Aquest darrer mes de juliol s'han complert 80 anys del colp d’Estat que va donar lloc a la guerra civil. La gesta dels obrers espanyols continua conquerint encara avui la imaginació de milions que aspirem a transformar de dalt a baix aquesta societat. I per tal d’aconseguir-ho, comprendre allò ocorregut aleshores és fonamental.

Les insuportables condicions de vida dels obrers i jornalers espanyols van anar donant lloc a una situació revolucionària al país. Les distintes etapes que va travessar el procés van modelar la consciència de les masses, les quals van aprendre a confiar tan sols en les seues forces. Així, després de l’arrasadora victòria del Front Popular al febrer del 1936, no van esperar que el nou govern resolgués els seus problemes —cosa que mai hagués ocorregut — sinó que van emprendre l’acció, expropiant els terratinents, alliberant els presos polítics, ocupant fàbriques i empreses i declarant-se en vaga per a forçar la readmissió dels obrers acomiadats.

Per la seua part, els capitalistes europeus, els quals sotmetien a una misèria indescriptible la classe treballadora —fins al punt, en el cas dels jornalers, de provocar-los la mort per inanició entre collita i collita—, tenien clar que la única forma de preservar els seus privilegis era ofegant en sang la revolució.

El 18 de juliol van llançar el seu atac. Les guarnicions militars de les principals localitats es van revoltar i van declarar l’estat de guerra. Front a aquesta amenaça mortal, el govern del Front Popular, que havia renunciat a detenir la conspiració colpista als seus inicis, cridava a la calma. És més, tant Azaña en Madrid, com Companys en Catalunya es van negar a armar els treballadors. Però la criminal actuació del govern va ser contra-restada per l’acció revolucionària dels obrers, els quals, en moltes ocasions, tan sols proveïts d’escopetes de caça o ganivets, van assetjar i assaltar les casernes revoltades de les principals ciutats.

La classe obrera es fa amb el poder real

Tan sols 24 hores després de l’inici del colp d’Estat, els treballadors l’havien aixafat en Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Gijón i unes altres ciutats clau. I mentre açò ocorria, Martínez Barrio, cap del govern, proposava al colpista Mola la formació d’un govern cívic-militar (proposta que va ser rebutjada pels colpistes). El colp d’Estat i l’Acció independent dels treballadors va provocar el col·lapse de tot l’aparell estatal.

L’exèrcit, en la seua majoria, s’havia passat al bàndol feixista, al mateix temps que la policia es descomponia i tot el protagonisme passava a mans dels treballadors en armes i les seues organitzacions, en especial la CNT i també l’UGT. El que pretenia ser un triomf militar ràpid de la reacció, es va convertir en l’inici de la revolució socialista. Una situació de doble poder es va anar estenent per tot el territori republicà, donat que els obrers armats no es van aturar després de derrotar l’intent colpista: van prendre el control en la pràctica totalitat dels ajuntaments en la zona republicana, que van estar substituïts per comitès obrers de CNT i UGT, van expropiar els principals capitalistes i van organitzar milícies per a dirigir-se al front i combatre els feixistes.

A Catalunya és on aquest procés va arribar més lluny: els treballadors van prendre el control directament de totes les empreses i van reorganitzar l’economia de forma extraordinàriament eficaç, establint el control obrer sobre la producció. El proletariat català va dur a terme tot això malgrat que la direcció de les seves organitzacions (CNT, UGT, PSOE o POUM) no va impulsar aquesta iniciativa i que les organitzacions estalinistes (com el PSUC i el PCE) es van oposar en redó.

Les col·lectivitzacions van demostrar com sota el control i la capacitat creadora dels treballadors, la economia funciona de forma molt més eficaç que sota l’anarquia capitalista.

En Barcelona, empreses col·lectivitzades com els ferrocarrils, el metro, cines, aigua, gas…, van augmentar els salaris, van reduir la jornada laboral i van augmentar la producció.

“El sindicat de la fusta de la CNT barcelonesa, (…) va tancar centenars de tallers ineficients, concentrant la producció en dos grans plantes. Es va evitar el malbaratament mitjançant el control de la producció des de la tala en la Vall d’Aran fins al producte final”(1).

A la resta de la zona republicana la situació era similar. “A Alcoi també es va centralitzar la important indústria tèxtil, concentrant 103 empreses amb més de 6.000 treballadors sota el control del Sindicat Textil de la CNT, duplicant les vendes fins als vint milions de pesetes”(2).

Després del 18 de juliol, en l’àmplia zona republicana el poder real havia passat a mans dels treballadors, encara que al front del Govern formal, sense cap poder real en eixe moment, es situaven els republicans burgesos emparats per les organitzacions obreres.

Incapacitat, dubtes i traïcions

En la zona republicana, les condicions pera acabar definitivament amb el capitalisme no podien ser més favorables. “Les conquistes de juliol a octubre del 1936 en allò referit a confiscacions de la propietat capitalista, tant de fàbriques com de terres, i l’extensió del control obrer sobre l’activitat productiva va ser major que la realitzada pels bolxevics en els mesos immediatament posteriors a octubre del 1917”(3). L’edificació d’un estat obrer, amb una economia col·lectivitzada i planificada permetria llançar una guerra revolucionària que aixafés el feixisme i que estengués la revolució internacionalment.

No obstant això, els dirigents obrers van actuar en un sentit diametralment oposat.

El governant Front Popular era una coalició interclassista entre republicans burgesos que sols representaven a sí mateixos —però als que se’ls havia concedit la totalitat dels ministeris el 1936—, el PSOE, el PCE i el POUM, entre d’altres.

Òbviament, els republicans burgesos no tenien la menor intenció d’acabar amb el capitalisme. No era eixa tampoc la intenció dels dirigents reformistes del PSOE. I en allò relatiu a l’estalinitzada direcció del PCE, la seua actuació, ordenada des de Moscou, estava dirigida a salvaguardar els interessos de la casta burocràtica de la URSS, independentment de si això suposava trair la revolució espanyola.

Per la seua part, la CNT no havia participat en el Front Popular. Es tractava de la principal organització obrera del país, amb 1,5 milions d’afiliats i en conseqüència, la que tenia major responsabilitat en el destí de la revolució. Com va reconèixer el mateix Companys davant els dirigents de la CNT en el palau de la Generalitat: “Avui sou els propietaris de la ciutat i de Catalunya, perquè sols vosaltres heu vençut els militars feixistes (…) tot està al vostre poder. Si no em necessiteu o no em voleu com a president de Catalunya, digueu-m’ho ara”. En canvi, la direcció cenetista va actuar de forma idèntica a la de les demés organitzacions. En lloc de prendre el poder i destruir completament l’aparell de l’Estat, van decidir mantenir Companys i entrar al seu govern. Aquesta acció va ser decisiva per a que la burgesia, no sense dificultats i utilitzant l’autoritat dels dirigents obrers, pogués reconstruir, pas a pas, l’Estat burgés.

Stalin fa xantatge a la revolució

Els governs francès i britànic estaven interessats en el descarrilament de la revolució, així que es van negar a enviar armes al camp republicà signant el pacte de no intervenció. Per la seva part, la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi armaven generosament els exèrcits de Franco, de manera que l’ únic país que subministrava armament al bàndol republicà era la URSS. Aquesta circumstància va ser emprada per Stalin per a fer xantatge als treballadors espanyols.

En aquell moment Stalin pretenia forjar una aliança amb França i Gran Bretanya per a defensar-se de l’Alemanya nazi. Però per a guanyar-se el recolzament d’aquests dos governs, havia de deixar-los clar que ell no pretenia estimular processos revolucionaris als seus països, ni en cap altre. I per tal de testimoniar que era un bon element, disposat a respectar la propietat dels capitalistes, sols enviava armes a aquells exèrcits que es limitessin a defensar la democràcia burgesa i s’oposessin a les col·lectivitzacions darrere de les línies republicanes. Així que les organitzacions espanyoles dirigides per Stalin van actuar sempre buscant no contrariar la burgesia de França i Gran Bretanya.

La revolta militar del 18 de juliol havia triomfat finalment en poques zones, desconnectades entre sí. Els dies immediatament posteriors, Franco enviava desesperadament tropes des del Marroc a la península a través d’un pont aeri. En eixe moment el Govern republicà podia haver concentrat tota la flota de guerra a l’Estret i acabar fàcilment amb el pont aeri. En canvi, el govern dretà britànic va exigir que no s’hi interferís en la lliure navegació de l’Estret i així es va fer.

Una altra conseqüència dramàtica de la política d’acontentar la burgesia anglo-francesa va ser la negativa del govern republicà a concedir la independència al Marroc. El revolucionari bereber Abd-el-Krim estava disposat a tornar al Marroc i dirigir una insurrecció contra Franco, però el govern republicà no volia disgustar França, país amb àmplies possessions colonials al Magreb.

Reconstrucció de l’Estat burgés

Després de la revolució del 19 de juliol, les empreses havien estat col·lectivitzades. No obstant això, les organitzacions obreres no van voler completar el procés prenent l’Estat i substituint el govern formal per un govern de delegats obrers elegibles i revocables. Urgia prendre el control del Banc d’Espanya (que posseïa les segones reserves d’or del món), coordinar els comitès obrers que havien sorgit per tot el país, i desenvolupar un pla centralitzat de producció, coordinant totes les fàbriques col·lectivitzades.

Barcelona 1937

"Per assolir la victòria era necessari un exèrcit revolucionari, que expropiés els capitalistes a mesura que arrancava territoris als feixistes."

En lloc d’això, els dirigents dels partits i sindicats obrers es van bolcar en la tasca de reconstruir l’Estat burgés i anar acabant de mica en mica amb els comitès i les col·lectivitzacions. Totes les organitzacions van participar d’aquest procés contra-revolucionari. La iniciativa la portava la direcció del PCE, però poc a poc van entrar a formar part del Govern totes les organitzacions, incloent CNT (primer en la Generalitat de Catalunya i, posteriorment, amb quatre ministres al govern de Largo Caballero) i POUM (en la Generalitat, del qual va ser expulsat en desembre del 36 per les pressions estalinistes).

Per acabar amb el poder dels comitès es van emprar diversos mètodes, entre d’altres el boicot governamental a les indústries col·lectivitzades: per una part se’ls negaven crèdits i per una altra no se’ls comprava la producció. Exemple d’això era la compra d’uniformes a l’estranger per part del Govern de Largo Caballero, en lloc de a la indústria tèxtil catalana.

Simultàniament es van anar donant tots els passos per a reconstruir un exèrcit burgés clàssic al bàndol republicà, acabant amb les milícies obreres, les úniques que havien aconseguit èxits contra Franco.

Per suposat, per a vèncer era necessari un exèrcit centralitzat. Però per tal d’assolir la victòria eixe exèrcit hauria de ser un exercit revolucionari, que expropiés els capitalistes a mesura que arrancava territoris als feixistes. L’exèrcit republicà, únicament armat per Moscou, feia precisament el contrari. Sols durant l’heroica defensa de Madrid, en la tardor del 36, quan la burocràcia soviètica es jugava tot el seu prestigi, es van decidir a usar mètodes revolucionaris, armant els treballadors i basant-se en els comitès obrers. Però ràpidament es va tornar a la política anterior, de limitar la lluita a la defensa de la república burgesa i a avortar qualsevol intent d’avançar en la lluita contra el capitalisme.

Alçament obrer en Barcelona

La contra-revolució que s’estava duent a terme en la zona republicana estava provocant la derrota militar. L’avantguarda de la classe obrera s’enfuria veient com es destruïen de mica en mica les realitzacions revolucionàries.

“La tècnica de repressió sempre és la mateixa. Camions plens de guàrdies d’assalt que entren en el poble com a conqueridors. Registres sinistres de les organitzacions de la CNT. Anul·lació dels consells municipals on la CNT està representada. Saquejos, registres i arrestos. Presa dels aliments de les col·lectivitats. Entrega del camp als seus antics propietaris”(4).

Finalment el xoc inevitable es va produir en Barcelona

En maig del 1937 el govern republicà va intentar desallotjar els treballadors cenetistes de la central de Telefònica, punt estratègic de les comunicacions i que fins a eixe moment funcionava sota control d’un comitè obrer. L’enfrontament armat entre la Guàrdia d’Assalt i els milicians que custodiaven la central va ser l’espurna que va provocar l’incendi. Milers d’obrers fastiguejats amb la contra-revolució interna van dir prou i van prendre les armes, 10.000 d’ells van participar en les barricades. L’alçament es va estendre per tota Catalunya i militants cenetistes i del POUM van prendre els locals dels estalinistes.

Les direccions de la CNT i del POUM tenien en les seues mans el haver impulsat aquesta revolta a tota la zona republicana, acabant definitivament amb el capitalisme i llançant una guerra revolucionaria victoriosa contra Franco. Però en lloc d’això es van dirigir desesperats als obrers durant dies per a que alçaren les barricades i es desarmaren (5). Quan van aconseguir convèncer-los, el govern republicà va enviar guàrdies d’assalt des de València que van provocar 500 morts al enfrontar-se als obrers. La contra-revolució havia triomfat definitivament i les presons republicanes es van omplir de militants de CNT i POUM.

La contra-revolució provoca la derrota militar

Per a vèncer a Franco les masses havien de sentir que lluitaven per conquerir una vida digna de ser viscuda. La defensa de la “república democràtica”, en abstracte, no li deia res a milions de camperols sense terra, ni als treballadors en les ciutats. Però eixos camperols i treballadors van demostrar lluitar heroicament per a defensar les terres col·lectivitzades i les empreses ocupades. Eixa era la clau per a vèncer el feixisme: acabar amb el capitalisme en la zona republicana.

“En la guerra civil xinesa, les forces de Mao eren insignificants comparades amb l’exèrcit de Chiang Kai-shek, armat per EUA. Basant-se en una consigna revolucionària simple (‘la terra per als camperols’), va aconseguir guanyar-se les masses rurals. Fins i tot va oferir parcel·les als soldats de l’exèrcit de Chiang. Divisions senceres es van passar als rojos i les forces de la reacció simplement es van diluir”(6).

Lluny d’això, l’actuació de l’exèrcit republicà a Espanya, tornant les terres i les empreses als seus antics propietaris, va afonar la voluntat de la lluita contra Franco.

El triomf definitiu de la contra-revolució en el camp republicà va segellar el destí de la guerra. En març del 1939 les tropes franquistes van prendre Madrid i València i va començar el malson. La victòria franquista no es va deure a una correlació de forces favorable a la reacció (ni des del punt de vista polític, ni social ni tan sols militar), ni molt menys a la immaduresa de la classe obrera, sinó exclusivament a les errades polítiques i estratègiques de les direccions de les organitzacions de l’esquerra. Comprendre les causes d’aquesta derrota ens prepararà per a assolir la victòria.

1. Víctor Taibo, La revolución inconclusa. El movimiento anarcosindicalista. Fundación Federico Engels. Madrid, 2012, p. 87.

2. Ibíd., p. 88.

3. Juan Ignacio Ramos, Poder obrero y contrarrevolución (1936-1939). Fundación Federico Engels. Madrid, 2011, pp. 45-46.

4. Félix Morrow. Revolución y contrarrevolución en España. Akal Editor. Madrid, 1978, p. 213.

5. Sólo los Bolcheviques-Leninistas y Los Amigos de Durruti hicieron propaganda revolucionaria en las barricadas para continuar la lucha.

6. Ted Grant. Rusia, de la revolución a la contrarrevolución. Fundación Federico Engels. Madrid, 1997, p. 162.