Que la crisi la paguin els capitalistes!

(Manifest del Corrent Marxista Internacional)

Pels Estats Units Socialistes d'Europa!


El potencial productiu d'Europa és tremend. Amb una població de 497 milions i una renda per càpita de 32.300 dòlars, és una força formidable que podria potencialment desafiar els poderosos Estats Units. Però aquest potencial mai no es materialitzarà sota el capitalisme. Tots els intents d'avançar en la unificació d'Europa han xocat contra la roca dels interessos nacionals enfrontats. L'inici de la recessió servirà per aprofundir aquestes divisions i posar un signe d'interrogació sobre el futur de la mateixa UE.

La formació de la Unió Europea va ser una admissió tàcita del fet que és impossible resoldre els problemes de l'economia dins dels límits estrets del mercat nacional. Però sobre bases capitalistes la unitat d'Europa no s'aconseguirà mai. En una crisi afloren les contradiccions entre els capitalistes dels diferents estats nacionals. La crisi actual ha tret a la llum les fissures ocultes i demostrat el contrasentit que representa tota la demagògia sobre la unitat europea. Malgrat les afirmacions de Sarkozy, les relacions entre els líders europeus són molt tenses, per no parlar de les relacions entre els líders de França i Alemanya, els dos països clau de la UE.

La declaració unilateral del govern alemany de "garantir" el bilió d'euros dels dipòsits bancaris privats d'aquest país va agafar desprevinguts els altres governs de l'UE i va representar una trepitjada a la promesa de cooperació europea assolida prèviament en la mini-cimera de París a la que van assistir els líders de França, Alemanya, la Gran Bretanya i Itàlia. L'acció alemanya representava l'amenaça de treure els estalvis dels bancs en altres països per portar-los als bancs alemanys. Els altres països estaven furiosos. Però quina és la diferència entre això i la declaració del govern irlandès de garantir tots els dipòsits dels seus sis principals bancs durant dos anys? O la promesa freqüent del govern britànic que adoptaria "totes les mesures possibles" per protegir els estalviadors? O la promesa de Sarkozy que els estalviadors privats francesos no perdrien ni un sol euro?

Aquesta acció va demostrar la hipocresia de la Comissió Europea, que considera un desafiament la mesura irlandesa però més tard no diu res de la "promesa" de Berlín. Quina és la diferència entre Irlanda i Alemanya? Només que Irlanda és un país petit i Alemanya gran, a més de controlar els fils de la UE. Una successió de governs de la UE va aprovar garanties similars, inclosos Suècia, Dinamarca, Àustria i Portugal, per evitar que els estalviadors fugissin als bancs alemanys (o irlandesos).

En realitat cada govern nacional intenta posar en primer lloc els seus propis interessos. Les suspicàcies mútues dels governs de la UE surten a la superfície tan aviat com s'han enfrontat a una crisi. Cada govern ha de lluitar per afrontar el pànic que s'estén des de l'altre costat de l'Atlàntic mitjançant institucions financeres europees. Washington, amb un govern i un sistema polític, té dificultats per fer front a la crisi global de crèdit. La UE té una única moneda i un sol mercat però 27 governs, sense un sistema global de supervisió bancària o govern econòmic.

És impossible unir economies que empenyen en diferents direccions i els governs europeus estan pagant el preu de crear una moneda única sense les institucions o un sistema regulador capaç de manejar una única economia. En el pròxim període inevitablement apareixeran tendències proteccionistes. Els intents dels governs individuals d'atreure milers de milions d'euros en estalvis d'altres països són un avançament de la política de "fastiguejar el veí" que podem esperar segons s'aprofundeixi la crisi.

Sylvester Eijffinger, de la Universitat de Tilburg, assessor monetari del parlament europeu, va dir el següent: "Això és un toc d'atenció. Primer vam tenir integració econòmica, després vam tenir integració monetària. Però mai no vam desenvolupar una integració política i reguladora paral·lela que ens permetés afrontar una crisi com la que avui enfrontem". Són tals les tensions entre els estats nacionals que en el pròxim període fins i tot es podria posar en qüestió la pròpia existència de l'euro. No és inconcebible que la UE es pogués trencar o almenys sortir amb les seves estructures radicalment alterades i que la UE quedés reduïda a poc més que una unió duanera feble.

La UE en realitat és un club capitalista dominat pels bancs i grans monopolis dels estats membres. Els nous estats membres d'Europa de l'Est són utilitzats com una font de mà d'obra barata, amb preus "europeus" i salaris "de l'Est". D'altra banda, la UE és un bloc imperialista que explota a les antigues colònies dels països europeus a l'Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i el Carib. No hi ha res progressista en això. L'única forma d'aconseguir el verdader potencial d'Europa és amb l'establiment d'una federació socialista, que integraria les forces productives d'Europa a un pla comú. Això es combinaria amb la màxima autonomia per a tots els pobles d'Europa, bascos, catalans, escocesos, gal·lesos i altres nacionalitats i minories nacionals i lingüístiques incloses. Posaria les bases per a una solució pacífica i democràtica del problema nacional a països com Irlanda o Xipre. La federació socialista es formaria estrictament sobre bases voluntàries amb total igualtat per a tots els ciutadans.

 

Les nostres reivindicacions

1) No a l'Europa dels buròcrates, bancs i monopolis!

2) Expropiació dels bancs i monopolis, creació d'un pla socialista de producció integrat i democràtic.

3) Fi de tota discriminació contra els immigrants, dones i joves. A igual treball, igual salari!

4) Desenvolupament de vincles entre els activistes sindicals d'Europa i a escala global. Per un front únic de treballadors combatius contra les grans transnacionals!

5) Pels Estats Units Socialistes d'Europa!

Europa de l'Est, Rússia i Xina

El començament de la recessió a Europa occidental està agreujant els problemes de les anomenades economies emergents d'Europa de l'Est, on els inversors s’estan desfent dels seus actius de major risc fugint cap a destinacions més segures. Les economies relativament febles d'Europa de l'Est pagaran un preu car per la seva implicació en l'economia capitalista mundial. Ja s'esperen caigudes brusques del creixement i un augment de la pobresa a Rússia, Ucraïna i Romania. Malgrat el creixement econòmic d'algunes zones d'Europa de l'Est, el creixement per càpita del PIB per a la regió en general s'espera que sigui zero.

Hongria es prepara per a la "realitat de la recessió" i s'espera que el PIB s'encongeixi el pròxim any, segons reconeix el primer ministre Ferenc Gyurcsany. El govern quan va elaborar el pressupost per al pròxim any esperava que el PIB creixés un 3%. Ara s'enfronta a grans retalls i a l'augment de la desocupació. La crisi financera arriba només dos anys després que Gyurcsany augmentés els impostos i reduís els llocs de treball del sector públic i els ajuts als productes energètics per a les famílies, amb la intenció de reduir el gran dèficit públic que tenia respecte a la Unió Europea.

El govern hongarès es va veure obligat a buscar un préstec urgent de 5.000 milions d'euros del Banc Central Europeu. Sufocat per l'abraçada dels banquers internacionals, Hongria haurà de reduir la despesa pública per intentar rebaixar el dèficit públic. Com sempre, seran els treballadors i camperols els que paguin la factura. El govern proposa congelació salarial, supressió de les bonificacions als treballadors públics i reduir el dèficit pressupostari a un 2,6% del PIB. Polònia i altres països d'Europa de l'Est estan només un pas per darrere d'Hongria.

Els pobles d'Europa de l'Est es van unir a la UE amb la idea que gaudirien del tipus de nivell de vida que veien a Alemanya o França. Però aquestes il·lusions aviat es va comprovar que eren falses. Una petita minoria de la població es va enriquir gràcies al saqueig de la propietat pública a través de les privatitzacions. Però la majoria dels polonesos, txecs, eslovacs i hongaresos no han tret cap benefici de la tornada al capitalisme. Durant el boom van ser explotats com a mà d'obra barata als països més rics. Ara l'Europa de l'Est s'enfronta a la fallida. I el col·lapse econòmic en Europa de l'Est arrossegarà a les economies d'Àustria i a altres països de la UE molt exposats en aquesta regió.

A cap altra part d'Europa les conseqüències de la restauració capitalista no han estat tan serioses com als Balcans. La ruptura de Iugoslàvia va ser un acte criminal que ha portat a una sèrie de guerres fraticides, terrorisme, assassinat de masses i genocidi. Aquesta monstruosa situació ha tingut conseqüències catastròfiques per a milions de persones que abans gaudien d'un nivell de vida bo, de pau i plena ocupació. Ara molts llancen la vista enrere i senten nostàlgia de la vella Iugoslàvia. El capitalisme no els ha portat cap altra cosa que guerra, misèria i sofriment.

La situació a què s'enfronta Rússia no és gaire millor. Aquí la contradicció és encara més manifesta que a l’Europa de l'Est. La restauració del capitalisme no ha beneficiat l'aclaparadora majoria dels ciutadans de l'antiga Unió Soviètica. Ha creat una oligarquia obscenament rica, que està estretament vinculada als elements criminals. Però és una ínfima minoria. Per a milions de russos les dues dècades passades només han significat misèria, fam, sofriment i humiliació. Ha suposat el col·lapse dels serveis sanitari i educatiu, que eren gratuïts per a tots els ciutadans en els temps soviètics, així com el col·lapse de la cultura, l'empobriment general i la desigualtat.

Durant algun temps, la gent va pensar que el pitjor havia passat i que l'economia es recuperava de la profunda recessió que va seguir el col·lapse de l'URSS. Però ara Rússia s'enfronta a la pitjor crisi financera des del col·lapse de 1998. La caiguda del preu del petroli, un reflex de la recessió mundial de la demanda, ha empès l'economia a la crisi. L'anterior ambient d'optimisme a Moscou s'ha evaporat després de les abruptes caigudes de la borsa, que s'ha hagut de tancar a causa de la intensa turbulència. Com el conte de fades de la bruixa Baba Yaga, el capitalisme rus és una cabana construïda sobre potes de gallina. La crisi es revela en el reduït volum de la construcció, la desocupació i les restriccions a obrir noves línies de crèdit per a empreses privades.

La crisi ha obligat el govern a seguir el camí de Washington i Londres, gastant milers de milions de dòlars de diners públics per rescatar empreses privades. S'han destinat més de 200.000 milions de dòlars a préstecs, reduccions d'impostos i altres mesures. Però els ciutadans russos corrents es preguntaran per què els diners públics s'han d'utilitzar per al rescat dels oligarques que s'han enriquit saquejant l'Estat durant l'últim període. Si l'empresa privada i el mercat se suposa que són superiors a l'economia nacionalitzada i planificada, per què el sector privat ara necessita el suport de l'Estat?

La situació és encara pitjor en altres antigues repúbliques soviètiques, com és el cas d'Ucraïna, on la pobresa va acompanyada d'inestabilitat política, corrupció i caos. Per als pobles del Caucas i Àsia Central ha estat una absoluta calamitat. Geòrgia, Armènia i Azerbaitjan estan en una situació de guerra constant i les masses a més suporten la pesada càrrega de la despesa militar. El terrorisme s'estén des de l'ocupada Txetxènia a altres repúbliques. La guerra a l'Afganistan amenaça amb desestabilitzar no solament el Pakistan sinó també tot Àsia Central.

Hi ha un vell refrany que diu: "La vida ensenya". Molta gent a Rússia, Ucraïna i l'Europa de l'Est ara diuen: teníem problemes abans, però almenys teníem plena ocupació, una casa, sanitat i educació gratis. Ara aquests països s'enfronten a la ruïna i la desocupació de masses. Els pobles del Caucas anhelen la tornada a la pau i l'estabilitat. Ningú no vol una tornada a la burocràcia o la dictadura totalitària. Però un règim genuïnament socialista, com el règim de democràcia obrera establert per Lenin i Trotsky després de la Revolució d'octubre, no té gens en comú amb la caricatura grotesca estalinista que va sorgir després de la mort de Lenin.

Això va ser el resultat de l'aïllament de la revolució en unes condicions de retard extrem. Però ara, sobre la base de l'avenç de la indústria, la ciència i la tecnologia aconseguida durant els últims noranta anys, s'han creat les condicions objectives per a un avenç ràpid cap al socialisme. El que fa falta és l'establiment d'una federació socialista voluntària on l'economia sigui a les mans de l'Estat, i l'Estat sigui sota el control democràtic dels treballadors i camperols. Però la condició prèvia per a això és l'expropiació dels oligarques, banquers i capitalistes.

La crisi mundial està tenint un impacte important en l'economia xinesa. El creixement econòmic xinès depèn molt de les exportacions i al pic d'aquest recent boom la taxa anual de creixement de les exportacions va assolir la xifra del 38% (en el tercer trimestre de 2003). Ara la xifra de l'últim trimestre ha revelat una caiguda aproximada del 2% i amb ella hem vist també una important desacceleració de les comandes manufactureres en els últims mesos. Els comentaristes burgesos seriosos discuteixen ara si la producció xinesa sofrirà una "desacceleració gradual" o una "caiguda abrupta".

Stephen Green, expert en economia xinesa d'Estàndard Chartered, ha pronosticat que les exportacions podrien caure fins a "zero o fins i tot tenir un creixement negatiu" el pròxim any. La vinculació tan estreta de la Xina amb l'economia mundial es va veure en un recent càlcul de JP Morgan Chase que preveu una caiguda del 5,7% de les exportacions xineses per cada punt de percentatge que caigui el creixement econòmic global. Això suposarà tancaments de fàbriques massius a tota Xina amb milions de treballadors enfrontant-se a la desocupació.

El 2007 el creixement va ser del 12% i el 2008 ja s'ha desaccelerat fins i tot el 9%, però la caiguda podria ser encara major. A la zona que envolta Hong Kong més de dos milions de treballadors podrien perdre les seves feines en els pròxims mesos. Això ve acompanyat de la punxada de la bombolla immobiliària i una caida brusca dels preus immobiliaris, deixant a moltes famílies xineses amb un valor negatiu, és a dir, una hipoteca que supera el valor del preu dels seus habitatges. Això està tenint un impacte al mercat interior. La resposta del govern xinès ha estat recórrer a un paquet econòmic per estimular el creixement.

Necessiten mantenir un creixement superior al vuit per cent per aconseguir cert grau d'estabilitat social. És veritat que la Xina ha acumulat enormes reserves. Però aquestes no compensaran la pèrdua de mercats exteriors quan l'economia mundial s'enfonsi més en la recessió. Com a resultat d'aquesta situació s'està estenent el malestar laboral i ja hi ha hagut una onada de protestes per exigir el pagament dels salaris, amb bloqueigs de carreteres i piquets a les fàbriques. Com a Rússia i Europa de l'Est, igual a la Xina, hi haurà una violenta reacció contra el capitalisme. Les idees del marxisme guanyaran terreny i prepararà el camí per a un moviment nou i irresistible cap al socialisme.

Les nostres reivindicacions:

1) No a la privatització i per l'abandonament de l'economia de mercat!

2) A baix els oligarques i els nous rics! Per la renacionalització de les empreses privatitzades sense compensació!

3) Per la democràcia obrera!

4) A baix la burocràcia i la corrupció! Els sindicats han de defensar els drets dels treballadors!

5) Els partits comunistes han de defensar una política comunista! Tornada al programa de Marx i Lenin!

6) Per la reintroducció del monopoli estatal del comerç exterior!

 

La crisi del "Tercer Món"

La crisi actual sens dubte colpejarà més durament els països pobres de l'Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina. Fins i tot en el boom, l'aclaparadora majoria va treure poc o cap benefici. A tots els països s'ha produït una extrema polarització entre rics i pobres. El dos per cent de la població del planeta ara en té més de la meitat de la riquesa mundial. 1.200 milions d'homes, dones i nens viuen en condicions d'absoluta pobresa. Vuit milions moren cada any com a conseqüència de la pobresa. Això és el millor que el capitalisme pot oferir. Què passarà ara?

A més del col·lapse de les exportacions, que afectarà a totes les mercaderies (excepte l'or i la plata), inclosos els petrolis, ara s'enfronten a l'augment del cost dels aliments, que en gran manera és el resultat de l'especulació. Un informe recent del Banc Interamericà avisava que el cost dels aliments empenyerà 26 milions de persones a Amèrica Llatina a l'absoluta pobresa. El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, ha avisat que els més pobres del món s'enfronten al "triple perill" de: aliments, combustible i finances. "No es pot demanar als més pobres que paguin el preu més alt. Calculem que 44 milions de persones més sofriran aquest any de malnutrició a causa dels alts preus dels aliments. No podem permetre que la crisi financera es converteixi en una crisi humanitària". Són paraules boniques, però les coses no s'arreglen amb paraules eloqüents.

La pobresa i la fam mundial augmentaran a causa de la crisi financera global i les mesures d'"ajust estructural" de lliure mercat dictades per l’FMI. Aquesta és una conclusió ineludible de l'últim informe sobre la pobresa global publicat pel Banc Mundial. El Banc va revelar que el nombre de persones obligades a viure amb menys d'un dòlar diari estava augmentant i podria assolir els 1.500 milions per a finals d'aquest any. Aproximadament 200 milions de persones han caigut en la pobresa extrema des dels últims càlculs de 1993. S'espera un creixement negatiu del PIB per capita a Orient Mitjà i el nord de l'Àfrica. Resumint la situació, el World Bank Director of Poverty Reduction and Economic Management, Michael Walton, va dir: "La imatge global que va emergir a finals dels anys noranta era d'embús del progrés a causa de la crisi del Sud-Est Asiàtic, va augmentar el nombre de pobres a l'Índia, va continuar l'increment a l'Àfrica subsahariana i un profund empitjorament a Europa i Àsia Central".

Només a Indonèsia, la proporció de gent obligada a viure amb menys d'un dòlar diari va augmentar de l'11% el 1997 al 19,9% el 1998, amb 20 milions més de gent a les files dels "nous pobres", equivalent a una nació de mida mitja com Austràlia. A Corea del Sud, la incidència de la pobresa urbana va passar del 8,6% el 1997 al 19,2% el 2007. El nombre de persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia a l'Índia ha augmentat a 340 milions, d'una estimació de 300 milions a finals dels anys vuitanta. Les últimes dades sobre estancament salarial a les zones rurals suggerien un nou increment de les taxes de pobresa en aquest país. I aquesta era la situació amb una apogeu econòmic amb taxes de creixement pròximes al 10% anuals. Les xifres oficials calculen que el creixement econòmic ja comença a desaccelerar-se. L'agost de 2008 el creixement industrial va ser de l'1,3% anual, un resultat miserable comparat amb un creixement superior al 10% l'any anterior.

L’FMI exigeix als països pobres que obrin els seus mercats per a la penetració del capital internacional. Exigeix retalls de la despesa governamental, eliminació dels subsidis als aliments i altres productes de consum popular i la privatització de les empreses públiques. L'objectiu declarat és aconseguir un "creixement econòmic sostenible". En realitat, significa la destrucció de les seves indústries nacionals, l'agricultura i un abrupte augment de la desocupació i la pobresa.

Un estudi recent revelava l'existència d'una transferència neta de pagaments superior als 1.000 milions de dòlars dels governs africans al FMI el 1997 i a 1998. Tanmateix, malgrat l'augment d'aquestes devolucions, el deute total africà va continuar augmentant en 3%. Malgrat que els països africans necessiten urgentment augmentar la despesa en sanitat, educació i cura sanitària, les mesures d'ajust estructural del FMI els obliguen a retallar aquesta despesa, la despesa per càpita en educació entre 1986 i 1996 va caure.

La catàstrofe del "Tercer Món" és artificial. No hi ha res automàtic en això. De fet, en la primera dècada del segle XXI ningú no hauria de passar fam per necessitat. Els diners que s'han lliurat als bancs podrien haver solucionat el problema de la gana mundial, salvant milions de vides. El juny de 2008 la FAO va demanar 30.000 milions de dòlars per estimular l'agricultura i evitar futures escassetats alimentàries. Només va rebre 7.500 milions de dòlars, pagables en quatre anys, el que suposa aproximadament 1.800 milions de dòlars a l'any. Aquest és l'equivalent a dos dòlars diaris per persona que passa gana.

És habitual en occident plantejar la "solució" dels problemes d'aquests països en termes d'ajut. Es demanen als països "rics" que donin més diners als països "pobres". Però en primer lloc, les quantitats mesquines del presumpte ajut representen només una part minúscula de la riquesa que se saqueja d'Àsia, l'Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina. En segon lloc, aquest ajut amb freqüència està vinculat a interessos comercials, militars o diplomàtics dels països donants i, per tant, significa una manera d'incrementar la subordinació de les antigues nacions colonials als seus antics amos.

En qualsevol cas, és inacceptable que països amb enormes recursos quedin reduïts a buscar la caritat com a captaires lluitant per les engrunes de la taula del ric. La condició prèvia és trencar el domini de l'imperialisme i enderrocar el domini dels governants corruptes locals que no són més que els nois dels encàrrecs locals de l'imperialisme i les grans empreses transnacionals. Ni l'ajut ni la caritat, sinó un canvi radical de societat és la resposta a la pobresa global.

A molts països la classe obrera, després d'anys d'abatiment i esgotament, està prenent el camí de la lluita. La lluita del poble palestí contra l'opressió israeliana continua. Però és la poderosa classe obrera de països com Sud-àfrica, Nigèria i Egipte la que representa la clau del futur. A Egipte hem presenciat una onada de vagues i ocupacions de fàbrica contra la privatització i en defensa de l'ocupació, incloent-hi la victoriosa vaga amb ocupació de fàbriques dels més de 20.000 treballadors del complex tèxtil Mahalla. Els treballadors iranians també avancen. Hi ha hagut una important onada de vagues, en la qual han participat molts sectors de la classe obrera: conductors d'autobús, drassanes, ferroviaris, tèxtil, treballadors de la canya de sucre d'Haft-Tapeh, petroli i altres sectors. Aquestes vagues comencen amb reivindicacions econòmiques, però donada la naturalesa del règim inevitablement adquireixen un caràcter cada vegada més polític i revolucionari.

A Nigèria, els treballadors han protagonitzat una sèrie de vagues generals (¡8 en els últims 8 anys!), paralitzant el país i plantejant la qüestió del poder, només per ser defraudats pels dirigents sindicals una i altra vegada. A Sud-àfrica també, el poderós moviment obrer ha organitzat una vaga general després d'una altra, la més recent el juny de 2007 i agost de 2008. Hem vist impressionants moviments dels treballadors al Marroc, Jordània, Líban i també a Israel, aquest bastió de la reacció a l’Orient Mitjà. També hi ha hagut moviments de masses de treballadors i camperols al Pakistan, l'Índia, Bangla Desh i el Nepal, on ha portat a l'enderrocament de la monarquia.

Amèrica Llatina està sumida en un moviment revolucionari des de Tierra del Fuego fins a Rio Grande, amb Veneçuela a l'avantguarda. Les crides d'Hugo Chávez a favor del socialisme no han caigut en oïdes sordes. La idea del socialisme ha tornat a l'ordre del dia. A Bolívia i l'Equador el moviment de masses contra el capitalisme i l'imperialisme està avançant malgrat la resistència dels oligarques recolzats per Washington. És necessari posar en l'ordre del dia la lluita per la política de la classe obrera, la solidaritat proletària internacional i la lluita pel socialisme com l'única solució duradora als problemes de les masses.

Les nostres reivindicacions:

1) Cancel·lació immediata de tots els deutes del Tercer Món!

2) A baix el latifundisme i el capitalisme!

3) Expropiació de la propietat dels grans terratinents i per la reforma agrària! Allà on sigui possible, les grans hisendes s'haurien d'administrar de forma col·lectiva, utilitzant mètodes moderns d'agricultura per impulsar la producció.

4) Alliberament del domini imperialista! Nacionalització de la propietat de les grans transnacionals!

5) Programa urgent per acabar amb l'analfabetisme i crear una mà d'obra qualificada i formada.

6) Lliure accés al servei sanitari per a tots.

7) No a l'opressió de la dona! Plena igualtat legal, social i econòmica per a la dona!

8) No a la corrupció i l'opressió! Plens drets democràtics i enderrocament dels nois dels encàrrecs locals de l'imperialisme!

 

No a l'imperialisme!

L'aspecte més destacable de la situació actual és el caos i la turbulència que afecta tot el planeta. Existeix inestabilitat a tots els nivells: econòmic, social, polític, diplomàtic i militar. A tot arreu hi ha guerra o l'amenaça de guerra: la invasió de l'Afganistan va ser seguida per l'ocupació encara més sagnant i criminal de l'Iraq. A tot arreu hi ha hagut guerres: als Balcans, al Líban i Gaza, la guerra de Darfur, a Somàlia, a Uganda. Al Congo uns cinc milions de persones han estat massacrades en els últims anys. L'ONU i l'anomenada comunitat internacional no van moure un dit.

Conscient del seu enorme poder, Washington substitueix la diplomàcia "normal" per la fanfarroneria més vergonyosa. El seu missatge és brutalment clar: "feu el que us diem o altrament us bombardejarem i envairem". L'antic president del Pakistan, el general Pervez Musharraf, va revelar que poc després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre de 2001, els EUA van amenaçar amb bombardejar el seu país fins a "tornar-lo a l'Edat de Pedra" si no oferia la seva cooperació en la lluita contra el terrorisme i els talibans. Ara Musharraf se n'ha anat i la força aèria nord-americana bombardeja el territori pakistanès.

L'imperialisme nord-americà va envair l'Iraq amb el fals pretext que tenia armes de destrucció massiva. Van dir que Sadam Hussein era un dictador brutal que va assassinar i va torturar el seu propi poble. Ara l'ONU ha hagut d'admetre que a l'Iraq ocupat l'assassinat i la tortura massiva són una cosa endèmica. Segons una recent enquesta, el 70 per cent dels iraquians pensen que viuen pitjor que amb Sadam.

La "guerra contra el terrorisme" ha provocat més terrorisme a escala mundial que mai. Allà on posen el peu els imperialistes nord-americans causen la destrucció i el sofriment més terribles. Les espantoses escenes de mort i destrucció a l'Iraq i l'Afganistan recorden les paraules de l'historiador romà Tácito: "Van crear un desert i el van anomenar pau". Però, comparat amb el poder de l'imperialisme nord-americà, el poder de l'Imperi Romà era un joc de nens. No content amb saquejar l'Iraq, Washington amenaça Síria i l'Iran. Ha aconseguit desestabilitzar Àsia Central. Constantment intenta enderrocar el govern elegit democràticament de Veneçuela i assassinar el president Chávez. Conspira per reduir Cuba de nou a l'estatus de semicolònia i organitzar atemptats terroristes contra ella.

La majoria de la gent rebutja aquestes barbaritats amb repugnància. Sembla que el món de sobte s'ha tornat boig. Tanmateix, aquesta resposta és inútil i contraproduent. La situació actual a què s'enfronta la raça humana no es pot explicar com una expressió de la bogeria o la crueltat inherent a homes i dones. El gran filòsof Spinoza va dir en certa ocasió: "ni riure ni plorar, sinó comprendre". És un consell seriós: si no som capaços de comprendre el món en el qual vivim, mai no serem capaços de canviar-lo. La història no és un contrasentit. Es pot explicar, i el marxisme dóna una explicació científica.

No té sentit aproximar-se a la guerra des d'un punt de vista sentimental. Clausewitz va dir fa temps que la guerra és la continuació de la política per un altre mitjà. Aquest caos sagnant reflecteix alguna cosa. És un reflex de les contradiccions irresolubles a què s'enfronta l'imperialisme a escala mundial. Són les convulsions d'un sistema soci-econòmic que es troba en un atzucac. Hem vist situacions similars abans a la història del món, com en el llarg declivi de l'Imperi Romà o en el període d'agonia del feudalisme. L'actual inestabilitat global és només un reflex del fet que el sistema capitalista ha esgotat el seu potencial històric i no és ja capaç de desenvolupar les forces productives com va fer en el passat.

El capitalisme senil, assetjat per contradiccions irresolubles per tots costats, troba la seva contrapartida en l'imperialisme més brutal que el món hagi vist mai. La galopant cursa armamentística està consumint una porció cada vegada major de la riquesa creada per la classe obrera. Els EUA, que ara són l'única superpotència mundial, cada any gasta aproximadament 600.000 milions de dòlars en armes. Compta amb gairebé el 40% de la despesa militar mundial. En canvi, la Gran Bretanya, França i Alemanya representen només un cinc per cent cada un, mentre que Rússia, increïblement, només compta amb aproximadament el 6%. La situació representa una amenaça per al futur de la humanitat.

Les enormes sumes de diners gastades en armes serien, per si soles, suficients per resoldre el problema de la pobresa mundial. Segons alguns càlculs, només el cost total de la guerra de l'Iraq li costarà 3 bilions de dòlars als EUA. Tot el món sap que això és una bogeria. Però el desarmament només es pot aconseguir amb un canvi fonamental de la societat. La liquidació de l'imperialisme només es pot aconseguir liquidant el capitalisme i el domini dels bancs i monopolis, establint un ordre mundial racional, basat en les necessitats de la població i no en la lluita voraç pels mercats, matèries primeres i esferes d'influència, que és la causa real de la guerra.

Les nostres reivindicacions:

1) Oposició a les guerres reaccionàries de l'imperialisme.

2) Retirada immediata de totes les tropes estrangeres de l'Iraq i l'Afganistan.

3) Retall dràstic de la despesa inútil en armes i augment massiu de la despesa social.

4) Plens drets civils per als soldats, inclosos el dret a afiliar-se a un sindicat i el dret a vaga.

5) Defensa de Veneçuela, Cuba i Bolívia contra els plans agressius de Washington.

6) Contra el racisme! Defensa dels drets de tots els pobles oprimits i explotats! Per la unitat de tots els treballadors, independentment de la raça, color, nacionalitat o religió!

7) Per l'internacionalisme proletari! Treballadors del món, uniu-vos!

 

 

Per un món socialista!

El mercat no es pot planificar o regular. No respon a les mesures preses pels governs nacionals. El president del Banc Mundial ho va admetre quan va dir: "El G7 no funciona. Necessitem un grup millor per a un temps millor". Però els temps millors no estan a la vista. L’FMI no pot resoldre la situació de tot el món. I la crisi a què ens enfrontem ara, és mundial. Cap país no pot escapar. La crisi és global i exigeix una solució global. Aquesta només pot arribar amb el socialisme.

A l'Edat Mitja la producció es limitava al mercat local. Fins i tot per transportar mercaderies d'una ciutat a una altra s'havien de pagar impostos, peatges i altres drets. L'eliminació d'aquestes restriccions feudals, l'establiment d'un mercat nacional i un estat nacional van ser les condicions prèvies per al desenvolupament del capitalisme modern. El segle XXI, no obstant això, els estats nacionals i el mercat nacional són massa estrets com per contenir el fabulós desenvolupament de la indústria, agricultura, ciència i tecnologia. En lloc d'una sèrie d'economies nacionals, va sorgir el mercat mundial. Karl Marx ja va preveure aquesta situació en el brillant pronòstic que va fer a El Manifest Comunista fa més de 150 anys. L'aclaparador domini del mercat mundial ara és la característica més important de l'època moderna.

En el seu primer període, el capitalisme va jugar un paper progressista fent caure les velles barreres i restriccions feudals, creant el mercat mundial. Més tard, l'expansió del capitalisme va crear el mercat mundial, i el domini d'aquest és la característica més important de l'època moderna. L'arribada de la globalització és una expressió del fet que el creixement de les forces productives ha superat els estrets límits de l'estat nacional. Tanmateix, la globalització no elimina les contradiccions del capitalisme. Només les reprodueix a una escala molt més gran. Durant un temps, el capitalisme va aconseguir superar les seves contradiccions augmentant el comerç mundial (globalització). Per primera vegada en la història, tot el món ha estat arrossegat al mercat mundial. Els capitalistes van trobar nous mercats i llocs per a la inversió a la Xina i altres països. Però ara aquest procés ha assolit els seus límits.

La crisi actual és, en última instància, una expressió de la rebel·lió de les forces productives contra la camisa de força de la propietat privada i l'estat nacional. La crisi actual té un caràcter global. La globalització es revela com una crisi global del capitalisme. És impossible resoldre-la sobre bases nacionals. Tots els experts estan d'acord que els problemes a què s'enfronta el planeta no es poden resoldre sobre bases nacionals. El problema de la fam mundial en gran mesura s'ha exacerbat amb la producció de biocombustibles als EUA. Tot això va en interès de les grans empreses agràries i de ningú més. Només una economia global planificada pot posar fre a aquesta bogeria.

En la seva set insaciable de benefici, el sistema capitalista va posar en perill tot el planeta. Un sistema econòmic que destrossa el planeta a la recerca de botí, que destrueix el medi ambient, que assola els boscos tropicals, que enverina l'aire que respirem, l'aigua que bevem i el menjar que mengem no mereix existir. Les carreteres de les nostres grans ciutats estan embussades amb vehicles privats. La congestió de trànsit va suposar que només el 2003 la gent dediqués 7.000 milions d'hores i malgastés 22.500 milions de litres de combustible en embussos de trànsit. L'absència de planificació porta al col·lapse de la infraestructura del transport i al deteriorament del medi ambient provocat per l'emissió de gasos hivernacle i a la contaminació atmosfèrica, el 60-70 per cent de la qual és provocada pels vehicles.

Deixem a un costat el tremend cost humà d'aquesta bogeria: els accidents, la gent morta i mutilada a les carreteres, la tensió insuportable, les condicions inhumanes, el soroll i el caos. La pèrdua de productivitat és colossal. I no obstant això, tot això es podria resoldre fàcilment amb un bon sistema integrat de transport públic gratuït o gairebé gratuït de qualitat. El transport aeri, per carretera, ferrocarril i marítim haurien de ser de propietat pública i integrats racionalment per servir a les necessitats humanes.

La continuació del capitalisme no solament és una amenaça per als llocs de treball i nivells de vida; és una amenaça per al futur del planeta i la vida sobre la terra.

És una utopia?

Mitjançant l'augment de la participació en els mercats mundials, els banquers i capitalistes van aconseguir fabulosos beneficis durant l'últim període. Però aquest procés ara ha assolit el seu límit. Tots els factors que van servir per empènyer cap a dalt a l'economia mundial durant l'últim període, ara es combinen per provocar una espiral descendent. La demanda, que es va expandir artificialment gràcies als baixos tipus d'interès, ara s'ha contret abruptament. La severitat de la "correcció" reflecteix l'exagerada confiança i l'"exuberància irracional" del període anterior.

Així com en el període de decadència feudal les velles barreres, els peatges de carretera, els impostos i les monedes locals es van convertir en obstacles intolerables per al desenvolupament de les forces productives, els actuals estats nacionals amb les seves fronteres nacionals, passaports, controls a la importació, restriccions de la immigració i aranzels proteccionistes s'han convertit en barreres que impedeixen el lliure moviment de mercaderies i persones. El lliure desenvolupament de les forces productives, l'única garantia real per al desenvolupament de la civilització humana i la cultura, exigeix la supressió de totes les fronteres i l'establiment d'una mancomunitat mundial.

Tal desenvolupament només serà possible sota el socialisme. La condició prèvia és l'abolició de la propietat privada dels punts clau de l'economia: la propietat comuna de la terra, els bancs i les principals indústries. Un pla de producció comuna és l'única manera de mobilitzar el colossal potencial de la indústria, l'agricultura, la ciència i la tècnica. Això significaria un sistema econòmic basat en la producció per a les necessitats de molts, no per al benefici d'uns pocs.

Una federació socialista d'Europa, Amèrica Llatina o de l’Orient Mitjà, obriria un panorama tremend i nou per al desenvolupament humà. L'objectiu final és la Federació Socialista Mundial, on els recursos de tot el planeta es dediquin al benefici de tota la humanitat. Les guerres, la desocupació, la fam i la privació es convertirien només en un mal record del passat, com un malson ja mig oblidat.

Alguns diran que es tracta d'una utopia, és a dir, d’una cosa que no es pot aconseguir. Però si a un camperol medieval li haguéssim explicat la perspectiva d'una economia mundial amb ordinadors i viatges a l'espai, hauria reaccionat exactament de la mateixa manera. I si es mira bé, és realment tan difícil? El potencial de les forces productives permetria solucionar fàcilment tots els problemes que turmenten la raça humana: pobresa, falta d'habitatge, fam, malaltia i analfabetisme. Els recursos són allà. El que fa falta és un sistema econòmic racional que pugui posar-los en funcionament.

Les condicions objectives per al socialisme ja existeixen. És realment una utopia? Només els escèptics més miops, sense un coneixement de la història o visió del futur, podrien dir això. La pregunta que hem de fer és la següent: és acceptable que a la primera dècada del segle XXI les vides, els llocs de treball i els habitatges de tot el món es decideixin de la mateixa manera que un jugador llança els daus en un casino? Realment creiem que la humanitat no es mereix un sistema millor que el joc cec de les forces del mercat?

Els defensors de l'anomenat lliure mercat no poden donar un argument racional que pugui justificar aquesta absurda suposició. En comptes de l'argument lògic, ells afirmen simplement que aquesta és la situació natural i inevitable de les coses i que, en qualsevol cas, no hi ha alternativa. No és un argument coherent, sinó només un prejudici cec. Esperen que, repetint constantment el mateix mantra, finalment la gent s'ho cregui. Però la vida en si mateixa ha demostrat la mentida que l'economia de lliure mercat funciona. La nostra pròpia experiència i les proves que ens donen els nostres ulls ens diuen que no funciona, que és un sistema malgastador, caòtic, bàrbar i irracional que destrossa la vida de milions per al benefici d'uns quants.

El sistema capitalista està condemnat perquè ni tan sols no és capaç d'alimentar la població mundial. La seva continuació amenaça el futur de la civilització i la cultura i fins i tot amenaça la continuïtat de la vida mateixa. El sistema capitalista ha de morir perquè la raça humana pugui viure. En la futura societat socialista, els homes i les dones lliures llançaran la vista enrere al nostre món actual amb el mateix sentit d'incredulitat amb què nosaltres contemplem el món dels caníbals. I per als caníbals, un món on homes i dones no es devoressin mútuament també semblaria una utopia.

 

La crisi de direcció

El 1938, Lev Trotski escrivia: "Les xerrameques de tota espècie segons les quals les condicions històriques no serien encara 'madures' per al socialisme no són sinó el producte de la ignorància o d'un engany conscient. Les condicions objectives de la revolució proletària no solament són madures sinó que s’han començat a descompondre. Sense revolució social en un període històric pròxim, la civilització humana està sota amenaça de ser arrasada per una catàstrofe. Tot depèn del proletariat, és a dir, de la seva avantguarda revolucionària. La crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària".

La classe obrera fa temps que va crear partits per defensar els seus interessos i canviar la societat. Alguns se'n van anomenar socialistes, altres laboristes, comunistes o d'esquerres. Però cap d'ells no defensa una política comunista o socialista. El llarg període d'apogeu capitalista després de la Segona Guerra Mundial va posar el segell final a la degeneració burocràtica i reformista de les organitzacions de masses del proletariat. Els dirigents dels sindicats, així com dels partits socialistes i comunistes, han cedit a la pressió de la burgesia, i la majoria d'ells fa temps que van abandonar qualsevol pretensió de defensar un canvi de societat.

Els dirigents dels partits obrers tradicionals, socialdemòcrates i el Partit Laborista, estan totalment entrampats amb els capitalistes i el seu Estat. En contra dels seus desitjos, els capitalistes han hagut de nacionalitzar bancs, però ho han fet de manera que dediquen ingents subvencions als banquers i no en benefici de la població. Nosaltres exigim la nacionalització de tot el sector bancari i financer, amb un mínim de compensació només en cas de necessitat comprovada.

Els dirigents dels antics partits comunistes de Rússia, Europa de l'Est i de molts altres països han abandonat totalment el programa revolucionari de Marx i Lenin. Ens enfrontem a la contradicció manifesta que precisament en un moment en què el capitalisme està en crisi a tot arreu, quan milions d'homes i dones busquen un canvi fonamental en la societat, els dirigents de les organitzacions de masses s'aferren cada vegada més tenaçment a l'ordre existent. Com Trotski va dir fa temps: la situació política mundial en general es caracteritza principalment per la crisi històrica de la direcció del proletariat.

És intolerable que els dirigents que parlen en nom del socialisme i la classe obrera, o fins i tot de la "democràcia", aprovin enormes plans de rescat per a bancs privats, el que significa un augment important del deute públic, que serà pagat amb anys de retalls i austeritat. Ho fan en nom de l'"interès general", però en realitat és una mesura que va en interès dels rics i en contra dels interessos de la majoria. Aquesta situació no pot durar.

No hi ha alternativa per a la classe obrera fora del moviment obrer o sindical. En condicions de crisi capitalista, les organitzacions de masses sofriran un tremend sotrac. Començant pels sindicats, els dirigents de l'ala dreta sofriran la pressió de la base. O cedeixen a aquesta pressió i comencen a reflectir la pressió des de baix o seran llançats a un costat i substituïts per persones que estiguin més en contacte amb les idees i aspiracions dels treballadors. La nostra tasca és portar les idees del marxisme al moviment obrer i guanyar a la classe obrera per a les idees del socialisme científic. Fa més de 150 anys Marx i Engels van proclamar el següent a El Manifest Comunista:

" Quina relació guarden els comunistes amb els proletaris en general?

"Els comunistes no formen un partit a part dels altres partits obrers.

"No tenen interessos propis que es distingeixin dels interessos generals del proletariat. No professen principis especials amb què aspirin a modelar el moviment proletari.

"Els comunistes no es distingeixen dels altres partits proletaris més que en això: que destaquen i reivindiquen sempre, en totes i cada una de les accions nacionals proletàries, els interessos comuns i peculiars de tot el proletariat, independents de la seva nacionalitat, i que, qualsevol que sigui l'etapa històrica en què es mogui la lluita entre el proletariat i la burgesia, mantenen sempre l'interès del moviment enfocat en el seu conjunt.

"Els comunistes són, doncs, la part pràcticament més decidida, l'esperó sempre en tensió de tots els partits obrers del món; teòricament, porten d'avantatge a les grans masses del proletariat la seva clara visió de les condicions, els derroters i els resultats generals a què ha d'acostar el moviment proletari".

Els marxistes comprenem el paper de les organitzacions de masses. No confonem la direcció amb la massa de treballadors que són darrere d'aquella. Hi ha un abisme entre els oportunistes i arribistes que estan en la direcció i la classe que els vota. La crisi actual traurà a la llum aquest abisme i l'ampliarà fins a assolir un punt de ruptura. Tanmateix, la classe obrera s'aferra a les organitzacions de masses, malgrat la política dels dirigents, perquè no hi ha alternativa. La classe obrera no entén de petites organitzacions. Tots els intents de les sectes de crear "partits revolucionaris de masses" al marge de les organitzacions de masses han fracassat miserablement i estan destinats a fracassar en el futur.

Lluitarem contra la política de fallida i ens enfrontarem a la vella direcció. Exigim la ruptura amb els banquers i els capitalistes, exigim que apliquin una política en interès dels treballadors i la classe mitjana. El 1917, Lenin i els bolxevics li van dir als dirigents menxevics i social-revolucionaris: " Trenqueu amb la burgesia, preneu el poder! " Però els menxevics i social-revolucionaris es van negar obstinadament a prendre el poder. Es van aferrar a la burgesia i d'aquesta manera van preparar la victòria dels bolxevics. De la mateixa manera, diem a aquests partits i organitzacions que es basen en els treballadors i que parlen en el seu nom que trenquin políticament amb la burgesia i que lluitin per un govern socialista amb un programa socialista.

Donarem suport crític als partits obrers de masses contra els partits dels banquers i dels capitalistes, però exigim que posin en pràctica una política en interès de la classe obrera. No hi ha manera que la crisi se solucioni amb mesures pal·liatives dels governs i dels banquers. Les mesures parcials no proporcionaran una sortida. El problema és que les direccions de les organitzacions obreres de masses a tots els països no tenen una perspectiva de canvi fonamental de la societat. Però això és precisament el que fa falta.

L'ésser social determina la consciència. La classe obrera en general aprèn de l'experiència, i l'experiència de la crisi capitalista implica que aprendrà ràpid. Ajudarem els treballadors a treure les conclusions necessàries no amb estridents denúncies sinó amb l'explicació pacient, amb el treball sistemàtic a les organitzacions de masses. La gent es fa preguntes i busca respostes. La tasca dels marxistes només és fer conscient el desig inconscient o semiconscient de la classe obrera de canviar la societat.

1) Contra el sectarisme!

2) Per la transformació de les organitzacions de masses de la classe obrera!

3) Lluitem per la transformació dels sindicats!

4) Lluitem per un programa marxista!

 

Ajuda'ns a construir la CMI!

No n'hi ha prou amb lamentar la situació en la que es troba el món. És necessari actuar! Aquells que diuen: "no estic interessat en política" haurien d'haver nascut en una altra època. Avui no és possible escapar de la política. Intenta-ho! Tanca't a casa teva, tanca la porta i amaga't sota del llit. Però la política trucarà a la teva porta i entrarà a casa teva. La política afecta cada un dels aspectes de la nostra vida. El problema és que molta gent identifica la política amb els partits polítics existents i amb els seus dirigents. Llancen una mirada als salons del parlament, l'arribisme, els discursos buits, les promeses incomplertes, i s'allunyen.

Els anarquistes treuen la conclusió que no necessitem un partit. Això és un error. Si la meva casa s'esfondra no puc arribar a la conclusió que he de dormir al carrer, sinó que he de començar a reconstruir-la urgentment. Si no estic satisfet amb la direcció actual dels sindicats i els partits obrers, he de lluitar per una direcció alternativa, amb un programa i una política adequades a les meves necessitats.

El Corrent Marxista Internacional lluita pel socialisme a quaranta països i cinc continents. Defensem enèrgicament els fonaments del marxisme. Defensem les idees bàsiques, tradicions, política i principis elaborats per Marx, Engels, Lenin i Trotski. Actualment la nostra veu és encara feble. Durant molt temps els marxistes es van veure obligats a nedar contra corrent. El Corrent Marxista Internacional ha demostrat la seva capacitat de mantenir-se ferma en condicions adverses. Ara nedem a favor de la marea de la història. Els esdeveniments han confirmat totes les nostres perspectives. Això ens dóna una confiança infrangible en les idees i mètodes del marxisme, en la classe obrera i en el futur socialista de la humanitat.

Començant pels treballadors i joves més avançats, la nostra veu arribarà a la massa de treballadors a cada fàbrica, sindicat, comitè d'empresa, institut i universitat, a cada barri obrer. Per dur a terme aquest treball necessitem el teu ajut. Necessitem col·laboradors que escriguin articles, venguin diaris, recaptin diners i treballin en els sindicats i en el moviment obrer. Volem que tu també formis part d'això. No penseu: "Jo no puc contribuir a res important". Junts, un cop organitzats, podrem aconseguir coses realment importants.

La classe obrera té a les seves mans un poder colossal. Sense el permís dels treballadors no s'encén una sola bombeta, no es mou una roda ni sona un telèfon. El problema és que els treballadors no són conscients d'aquest poder. La nostra tasca és fer-los conscients d'això. Lluitarem a favor de tota reforma, de tot avenç, per petits que aquests siguin, perquè només a través de la lluita quotidiana sota el sistema capitalista els treballadors adquiriran la confiança necessària en les seves forces per canviar la societat.

Per tot arreu l'ambient de les masses està canviant. A l’Amèrica Llatina hi ha ferment revolucionari, que intensificarà i s’estendrà a altres continents. A la Gran Bretanya, als EUA i a altres nacions industrialitzades, molts que abans no qüestionaven l'ordre social existent, ara es fan preguntes. Idees que abans escoltava només un nombre reduït de persones, trobaran eco entre un auditori molt més ampli. S'està preparant el terreny per a un apogeu sense precedents de la lluita de classes a tot el món.

Quan va col·lapsar l'URSS ens van dir que la història havia acabat. Al contrari, la història encara no ha començat. En l'espai de només vint anys el capitalisme ha demostrat ser un sistema en fallida total. És necessari lluitar per una alternativa socialista! El nostre objectiu és aconseguir un canvi fonamental de la societat i lluitar pel socialisme a escala nacional i internacional. Lluitem per la causa més important: l'emancipació de la classe obrera i l'establiment d'una forma de societat humana nova i superior. Aquesta és l'única causa realment digna per la qual lluitar en la primera dècada del segle XXI.

Uneix-te a nosaltres!

Londres, 30 d'octubre de 2008