El dilluns de Pasqua de l’abril de 1916, l’Exèrcit Ciutadà Irlandès i els Voluntaris Irlandesos es van alçar en armes contra l’Imperi britànic amb l’objectiu d’aconseguir la llibertat per a Irlanda i funda una República irlandesa. En el fons, rere l’aixecament es trobaven segles d’opressió nacional patits pels irlandesos sota la bota de l’Imperi britànic i el capitalisme. En aquesta opressió van tenir la col·laboració dels capitalistes irlandesos i la jerarquia catòlica, que estaven vinculats als interessos britànics. L’aixecament, que va durar del 24 al 30 d’abril, va aconseguir prendre posicions clau a Dublín i els seus dirigents van proclamar la República Independent d’Irlanda. Però després d’aquells sis dies, l’intent revolucionari va ser derrotat a mans de l’exèrcit britànic.

La repressió va ser salvatge. Van detenir a uns 3.000 sospitosos i van executar als 15 dirigents de la insurrecció. Entre ells es trobava el revolucionari marxista James Connolly, que malgrat ser ferit greument va seguir dirigint l’aixecament fins a l’últim moment, fent-se transportar en un llit. El van afusellar lligat a una cadira perquè les seves greus ferides no li permetien estar dempeus.

 

James Connolly: el marxista irlandès

 

Connolly unia la llibertat nacional d’Irlanda amb la lluita dels treballadors i la lluita pel socialisme. Segons ell, “la causa obrera és la causa d’Irlanda, i la causa d’Irlanda és la causa obrera. No es poden separar”. Connolly era el secretari general del Sindicat de Treballadors General i del Transport d’Irlanda (ITGWU). Va ser un dels líders principals que van dirigir l’onada revolucionària que va sacsejar Irlanda abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Aquests esdeveniments històrics es van estendre des de Dublín a Belfast i és important ressaltar que sota la direcció de Connolly es va aconseguir unir els treballadors catòlics i protestants en la lluita contra els patrons. A l’octubre de 1911, va dirigir a Belfast la famosa vaga de les treballadores del tèxtil, on es va poder organitzar a dones que tenien sous miserables.

A l’any 1913, els empresaris van haver d’utilitzar el tancament patronal per fer front a l’onada de vagues. Es va poder veure a la pràctica el paper verdader de la burgesia irlandesa. Van mostrar des del principi la seva disposició a esclafar als treballadors i les seves organitzacions. Amb l’objectiu de fer front al tancament empresarial, Connolly va apel·lar a la solidaritat dels treballadors britànics, i va organitzar mítings obrers a Anglaterra, Escòcia i Gal·les. Però malgrat l’ajuda i solidaritat que estaven disposats a donar els treballadors anglesos, escocesos i gal·lesos, les seves direccions sindicals, col·laborant amb la burgesia anglesa, es van negar a organitzar vagues de solidaritat.

 

Naixement de l’Exèrcit Ciutadà Irlandès

 

Per fer front al moviment i per dividir a la classe treballadora en línies religioses, la burgesia anglesa i la irlandesa van organitzar bandes de matons als barris de Belfast. Connolly sabia que era fonamental lluitar contra els atacs sectaris per mantenir unit el moviment obrer i donar continuïtat a la lluita. Per a protegir-se d’aquests matons enviats pels empresaris, els treballadors van crear l’Exèrcit Ciutadà Irlandès. Gairebé tots els seus membres eren treballadors: estibadors, obrers del transport, de la construcció, impressors i altres sectors de la classe obrera. Era el primer cop que a Irlanda els treballadors creaven una organització armada per a defensar-se dels capitalistes. Des del principi, Connolly va vincular l’Exèrcit Ciutadà Irlandès a les organitzacions de masses del proletariat i mai va utilitzar els mètodes armats i sectaris que dècades més tard empraria l’IRA Provisional. Era una autèntica milícia obrera, un exèrcit roig.

 

El moviment revolucionari va ser tallat per la irrupció de la Primera Guerra Mundial. Davant d’aquesta situació, Connolly va adoptar una posició internacionalista i es va oposar a la guerra imperialista i a la traïció dels dirigents de la Internacional Socialista, a l’igual que Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg i altres internacionalistes. Sobre la traïció dels dirigents de la Internacional Socialista, Connolly va dir el següent al periòdic La República Obrera: “Si aquests homes han de morir, no seria millor que morissin en el seu propi país lluitant per la llibertat de la seva classe i per l’abolició de la guerra, que no anar a països estrangers i morir assassinant i assassinats pels seus germans perquè els tirans i explotadors puguin viure?”. Criticant el suport del sindicat TUC britànic a la guerra, va escriure: “Hi va haver un temps en que la veu unànime del Congrés va declarar que la classe obrera no tenia cap altre enemic que la classe capitalista, i la del seu propi país en primer lloc!”.

 

La Insurrecció de Pasqua

 

Des que va començar la guerra, Connolly va quedar pràcticament aïllat perquè no tenia cap contacte internacional. Feia la sensació de que fora d’Irlanda el moviment obrer era mort. Davant d’aquesta situació, va treure la conclusió de que calia organitzar un aixecament contra l’imperialisme britànic i encendre la metxa de la revolució obrera a Europa. Per a això, va fer una aliança amb els dirigents petitburgesos dels Voluntaris Irlandesos, que en el futur haurien de pagar amb la seva pròpia vida.

Hi havia rumors de que les autoritats britàniques planejaven detenir als dirigents dels treballadors i Connolly va decidir que era necessari passar a l’ofensiva. Pensava que era millor colpejar primer. Però la realitat era que les condicions eren desfavorables per organitzar un aixecament victoriós. Per un costat, la classe obrera estava debilitada i els dirigents dels Voluntaris Irlandesos es mostraven vacil·lants. Però Connolly confiava en la victòria i, tot i que es va equivocar en les seves previsions, les seves accions es diferenciaven de la conducta covarda dels dirigents sindicals que donaven suport al carnatge imperialista. Tot i així, va cometre errors. L’aixecament tenia grans debilitats, no hi va haver un intent de convocar una vaga general i tampoc es va fer propaganda entre els soldats britànics per explicar-los els objectius i atreure’ls a la revolució.

A les vespres de la rebel·lió, el dirigent dels Voluntaris Irlandesos, Eoin MacNeill, va ordenar als seus militants que no participessin en l’aixecament. Així, es va consumar un cop més la traïció dels republicans petitburgesos. Al costat de l’Exèrcit Ciutadà Irlandès només participarien 1.500 membres dels Voluntaris Irlandesos de Dublín. Encara que des d’un punt de vista militar l’aixecament estava condemnat d’entrada, sense la traïció dels dirigents Voluntaris la rebel·lió podria haver tingut un èxit molt més gran.

Malgrat la dura derrota de la classe treballadora irlandesa, en un moment on seguia la carnisseria imperialista i els dirigents socialdemòcrates recolzaven les seves respectives burgesies, la Insurrecció de Pasqua va obrir una bretxa important. Lenin, que en aquell moment es trobava aïllat amb un petit grup de revolucionaris, va rebre les notícies de l’aixecament amb entusiasme. Segons ell, la desgràcia dels treballadors irlandesos va ser que es van alçar abans d’hora, quan encara no havia madurat la revolució socialista a Europa. Si l’aixecament s’hagués donat un parell d’anys més tard, després de que la revolució russa de 1917 desfermés un moviment revolucionari per tot Europa, la revolució dels treballadors irlandesos no s’hagués quedat aïllada.

 

La necessitat del partit revolucionari i el llegat de James Connolly

 

Connolly havia creat el Partit Laborista irlandès, amb una base sòlida en els sindicats i la classe obrera, però malgrat això, a diferència de Lenin, no va construir un partit revolucionari armat amb la teoria i els mètodes del marxisme. Aquest va ser, sens dubte, el seu error més gran. Sense un partit que donés continuïtat a les idees que defensava el mateix Connolly, la burgesia i els petitburgesos irlandesos van aprofitar la situació i es van fer amb el control del moviment. La lluita dels irlandesos es va desviar cap als mètodes guerrillers i anys més tard, de nou, la burgesia i un sector dels dirigents petitburgesos de l’IRA van trair al poble. Veient el moviment revolucionari que es va encendre a Europa, i amb la por a una revolució a la mateixa Irlanda, el 1921 la burgesia va arribar a un acord amb Londres per dividir la illa en dos, presentant a Irlanda del Sud com l’”Estat Lliure”. El “divideix i venceràs” aplicat per l’imperialisme britànic al llard de tota la seva història va aconseguir el seu objectiu: va dividir a la classe obrera irlandesa, debilitant la lluita revolucionària i amb aquesta al moviment per l’alliberament nacional.

A l’igual que fan avui incorrectament els dirigents del Sinn Féin, dient que el conflicte polític nacional d’Irlanda del Nord està resolt o que va per bon camí, el 1921 els sectors petitburgesos van presentar el nou “Estat Lliure” com un gran pas endavant, deixant per a un futur incert la lluita pel socialisme. Però avui tant el sud com el nord segueixen sota el domini econòmic i polític dels capitalistes anglesos. Sobre això ja va avisar James Connolly: “Si demà feu fora a l’exèrcit anglès i hisseu la bandera verda sobre el Castell de Dublín, a menys que emprengueu l’organització d’una república socialista, tots els vostres esforços hauran estat balders. Anglaterra encara us dominarà. Ho farà a través dels seus capitalistes, els seus terratinents, a través de tot el conjunt d’institucions comercials i individuals que ha implantat en aquest país i que estan regades amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostres màrtirs. Anglaterra us dominarà fins a dur-vos a la ruïna, fins i tot mentre els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita al santuari d’aquella llibertat la causa de la qual vau trair”. Connolly sempre va analitzar la lluita per l’alliberament nacional des d’un punt de vista de classe, des del punt de vista de la lluita pel socialisme. Mai va tenir confiança en la burgesia irlandesa i el seu objectiu va ser construir un moviment independent de la classe treballadora. Per a ell, aquesta era l’única manera d’aconseguir una Irlanda lliure. Tot el que va succeir després de la seva mort li dóna la raó. La lluita per l’alliberament nacional d’Irlanda està totalment unida a la revolució socialista, cap poble pot aconseguir un verdader alliberament nacional sota el capitalisme.

Correctament, Connolly va lluitar per aconseguir la unitat dels treballadors catòlics i protestants. Comprenia perfectament que era imprescindible unir a tots els treballadors per enfrontar-se a l’enemic comú: la burgesia anglesa i, per descomptat, també la burgesia irlandesa. I malgrat tota la divisió sectària que s’ha donat a Irlanda a les darreres dècades, el positiu és que els sindicats de la classe treballadora continuen units. És una cosa que els revolucionaris irlandesos han d’aprofitar.

És fonamental que els treballadors i joves irlandesos que estan disposats a lluitar per l’alliberament nacional i social d’Irlanda defensin les idees de Connolly als sindicats de classe, al Sinn Féin i a les organitzacions republicanes revolucionàries. El moviment obrer d’Irlanda necessita un programa revolucionari que defensi l’expropiació dels capitalistes anglesos i irlandesos sota el control dels treballadors i el dret d’autodeterminació de tota la illa. Només així serà possible que Irlanda aconsegueixi la seva anhelada llibertat.

 


Militant