Avui es compleixen 89 anys de la proclamació de la Segona República en un context polític i social molt diferent al d'altres anys. La catàstrofe capitalista que acompanya la pandèmia del Coronavirus ha posat sobre la taula la necessitat urgent d'aixecar una alternativa revolucionària conseqüent, que no s’agenolli davant l'oligarquia econòmica i que impulsi la lluita per la transformació socialista de la societat.

Les lliçons d'aquell període tempestuós són molt valuoses per a armar-nos políticament en el futur immediat.

Les celebracions publicitàries, com la d'aquells que omplen les xarxes socials de missatges a favor de la tercera República però defensen el Règim del 78 des de les seves butaques ministerials, només serveixen per amagar l'operació de blanqueig de la política pro capitalista de la socialdemocràcia.

Aquest article convida a reflexionar i conèixer més en profunditat el que va representar la Segona República i la revolució social que la va travessar, i la necessitat de treure les conclusions dels errors passats per no tornar-los a cometre.

• • • • • • • •

El 14 d'abril de 1931, fa 89 anys, la monarquia d'Alfons XIII era enderrocada després de mesos de moviments vaguístics, manifestacions de masses i agitació política al llarg i ample de tot l'Estat espanyol. Amb la proclamació de la Segona República, el procés revolucionari entrava en una fase transcendental que culminaria en el cop militar del 18 de juliol de 1936 i en la insurrecció obrera que el va derrotar en les principals ciutats.

Durant els tres anys següents, la classe treballadora i els camperols sense terra van realitzar una autèntica epopeia: combatre el feixisme amb les armes a la mà i van portar a terme la revolució social, enfrontant-se al sabotatge de les anomenades democràcies occidentals i de la traïció de l'estalinisme. La derrota dels treballadors i el triomf de la dictadura franquista, els centenars de milers d'afusellaments, els camps de concentració i les presons, la por infinita, la repressió generalitzada... forma part del patrimoni de la nostra lluita de classes, de les pàgines més heroiques escrites per milions de dones i homes anònims que es van aixecar contra l'opressió i ho van donar tot per un futur millor.

Conèixer, estudiar i assimilar les lliçons d'aquell període revolucionari, és imprescindible si volem enfrontar-nos amb èxit a la tasca que segueix pendent i que és igual de necessària que aleshores: la transformació socialista de la societat.

La proclamació de la Segona República i les tasques de la revolució democràtica-burgesa

Cap a finals de 1930, i després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, la monarquia d'Alfons XIII estava corroïda per la crisi econòmica, la contestació social d'àmplies capes de la petita burgesia, els estudiants i el moviment obrer. Mancat de base social, els caps monàrquics van intentar guanyar temps convocant per al 12 d'abril de 1931 eleccions municipals, amb l'esperança de contenir el moviment i aconseguir el suport dels sectors republicans a l'establiment d'una monarquia constitucional. Però ja era tard. Tot i el frau i la intervenció dels cacics monàrquics en les zones rurals, el triomf de les candidatures republicanes-socialistes va ser massiu en les grans ciutats. El goig de les masses es va desencadenar a les principals capitals i localitats del país, on la República va ser proclamada en els Ajuntaments.

Foto1
"El triomf de les candidatures republicanes-socialistes va ser massiu a les grans ciutats, on la República va ser proclamada en els ajuntaments"

Amb una correlació de forces tan desfavorable, la burgesia -que havia sostingut la monarquia alfonsina i el seu règim repressiu durant dècades- no va poder impedir la proclamació de la República i molt menys utilitzar l'exèrcit per reprimir el moviment. Els capitalistes van considerar la República un mal menor mentre intentaven guanyar temps.

En aquelles jornades històriques, els dirigents socialistes i republicans que es van col·locar a la direcció del moviment van manifestar grans vacil·lacions i una enorme desconfiança cap a les masses revolucionàries. Quan Alfons XIII va prendre el camí de l'exili, el major afany del govern provisional -una coalició entre els republicans burgesos i els dirigents del PSOE- va ser encarrilar els esdeveniments cap al terreny del parlamentarisme i la concòrdia amb la classe dominant. En concret, els dirigents socialistes estaven completament persuadits que la seva coalició amb la burgesia republicana els hi permetria dur a terme les transformacions democràtiques radicals que a Anglaterra o França s'havien realitzat amb les revolucions burgeses dels segles XVII i XVIII: crear les bases materials d'un capitalisme avançat, aprovar la reforma agrària, aconseguir la separació entre l'Església i l'Estat, avançar en l'ensenyament públic, la modernització de l'Exèrcit, la creació de lleis que vetllessin per les llibertats de reunió, expressió i organització, la resolució de la qüestió nacional, especialment a Catalunya...

Però una estratègia semblant tenia contrapartides: el proletariat revolucionari havia de subordinar-se a la burgesia republicana fins que, en teoria, les organitzacions obreres fossin prou fortes dins de les institucions polítiques i econòmiques del nou règim. Només aleshores es podria parlar de lluitar pel socialisme. Aquest enfocament etapista defensat pels teòrics del reformisme socialdemòcrata falsejava tant les condicions materials del desenvolupament capitalista, com la pròpia estructura de classes de la societat.

En el cas de l'Estat espanyol, però també a Rússia i als països de desenvolupament capitalista tardà, la burgesia va unir molt aviat els seus interessos als dels vells poders establerts. Mai va protagonitzar una revolució com a França o Gran Bretanya. Al contrari, va recórrer constantment a acords amb les velles classes nobiliàries amb les quals compartia els beneficis de la propietat terratinent. La consolidació del règim burgès no va significar cap canvi fonamental per a la pagesia. La classe dominant espanyola va optar per conservar les bases d'un capitalisme agrari extensiu, latifundista i expropiador de la massa camperola.

Els grans industrials, molt vinculats a la gran propietat agrària, van utilitzar els avantatges polítics del règim monàrquic per obtenir els seus beneficis dels baixos salaris de la classe obrera, d'extenses jornades laborals i la repressió sistemàtica dels sindicats, especialment dels anarcosindicalistes. La industrialització era feble i desigual, vasts territoris molt endarrerits amb altres, com Catalunya i Biscaia, que concentraven el gruix de les indústries extractives, siderúrgiques i tèxtils i, per descomptat, els batallons pesants del proletariat. Aquesta configuració del capitalisme espanyol també va afegir una forta dependència del capital exterior, especialment de l'anglès i francès, que van monopolitzar sectors sencers, com la mineria del coure, plom, ferro...

En definitiva, l'aristocràcia empresarial i els grans propietaris agraris, molts d'ells nobles aburgesats, es fonien amb els grans banquers, per a conformar el bloc dominant de poder, les famoses cent famílies que controlaven la vida econòmica i política del país.

La història del capitalisme espanyol va posar sobre la taula de forma immediata el caràcter profundament contrarevolucionari de la burgesia nacional i la seva completa renúncia a liderar conseqüentment la lluita per les demandes democràtiques. Com va demostrar l'experiència de l'octubre rus de 1917 i l'onada revolucionària que va sacsejar Europa després de la Primera Guerra Mundial, només la classe obrera aliada amb la pagesia pobra podria dur a terme la solució de les tasques democràtiques i l'eliminació d'aquest bloc de poder que impedia l'avanç social. I aquesta solució implicava la lluita per l'enderrocament revolucionari de la burgesia acabant amb el seu monopoli del poder polític i econòmic.

Les 'reformes' del govern de conjunció republicà-socialista

L'endarreriment del capitalisme espanyol es manifestava en la posició predominant de l'agricultura en l'economia nacional: aportava el 50% de la renda i constituïa dos terços de les exportacions. Aproximadament el 60% de la població es concentrava en el medi rural, malvivint en condicions d'extrema explotació, salaris miserables i patint penúries periòdiques entre collita i collita. Dos terços de la terra cultivable estaven en mans de grans i mitjans propietaris. En la meitat sud, el 75% de la població tenia el 4,7% de la terra mentre el 2% posseïa el 70%.

La classe treballadora, que superava els tres milions a tot el país, havia donat mostres sobrades de les seves tradicions combatives i de la potència de les seves organitzacions. No en va, els camperols i treballadors havien protagonitzat tres anys de lluita revolucionària durant l'anomenat trienni bolxevic (1918-1920), havien enderrocat la monarquia, i s'agrupaven en grans sindicats de masses, la UGT i la CNT, que aviat van patir la radicalització de la seva militància de base.

Enfrontats a una potent classe obrera i jornalera, la burgesia comptava amb ferms aliats en el clergat i l'exèrcit. El 1931, segons dades obtingudes d'una enquesta elaborada pel govern, existien 35.000 sacerdots, 36.569 frares i 8.396 monges que habitaven en 2.919 convents i 763 monestirs. En total, el nombre de persones que s'englobava en la qualificació professional de "culte i clergat" dins del cens general de població de 1930 era de 136.181. El manteniment d'aquest autèntic exèrcit de sotanes consumia una part molt important de la plusvàlua extreta a la classe obrera i a la pagesia. L'Església era un autèntic poder econòmic: segons dades del Ministeri de Justícia de 1931, l'Església posseïa 11.921 finques rurals, 7.828 urbanes i 4.192 censos.

Pel que fa a l'Exèrcit, estava format per 198 generals, 16.926 caps i oficials, i 105.000 soldats de tropa. Els oficials, seleccionats amb cura dels mitjans burgesos i monàrquics jugaven un paper protagonista en els esdeveniments polítics des del segle XIX, i eren l'espina dorsal de l'aparell de l'Estat burgès que els feia servir sistemàticament en tasques de repressió contra el moviment revolucionari i en les aventures colonialistes al nord d'Àfrica.

Quan el govern de conjunció republicà-socialista sortit de les eleccions de juny de 1931 va intentar posar en pràctica les seves promeses electorals, aviat va topar de cara contra la realitat del capitalisme espanyol. El seu projecte de reformes democràtiques, mantenint intacta l'estructura social i econòmica del règim burgès, van fracassar majoritàriament. Finalment es va plegar a les exigències de la classe dominant i es va enfrontar durament a la seva pròpia base social, reprimint amb duresa les mobilitzacions obreres i jornaleres en els anys següents.

Foto2
"Quan el govern de conjunció republicà-socialista (...) va intentar posar en pràctica les seves promeses electorals, aviat va topar de cara contra la realitat del capitalisme espanyol"

Aquest fracàs general es pot sintetitzar en els següents punts:

1.- La depuració de l'exèrcit. El ministre de la Guerra, Manuel Azaña, va aprovar tot un seguit de disposicions legals per a la retirada d'alguns comandaments desafectes garantint la seva paga de per vida; però la majoria dels militars de carrera, vinculats a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia, i amb un historial reaccionari acreditat, van romandre en els seus llocs de treball. El govern no va depurar l'aparell militar i policial d'aquests elements, tot el contrari, va premiar i promocionar als vells oficials de la monarquia -com Francisco Franco- a les posicions més altes de l'escalafó militar, mentre marginava als militars lleials a la República.

2.- Les relacions Església-Estat. La qüestió del finançament estatal de les activitats de l'Església catòlica i els límits al monopoli clerical de l'educació van ser una prova de foc per al govern. Fent honor a la seva extracció de classe, els reconeguts reaccionaris i republicans d'última hora, Alcalá Zamora -president de la República- i Miguel Maura -ministre de Governació- van presentar la seva dimissió en senyal de protesta durant la redacció de la nova constitució republicana que pretenia posar límit, molt tímidament, al poder eclesiàstic.

L'ensenyament va constituir un altre gran front de batalla amb l'Església. El manteniment del monopoli clerical de l'educació era un punt fonamental d'endarreriment i ignorància: el 1931 la taxa d'analfabetisme arreu del país superava el 40%. A la primera setmana de maig de 1931, el govern de conjunció va suprimir l'obligatorietat de l'ensenyament de la religió. Cap a finales d'aquest mateix mes, per lluitar contra l'analfabetisme, es va posar en marxa el projecte cultural de les missions pedagògiques. Però l'estrella de les reformes va ser l'ambiciós decret del 23 de juny de 1931, que va aprovar la creació de 7.000 noves places per mestres i altres tantes noves escoles, com a part d'un pla quinquennal amb el qual es pretenia pal·liar el dèficit educatiu repartint més de 27.000 escoles per tota la geografia. No obstant això, tots aquests projectes van quedar molt retallats. La construcció de les milers d'escoles prevista pel primer bienni només es va dur a terme parcialment a causa de l'escassetat de recursos de les arques municipals i el boicot dels cacics de sempre.

Posteriorment, el govern dretà del bienni negre va arraconar definitivament aquests plans, permetent de nou a la jerarquia catòlica gaudir d'un ampli control sobre el sistema educatiu i anul·lant qualsevol mesura reformista contra el seu poder econòmic. En qualsevol cas, molts dels avenços educatius del període republicà van ser el resultat de l'esforç abnegat de les organitzacions obreres i dels seus militants més compromesos. Els ateneus llibertaris, les cases del poble o les missions pedagògiques es van convertir en importants centres de cultura a milers de localitats.

Foto3
"L'ensenyament va constituir un altre gran front de batalla amb l'Església. El monopoli clerical jugava un factor fonamental en l’endarreriment i la ignorància”

3.- La reforma agrària. La Llei aprovada finalment el 1932, després de projectes d'allò més descafeïnat i constants concessions als terratinents i als partits de la dreta al parlament, establia un Institut de Reforma Agrària encarregat de realitzar el cens de terres subjectes a expropiació mitjançant el pagament d'indemnització. Aquest sistema tenia per base la "declaració" feta pels grans propietaris agraris, quelcom que ja era una confessió del caràcter extremadament limitat de la reforma. El projecte, a més, obviava el problema dels arrendaments, que esclavitzava als petits camperols a les terres de l'amo a Castella la Vella, Extremadura i altres zones.

La reforma agrària del govern d’Azaña va ser un fiasco en tota regla. "El 1933, cent vint anys després que les Corts de Cadis aprovessin les primeres lleis desamortitzadores -escriu Edward Malefakis- l'aristocràcia continuava sent una important classe terratinent. Les seves propietats que en la seva major part eren cultivables (...) representaven més de mig milió d'hectàrees a les sis províncies latifundistes estudiades (Badajoz, Càceres, Cadis, Còrdova, Sevilla i Toledo) (...) La noblesa posseïa d'una sisena a una vuitena part de tota la terra inclosa en el Registre de Badajoz, Còrdova i Sevilla. A Cadis i Càceres la noblesa controlava alguna cosa així com la quarta part de les terres incloses en el Registre". I continua: "A finals de 1933, només hi havia instal·lats 4.399 camperols en 24.203 hectàrees. No hi havia una sola província en què s'hagués distribuït una extensió suficient de terres com per alterar significativament l'estructura social agrària existent. L'Estat s'havia apropiat de 20.133 hectàrees més, propietat dels participants a l'aixecament de Sanjurjo, per la llei del 24 d'agost de 1932, però en elles es van assentar fins i tot menys colons”. (1)

4.- Els drets democràtics. Les promeses de posar fi a tot l'entramat de lleis reaccionàries heretades del règim monàrquic, i garantir de llibertat d'expressió, de reunió i de vaga havien estat fonamentals per guanyar el suport de les masses del camp i la ciutat a la causa republicana. Aviat es va veure que el govern republicà-socialista no estava disposat a impulsar en aquest terreny cap política audaç.

El dret a vaga es va seguir regint per la llei de 1909 i tan sols es va modificar parcialment amb el decret del 27 de novembre de 1931, limitant seriosament el dret a la vaga a l'establir que els Jurats Mixtos, que substituïen als comitès paritaris creats per la Dictadura, fossin encarregats d'intentar la conciliació abans que es declarés una vaga. Va ser una arma legal per reprimir els sindicats més combatius, especialment als enquadrats a la CNT, encara que també es va utilitzar contra les vagues camperoles liderades pels sectors cada vegada més radicalitzats de la FNTT (Federació Nacional de Treballadors de la Terra de la UGT).

Davant l'increment de la conflictivitat laboral i les ocupacions de terres, el govern republicà-socialista va aprovar, el 21 d'octubre de 1931, la Llei de defensa de la República que incloïa la prohibició de promoure vagues polítiques i totes aquelles que no haguessin seguit el procediment de l'arbitratge. Sota el paraigües d'aquesta llei els comandaments de la Guàrdia Civil es van emprar a fons en l'assassinat de centenars de camperols i treballadors; posteriorment seria utilitzada per la dreta durant el bienni negre per reprimir amb acarnissament el moviment revolucionari de l’Octubre de 1934.

5.- En referència a la qüestió nacional i les colònies, el govern de coalició republicà-socialista va concedir a Catalunya una autonomia molt restringida, però va negar l'estatut d'autonomia a Euskadi amb el pretext de no fomentar el nacionalisme basc, el caràcter reaccionari i clerical era evident. Òbviament, la posició governamental davant la qüestió nacional reflectia, un cop més, les cessions al nacionalisme espanyol, i no va evitar que el PNB recorregués a un discurs demagògic per augmentar la seva influència. D'altra banda, el govern republicà-socialista va seguir governant el Marroc com abans havia fet la monarquia: com una potència colonialista.

La resposta del moviment obrer i jornaler

La incapacitat dels líders republicans i socialistes per satisfer les demandes de terra, treball i salaris dignes -incompatibles amb el manteniment de les relacions capitalistes de propietat-, i les seves concessions als poders fàctics, es van traduir en un constant i violent enfrontament amb el proletariat urbà i el moviment jornaler. Per a les masses que havien protagonitzat el moviment revolucionari que va enderrocar la monarquia, l'adveniment de la República havia de significar una solució a les seves terribles condicions de vida.

La repressió va tenir escenaris sagnants: Castilblanco, Arnedo, Castellar de Santiago, Casas Viejas, Espera, Yeste... en tots ells els guàrdies d'assalt i la guàrdia civil van ser utilitzats, per ordre governamental, per a defensar la propietat terratinent assassinant a desenes de camperols. Les vagues obreres també es van intensificar i van anar acompanyades d'una profunda desil·lusió de les masses. Les esperances dipositades en la República, la confiança en que els ministres socialistes realitzarien reformes progressives, que les mesures del govern obririen nous horitzons per a la vida de milions de persones, es van convertir en frustració, ràbia i lluites de gran envergadura. Les vagues generals es van estendre: a Pasaia, els miners asturians, a Màlaga, Sevilla, Granada, a la Telefònica... i una gran majoria van acabar com al camp: amb desenes de treballadors morts.

Foto4
"La repressió va tenir escenaris sagnants: a tots ells els guàrdies d'assalt i la guàrdia civil van ser utilitzats per a defensar la propietat terratinent"

La deriva repressiva del govern de conjunció era el resultat inevitable de les seves posicions polítiques i la seva negativa a depurar l'aparell de l'Estat. En paraules de Julián Casanova: "Van utilitzar els mateixos mecanismes de repressió que els de la Monarquia i no van trencar 'la relació directa existent entre la militarització de l'ordre públic i politització dels sectors militars'. El poder militar va seguir ocupant una bona part dels òrgans de l’administració civil de l'Estat, des de les direccions de policia, Guàrdia Civil i d'Assalt, fins a la Direcció General de Seguretat, passant fins i tot per alguns governs civils. Sanjurjo, Mola, Cabanellas, Muñoz Grandes, Queipo de Llano o Franco, protagonistes del cop d'Estat de 1936, constitueixen bones mostres d'aquesta connexió en els anys trenta, com ho havien estat Pavía i Martínez Campos el 1873. La subordinació i lliurament de l'ordre públic al poder militar va començar des de la mateixa proclamació de la República. El 16 d'abril va arribar Cabanellas a Sevilla per posar-se al comandament de la Capitania General de la 2ª Regió Militar i va declarar l'estat de guerra. Mantingut inicialment durant gairebé dos mesos, va servir per clausurar tots els centres obrers de la CNT, dirigits, segons declarava el general en un Pregó del 22 de maig, 'per una minoria d'audaços i indocumentats, molts d'ells antics pistolers, professionals de la revolta i del desordre, que en l'època de la dictadura van ser model de mansuetud i contenció'. (...) Aquest to menyspreador i amenaçant amb els sindicalistes i socialistes era molt típic dels militars encarregats de dirigir la repressió dels conflictes socials”. (2)

Quan el president de la República va dissoldre les Corts i van ser convocades noves eleccions per al novembre de 1933, la dreta havia reconquerit una part important del terreny perdut el 14 d'abril, especialment entre les capes mitjanes urbanes i sectors endarrerits de la pagesia. Amagada davant els primers embats de les masses, la dreta va començar a aixecar el cap, com va demostrar l'intent de cop d'Estat del general Sanjurjo a l'agost de 1932. Entre la burgesia espanyola començava a prendre força una sortida política similar a la que s'estava desenvolupant a Alemanya. El perill del feixisme es concretava.

La lluita contra l'amenaça feixista

Amb una diferència de diverses desenes de milers de vots al seu favor, els radicals de dretes de Lerroux al costat de la CEDA de Gil Robles es van fer amb la majoria de diputats al Parlament. A partir d'aquest moment la burgesia va realitzar una àmplia tasca contrarevolucionària endurint la legislació laboral, augmentant la repressió contra les organitzacions obreres, especialment contra la CNT i la UGT, i enfrontant militar i policialment el moviment de vagues. El poder dels terratinents es va enfortir.

En definitiva, la burgesia va buscar una sortida feixista a la crisi social seguint els passos del triomf de Hitler el 1933 i de Dollfuss el 1934. Però la tensió dels esdeveniments obrava també en una altra direcció: accelerant la radicalització de les masses i de les seves organitzacions. El sorgiment de l'esquerra socialista liderada per Largo Caballero, amb una gran influència a la UGT -especialment en la seva federació camperola- i en les Joventuts Socialistes, era la prova més acabada d'aquest procés. La reacció del moviment obrer davant el perill feixista no es va fer esperar: la formació de les Aliances Obreres, un intent de front únic proletari, va constituir un exemple inèdit a l'Europa dels anys trenta.

L'esquerra estava disposada a lluitar abans de deixar-se aixafar pel feixisme, i així doncs, l'entrada de dirigents de la CEDA al govern de Lerroux va desencadenar la insurrecció proletària de l’Octubre de 1934. Sense l'aixecament revolucionari del proletariat asturià, molt probablement s'hagués imposat un Estat de tall feixista utilitzant la maquinària del parlamentarisme burgès.

Foto5
"Amb la CEDA, la burgesia buscava una sortida feixista a la crisi social seguint els passos del triomf de Hitler el 1933 i de Dollfuss el 1934"

La repressió contra la Comuna asturiana a mans dels futurs caps militars del cop del 18 de juliol va ser terrible. Prop de dos mil morts en els combats, centenars d'afusellats, milers de detinguts i torturats, als quals cal sumar les desenes de milers de treballadors represaliats i acomiadats dels seus treballs. Les organitzacions obreres van haver de passar a la clandestinitat, mentre que la burgesia va acabar d’extreure les últimes les lliçons dels esdeveniments. L’Octubre del 34 va demostrar que no era possible acabar amb el moviment de les masses a través de la repressió "legal" que les lleis republicanes permetien. Es necessitava aixafar les seves organitzacions i la seva capacitat de resistència. Calia imposar el terror blanc fins a les últimes conseqüències.

De nou la col·laboració de classes

Després del fracàs de la dreta per estabilitzar el seu govern, les corts van ser dissoltes i es van convocar eleccions per al 16 de febrer de 1936. Els dirigents reformistes del PSOE i de la UGT, especialment Indalecio Prieto i Julián Besteiro, van connectar immediatament amb les propostes dels líders del PCE per conformar un Front Popular de cara a les eleccions del febrer.

Les noves directrius polítiques de Stalin, a les quals el PCE i la resta dels partits comunistes van prestar obediència, eren molt clares: supeditar l'acció revolucionària del proletariat a la defensa de la legalitat republicana, o el que és el mateix, a la defensa de la democràcia burgesa. Aquest nou gir de la política estalinista representava una ruptura decisiva amb els principis de la política leninista sobre la revolució socialista i la seva lluita contra la política de col·laboració de classes. Els estalinistes sancionaven així una vergonyosa regressió als vells esquemes del reformisme socialdemòcrata. Però una cosa eren els esquemes polítics dels dirigents estalinistes i una altra molt diferent la realitat tossuda de la lluita de classes com havien demostrat els exemples d'Alemanya i Àustria: el feixisme, que veia arribar el seu torn perquè els mecanismes de la "democràcia parlamentària" no eren suficients per garantir el poder i els beneficis de la classe capitalista, només podia ser derrotat amb els mètodes i l'estratègia de la revolució socialista.

El programa del Front Popular recollia reivindicacions democràtiques fonamentals, com l'amnistia i la readmissió dels acomiadats després de la insurrecció del 34, però lligava de peus i mans a la classe obrera. Els partits republicans van rebutjar expressament qualsevol menció a la nacionalització de la terra i el seu lliurament als camperols i, per descomptat, a la nacionalització de la banca i el control obrer en la indústria. També es van negar a establir el subsidi d'atur sol·licitat pels partits de l’esquerra. En definitiva, es reeditaven els pressupostos polítics que havien guiat l'acció del govern de conjunció republicà-socialista del primer bienni, i que havien asfaltat el camí perquè la CEDA triomfés.

Encara avui es justifica la política de Front Popular en la necessitat d'evitar que les capes mitjanes giressin cap a la reacció. Però no hi havia terreny per a sortides intermèdies davant d'una crisi social tan profunda: o la classe obrera es feia amb el poder polític i econòmic, o el capital mobilitzaria les seves reserves socials i militars per aixafar durant dècades als treballadors i les seves organitzacions. En el seu text On va França?, escrit a l'octubre de 1934, Trotski analitza aquest fenomen en detall: "...Els petitburgesos desesperats veuen en el feixisme, abans de res, una força combativa contra el gran capital, i creuen que el feixisme, a diferència dels partits obrers que treballen només amb la llengua, utilitzarà els punys per imposar més 'justícia'. (...) És fals, tres vegades fals, afirmar que en l'actualitat la petita burgesia no es dirigeix als partits obrers perquè té por de les 'mesures extremes'. Al contrari: la capa inferior de la petita burgesia, les seves grans masses no veuen en els partits obrers més que màquines parlamentàries, no creuen en la seva força, no els creuen capaços de lluitar, no creuen que aquesta vegada estiguin disposats a arribar fins al final (...) Per atraure al seu costat a la petita burgesia, el proletariat ha de guanyar la seva confiança (...) necessita tenir un programa d'acció clar i estar disposat a lluitar pel poder per tots els mitjans possibles...”. (3)

La necessitat d'una direcció revolucionària

El Front Popular (FP) va ser recolzat amb entusiasme pels treballadors arreu del país. No obstant això, no tots els components del FP veien el futur de la mateixa manera: "Amb tota la meva ànima", parlava confidencialment Manuel Azaña el 14 de febrer a Ossorio y Gallardo, "m’agradaria tenir una votació lúcida, però de cap manera guanyar les eleccions. De totes les solucions que es poden esperar, la del triomf és la que més m’aterra". El triomf de les llistes del FP va ser tan devastador que molts líders reaccionaris com Lerroux o Romanones van perdre la seva acta de diputat. No obstant això, com va passar en les eleccions del juny de 1931, sorprèn que dels 257 diputats del Front Popular 162 tinguessin filiació republicana. Els partits obrers van cedir als republicans burgesos un protagonisme en les llistes que mai van merèixer. En qualsevol cas, el procés de la revolució socialista va trobar en les eleccions de febrer de 1936 una via poderosa per a expressar-se.

Foto6
"El Front Popular va ser recolzat amb entusiasme pels treballadors arreu del país"

Aprenent de les lliçons del bienni republicà-socialista, les masses no van esperar a l'acció "legislativa" del parlament o del govern per imposar les seves reivindicacions. A través de l'acció directa revolucionària van assaltar les presons i van alliberar els presos. Entre febrer i juliol de 1936 es van organitzar més de 113 vagues generals i 228 vagues parcials a les ciutats i pobles de tot l’Estat. A les ciutats, els comitès d'acció UGT-CNT ocupaven fàbriques i empreses i aconseguien imposar als burgesos la readmissió dels acomiadats. La situació en el camp es va desbordar: "Els pagesos van passar ràpidament a l'acció", escriu Manuel Tuñón de Lara, "(...) A les províncies de Toledo, Salamanca, Madrid, Sevilla, etc., van ocupar grans finques des dels primers dies de març i es van posar a treballar-les sota la direcció de les seves organitzacions sindicals. Una vegada que ocupaven les terres, ho comunicaven al Ministeri d'Agricultura perquè legalitzés la seva situació. Aquest moviment va culminar el 25 de març amb l'ocupació de finques realitzada al mateix temps per vuitanta mil camperols a les províncies de Badajoz i Càceres...”.

La situació revolucionària madurava amb rapidesa. El doble poder començava a emergir; d'una banda, les institucions de la república burgesa -cada vegada més impotents en la tasca de frenar la lluita de les masses- eren abandonades pels sectors decisius de la classe dominant que es preparaven per a un cop militar feixista. De l'altra, el brutal poder del proletariat i els camperols, que empenyia les seves organitzacions cap a una sortida revolucionària i que tenia el seu exponent més radical en l'esquerra caballerista del PSOE, la UGT i les JJSS, i a les organitzacions anarcosindicalistes.

Les condicions objectives per al triomf de la revolució social estaven plenament madures; però el factor subjectiu, és a dir, el d'una direcció revolucionària conseqüent, encara no. Si el PSOE o el PCE haguessin tingut una política marxista, autènticament socialista, basada en un programa revolucionari que plantegés obertament la presa de poder; si els dirigents obrers haguessin defensat la nacionalització de les fàbriques i la banca sota control democràtic dels treballadors; l'expropiació dels terratinents i el lliurament de la terra als camperols per a la seva explotació; la formació de consells d'obrers i camperols per exercir el control i la democràcia política; el dret a l’autodeterminació per a les nacionalitats històriques i la independència per a les colònies (especialment el Marroc)... En definitiva, si haguessin defensat un programa com el de Lenin i els bolxevics el 1917, haurien trobat el suport unànime de la classe obrera i dels jornalers, de la majoria aclaparadora de la població, conjurant l'amenaça del feixisme.

Revolució i contrarevolució

Quan Azaña va ser elegit president de la República i una majoria de membres dels partits republicans que formaven part del Front Popular van copar les carteres ministerials, l'objectiu d'aquests va ser restablir “l’equilibri” capitalista enmig d'una situació extrema de polarització social i política. Rearmant als guàrdies d'assalt i donant instruccions concretes a la guàrdia civil, el govern d’Azaña va intentar impedir per tots els mitjans possibles la revolució: no va dubtar a reprimir el moviment de les masses i va aconseguir que les presons, buides de presos polítics després de les primeres jornades de febrer, fossin omplint-se amb militants sindicalistes i anarquistes.

Mentrestant, la burgesia ja havia decidit la partitura que interpretaria. Pocs dies després de la formació del govern i amb Franco ja destinat a la divisió militar de Canàries, es va celebrar una reunió a la qual van assistir ell mateix, els generals Mola, Orgaz, Varela, González Carrasco, Rodríguez del Barrio i el tinent coronel Valentín Galarza, per a acordar els plans de l'alçament. Tot aquest moviment de sabres, que comptava amb el suport de la burgesia, no romania secret dins les parets de les cases d'oficials. Eren constants els rumors i les informacions que revelaven l'existència d'aquests plans. Què va fer la República, presidida pel "progressista" Azaña per conjurar aquesta amenaça? Res, absolutament res.

Foto7
"Quan Azaña va ser elegit president de la República, l'objectiu va ser restablir l'equilibri capitalista"

Julio Busquets, reconegut dirigent de la Unió Militar Democràtica durant els anys de la Transició, explica el comportament de el govern republicà en aquells dies decisius:

"Quan el cop d'Estat era imminent i la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA) havia fet provisió de tota la informació al respecte, es van entrevistar amb Casares Quiroga, cap del govern, per exposar-li la gravetat de la situació i exigir-li una resposta immediata. La reunió va tenir lloc el 16 de juliol i se li va demanar que apliqués les següents mesures:

1) Passar a disponibles forçosos a diferents militars entre els quals es trobaven els generals Franco, Goded, Mola, Fanjul i Varela, els coronels Aranda i Alonso Vega, el tinent coronel Yagüe, i el comandant García Valiño.

2) La ràpida inspecció de totes les guarnicions per part de delegats governatius, que informessin a la tropa dels greus riscos d'insurrecció.

3) Creació de sis unitats especials amb personal i comandaments de total confiança, amb seu a Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Saragossa, Bilbao, destinada a avortar qualsevol insurrecció militar a les seves zones d'influència.

4) La detenció immediata i depuració dels membres sospitosos de pertànyer a la Unió Militar Espanyola (UME).

5) Dissolució de l'exèrcit, en l’últim cas, per tal d'avortar el cop. (...)

Confonent desitjos amb realitats, Casares Quiroga va afirmar que no hi havia perill d'insurrecció i es va negar a aplicar cap de les mesures que li va plantejar la UMRA. Va argumentar que aquestes posarien veritablement en contra de la República a tot l'Exèrcit i que el que pretenien els militars de la UMRA era desplaçar als militars citats en l'escalafó per ocupar ells les seves posicions. Òbviament, Casares Quiroga temia en aquell moment més una insurrecció revolucionària d'esquerres que un cop de dretes....”. (4)

Els preparatius militars a les casernes es combinaven amb les accions terroristes de les bandes feixistes de la Falange, especialitzades en assassinar obrers i atacar els locals dels partits d'esquerra i els sindicats. Finalment, el 17 de juliol la Guarnició del Marroc es va aixecar en armes i la resta de les guarnicions militars telegrafiades per Franco van preparar tots els operatius. Encara que el govern republicà tenia un coneixement exhaustiu de l'aixecament militar, es va negar en rodó a prendre cap mesura per evitar la seva extensió: durant 48 hores van deixar tot el terreny lliure als colpistes -sense mobilitzar les forces lleials de l'exèrcit ni impartir una sola ordre- mentre es negaven a armar el poble.

El que va seguir va ser la lluita heroica del proletariat i els camperols pobres contra les forces de la contrarevolució. La derrota dels colpistes a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Gijón, etc., gràcies a la resistència armada dels obrers i camperols anarquistes, socialistes, comunistes, poumistes, que no van fer cas dels consells traïdors del govern republicà i van passar per sobre de la política paralitzant de les seves direccions, va obrir una nova etapa.

Els obrers en armes van confiscar la propietat dels capitalistes i es van fer amb el control de les fàbriques, van ocupar la terra i la van col·lectivitzar. El poder real va passar a les mans de centenars de comitès revolucionaris que es van establir en tots els territoris on el cop va fracassar: van derogar els governs municipals republicans, van substituir la justícia burgesa per tribunals revolucionaris integrats per representants de les organitzacions proletàries, van acabar amb la policia republicana que va ser reemplaçada per les Patrulles de Control de milicians armats que vetllaven pel nou ordre revolucionari. Es va organitzar el poder militar de la classe obrera sobre la base de les milícies... En definitiva, de les ruïnes de la democràcia burgesa, i empès pel cop militar, va sorgir l'embrió d'un nou poder obrer i socialista.

Durant els tres anys següents de guerra i revolució, el proletariat i els camperols que havien demostrat un instint revolucionari i un heroisme sense parangó en els camps de batalla, no van disposar d'una organització capaç de completar amb èxit el que havien aconseguit conquerir el 19 de juliol. Van mancar d'un partit bolxevic com a Rússia durant l'Octubre de 1917. Els dirigents reformistes de l'esquerra, encapçalats per l'estalinisme, es van esforçar amb tots els mitjans al seu abast per eliminar les realitzacions revolucionàries de les primeres setmanes.

Sota la consigna de la "defensa de la República", i amb la clau del subministrament d'armes que Stalin obria i tancava en funció dels seus interessos, els governs del Front Popular van restablir el vell aparell de l'Estat burgès en territori republicà. Amb el pretext d'aconseguir el suport de les potències "democràtiques", de França i Gran Bretanya, que d'altra banda havien ideat la traïdora política de la no intervenció, es va eliminar qualsevol rastre de la revolució: les col·lectivitzacions, el control obrer de la indústria i les milícies obreres. L'Exèrcit republicà distava molt de ser un exèrcit roig per lluitar pel socialisme amb una política internacionalista, l'única forma de vèncer l'Exèrcit franquista recolzat per Hitler i Mussolini. Tot i l'heroisme de centenars de milers de combatents i el lliurament desinteressat dels brigadistes internacionals, la política del govern va arruïnar totes les possibilitats de victòria. Al cap de tres anys, la contrarevolució feixista no només va suprimir la República, va assassinar a centenars de milers dels millors lluitadors de la classe obrera i va aniquilar les seves organitzacions, establint les bases per a una dictadura sagnant.

Foto8
"Durant els tres anys següents de guerra i revolució, el proletariat i els camperols van seguir demostrant un instint revolucionari i un heroisme sense parangó en els camps de batalla"

Les lliçons de la II República són una font d'inspiració inesgotable, i han de ser estudiades amb atenció per la nova generació de joves i treballadors que abracen les idees de socialisme. De totes elles es desprèn una conclusió inequívoca: només hi ha una República per la qual valgui la pena lluitar: la República socialista dels treballadors.

Notes

1. Edward Malefakis, Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX, Ed. Ariel, Barcelona, 1976, pp. 92 i 325.

2. Julián Casanova, De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1921-1939), Editorial Crítica, Barcelona 1997, pp. 20-21.

3. León Trotsky, Adónde va Francia, Fundación Federico Engels, Madrid 2006, págs. 35-36.

4. Julio Busquets, Ruido de Sables. Las conspiraciones militares en la España del siglo XX, Crítica, Barcelona 2003, p 67.

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01