenir més de 1.600.000 vots (aproximadament un 20% de l'electorat que va votar, prop de 9 milions) i amb prou feines 58 escons, que corresponia a poc més del 10% dels existents a l'hemicicle, 471.

El nombre de vots, d'una banda, demostrava les enormes reserves de suport del Partit Socialista entre les masses malgrat la seva política de no enfrontament amb els poders fàctics. Ara bé, en l'aspecte qualitatiu, sí que podem trobar algunes claus del descontentament i la desesperació existents contra el Govern: sí va ser molt significatiu l'increment de l'abstenció respecte a les de 1931, fonamentalment a les zones amb preponderància obrera i jornalera, com va ser el cas de Màlaga, Cadis, Sevilla, Pontevedra, Saragossa, Barcelona, etc., on les consignes de la CNT van tenir més efecte.

Alhora, els processos de divisió, en gairebé constant augment, en la direcció del PSOE, indicaven la radicalització cada vegada major dels afiliats i del moviment obrer. Així, Largo Caballero, ja el juliol de 1933, declarava: "Nosaltres sabíem, i l'experiència l'està confirmant, que no és suficient per a l'emancipació de la classe treballadora una república burgesa; que per a l'emancipació de la classe treballadora no és suficient tenir lleis sobre el paper".

Quant als dirigents del PCE, lligats a la política denominada del "tercer període", caracteritzada per equiparar a totes les forces polítiques obreres diferents de la seva com feixistes o col·laboracionistes del feixisme, va contribuir a la reacció de les dretes i a allunyar-se encara més d'una gran part de la classe obrera que no entenia aquesta política ultraesquerrana.

En el cas de la direcció de la CNT, la seva actitud d'"apoliticisme" generava una divisió molt seriosa entre el moviment obrer que, conscientment o inconscientment, beneficiava la burgesia. Exemple d'aquesta política errònia dels líders cenetistes va ser la insurrecció de 1933, decidida després de la victòria de les dretes en la primera tornada. De cap manera l'error va consistir en el mètode emprat. Tanmateix, la forma i el moment de dur a terme la insurrecció sí va ser incorrecta. La lluita és fonamental però per si sola no és suficient. És determinant que estigui supeditada a un programa, a uns mètodes i una tàctica que connecti amb les reivindicacions de grans sectors del proletariat.

Després d'haver aconsellat de forma decidida als treballadors no votar en les eleccions de 1933, afavorint òbviament els representants polítics de la burgesia, la direcció de la CNT va apostar per un alçament armat contra aquests mateixos representants. Van al·legar que anava a suposar un atac contra la majoria de la societat i que això justificava una resposta contundent contra aquestes agressions.

La resposta dels afiliats i simpatitzants a la insurrecció de desembre de 1933 va ser extraordinària i va demostrar, novament, l'enorme capacitat de sacrifici i gosadia d'una capa molt significativa del proletariat a l'Estat espanyol. Però això, lluny d'atenuar la responsabilitat de la direcció anarcosindicalista, l'augmenta molt més.

Quant als republicans d'esquerra, van sofrir un desgast electoral molt important, alguns com a Acció Republicana gairebé van desaparèixer del parlament. A excepció de l'Esquerra Republicana de Catalunya, la majoria de les formacions republicanes d'esquerres es veuen pràcticament relegades a un paper reduïdíssim. Quant a la resta de formacions republicanes, les que es mantenen són perquè van lligades al bloc de dretes. Per què aquest estroncament?

 

 

Agudització de les tensions socials

 

Estàvem assistint a un procés de creixent radicalització i enfrontament entre les classes. En aquest context, de crisi orgànica capitalista, el discurs que propugnava la conciliació, l'interclassisme, la moderació, tenia un eco molt limitat.

La situació econòmica l'any 1933 era molt crítica. No s'arriba a assolir si més no la xifra de renda per habitant de l'any 1929 en tot el període republicà.

La Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es constitueix el març de 1933, representant 735.058 afiliats. Aquesta organització era l'expressió política d'un sector ampli de la burgesia espanyola que s'estava preparant per al període que s'acostava. La CEDA defensava un programa de tall feixista i aspirava a l'establiment d'una dictadura fèrria contra els treballadors. Així, el seu líder, Gil-Robles, el 7 d'abril de 1934, declarava: "Vamos a conquistar el poder. ¿Con qué régimen? Con el que sea, con lo que sea y como sea …".

Davant de les dificultats d'agrupar a més sectors, Gil-Robles va haver de variar de discurs i fer-ho més demagògic i populista per intentar arrossegar a sectors que estaven sofrint la crisi econòmica galopant de principis dels anys trenta i que s'estaven lumpenitzant: aturats, treballadors del camp ocasionals, petits propietaris arruïnats, etc. Tanmateix, no van tenir a penes efecte.

Els antagonismes socials creixents impedien aquesta "tranquil·litat" que van anhelar també determinats sectors de la burgesia durant un temps, i que estava condicionat, igual com la posició de la resta de la classe dominant, per l'obtenció de grans beneficis.

Les pretensions de la burgesia apareixien diàfanes a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments. La classe dominant va tractar d'utilitzar, en un primer moment, al partit radical, amb una imatge més moderada per a la població, mentre deixava a la recambra a la CEDA per a quan el moment fos propici.

Necessitaven no només triturar les condicions dels treballadors en les empreses i en el camp per augmentar els seus beneficis, sinó agenollar-los. Per això, havien d'eradicar les seves organitzacions sindicals i polítiques. El greu problema amb què s'enfrontaven era la tremenda fortalesa del proletariat i les seves organitzacions.

El gir a la dreta que es va donar entre sectors de les capes mitges no va ser promogut per la por de la classe obrera i camperola, sinó precisament perquè el programa de la dreta, afavorit pels estrategues del capital, connectava bastant més que el dels partits obrers, particularment el del PSOE que ja havia estat en el Govern i no havia posat les bases, ni tan sols, per arreglar els seus problemes més immediats.

Es pot concloure, resumint, que la contesa electoral de 1933 va reflectir una etapa més en el procés d'augment de l'antagonisme social que s'estava forjant en la II República, amb les actituds d'ambdues classes cada vegada més radicalitzades. Els desplaçaments haguts denotaven símptomes de canvi en la consciència de les masses, on el que es denominava centre s'anava desplaçant cap als dos extrems socials, tal com es va configurar encara més en les eleccions de febrer de 1936, prèvies a la guerra civil.

 

 

Bienni negre o gris?

 

Els patrons, al crit que ja van fer famós de "¡ Comed República! ", van començar el contraatac contra les escasses mesures que havien afavorit els treballadors. Així, se suprimeix el torn de treball i les traves que es van posar a la selecció capritxosa dels terratinents per donar ocupació, van treure límits salarials en el camp i en la indústria deixant-los al "lliure intercanvi entre empresari i treballador", van promoure el desnonament de milers de treballadors en el camp, van aprovar la llei d'amnistia que restituïa amb tots els seus drets als revoltats militars de 1932 al comandament de Sanjurjo i excloïa als capturats per la rebel·lió cenetista del 8 de desembre de 1933, etc.

El propi Gil-Robles en un míting a Badajoz, el 27 de maig de 1934, n'aclaria bastant sobre el "color" del bienni: "He tenido que colaborar con un gobierno de centro para seguir una política evolutiva. En mis manos estuvo, en diciembre, el haber provocado la disolución de las Cortes. Ahora, a los seis meses, tenemos los siguientes resultados. Primero: la sustitución de la enseñanza religiosa no se ha llevado a cabo. Segundo resultado: la sustitución de los haberes del clero ha tenido una rectificación inicial, e iniciado el camino, las consecuencias vendrán en su día. Tercer resultado: camino de Roma se encuentra el ministro de Estado, que va a tratar con el sumo pontífice, reconociendo su soberanía y la independencia de la Iglesia. Cuarto resultado: las persecuciones de que fueron objeto las derechas, con campañas muchas veces absolutamente injustas, han sido objeto de rectificación con la ley de amnistía. Quinto resultado: la ley de términos municipales ha quedado derogada. Que vengan los que me censuran a presentar algo parecido".
Desgraciadament, també hi havia dirigents del moviment obrer, cas dels del PCE i els de la CNT per citar els més influents, que plantejaven la no existència de diferències entre el període republicà-socialista i el de la dreta.

És evident que aquesta crítica tenia un fonament molt sòlid. L'experiència del Govern de col·laboració de classes en què van participar directament els líders del Partit Socialista va ser molt negativa per als treballadors, camperols pobres i sectors socials que anhelaven un canvi substancial a la seva penosa existència. Ara bé, el problema no es compon d'aquesta cara de la realitat únicament, sinó que en té més. Una d'elles és que hem d'aprofitar qualsevol escletxa que obrim en el sistema capitalista per millorar les nostres condicions de vida i de treball, si bé, cosa que no van fer els dirigents del PSOE des del Govern, hem d'explicar que l'única forma de garantir les reformes aconseguides, i ampliar-les en tot el possible, és lluitant per transformar la societat.

 

 

1934: Un any decisiu

 

 

Malgrat la victòria electoral de les dretes, la burgesia sabia que no tenia tot guanyat a l'hora de dur a terme les mesures econòmiques i polítiques que necessitava. Ni de bon tros. El problema és que necessitaven una mica més de temps. Així s'explica el que, malgrat el gran resultat obtingut per la CEDA en les eleccions, la classe dominant no apostés encara per l'entrada d'aquesta formació en el Govern del dirigent del Partit Radical, Alejandro Lerroux, sobretot perquè temia la resposta que podia fer la classe treballadora.

La dificultat raïa que els treballadors, malgrat la derrota electoral, no perdien força a l'hora de lluitar per millorar les seves condicions de vida i/o defensar-se dels atacs a què estaven veient-se sotmesos, tal com es comprova veient les estadístiques de vagues.

Evidentment, existia una frustració per la política duta a terme pel Govern del primer bienni, tanmateix, aquesta ràbia no va tenir com a expressió un allunyament de la política. Al contrari. Va propiciar la recerca d'explicacions diferents a les plantejades fins llavors per la direcció del PSOE, fonamentalment, i, sobretot, alternatives que establissin les bases per a una solució duradora als greus problemes que afligien la majoria de la societat.

El que Caballero, a mitjan 1933, comencés a qüestionar-se públicament la política de col·laboració de classes, la democràcia burgesa, el sistema capitalista..., es devia a la pressió que exercien els treballadors producte del desencant i la frustració existent per les ingents necessitats no solucionades encara, malgrat haver estat la direcció del Partit Socialista en el govern. Sens dubte, un sector d'aquests dirigents veia que tenien una creixent contestació interna, alhora que perdien influència, per la qual cosa es van veure obligats a girar cap a l'esquerra.

És convenient recordar que, en el cas de Caballero, amb prou feines dos anys abans, havia defensat la col·laboració amb els partits burgesos, les institucions del sistema capitalista, a més d'acceptar tota una sèrie de sacrificis contra els sectors socials més febles, durant la seva etapa de ministre. Fins i tot, aquest mateix dirigent havia legitimat durant la dècada dels anys vint una dictadura com la del general Primo de Rivera, de tall filofeixista, en ser membre del Consell d'Estat, òrgan creat pel dictador per avalar la seva política econòmica i social.

Cal subratllar, en aquest sentit, la radicalització existent en les Joventuts Socialistes (JJSS). Aquestes havien tret la conclusió què les polítiques dutes a terme pels líders de la Segona Internacional no havien servit per frenar l'apogeu del feixisme i trencar amb el capitalisme. Al seu torn, la Tercera Internacional, que s'hauria d'haver convertit en un punt de referència per a aquests joves que buscaven una política clarament de classe -sobretot tenint en compte que aquesta Internacional estava lligada al triomf de la Revolució russa de 1917-, tampoc no els atreia per seu cada vegada major distanciament dels fonaments teòrics i polítics que van portar a la pràctica els bolxevics a Rússia.

Això explica que la direcció de les JJSS, que proclamava obertament la necessitat de "bolxevitzar" les organitzacions socialistes -tal com es pot comprovar llegint la seva revista Renovación-, s'orientés cap al grup Esquerra Comunista que liderava Andreu Nin, que defensava la necessitat d'aplicar un programa marxista i que estava vinculat a les posicions polítiques propugnades per Lev Trotsky, demanant-los l'entrada en les JJSS i en el PSOE. Lamentablement, i malgrat els consells del genial revolucionari rus sobre les enormes possibilitats d'influir en el procés de la revolució espanyola tenint una base de masses tan impressionant com les que tenien les organitzacions socialistes, la majoria del grup de Nin no va fer cas i va menysprear l'oferiment.

L'entrada en el PSOE i en les JJSS amb uns mètodes i una política genuïnament marxistes podria haver suposat un gir brusc en el desenllaç final de l'enfrontament civil entre les classes que es va donar a l'Estat espanyol. Així i posteriorment a la negativa de Nin, la majoria dels joves que podien haver estat guanyats per a les idees revolucionàries van ser allunyats en caure sota la influència de la política estalinista, en fusionar-se les JJSS i les Joventuts Comunistes donant origen a la Joventut Socialista Unificada (JSU).

Al seu torn, les actituds mantingudes per un altre sector de la direcció del Partit Socialista, encapçalat per Prieto, tenien un clar inductor en la classe dominant espanyola. Conscientment o inconscientment, aquest sector estava sent presa dels arguments, idees i pressuposts teòrics amb què la burgesia tractava de valer-se per defensar les seves posicions de privilegi en la societat.

Es pot concloure, per tant, que les organitzacions socialistes reflectien d'una manera molt nítida la polarització creixent que hi havia en la societat entre la classe burgesa, d'una banda, i la classe obrera, per un altre. Alhora que de la política que portés la direcció del PSOE i de l'UGT, en bona mesura, anava a dependre que el resultat de l'esmentat enfrontament fos favorable o no als treballadors.

 

 

Intents feixistes

 

Les hosts de la CEDA comprovaven que els seus desigs de veure debilitat al moviment obrer poc havien de veure amb la realitat. Es tractava, per tant, de "forçar la màquina" per guanyar-se a sectors indecisos de la burgesia i aglutinar una base de masses major. El seu objectiu era tractar de fer el que va realitzar Hitler a Alemanya, prenent el poder de forma democràtica, si bé en el cas cedista per la porta d'enrere: amb l'entrada de ministres en el Govern ja elegit.

Per a això, van tractar d'emprar totes les seves forces i deixar patent que darrere de les seves posicions polítiques hi havia un moviment massiu, seriós i efectiu. En aquesta línia, organitzen una concentració a El Escorial, donat les seves fortes reminiscències imperials. Mentrestant, i en absolut no és casual, se succeeixen declaracions d'organitzacions burgeses reclamant mà dura contra els treballadors. Així, la Cambra de Comerç de Madrid es dirigia al ministre de la Governació, el 16 d'abril de 1934, en aquests termes: "Estimem que el Govern ha de considerar com a primordial preocupació la de restablir l'ordre públic, ja que no hi ha dubte que el país està ansiós que s'aconsegueixi una normalitat per reprendre amb intensitat la seva vida comercial i els seus negocis." També, la Unió Econòmica preconitzava la restricció del dret de vaga: "És una agitació de tipus polític, que s'encobreix amb la disfressa social i provoca vagues amb el pretext més fútil." Aquestes "peticions" tractaven de crear un brou de cultiu favorable en la societat, particularment entre les capes mitges, a mesures dures i repressives contra la classe treballadora.
L'objectiu de la CEDA era intentar portar a l'esmentada concentració al voltant de 100.000 assistents, pagant-los el viatge i l'assistència, i amb l'ajut d'una campanya infernal per part dels mitjans de comunicació burgesos per realçar aquest acte d'"afirmació nacional". Tanmateix, es van trobar amb una resposta impressionant per part del moviment obrer, especialment el de Madrid.

Malgrat la tíbia actitud de la direcció del PSOE dins de l'Aliança Obrera de Madrid (organisme en el qual confluïen diferents organitzacions obreres i que, a la pràctica, no van passar de ser simples comitès d'enllaç entre les esmentades organitzacions), que no convoca una vaga general de 24 hores a Madrid fins i tot poques hores abans de la concentració feixista, la resposta dels treballadors va aconseguir fer-la fracassar. En poques hores, la ciutat va quedar paralitzada i silenciosa, fins al punt que qualsevol ordre verbal dita al carrer fent referència a la necessitat de secundar la vaga general era immediatament posada en pràctica: ningú no es posava a preguntar sobre qui eren els convocants o si era legal. El resultat de la concentració va ser un fracàs, ja que amb prou feines van aconseguir 10.000 assistents, segons Munis, participant directe aquells anys, i 25.000 segons Tuñón de Lara. Va ser tan nítid el fracàs de l'acte que va provocar, de forma instantània, la dimissió del Govern Lerroux, sent substituït per un personatge anodí com Samper, que personificava la situació d'impasse existent entre les classes en aquell moment.

 

 

La vaga camperola

 

La situació en el camp després de la victòria de les dretes presagiava l'aprofundiment de forts enfrontaments. Els terratinents estaven impacients en llançar per la borda les escasses mesures favorables als jornalers i a la pagesia pobra. El seu afany de revenja era desmesurat i no va tardar massa temps a veure's a la pràctica: "mort de camperols a Badajoz, declaració de 'servei públic' a la collita, detencions preventives, prohibició d'assemblees locals, derogació de la Llei de Termes Municipals" (Tuñón de Lara, M., Historia de la II República).

En notar a les seves pròpies carns els atacs furibunds de la classe dominant, van treure la conclusió de la necessitat de fer "alguna cosa" per fer-los enrere. Així, durant els mesos d'abril i maig de 1934, diverses organitzacions de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) d'UGT, particularment a Toledo, plantegen que cal convocar una vaga general en el camp per a la sega, amb la idea de fer el major dany possible als patrons i poder arrencar-los concessions el més ràpidament possible.

L'actitud de l'ala caballerista del PSOE es basava a no recolzar aquesta convocatòria, ja que suposaria un desgast i una dispersió de forces de cara al "cop revolucionari" que tenien preparat per a quan entressin els feixistes en el govern. Argumentaven que "la massa ja està en forma" i no calia "malgastar" ocasions. Argument totalment erroni.

El requisit essencial per vèncer els patrons en el camp en aquell moment concret passava per la unificació de l'esmentada lluita amb la ciutat, és a dir, amb el proletariat. Tanmateix, aquesta mesura va ser boicotejada per la direcció de l'UGT i del PSOE, deixant la vaga camperola totalment aïllada i, per tant, presa fàcil de la repressió.

Es tenia un indubtable avantatge per a la victòria. La situació econòmica dels terratinents els pressionava per realitzar la sega, el no fer-la els suposava enormes pèrdues. A més, el Govern Samper patia d'una extrema debilitat i, per tant, no es trobava precisament en la millor tessitura per dur a terme la repressió ferotge que exigien les circumstàncies.

La disposició a la lluita dels jornalers i els camperols pobres no oferia lloc a dubtes. Segons el Ministeri de Treball, es van fer 1.563 declaracions d'ofici de vaga i 435 municipis a l'atur efectiu que, probablement, no reflecteixin tot l'escenari. L'amplitud del moviment va fer que aquest arribés a unes 38 províncies sent la xifra de vaguistes entorn dels 300.000. Com es pot afirmar, seriosament, que aquest moviment no tenia possibilitats de triomfar?

L'actitud de les ciutats era la de fusionar-se amb les lluites del camp, sobretot després d'haver-se reposat de derrotes sofertes en el període passat. Les mobilitzacions reeixides contra les concentracions feixistes, les lluites reivindicatives duríssimes guanyades pels metal·lúrgics i al sector de la construcció, la vaga de Saragossa on es va donar un dels testimonis més eloqüents del sentiment de solidaritat tan intens que niava a les masses treballadores, quan desenes de dones i fills dels vaguistes saragossans van ser acollits en cases obreres de Madrid, Barcelona i altres ciutats, sent rebuts en un bany de multituds, pràcticament de forma espontània.

Era propici el moment per a una acció conjunta del proletariat de les ciutats, dels treballadors del camp i dels camperols pobres? La resposta és categòrica, sí. Qui podia dur-ho a terme? La direcció del PSOE, bàsicament. El no portar a la pràctica una política i uns mètodes de classe va significar una derrota del moviment camperol, de les seves organitzacions -sobretot, la FNTT- i va establir les bases que la reacció es creixés i se sentís més forta, realitzant una brutal repressió com el demostra els més de 8.000 detinguts haguts després de la vaga. D'altra banda, aquesta derrota va tenir efectes polítics immediats, ja que la burgesia va aprofitar aquest avantatge obtingut i es va atrevir a introduir, per primera vegada, a ministres de la CEDA després de la dimissió de Samper.

Potser sigui exagerat afirmar que la derrota del camp va determinar ja quin anava a ser el veredicte final de la contesa. Però sense cap dubte, sí és convenient emfatitzar que els resultats de l'esmentada vaga van condicionar en extrem el procés posterior, tant immediat, amb la insurrecció d'octubre, com posteriorment amb l'inici i desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.