Una revolució continental

(De Forward, 15 d’agost, 1914)

 

L’inici de la guerra al continent europeu, m’impedeix escriure per Forward aquesta setmana sobre cap altre tema. No tinc cap dubte que per a la majoria dels meus lectors, Irlanda va deixar de ser, per dir-ho col·loquialment, el lloc més important del mapa, i que els seus pensaments giren de manera seriosa a considerar la posició del moviment socialista europeu en relació a aquesta crisi.

 

Si ens guiem pels esdeveniments fins al moment d’escriure aquestes línies, aquestes reflexions no poden pas donar motiu de satisfacció al pensador socialista. Per què, quina és la posició del moviment socialista europeu avui? Resumidament és aquesta:

 

Com a mínim durant una generació, el moviment socialista de tots els països ara implicats ha avançat a passa de gegant, i encara més satisfactòriament, amb un desenvolupament constant i en augment.

 

La quantitat de vots per a candidats socialistes ha augmentat de manera fenomenal, el número de representants socialistes en totes les cambres legislatives s’ha convertit cada vegada més en un factor pertorbador de les maquinacions dels governs. Diaris, revistes, volants i publicacions de tota mena ensenyant idees socialistes s’han repartit i segueixen repartint-se diàriament per milions entre les masses; tots els exèrcits i marines d’Europa han presenciat un augment constant de la proporció de socialistes entre els seus soldats i mariners, i les organitzacions industrials de la classe obrera han augmentat i perfeccionat la seva comprensió de la maquinaria econòmica de la societat i cada vegada més han adoptat una concepció socialista de les seves tasques. Igualment, l’odi al militarisme s’ha escampat a tots els sectors de la societat, guanyant adeptes per tot arreu, i augmentant el refús a la guerra fins i tot entre aquells que en altres terrenys accepten l’ordre capitalista de les coses. Les organitzacions antimilitaristes i campanyes antimilitaristes d’organitzacions i partits socialistes, i les resolucions antimilitaristes de conferències internacionals sindicals i socialistes són tan comunes que ja no sorprenen. El moviment de la classe obrera en la seva totalitat s’ha compromès en declarar guerra a la guerra – s’hi ha compromès en el seu moment de més força i influència.

 

I ara, com el proverbial llampec en un cel blau, la guerra ens ha caigut a sobre, i la guerra entre les nacions més importants del planeta, les més socialistes. I no podem fer-hi res.

 

Per què serveixen doncs totes les nostres resolucions; totes les nostres declaracions de confraternització; totes les nostres amenaces de vagues generals; tota la nostra maquinària curosament construïda d’internacionalisme; totes les nostres esperances pel futur? Eren només soroll i fúria, que no volia dir res? Quan un artiller alemany, un socialista que serveix en l’exèrcit alemany d’invasió, envia una canonada a les files de l’exercit francès, volant-los els caps; esbudellant-los, i destrossant les extremitats de dotzenes de companys socialistes en aquella força, tindrà potser cap valor el fet de que ell, abans d’anar cap al front, s’havia ‘manifestat’ contra la guerra, per a les vídues i els orfes creats per la canonada que ha enviat en la seva missió assassina? O quan un fuseller francès buidi el seu fusell assassí contra les files alemanyes d’atac, podrà confortar-se sabent que probablement les seves bales matin o fereixin companys amb qui l’any passat va aplaudir a l’eloqüent Jaurès, quan a Berlín jurava per la solidaritat internacional? Quan el socialista, reclutat en l’exercit del Kàiser austríac, enfonsa la llarga i cruel baioneta a l’estómac del socialista reclutat en l’exèrcit del Tsar rus, i la gira de tal manera que en treure-la li arranqui les entranyes, el seu acte terrible perdrà potser part de la seva crueltat pel fet de la seva adhesió teòrica comuna a una propaganda antiguerra en temps de pau? Quan el soldat socialista de les províncies bàltiques de Rússia se l’envia a avançar sobre la Polònia prussiana a bombardejar pobles i viles fins que un riu de roig de sang i foc cobreixi les llars dels súbdits polonesos a la força de Prússia, quan contempli els cadàvers d’aquells a qui ha esquarterat i les cases que ha destruït, serà reconfortat pensant que fa pocs anys el Tsar a qui serveix va enviar altres soldats a imposar la mateixa devastació i carnisseria a la seva pròpia llar al costat del mar Bàltic?

 

Però, per què seguir? No és tan clar com la vida mateixa que cap insurrecció de la classe obrera; cap aixecament general de les forces del Treball a Europa, podria haver provocat o causat una massacre més gran de socialistes que la seva participació com a soldats en les campanyes dels exèrcits dels seus països respectius? Cada bomba que explota enmig d’un batalló alemany matarà alguns socialistes; cada càrrega de la cavalleria Àustria deixarà els cossos malmesos de socialistes serbis o russos xisclant i retorçant-se en agonia per terra; cada vaixell rus, austríac o alemany enfonsat o volat portarà pena i dolor a les llars de alguns companys socialistes nostres. Si aquests homes han de morir, no seria millor que morissin al seu propi país lluitant per la llibertat de la seva classe, i per l’abolició de la guerra, en comptes d’anar a passos que no coneixen i morir massacrant i fent-se massacrar pels seus germans perquè els tirants i estraperlistes puguin viure?

 

S’està destruint la civilització davant dels nostres propis ulls; mil boques de canó estan aniquilant els resultats de generacions de propaganda i de treball pacient i sacrificis; les ànimes de milers de companys amb qui hem viscut en comunió fraterna estan a punt de ser enviades a la mort; aquells per a qui l’única esperança era la de poder cooperar en la construcció de la societat perfecta del futur són enviats a una matança fratricida en la que aquella esperança quedarà enterrada en un mar de sang.

 

No escric per criticar de manera primmirada els meus companys continentals. No tenim prou informació del que està passant al continent, i els esdeveniments van tan de pressa que no podem criticar en absolut. Però, convençut que qualsevol acció estaria justificada per aturar aquest crim colossal que s’està perpetrant, em sento obligat a expressar l’esperança que aviat puguem llegir sobre la paralització del sistema intern de transport del continent, fins i tot si aquesta paralització s’hagués de portar a terme aixecant barricades socialistes i amb actes d’insubordinació de soldats i mariners socialistes, com va passar a Rússia el 1905. Fins i tot un intent fallit de revolució social per la força de les armes, després de la paralització de la vida econòmica del militarisme, seria menys desastrós per a la causa socialista que l’acte dels socialistes que es deixen usar en la matança dels seus germans de causa.

 

Un gran aixecament continental de la classe obrera aturaria la guerra, una protesta universal en reunions públiques no salvaria una sola vida de ser escorxada gratuïtament.

 

No faig la guerra al patriotisme; mai l’he fet. Però contra el patriotisme del capitalisme – el patriotisme que posa l’interès de la classe capitalista com a prova suprema del deure i del que és correcte – jo hi oposo el patriotisme de la classe obrera, el patriotisme que jutja cada acte públic segons el seu impacte en la sort dels qui treballen. Tot el que és bo per a la classe obrera, ho considero patriòtic, el partit o moviment que més perfectament expressa el patriotisme és aquella que treballa amb més èxit per a la conquesta per part de la classe treballadora del control del destí de la terra en la que treballa.

 

Per tant, per a mi, el socialista d’un altre país es un compatriota, de la mateixa manera que el capitalista del meu propi país és un enemic natural. Considero a cada nació com a posseïdora d’una contribució definida al patrimoni comú de la civilització, i considero a la classe capitalista de cada nació com a enemic lògic i natural de la cultura nacional que fa part d’aquesta contribució definida.

 

Per tant, com més unit em sento a la tradició, literatura, llenguatge i simpatia nacional, més fermament convençut estic en la meva oposició a la classe capitalista que en la seva cerca inhumana de poder i or destruiria les nacions sota el morter.

 

Partint d’aquests principies, per tant, considero aquesta guerra com el crim més espantós dels segles. En ella la classe obrera serà sacrificada per que una petita cohort de governants i fabricants d’armament puguin satisfer la seva set de poder i la seva avarícia de riquesa. Les nacions seran esclafades, s’aturarà el progrés, i els odis internacionals s’erigiran com a déus per ser adorats.


Militant