L’11 de novembre era assassinat en el metro de Legazpi el jove de 16 anys Carlos Javier Palomino, per un nazi, militar professional, que li clavà  una precisa ganivetada al cor. Era una mort que es veia venir ja que en els últims anys estem presenciant un increment de les agressions feixistes. Ràpidament, els mitjans de comunicació van tractar de presentar l'assassinat com un nou cas de “reyertas entre bandas”, “violència juvenil”, etcètera equiparant una vegada més les víctimes amb els botxins.

 

L'increment de les agressions feixistes no és, com diu la dreta, fruit de l'augment i el “descontrol de la immigració”. Té una base política i està lligat, fonamentalment, al clima de polarització política que existeix en l'Estat espanyol.

 

La proliferació de grups feixistes i la política del PP

 

El PP ha estat alarmant durant anys a la seva base de suport electoral sobre el perill de la immigració, sobre la imminent “partición de la patria” per culpa de bascos i catalans, sobre la relació entre el PSOE, i en general, tota l'esquerra, amb el terrorisme, sobre la persecució del castellà a Catalunya i els catòlics en tot l'Estat, sobre la degeneració perversa i violenta de la joventut, etc. És natural que les bandes feixistes es sentin totalment legitimades per a actuar d'acord amb la gravetat dels fets i situacions descrites pel PP, i que generals com Mena es sentin políticament abrigallats per a fer “pronunciamientos” com va ocórrer a començament de 2006. La ultra-dreta se sent molt còmoda amb el PP i el PP es deixa voler. L'exemple més recent és la negativa  del PP a condemnar l'assassinat de Carlos en l'Assemblea de Madrid perquè en la moció presentada per PSOE i IU s'esmentava l’ultra-dreta com responsable del crim.

 

Després de les grans mobilitzacions que va protagonitzar l'esquerra entre 2001 i 2004 la dreta està rabiosa. Ha vist les “orelles al llop” i saben que la crisi i les mesures d'ajustament no faran més que incrementar la conflictivitat social. Per tant, es preparen: lleis antidemocràtiques i repressives, enfortiment de l'aparell de l'Estat, criminalització de la joventut… i desempolsen les bandes feixistes per a, com sempre han fet, acoquinar al moviment i atacar els qui lluiten. No obstant això, el suport social que tenen aquestes bandes és extraordinàriament minoritari. No estem assistint, ni de bon tros, al fenomen del feixisme com en els anys trenta.

 

En tot cas, la clau està en com plantar cara a aquestes bandes. La impunitat ha estat el brou de cultiu en el qual s'han mogut, però aquesta  impunitat està lligada al fet que els dirigents de les organitzacions d'esquerres no han respost a les agressions de forma satisfactòria (UGT, CCOO, PSOE i IU fonamentalment), no han mobilitzat seriosament, no s'han llançat a una campanya barri a barri, fàbrica a fàbrica. En molts casos estan contribuint que les coses segueixin igual o pitjor, sobretot des de posicions de govern o de responsabilitat en l'aparell estatal. L'actuació de la delegada del govern a Madrid ha estat un clar exemple: ha permès manifestacions dels feixistes, mentre que ha il·legalitzat les dels antifeixistes. La manifestació del 11 de novembre de Democràcia Nacional, permesa per la Delegada de Govern, era una clara provocació (Usera és un barri de Madrid amb un alt percentatge de població d'origen immigrant) que buscava, sens dubte, que succeís alguna desgràcia. Amb aquesta actuació, la delegada està equiparant a les víctimes amb els botxins, fent-se eco dels plantejaments de la dreta. No és la primera vegada que actua així. Ja en Alcorcón, al gener de 2007, fou el que vam tenir. Zapatero hauria de destituir immediatament a Soledad Mestre, perquè dóna tota la impressió d'actuar com una delegada del PP.

 

 Èxit de les mobilitzacions del 15 i 22 de novembre!

 

Després de l'assassinat de Carlos, el Sindicat d'Estudiants va respondre ràpidament: particiàrem en les concentracions organitzades el diumenge i el dilluns, ens reunirem el mateix dilluns amb les organitzacions juvenils de Madrid (Joventuts Socialistes, Joventut Comunista i vam convidar a la Coordinadora Antifeixista, que no va acudir) per a discutir un pla de lluita en unitat d'acció. Les Joventuts Socialistes consideraven que no era el moment de sortir al carrer i la Joventut Comunista es va negar a participar en una mobilització en la qual haguessin pancartes signades per organitzacions.

 

Des del Sindicat d'Estudiants vam defensar la mobilització unitària i una estratègia per a generar un moviment massiu contra les bandes feixistes. Aquest ha de ser l'objectiu principal, per sobre de les etiquetes i dels prejudicis. L’11 de novembre va ser Carlos l'assassinat, però podria haver estat qualsevol altre activista d'esquerres o immigrant, en qualsevol altra zona de l'Estat. Si demà fos assassinat per un feixista un sindicalista de CCOO o un militant del PSOE (per exemple) nosaltres també sortiríem al carrer, també consideraríem aquest assassinat com una agressió al conjunt del moviment obrer i de la joventut i així pensem que ha d'actuar qualsevol grup d'esquerres i més encara si es fa anomenar revolucionari, sigui anarquista o no.

 

Per a organitzar un moviment de masses contra les agressions feixistes és necessari aconseguir que s'entengui l'autèntic paper de la ultra-dreta i trencar amb contundència amb la idea de què es tracta d'una baralla entre bandes. La lluita per a aixecar un moviment massiu, amb arrels en la classe obrera, en les fàbriques, no pot ser vetat per cap grup en funció d'etiquetes i prejudicis. En la lluita contra les agressions feixistes han de participar el major nombre possible d'organitzacions d'esquerres i per descomptat, amb total llibertat per a expressar les seves idees i dur els seus símbols. Aquesta és la tradició de lluita de la classe obrera.

 

Amb l'objectiu de demostrar la nostra repulsa per l'assassinat de Carlos, crear un ampli moviment antifeixista en els centres d'estudi i introduir més pressió en els dirigents de les organitzacions obreres perquè convoquessin, el Sindicat d'Estudiants va organitzar per al 15 de novembre aturs i assemblees en els instituts, i una concentració en Vallecas en la Plaça Roja i per al 22 de novembre, una vaga general d'estudiants amb manifestacions en més de 20 localitats.

 

Una imatge val més que mil paraules: us convidem que vegeu els vídeos de la concentració de Vallecas (amb 500 estudiants) i de les manifestacions del 22 de novembre, penjades en la nostra web (http://www.sindicatodeestudiantes.org/). La manifestació de Madrid del 22 de novembre va reunir a prop de 5.000 estudiants (molt lluny dels 700 que ha donat la Delegació del Govern i la premsa burgesa) i fou un veritable exemple de com cal dur la lluita contra les agressions feixistes. Durant dues hores els estudiants van participar en la mateixa sense cap incident, corejant consignes contra les agressions feixistes, donant suport als treballadors immigrants, rememorant a Carlos…

 

Durant la mobilització van donar salutacions als manifestants: FETE-UGT, CCOO, STES, CGT, la FAPA Giner de los Ríos, el comitè d'empresa de Telemadrid, que va denunciar la manipulació que impulsa Esperanza Aguirre en la cadena i es van solidaritzar amb la lluita contra les agressions feixistes, i Gaspar Llamazares, coordinador general d'Esquerra Unida, que en el seu discurs va equiparar als lluitadors contra les agressions feixistes als obrers que defensaven la República contra la insurrecció de Franco per a condemnar els que tracten d'equiparar els uns amb els altres. També van estar presents companys de la Federació de Serveis i Administracions Públiques de CCOO (FSAP). Realment tant el 15 com el 22 de novembre van ser dues jornades que tingueren un gran èxit. El 22 de novembre la vaga va ser generalitzada, a Madrid per exemple el 90% dels instituts públics van secundar la vaga. En Barcelona van sortir al carrer 2.000 estudiants i va haver manifestacions  a Vigo, Santiago, Tarragona, Màlaga, Granada, Sevilla, Guadalajara, Gijón, Oviedo, Avilés… totes elles sense incidents.

 

Els mètodes sectaris no serveixen per a lluitar contra el feixisme

 

L'únic problema, que no pot entelar una mobilització exitosa, fou l'incident en el museu Regna Sofia, quan finalitzava la manifestació de Madrid. Vint “anarquistes” (si Durruti aixequés el cap…) van tractar de rebentar la mobilització i van donar l'excusa perfecta perquè la policia carregués i dissolgués la mateixa. Una vegada més es pot veure quin favor fan els mètodes “anarquistes” al moviment. Podien haver mostrat les seves crítiques al Sindicat d'Estudiants pacíficament, repartint una fulla, amb una pancarta, no hagués hagut cap problema, estaven en el seu dret… No obstant això, van preferir agredir als companys de la manifestació. És que per a ells el principal enemic no són els feixistes?

 

El que està clar és que els seus mètodes sectaris objectivament afavoreixen la reacció, els plantejaments de la dreta, els sectors més de dretes dintre de les organitzacions de la classe obrera i un enfortiment de l'aparell d'Estat. Els mitjans de comunicació ja tenien la seva carnada per a seguir insistint en les seves mentides sobre “reyertas juveniles” i augmentar el temor dels pares que els seus fills participin en manifestacions “violentes”.

 

Malgrat tot el moviment ha sortit molt enfortit. Una capa molt important de joves ha vist que amb els mètodes basats en la participació, en l'organització, en l'explicació política, en l'orientació cap a la classe obrera i en la unitat d'acció es pot avançar. Si els dirigents de CCOO, UGT, PSOE i IU fessin el mateix esforç que el Sindicat d'Estudiants en aquest sentit, amb els mitjans i la influència social que aquestes organitzacions tenen, la situació canviaria dràsticament i les accions de les bandes feixistes es veurien enormement obstaculitzades. L'experiència està demostrant que la lluita contra el feixisme, com qualsevol altra lluita seriosa de la joventut, implica una profunda transformació de les nostres organitzacions de classe. Aquest és el camí.

 

Carlos, germà, nosaltres no oblidem! Dissolució de les bandes feixistes! Judici i càstig als assassins!