Michael Collins va ser un nacionalista irlandès considerat per alguns com el creador de la Irlanda moderna. El 22 d’agost de 1922, fa vuitanta-cinc anys, va ser assassinat en una emboscada durant la guerra civil irlandesa quan tenia trenta-un anys d’edat.
Quan tenia quinze anys, Collins va abandonar el seu lloc de naixement a County Cork per treballar en una oficina de correus de Londres. Mentre va ser allà, va entrar en
la Germandat Republicana Irlandesa (IRB), una societat secreta revolucionària dedicada a aconseguir la independència d’Irlanda mitjançant la força física. Va tornar a Dublín el 1916 per participar en l’heroica Insurrecció de Pasqua. Després de sis dies, la insurrecció va ser derrotada i els seus dirigents, inclòs el gran marxista irlandès James Connolly, van ser executats per l’exèrcit britànic.

La majoria dels rebels capturats que van sobreviure van ser internats a Froncoch al nord de Gal·les. Allà Collins va començar a demostrar la seva capacitat. Amb l’ajuda dels seus col·legues de l’IRB va organitzar els presoners. Després de l’alliberament dels presoners a finals de 1916, Collins va tornar a Irlanda per gestionar un fons d’ajuda per a les víctimes de la insurrecció. Va utilitzar la seva posició per desenvolupar la causa del republicanisme irlandès i va començar a crear una xarxa d’intel·ligència formidable.
L’IRB tenia la política d’utilitzar altres organitzacions nacionalistes menys radicals per avançar en la seva causa. En l’aspecte militar, l’IRB va reorganitzar la direcció dels Voluntaris Irlandesos que havien participat en la insurrecció. També va destituir el dirigent fundador del Sinn Fein, un partit polític nacionalista petit burgès fundat el 1905, Arthur Griffith. El Sinn Fein no va jugar cap paper en la insurrecció i el propi Griffith volia la independència per a Irlanda sota una monarquia conjunta amb Anglaterra i no una república. El novembre de 1917, Eamon de Valera, va ser elegit president tant dels Voluntaris com del Sinn Fein. De Valera era un dels supervivents més veterans de la insurrecció i era vist per Collins i l’IRB com un republicà més ferm que Griffith. Collins va ser elegit director de l’organització dels Voluntaris i aproximadament en aquella època es va convertir en el secretari de l’IRB.

Durant 1917 i 1918, Collins, a més de les seves altres activitats, va ajudar a organitzar diverses campanyes electorals per al Sinn Fein en alguns districtes parlamentaris. La població irlandesa havia recolzat l’exèrcit britànic a l’inici de la Gran Guerra, però aquest ambient va començar a canviar, en primer lloc, després de les brutals execucions que van seguir la Insurrecció de Pasqua (la pròpia insurrecció no va atreure massa suport popular), l’amenaça del servei militar a Irlanda i el continu fracàs del govern irlandès per implantar el Home Rule. A més, l’onada revolucionària que va recórrer Europa en aquells anys va començar també a tenir un efecte a Irlanda.
El Partit Laborista irlandès, fundat per James Connolly, podria haver estat en una posició immillorable per aprofitar aquests esdeveniments, però la seva direcció no va aconseguir adoptar una posició de classe independent. Van permetre que els nacionalistes burgesos i petit burgesos, inclòs Collins, es convertissin en els dirigents de la lluita per la independència irlandesa, idees que anaven en contra del que va defensar Connolly.
Connolly sempre havia insistit en la necessitat de lluitar per la llibertat irlandesa, al costat dels millors nacionalistes, mentre que mantenia la independència política de la classe obrera. Quan Connolly va morir no hi havia cap dirigent del seu calibre, armat amb la comprensió teòrica del marxisme, que fos capaç de substituir-lo. Aquest fracàs de la direcció va suposar que el Partit Laborista irlandès no presentés candidats en les eleccions generals de desembre de 1918 després de
la Primera Guerra Mundial. Al seu lloc, van renunciar a favor del Sinn Fein que va aconseguir 73 dels 106 escons per la plataforma d’una República de tot Irlanda. Michael Collins va ser elegit per Cork South.
Els parlamentaris del Sinn Fein es van negar a ocupar els seus escons a Westminster i van organitzar un parlament o Dail a Irlanda. La seva primera reunió va ser el gener de 1919 i va reafirmar la declaració de
la República Irlandesa adoptada originalment a l’inici de la Insurrecció de Pasqua. L’única nació que reconeix la República Irlandesa va ser la Rússia soviètica. L’abril, després de que Collins personalment arreglés la seva fuga de la presó de Lincoln, Eamon de Valera va ser elegit president del Dail. Aquest va nomenar un gabinet que incloïa a Michael Collins com a ministre d’economia.

Durant aquesta època, les reunions del Dail i del gabinet es van oposar a les autoritats britàniques que van intentar arrestar els participants. Malgrat aquestes condicions, Collins va organitzar un préstec nacional de 500.000 lliures per finançar el govern, principalment l’operació dels Voluntaris Irlandesos que aproximadament en aquesta època es va començar a conèixer com a l’exèrcit Republicà Irlandès o IRA. Van arribar contribucions de l’interior i de l’exterior. L’èxit del préstec nacional va cridar l’atenció de Lenin que va demanar el govern soviètic que organitzés un préstec similar.
Collins volia desbaratar l’operació del govern britànic a Irlanda per tots els mitjans possibles. Es va convertir en el director d’intel·ligència de l’IRA el 1919 i aproximadament en la mateixa època també en president de l’IRB. L’IRA volia atacar la propietat del govern britànic, es va dedicar a assalts per aconseguir armes i fons, van assassinar destacats membres de l’administració britànica. L’operació dels tribunals britànics va ser desbaratada i ràpidament va perdre legitimitat als ulls de la població irlandesa. Els impostos tampoc no es recollien.
Les tàctiques elaborades per Michael Collins i altres en l’IRA, basades en part en les utilitzades pels Boers a Sud-àfrica, diuen que són els primers exemples adequats de guerra de guerrilles. Més tard van ser estudiades per Mao Zedong i altres al món colonial després de
la Segona Guerra Mundial. Collins en aquell moment es va convertir en l’home més buscat d’Irlanda. Encara així, viatjava bastant obertament pels voltants de Dublín d’una reunió en l’altra, treballant en oficines a la ciutat i les autoritats britàniques no van poder capturar-lo.

La classe dominant britànica va respondre imposant la llei marcial i amb una repressió brutal. El 1920, davant l’imminent col·lapse de la seva força policial desmoralitzada a Irlanda, van reclutar soldats britànics desmobilitzats de la Primera Guerra Mundial en unes noves forces paramilitars conegudes com els Auxiliars i els Black and Tans (els negres i cremats). Aquestes unitats paramilitars van cometre les pitjors atrocitats durant la guerra d’independència irlandesa. Tenien com a costum el pillatge i cremaven ciutats i pobles. Els britànics, temorosos d’una revolució social, també volien jugar la seva carta Orange i van dividir Irlanda amb la Llei de Govern d’Irlanda de 1920, d’aquesta manera cedien el control del nord-est del país, l’Ulster, un petit estat sectari reaccionari, als orangistes.
Durant els dos anys següents, en l’Ulster es van dur a terme pogroms violents contra els catòlics i després es va institucionalitzar la discriminació. La guerra es va intensificar i el 21 de novembre de 1920, el Diumenge Sagnant, Collins va ordenar l’assassinat de divuit agents de la intel·ligència britànica. Els Auxiliars van respondre aquell mateix dia conduint vehicles cuirassats en Croke Park (Dublín) on se celebrava un partit de futbol, els Auxiliars van disparar a la multitud i als jugadors, van morir 14 persones i cents van resultar ferides.
L’11 de juliol de 1921 es va declarar una treva i un grup de
la República Irlandesa, encapçalat per Griffith i Collins, va anar a Londres a negociar amb el govern britànic. El resultat va ser el Tractat Anglo-Irlandés el desembre de 1921. El tractat donava una forma d’independència a Irlanda, però el nou estat romandria sota el domini de l’imperi britànic, els ministres i funcionaris elegits havien de jurar lleialtat a la corona britànica. El tractat també acceptava la partició d’Irlanda i donava altres concessions a la Gran Bretanya.

Collins, prenent una actitud "pràctica", volia persuadir els seus col·legues perquè acceptessin el tractat, ell considerava que es tractava d’un "trampolí" cap a una república irlandesa unida, no com un acord final. No creia que l’IRA podia reiniciar la guerra contra els britànics si es rebutjava el tractat. Però si s’acceptava, una vegada retirades les forces i autoritats britàniques, el govern irlandès podia llavors fer inventari i estudiar de nou la situació. Tanmateix, Collins no tenia una resposta real a la partició que de fet que ja existia. Durant l’últim any de la seva vida, va intentar utilitzar l’IRA en l’Ulster per defensar els catòlics davant els pogroms i soscavar el govern sectari d’Irlanda del Nord, però amb escàs èxit.
En el moment de la seva mort, la seva política del "nord" era criticada per altres membres del gabinet i l’activitat de l’IRA al nord va acabar poc després. Malgrat els intents de Collins, mai no podria haver resolt aquest problema. Era un nacionalista petit burgès, ni tan sols no era un socialista i menys encara un marxista. La qüestió nacional a Irlanda no es podia solucionar simplement sobre la base que la burgesia irlandesa prengués el poder, una cosa que ja havia ocorregut en 1919-1922.
Només la política de Connolly, que defensava la presa del poder per la classe obrera per formar una república obrera irlandesa, unint tant a catòlics com a protestants, podia aconseguir això. Aquesta idea era correcta el 1922 i ho continua sent avui. La brillant concepció de Connolly en essència era la teoria de la revolució permanent de Trotsky. Tanmateix, el camí pres pels nacionalistes junt amb el fracàs de la direcció del Partit Laborista irlandès en els anys posteriors a la insurrecció, malgrat l’heroisme del poble irlandès, excloïen aquesta solució. En realitat, el tractat era una traïció al seu heroisme.

El tractat va dividir el moviment republicà. La majoria de l’IRB, influïda per Collins, va recolzar el tractat i va ser més que suficient per garantir que el Dail, per un marge estret, votés a favor del tractat el 7 de gener de 1922. Es calcula que la base de l’IRA estava en contra del tractat en una proporció de 2 a 1, els treballadors més actius i petits camperols havien lluitat en l’IRA per una societat millor, però tots tenien clar que el tractat no portaria aquesta nova societat. De Valera es va oposar al tractat, aparentment per raons oportunistes, i es va retirar del gabinet deixant a Collins el control efectiu del govern, degut també a la malaltia de Griffith. Collins va intentar arribar a un acord entre les forces favorables i contràries al tractat per evitar una guerra civil, però va fracassar.
L’administració britànica i les tropes es van retirar, les eleccions generals del 18 de juny de 1922 van donar la majoria als partits favorables al tractat. Les forces contràries al tractat van mantenir el nom d’IRA i van ocupar quatre edificis del govern a Dublín durant dos mesos. Collins sofria la pressió de la resta del seu gabinet i dels britànics, que consideraven l’ocupació com una violació del tractat, perquè acabés amb l’IRA. Una vegada passades les eleccions, Collins, ara comandant en cap de l’exèrcit Nacional (format per es forces partidàries del tractat) es van tornar contra l’IRA, van utilitzar les armes i munició subministrada pels britànics per assaltar els quatre edificis. Va esclatar la guerra civil, amb una lluita ferotge entre el sud i l’oest del país, tanmateix, l’exèrcit Nacional aviat va capturar les principals ciutats. L’agost, Michael Collins realitzava una gira militar en el seu County Cork natal quan va caure assassinat en una emboscada de l’IRA.

Després de la mort de Collins la guerra civil es va tornar més sagnant. El govern irlandès, que representava la burgesia irlandesa, va reprimir brutalment els seus oponents de l’IRA, especialment a aquells que defensaven una solució socialista als problemes d’Irlanda. La guerra civil va acabar el 24 de maig de 1923, quan l’IRA es va rendir, encara que no reconeixen la rendició.
Michael Collins va ser un jove abnegat amb un talent per a l’organització i una gran energia. Era coneguda la seva habilitat per als detalls i la seva capacitat de comunicació. La seva tragèdia política, com d’altres benintencionats, fins i tot heroics, nacionalistes burgesos i petit burgesos en l’època imperialista, va ser intentar l’impossible: aconseguir una independència nacional que valgués la pena, en el cas d’Irlanda la unió de catòlics i protestants, sense alliberar-se dels grillons del capitalisme. Hem de saludar la lluita contra l’ocupació imperialista britànica, però també aprendre dels seus errors.


Militant