A 75 anys del 14 d'abril

La II República i la revolució socialista

 

Juan Ignacio Ramos

Qualsevol sigui la forma amb què s'encobreixi una república, per democràtica que sigui, si és una república burgesa, si conserva la propietat privada de la terra, de les fàbriques, si el capital privat manté a tota la societat en l'esclavitud assalariada, llavors aquest Estat és una màquina per a què uns reprimeixin a altres. Hem de rebutjar tots els vells prejudicis sobre que l'Estat significa la igualtat universal ja que això és un frau; mentre existeixi explotació no podrà existir igualtat. El terratinent no pot ser igual a l'obrer, ni l'home famolenc igual al sadollat.

V. I. Lenin,
conferència pronunciada a la Universitat Sverdlov,
11 de juliol de 1919

El 14 d'abril de 1931, fa setanta-cinc anys, l'odiada monarquia d'Alfonso XIII era feta caure després de llargs mesos de moviments vaguístics, manifestacions de masses i agitació política al llarg i ample de tot l'Estat espanyol. Amb la proclamació de la II República el procés revolucionari entrava en una fase transcendental que culminaria en el cop militar del 18 de juliol de 1936 i la insurrecció proletària al territori dominat per la República. Durant tres anys la classe obrera va combatre amb les armes a la mà al feixisme mentre intentava dur a terme la transformació socialista de la societat.

Setanta i cinc anys després d'aquells extraordinaris esdeveniments una nova generació de joves se sent enormement atreta pels símbols i la significació d'aquells anys. No podia ser de cap altra manera. Darrere de l'enderrocament de la monarquia el 14 d'abril, de la comuna asturiana d'octubre de 1934, de la resistència armada de la classe obrera de Barcelona i Madrid el 19 de juliol de 1936, darrere de les milícies obreres i de les col·lectivitats...se pot sentir el bategar revolucionari del proletariat de l’Estat espanyol i de la seva gesta, només comparable a la dels treballadors, soldats i camperols russos l'octubre de 1917. Setanta cinc anys després d'uns fets que van ser sistemàticament ocultats per la propaganda de la dictadura franquista i, distorsionats posteriorment per la historiografia reformista i estalinista, es fa més necessari encara analitzar-los des d'una òptica de classe, és a dir, des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els oprimits.

 

 

I. La proclamació de la II República i les tasques de la revolució democràtica burgesa

 

A finals el 1930, la monarquia d'Alfonso XIII estava corroïda per la crisi econòmica, la contestació social d'àmplies capes de la petita burgesia, els estudiants i el moviment obrer, i la desafecció d'antics prohoms que abandonaven com rates el vaixell corcat del règim. Individus com Miguel Maura o l'exministre monàrquic Niceto Alcalá Zamora van jurar la seva adhesió a la República recolzant una sortida "democràtica" per evitar una explosió revolucionària. En aquells moments de crisi general i seguint una tradició molt arrelada, la política col·laboracionista i vacil·lant dels principals líders del PSOE i l'UGT va permetre als representants de la petita burgesia republicana fer-se amb el protagonisme del moment i assumir la iniciativa.

Mancat de base social i incapaç de contenir la radicalització de les capes mitges i el moviment obrer, els caps monàrquics van intentar guanyar temps convocant per al 12 d'abril de 1931 eleccions municipals, amb l'esperança de contenir el moviment de l'oposició i aconseguir el suport dels sectors republicans a l'establiment d'una monarquia constitucional. Però ja era tard. Malgrat el frau electoral i la intervenció dels cacics monàrquics a les zones rurals, el triomf de les candidatures republicàsocialistes va ser massiu a les grans ciutats. La joia de les masses es va desencadenar a les principals capitals i ciutats del país, on la República va ser proclamada en els ajuntaments.

La burgesia en el seu conjunt no es va oposar a la proclamació de la República, ni va utilitzar a l'exercito per impedir-ho. Va considerar la República un malament menor mentre tractava de guanyar temps per poder restablir una correlació de forces més favorable per als seus interessos. El 14 d'abril, "Espanya es trobava" segons Manuel Tuñón de Lara, "en el llindar d'un règim de democràcia liberal, mantenidor de l'ordre social basat en la propietat privada dels mitjans de producció i circulació, és a dir, la qual cosa sol dir-se un règim de democràcia burgesa".

Tots els dirigents socialistes coincidien que la proclamació de la II República permetria dur a terme les transformacions democràtiques que a Anglaterra o França s'havien realitzat a través de les revolucions burgeses del segle XVII i XVIII: la reforma agrària amb la destrucció de la propietat feudal, i la creació d'una classe de petits propietaris agrícoles; la separació de l'Església i l'Estat, establint el caràcter laic i aconfessional de la República, acabant amb el poder econòmic i ideològic del clergat; el desenvolupament d'un capitalisme avançat que pogués competir al mercat mundial, creant un teixit industrial diversificat i una xarxa de transports moderna; la resolució de la qüestió nacional, concedint l'autonomia necessària a Catalunya, a Euskadi i a Galícia, i integrant el nacionalisme a la tasca de la construcció de l'Estat; la creació d'un cos jurídic que vetllés per les llibertats de reunió, expressió i organització, sense les quals era impossible donar al règim la seva aparença democràtica. En definitiva el programa clàssic de la revolució democràtica burgesa.

Sota aquest esquema, el proletariat i la seva direcció havien de subordinar-se davant de la burgesia en la seva lluita per modernitzar el país. Assegurant el triomf de la burgesia democràtica s'establirien les condicions, en un període llarg de desenvolupament capitalista, per a l'enfortiment de les organitzacions obreres i el seu poder dins de les institucions polítiques i econòmiques del nou règim: parlament, ajuntaments, tribunals, cooperatives, empreses... Llavors es podria parlar de lluitar pel socialisme. En realitat aquest plantejament ideològic es basava en la tradició reformista de la Segona Internacional, i va ser contestada per l'ala marxista representada per Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin i Trotsky a Rússia. Per als marxistes aquesta forma de presentar la qüestió falsejava tant les condicions materials del desenvolupament capitalista, com la pròpia estructura de classes de la societat.

La burgesia espanyola va entrar tard en l'escena de la història. Incapaç de posar el seu segell en el desenvolupament de la societat, va unir des del principi els seus interessos als dels vells poders establerts. Mai no va protagonitzar un moviment com el de la burgesia a França o la Gran Bretanya. Al contrari, va recórrer constantment a acords amb les velles classes nobiliàries amb les que compartia els beneficis de la propietat terratinent. En termes generals, tots els intents de la burgesia liberal, el 1812, el 1820, el 1843, el 1854, el 1868 i el 1873, van posar de manifest la seva incapacitat per dur a terme les seves tasques històriques. Per temor a l'acció independent de les masses i pels estrets llaços que la lligaven als nobles i terratinents, va acabar una i altra vegada llançant-se en braços de la reacció.

La consolidació del règim burgès no va significar cap canvi fonamental per a la pagesia. L’espoliació als camperols va ser un procés ininterromput al llarg del segle XIX. El problema de la terra no en va fer més que engegantir-se, fins a convertir-se en un dels factors decisius de l'agitació social i la pedra de toc que va frustrar la confiança que milions de camperols havien dipositat en la II República. D'altra banda, el caràcter rendista de la burgesia espanyola es va enfortir amb els alts interessos que la hisenda pública pagava pels títols de deute, tendència que es va accentuar després de la pèrdua de l'imperi d'ultramar.

La classe dominant espanyola va optar per conservar les bases d'un capitalisme agrari, extensiu i expropiador de la massa camperola. L'existència d'una mà d'obra jornalera abundant que podia assegurar als propietaris bons beneficis gràcies a salaris miserables, va condemnar a l'agricultura a tècniques d'explotació molt endarrerides. A la situació insostenible de la massa jornalera, s'unia el petit propietari encadenat a préstecs usurers.

Quant als grans industrials, molt vinculats a la propietat territorial i coneixedors de les limitacions del mercat, van preferir substituir les inversions en capital fix, imprescindibles per desenvolupar una estructura industrial forta, per una xarxa de petits establiments industrials. La història del desenvolupament industrial de la siderúrgia, la construcció naval, la indústria de les eines...tan sols es pot considerar amb propietat durant les dues primeres dècades del segle XX.

Aquesta configuració del capitalisme nacional va deixar camp lliure a la penetració dels capitals estrangers, fonamentalment anglesos i francesos, que van monopolitzar sectors sencers, com la mineria del coure, plom, ferro... Així el capitalisme espanyol presentava una estructura de desenvolupament desigual i combinat: formes de propietat i explotació pròpies del passat feudal que era dominant a nombroses regions agràries, convivien la mateix temps amb la producció industrial capitalista a gran escala a Catalunya, Euskadi, Astúries i altres zones, alimentant una gran concentració de proletariat i el desenvolupament de grans centres urbans.

En els assumptes que afectaven fonamentalment els seus interessos de classe, la burgesia espanyola, igual com la russa, formava un bloc amb l'antic règim monàrquic. Per tant, la consideració dels marxistes en aquest punt no deixa lloc a dubtes: la burgesia nacional tenia un caràcter profundament contrarevolucionari i mai no seria capaç de liderar conseqüentment la lluita per les demandes democràtiques, actitud que va ser reivindicada per la revolució russa de 1905 i posteriorment l'octubre de 1917. Per al marxisme revolucionari, només la classe obrera, aliada amb la pagesia pobra, podria dur a terme la liquidació dels vestigis del vell règim feudal. La conquesta de la democràcia, la reforma agrària -el taló d'Aquil·les de la societat russa de 1917 o l'espanyola de 1931-, la liquidació del problema nacional i la millora de les condicions de vida de les masses, eren incompatibles amb l'existència del capitalisme. Les solució de les tasques democràtiques implicaven l'expropiació de la burgesia nacional i dels seus aliats, els terratinents i el capital imperialista; d'aquesta manera les reivindicacions democràtiques es lligaven inevitablement a la revolució socialista dirigida pel proletariat, aliat de la massa de camperols pobres i jornalers.

 

 

II. L'estructura de classes després del 14 d'abril

 

El retard del capitalisme espanyol es manifestava en la posició predominant de l'agricultura en l'economia nacional: aportava el 50% de la renda i constituïa dos terços de les exportacions. Aproximadament el 70% de la població es concentrava en el medi rural, la majoria en condicions penoses, afectades per fams periòdiques entre collita i collita. Dos terços de la terra estaven a les mans de propietaris grans i mitjans. En la meitat sud el 75% de la població tenia el 4,7% de la terra mentre el 2% posseïa el 70%. Les grans finques de més de 100 hectàrees, ocupaven gairebé 10 milions d'hectàrees. En el millor dels casos més de 2 milions de jornalers d'Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa estaven a l'atur de 90 a 150 dies a l'any, malvivint en condicions d'extrema explotació.

La classe treballadora, encara que amb prou feines superava els tres milions a tot el país, havia donat mostres sobrades de les seves tradicions revolucionàries i de la potència de les seves organitzacions.

La burgesia no tenia interessos contraposats als del terratinent, pel fet que el burgès i el terratinent en la majoria de les ocasions eren el mateix individu. El capital industrial i financer estava molt concentrat. Les grans famílies, no pas més de 100, tenien la part fonamental de la propietat agrària, industrial i bancària. D'altra banda el capital estranger havia penetrat extensament en l'economia espanyola i dominava sectors productius i de les comunicacions de caràcter estratègic per al desenvolupament del país.

La classe dominant comptava amb ferms aliats en el clergat i l'exèrcit. El 1931, segons dades obtingudes d'una enquesta elaborada pel govern, integraven el clergat 35.000 sacerdots, 36.569 frares i 8.396 monges que habitaven a 2.919 convents i 763 monestirs. En total, el nombre de persones que s'englobava en la qualificació professional de "culte i clergat" dins del cens general de població de 1930 era de 136.181. El manteniment d'aquest autèntic exèrcit de sotanes consumia una part molt important de la plusvàlua extreta a la classe obrera i als jornalers. L'Església era un autèntic poder econòmic, i actuava com tal en el manteniment de l'ordre social. Segons dades del Ministeri de Justícia de 1931, l'Església tenia 11.921 finques rurals (era la primera terratinent del país), 7.828 d'urbanes i 4.192 censos. Per a milions d'homes i dones, l'Església representava el poder que els condemnava a una existència miserable.

Quant a l'Exèrcit, estava format per 198 generals, 16.926 caps i oficials, i 105.000 soldats de tropa. Els oficials, seleccionats acuradament dels mitjans burgesos i monàrquics jugaven un paper protagonista en els esdeveniments polítics des del segle XIX

 

 

III. Les 'reformes' del govern de conjunció republicà-socialista

 

Un dels mites més recurrents en la historiografia burgesa és la consideració de l'"esforç reformador" de la II República. En veritat, quan el govern de conjunció republicà-socialista sortit de les eleccions de juny de 1931 va intentar posar en pràctica les seves promeses electorals, aviat es va donar de morros contra la realitat del capitalisme espanyol. Vegem alguns exemples.

a) La depuració de l'exèrcit d'elements reaccionaris, monàrquics i desafectes al nou règim republicà va quedar en res. El govern de conjunció va afavorir la retirada dels comandaments que no volien assegurar fidelitat a la República, garantint la seva paga per tota la vida. En qualsevol cas, la majoria dels militars de carrera, vinculats a la dictadura de Primo de Rivera i a la monarquia, i amb un historial reaccionari acreditat, van romandre als seus llocs.

b) En referència al poder econòmic de l'Església l'extinció del pressupost oficial per finançar les activitats de culte i els límits al seu monopoli de l'educació, aspectes tots afectats a la redacció de la nova constitució republicana, van ser una prova de foc per al govern. Fent honor a la seva extracció de classe, Alcalá Zamora, president del govern i Miguel Maura van presentar la dimissió en senyal de protesta davant del que consideraven atacs injustificats contra l'Església Catòlica. Aquest boicot descarat cap a qualsevol reforma progressista de l'estructura política del país per part dels elements burgesos pujats al carro del republicanisme, no va impedir als líders socialistes recolzar el desembre de 1931 el mateix Niceto Alcalá Zamora com a president de la República. Totes les tímides mesures adoptades contra el poder de l'Església van quedar reduïdes al no res posteriorment. Els governs republicans del "bienni negre" es van encarregar de restablir tota la influència eclesiàstica en el que hagués estat afectada pels decrets del govern republicà-socialista.

c) Respecte a la reforma agrària qualsevol mesura seriosa per soscavar el poder dels terratinents era un atac per al conjunt de la burgesia. La Llei finalment aprovada el 1932, establia un Institut de Reforma Agrària encarregat de realitzar el cens de terres subjectes a expropiació mitjançant el pagament d'indemnització; aquest sistema tenia per base la "declaració" feta pels seus propietaris. Els crèdits per a la Reforma Agrària procedirien del Banc Agrari Nacional amb un capital inicial de 50 milions de pessetes, però l'administració del qual depenia no dels jornalers ni les seves organitzacions, sinó de representants del Banc d'Espanya, el Banc Hipotecari, del Cos Superior Bancari, del Banc Exterior d'Espanya, és a dir del gran capital financer lligat als terratinents. El projecte, a més, obviava el problema dels minifundis, que obligaven a una vida miserable a més d'un milió i mig de famílies camperoles a Castella la Vella, Galícia, i altres zones. Tampoc no abordava el problema dels arrendaments que esclavitzava els petits camperols a les terres de l'amo.

El fracàs més palpable d'aquest avortament de reforma agrària és que en data del 31 de desembre de 1933, l'Institut de Reforma Agrària havia distribuït 110.956 hectàrees. Si comparem aquesta dada amb les 11.168 finques de més de 250 hectàrees, que ocupaven una extensió de més de 6.892.000 hectàrees, es pot afirmar que els terratinents continuaven controlant el camp al seu antull. Cent nobles disposaven d'un total de 577.146 hectàrees, i aquestes propietats, dos anys després, continuaven intactes.

d) Els drets democràtics. Les promeses de posar fi a tot l'entramat de lleis reaccionàries heretades del règim monàrquic, i garantir la llibertat d'expressió, de reunió i de vaga havien estat fonamentals per guanyar el suport de les masses del camp i la ciutat a la causa republicana. Aviat es va veure, no obstant això, que el govern republicà-socialista no estava disposat a portar endavant, en el referit a les llibertats públiques, cap política audaç.

El dret a vaga es va continuar regint per la llei de 1909 i tan sols es va modificar parcialment amb el decret del 27 de novembre de 1931. Encara així, aquest decret limitava seriosament el dret a la vaga en establir que els Jurados Mixtos, que substituïen als comitès paritaris creats per la Dictadura, fossin encarregats d'intentar la conciliació abans que es declarés una vaga.

Davant de l'increment del nombre de vagues i ocupacions de finques, el govern va aprovar el 21 d'octubre de 1931, la Llei de defensa de la República que incloïa la prohibició de difondre notícies que pertorbessin l'ordre públic i la bona reputació, denigrar les institucions públiques, refusar "irracionalment" a treballar i promoure vagues que no haguessin seguit el procediment de l'arbitratge. A la pràctica es va convertir en una arma de xoc contra les vagues polítiques. Sota el paraigua d'aquesta llei, els comandaments de la Guàrdia Civil es van emprar a fons en la repressió, especialment en el camp, i posteriorment va ser utilitzada àmpliament pels governs republicans de dretes per reprimir amb acarnissament al moviment revolucionari d'octubre de 1934.

La pròpia Constitució republicana aprovada el 9 de desembre mostrava trets propis d'un règim presidencialista. Dins de les atribucions de les que disposava el president de la República consagrades per la Constitució, podia legislar, junt amb el govern, per decret mentre les Corts no es trobessin reunides; tenia capacitat de suspendre les sessions ordinàries en cada legislatura fins i tot per un mes en el primer període, i per quinze dies en el segon i dissoldre les corts fins dues vegades durant un mateix mandat presidencial. Totes aquestes mesures actuaven com a salvaguardes per a la classe dominant en cas que els treballadors desbordessin les institucions "democràtiques" del capitalisme.

e) Quant a la qüestió nacional i les colònies, el govern de conjunció va concedir a Catalunya una autonomia molt restringida i per a Euskadi es va negar a concedir l'estatut d'autonomia basant-se en el caràcter reaccionari del nacionalisme basc. El govern republicà-socialista, que va negar el dret d'autodeterminació a les nacionalitats històriques, va continuar governant les colònies com abans havia fet la monarquia. Al Marroc la seva posició imperialista els va enfrontar al moviment independentista.

 

 

IV. La II República s'enfronta al moviment dels treballadors

 

La incapacitat dels republicans i socialistes de satisfer les demandes de terra, ocupació i bons salaris, incompatibles amb el manteniment de les estructures capitalistes de propietat, es van traduir en un constant i violent enfrontament amb el proletariat urbà i el moviment jornaler.

La repressió va tenir escenaris sagnants: Castillblanco, Arnedo, Castellar de Santiago, Casas Viejas, Espera, Yeste... en tots ells els guàrdies d'assalt i la guàrdia civil van ser utilitzats per ordre governamental per defensar la propietat terratinent acabant amb la vida de desenes de camperols. D'altra banda, les vagues obreres en els dos primers anys de règim republicà van ser acompanyades d'una profunda desil·lusió política de les masses. Les esperances dipositades en la República, la confiança en la qual els ministres socialistes realitzessin reformes progressives, que les mesures del govern obririen nous horitzons per a la vida de milions de persones, es van convertir en frustració, ràbia i impotència. Les vagues generals es van estendre: Pasajes, vaga minera a Astúries, a Màlaga, Granada, a Telefònica. Qualsevol tímida millora per als treballadors, fora de reducció de la jornada, o d'increment salarial eren contestades per l'entossudiment de la patronal i la repressió governamental.

Quan el president de la República va dissoldre les Corts i van ser convocades noves eleccions per a novembre de 1933, la reacció de dretes havia reconquerit una part important del terreny perdut el 14 d'abril de 1931, especialment entre les capes mitges urbanes i sectors endarrerits de la pagesia. En aquest context, la reacció amagada davant dels primers passos de les masses va començar a aixecar cap, com va demostrar l'intent de cop d'Estat de Sanjurjo. Entre la burgesia espanyola començava a prendre força una sortida política similar a la que s'estava desenvolupant a Alemanya.

Amb una diferència de diverses desenes de milers de vots al seu favor, els radicals de dretes de Lerroux al costat de la CEDA de Gil Robles es van fer amb la majoria en el Parlament. A partir d'aquell moment la burgesia va realitzar una àmplia tasca contrarevolucionària endurint la legislació laboral, augmentant la repressió contra el moviment vaguístic i enfortint substancialment el poder dels terratinents. En definitiva es van adoptar tot tipus de mesures per utilitzar el marc parlamentari a fi d'imposar un gir autoritari, seguint els passos del triomf de Hitler el 1933 i de Dolffuss el 1934. Però la tensió dels esdeveniments obrava també en una altra direcció: accelerant la radicalització de les masses i el gir a l'esquerra de les organitzacions socialistes.

La formació de les Aliances Obreres, un embrió de front proletari únic, va constituir un exemple inèdit a l'Europa dels anys trenta. L'amenaça de l'entrada de dirigents cedistes al govern de Lerroux va desencadenar la insurrecció d'octubre de 1934. Sense l'aixecament revolucionari del proletariat asturià, molt probablement s'hagués culminat amb èxit la imposició d'un Estat de tall feixista utilitzant la maquinària devaluada del parlamentarisme burgès.

La repressió contra la Comuna asturiana a les mans dels futurs caps militars del cop del 18 de juliol va ser terrible. Prop de dos mil morts en els combats, cents d'afusellats, milers de detinguts i torturats, als què s’ha de sumar desenes de milers de treballadors represaliats i acomiadats dels seus treballs. Les organitzacions obreres van haver de passar a la clandestinitat, mentre que la burgesia va acabar per treure les lliçons últimes dels esdeveniments. Octubre del 34 va demostrar que no era possible acabar amb el moviment de les masses a través de la repressió "legal" que les lleis republicanes permetien. Es necessitava aixafar a les organitzacions i la seva capacitat de resistència. Era necessari imposar el terror blanc fins a les seves últimes conseqüències.

 

 

V. Revolució i contrarevolució

 

Després del fracàs de la dreta per estabilitzar el seu govern, les corts van ser dissoltes i es van convocar eleccions per al 16 de febrer de 1936. Els dirigents reformistes del PSOE i de l'UGT, especialment Indalecio Prieto i Julián Besteiro, van connectar immediatament amb les propostes del PCE per conformar un Front Popular de cara a les eleccions de febrer. Les noves directrius polítiques de la Internacional i de Stalin, eren clares: supeditar qualsevol acció independent del proletariat a la defensa de la legalitat republicana, o el que és el mateix, a la defensa de la democràcia burgesa, tal com Dimitrov havia concretat en el VI Congrés de la Internacional Comunista estalinitzada. Però una cosa eren els esquemes polítics dels estalinistes i una altra molt diferent la realitat tossuda de la lluita de classes. Com havien demostrat els exemples d'Alemanya i Àustria, el feixisme que veia arribar el seu torn precisament perquè les formes de la "democràcia parlamentària" no eren suficients per garantir els ingressos i privilegis de la classe capitalista, sol podia ser derrotat amb el programa de la revolució social.

El programa del Front Popular, encara que recollia reivindicacions democràtiques fonamentals com l'amnistia i la readmissió dels acomiadats després de la insurrecció del 34, lligava de peus i mans la classe obrera. Els partits republicans van rebutjar expressament qualsevol menció a la nacionalització de la terra i el seu lliurament gratuït als camperols i, sens dubte, a la nacionalització de la banca i el control obrer en la indústria. També es van negar a establir el subsidi d'atur sol·licitat pels partits d'esquerra.

Encara avui es justifica la política del Front Popular en la necessitat d'evitar que les capes mitges giressin cap a la reacció. Semblant argument no arribava a comprendre l'autèntica naturalesa de la lluita de classes en aquells moments. No hi havia terreny per a sortides intermèdies. O la classe obrera es feia amb el poder polític, expropiant el conjunt de la propietat capitalista, o el capital mobilitzaria les seves reserves socials i militars per aixafar durant dècades els treballadors i les seves organitzacions. En el seu article On va França, escrit l'octubre de 1934, Trotsky analitza aquest fenomen en detall: "...Els petits burgesos desesperats veuen abans que res en el feixisme una força combativa contra el gran capital, i creuen que, a diferència dels partits obrers que treballen només amb la llengua, el feixisme utilitzarà els punys per imposar més "justícia". (...)És fals, tres vegades fals, afirmar que en l'actualitat la petita burgesia no es dirigeix als partits obrers perquè tem a les "mesures extremes". Al contrari: la capa inferior de la petita burgesia, les seves grans masses no veuen en els partits obrers més que màquines parlamentàries, no creuen en la seva força, no els creuen capaços de lluitar, no creuen que aquesta vegada estiguin disposats a arribar fins al final... Per atreure en el seu costat la petita burgesia, el proletariat ha de guanyar la seva confiança... necessita tenir un programa d'acció clar i estar disposat a lluitar pel poder per tots els mitjans possibles... " (Lev Trotsky, On va França?, Juan Pablo Editores, Mèxic 1976, pàg. 22-23).

Malgrat tots els obstacles, el Front Popular va ser recolzat amb entusiasme pels treballadors a cada racó del país, no tant pel contingut del seu programa, com perquè amb la seva victòria podrien aconseguir amb rapidesa les seves aspiracions més immediates. Tanmateix, no tots els components del Front Popular veien el futur de la mateixa manera: "Con toda mi alma”, parlava confidencialment Manuel Azaña el 14 de febrer a Ossorio y Gallardo, "quisiera una votación lucidísima, pero de ninguna manera ganar las elecciones. De todas las soluciones que se pueden esperar, la del triunfo es la que más me aterra". El triomf de les llistes del Front Popular va ser tan devastador que molts líders reaccionaris com Lerroux o Romanones van perdre la seva acta de diputat; però mirats més de prop els resultats, sorprèn que dels 257 diputats del Front Popular 162 tinguessin filiació republicana. Els partits obrers van cedir als republicans un protagonisme en les llistes que mai no van merèixer.

Aprenent de les lliçons del govern de conjunció republicà-socialista, les masses no van esperar l'acció "legislativa" del parlament per imposar els seus punts de vista: el primer acte dels treballadors a tots els racons del país va ser alliberar els presos, obrint les presons sense esperar el permís del govern. Entre febrer i juliol de 1936, es van organitzar més de 113 vagues generals i 228 vagues parcials a les ciutats i pobles de tot l’Estat espanyol. A les ciutats els comitès d'acció UGT-CNT ocupaven fàbriques i empreses i aconseguien imposar als burgesos la readmissió dels acomiadats. La situació en el camp es va desbordar: "Els camperols van passar ràpidament a l'acció", escriu Manuel Tuñón de Lara, " (...) A les províncies de Toledo, Salamanca, Madrid, Sevilla, etc., van ocupar grans finques des dels primers dies de març i es van posar a treballar-les sota la direcció de les seves organitzacions sindicals. Una vegada que ocupaven les terres, ho comunicaven al Ministeri d'Agricultura perquè legalitzés la seva situació. Aquest moviment va culminar el 25 de març amb l'ocupació de finques realitzada alhora per 80.000 camperols a les províncies de Badajoz i Càceres... ".

La situació prerevolucionària madurava amb rapidesa, igual que la decisió de les masses d'arribar fins al final. Si el PSOE o el PCE haguessin tingut una política marxista, autènticament socialista basada en un programa revolucionari que plantegés obertament la presa del poder; si els dirigents obrers haguessin defensat la nacionalització de les fàbriques i la banca sota control democràtic dels treballadors; l'expropiació dels terratinents i el lliurament de la terra als camperols a través de cooperatives col·lectives per a la seva explotació; la formació de consells d'obrers i camperols per exercir el control i la democràcia política; el dret d'autodeterminació per a les nacionalitats històriques i la independència per a les colònies (especialment Marroc)... en definitiva, si haguessin defensat un programa com el de Lenin i els bolxevics el 1917, haurien trobat el suport unànime de la classe obrera i dels jornalers, de la majoria aclaparadora de la població, conjurant l'amenaça del feixisme.

 

 

VI. Cap a la guerra civil. El comportament dels líders republicans

 

Azaña va ser elegit president de la República i una majoria de membres dels partits republicans coaligats al front popular van ocupar les carteres ministerials. L'objectiu d'aquests polítics "progressistes" va ser restablir l'"equilibri" capitalista al mig d'una situació extrema de polarització social i política. Rearmant els guàrdies d'assalt i donant instruccions concretes a la guàrdia civil, el govern Azaña va intentar impedir tant sí com no la revolució: no va dubtar de reprimir el moviment de les masses i va aconseguir que les presons buides de presos polítics després de les primeres jornades de febrer, anessin omplint-se amb militants sindicalistes i anarquistes.

Mentre, la burgesia ja havia decidit la partitura que interpretaria. Pocs dies després de la formació del govern d'Azaña i amb Franco ja destinat a la divisió militar de les Canàries, es va celebrar una reunió a la qual van assistir els generals Franco, Mola, Orgaz, Varela, González Carrasco, Rodríguez del Barrio i el tinent coronel Valentín Galarza per acordar els plans de l'alçament. Tot aquest moviment de sables que comptava amb el suport de la burgesia, no romania secret dins de les parets de les cases d'oficials i quartos de bandera. Eren constants els rumors i les informacions que revelaven l'existència d'aquests plans. Què va fer la República, presidida pel "progressista" Azaña per conjurar aquesta amenaça? Res, absolutament res.

Julio Busquets, reconegut dirigent de la Unió Militar Democràtica en els anys de la transició, explica el comportament del govern republicà en aquells moments decisius: "Quan el cop d'Estat era imminent i l'UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista) havia fet provisió de tota la informació sobre això, es van entrevistar amb Casares Quiroga, cap del govern, per exposar-li la gravetat de la situació i exigir-li, una resposta immediata. La reunió va tenir el lloc el 16 de juliol i se li va demanar que apliqués les següents mesures:

"1) Passar a disponibles forçosos a diferents militars entre els quals es trobaven els generals Franco, Goded, Mola, Fanjul i Varela, els coronels Aranda i Alonso Vega, el tinent coronel Yagüe, i el comandant García Valiño.

"2) La ràpida inspecció de totes les guarnicions per part de delegats governatius, que informessin la tropa dels greus riscs d'insurrecció.

"3) Creació de sis unitats especials amb personal i comandaments de total confiança, amb seu a Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Saragossa, Bilbao, destinada a avortar qualsevol insurrecció militar en les seves zones d'influència.

"4) La detenció immediata i depuració dels membres sospitosos de pertànyer a l'UME (Unió Militar Espanyola).

"5) Dissolució de l'exercit, en últim cas, a fi que avortés el cop.

"(...) Confonent desigs amb realitats, Casares Quiroga va afirmar que no hi havia perill d'insurrecció i es va negar a aplicar cap de les mesures que li va plantejar l'UMRA. Va argumentar que aquestes posarien veritablement en contra de la República tot l'Exèrcit i que el que pretenien els militars de l'UMRA era desplaçar els militars citats en l'escalafó per ocupar-lo ells. Òbviament, Casares Quiroga temia en aquell moment més una insurrecció revolucionària d'esquerres que un cop de dretes... " (Julio Busquets, Ruido de sables. Las conspiraciones militares en la España del siglo XX, Crítica, Barcelona, 2003, pàg. 67).

Paral·lelament, Azaña va destinar el general Mola a Pamplona, on el 14 de març es va fer càrrec del govern militar i del comandament de la 12 Brigada d'Infanteria. Així era com defensaven la "legalitat democràtica" els republicans progressistes, ascendint, mimant i afavorint els militars colpistes! Els preparatius militars a les casernes es combinaven amb les accions terroristes de les bandes feixistes de Falange, especialitzades a assassinar obrers i atacar els locals dels partits i els sindicalistes d'esquerra.

Finalment, el 17 de juliol la Guarnició del Marroc s'aixeca en armes i la resta de les guarnicions militars telegrafiades per Franco preparen tots els operatius. Encara que el govern republicà tenia un coneixement exhaustiu de l'aixecament militar, es va negar en rodó a prendre cap mesura per evitar la seva extensió: durant 48 hores van deixar tot el terreny lliure als colpistes, sense mobilitzar les forces lleials de l'exèrcit ni donar una sola ordre.

A qui temia més la "burgesia progressista liberal", fidel aliada del Front Popular? Als feixistes o a les masses revolucionàries? Els republicans en el govern es negaven a armar el poble, mentre consentien l'aixecament. Ells podien perdre la seva posició d'advocats, les seves columnes als diaris, els seus ingressos com diputats, però mai no acceptarien un règim social diferent del capitalisme. La petita burgesia republicana s'havia oposat sempre -així ho va fer constar en l'acord del Front Popular- a qualsevol mesura socialista; llavors, per què hauria d’armar els treballadors i desencadenar el perill de la revolució?

Per completar la traïció, Martínez Barrio, republicà de dretes nomenat per Azaña per substituir Casares Quiroga al capdavant del govern el mateix 18 de juliol, va realitzar tot tipus d'esforços amb el beneplàcit del president de la República a fi de formar un govern cívic-militar que donés cabuda als militars colpistes. En una controvertida conversa entre Martínez Barrio i Mola, el cap de govern en funcions va tractar d'aconseguir el suport del general colpista: "En este momento los socialistas están dispuestos a armar al pueblo. Con ello desaparecería la República y la democracia. Debemos pensar en España. Hay que evitar a toda costa la guerra civil. Estoy dispuesto a ofrecerles a ustedes los militares, las carteras que quieran y en las condiciones que quieran". Però el general sublevat respongué amb menyspreu: " Si yo acordase con usted una transacción habríamos los dos traicionado a nuestros ideales y a nuestros hombres. Mereceríamos ambos que nos arrastrasen" (Burnett Bolloten, La guerra civil española. Revolución y contrarrevolución, Alianza Editorial, Madrid, 1995, pàg. 100). El cop militar feixista va fracassar per una sola raó: la resistència armada dels obrers i camperols anarquistes, socialistes, comunistes, poumistas, que van desatendre els consells traïdors del govern republicà i van passar per sobre de la política paralitzant de les seves direccions.

El que va seguir va ser la lluita heroica del proletariat i els camperols pobres contra les forces de la contrarevolució. La derrota dels colpistes a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Gijón..., va obrir una nova etapa: els obrers en armes van confiscar la propietat dels capitalistes; van aconseguir el control de les fàbriques, van ocupar la terra i les van col·lectivitzar; van derogar els governs municipals republicans i van establir els seus propis comitès. Van organitzar la neteja dels vells òrgans del poder burgès, van substituir els tribunals de la justícia burgesa per altres integrats per representants de les organitzacions proletàries; van acabar amb la policia republicana que va ser reemplaçada per les Patrulles de control formades per milicians armats que vetllaven pel manteniment del nou ordre revolucionari. Es va organitzar el poder militar de la classe obrera sobre al base de les milícies... En definitiva, de les ruïnes del democràcia burgesa va sorgir l'embrió d'un nou poder obrer i socialista, empès pel cop militar.

En els tres anys següents de guerra i revolució, el proletariat i els camperols que havien demostrat un precís instint revolucionari, no van disposar d'una organització capaç de completar amb èxit el que havien aconseguit conquerir el 19 de juliol. Van mancar d'un partit bolxevic com a Rússia durant els esdeveniments d'octubre de 1917. Els dirigents reformistes de l'esquerra encapçalats per l'estalinisme, es van esforçar per tots els mitjans al seu abast per eliminar les conquestes del poder obrer. Sota la consigna de la "defensa de la República", i amb les instruccions de Stalin sota el braç, els governs del front popular van restablir el vell aparell de l'estat burgès en territori republicà. Sota el pretext d'aconseguir el suport de les potències "democràtiques", de França i la Gran Bretanya, una a una es van anar liquidant tota les realitzacions revolucionàries dels primers mesos i, conseqüentment, arruïnant les possibilitats d'una victòria militar. Al cap de tres anys, la contrarevolució feixista no només va suprimir la República, va assassinar cents de milers dels millors lluitadors de la classe obrera i va aniquilar les seves organitzacions, establint les bases per a una dictadura sagnant.

 

 

Per la República socialista!

 

Avui en dia no falten els qui des de l'esquerra tracten d'idealitzar la II República presentant-la com un "paradís de llibertat i democràcia" en el qual totes les aspiracions de les masses oprimides van ser satisfetes. Això és molt comú especialment en una sèrie de dirigents del PCE que en els anys setanta no tenien la menor objecció en proclamar en les reunions del Comitè Central el seu suport a la bandera vermella i groga i el seu amor cap a la guàrdia civil i la monarquia. Els líders reformistes de l'esquerra, tant del PSOE com del PCE, no van dubtar d'abandonar els principis del socialisme, en la mal anomenada transició, comprometent-se amb una vergonyosa llei de punt i final mai no aprovada en el parlament per la qual els crims de la dictadura franquista van quedar impunes. La memòria històrica va ser d'aquesta manera sepultada vergonyosament en nom del "consens" amb la mateixa burgesia que havia sostingut quaranta anys de franquisme.

Si realment volem aprendre de l'experiència republicana i preparar-nos per als esdeveniments del futur és necessari rebutjar aquesta falsificació interessada de la II República. La idealització del règim burgès republicà pot satisfer als hereus polítics d'Azaña, Martínez Barrio, Giral o als que encara s'identifiquen amb l'estalinisme, però no a aquells que aspirem a la revolució socialista i que tenim l'obligació de comprendre els errors que es van cometre en els anys trenta per no tornar a repetir-los. Com Lenin solia afirmar els seus companys d'armes, si no temem dir amb franquesa la veritat, per amarga i dura que sigui, aprendrem sense falta i certament a vèncer totes les dificultats.

Les lliçons de la II República han de ser estudiades amb atenció per part de la nova generació de joves i treballadors que abracen les idees del socialisme. Se'n desprèn una conclusió inequívoca: només hi ha una República per la qual valgui la pena lluitar la República Socialista dels treballadors!