Constatant que sota el capitalisme hi ha opressió social, masclista i nacional hem resolt solament una part del problema. Sí, sota el capitalisme existeix l’opressió social, l’atur, la precarietat, els habitatges microscòpics a preus inaccessibles, una sanitat i educació que volen privatitzar més i més. També sota el capitalisme existeix l’opressió de gènere, la violència de gènere, els sous inferiors per les dones encara que facin la mateixa feina, etc. I també existeix l’opressió nacional, nacions que no tenen dret a l’autodeterminació, que no tenen el dret a decidir el grau de relació que volen tenir amb altres nacions, la divisió i la discriminació en funció de la llengua o la cultura, el racisme, etc. Sí sota el capitalisme existeixen totes aquestes injustícies, però quin és el camí per lluitar contra aquestes? Quin és el camí per acabar amb l’opressió nacional? Està lligat a una lluita més àmplia?

El capitalisme no ofereix cap sortida

Sota el capitalisme no és possible resoldre l’opressió nacional. Ni a l’Estat espanyol, ni enlloc és possible acabar amb l’opressió nacional mentre existeixi el capitalisme. La burgesia i els banquers espanyols, catalans i bascos a pesar de les possibles divisions amb aspectes secundaris estan fraternalment units amb un objectiu: obtenir el màxim benefici en les seves empreses i bancs a costa de explotar la classe obrera d’arreu de l’Estat i per començar la “seva” pròpia classe treballadora.

Per aconseguir-ho han de fer tot el possible per reduir despeses socials, privatitzar prestacions com la sanitat i l’educació i precaritzar el màxim el mercat de treball. Això és el que ha fet tant CiU, com el PNB, com el PP (i també malauradament els governs “d’esquerres” que han seguit la lògica capitalista). A més tant la burgesia centralista com la burgesia catalana i basca tenen tot l’interès del mon en mantenir íntegre un Estat espanyol capitalista, que es la seva quota de mercat segura en un mon globalitzat, encara que els seus representants polítics (CiU i PNB) aparentin defensar els interessos de les “seves” nacionalitats històriques de quan en quan.

La burgesia centralista i l’exèrcit burgès farcit de franquistes i de tradicions antidemocràtiques mai permetrà el dret a l’autodeterminació ni la defensa efectiva de les llengues de la nacionalitats oprimides. Sota el capitalisme és impossible aconseguir res més que petites conquestes simbòliques i encara així amb una reacció histèrica de la dreta troglodita fins i tot amb amenaces de cop d’estat com el cas del general Mena Aguado i l’Estatut. L’única forma de defensar el dret d’autodeterminació és incloure aquesta reivindicació en la lluita internacional per la revolució socialista. Allí on la burgesia ha acceptat o fins i tot fomentat la independència formal de nous Estats (Bòsnia, Kosovo, Montenegro), ha sigut una trampa mortal per a aquests pobles, més dependents que mai de la globalització capitalista i, en aquests casos, del capital alemany. Baix el capitalisme només pot haver una falsa autodeterminació!

El socialisme l’única solució

Sols el socialisme pot garantir abordar els drets democràtics nacionals, essencialment el dret a l’autodeterminació i la defensa de la llengua oprimida. Per què? Perquè l’opressió nacional, com l’opressió social i de gènere, sol l’interessa mantenir-la a la classe dominant. En una societat amb una economia planificada democràticament on la producció tingui per objectiu cobrir necessitats socials (i la llengua i la cultura ho són) i no els beneficis d’una minoria, l’opressió no té sentit d’existir. No té cabuda l’opressió de l’home per l’home. Cap tipus d’opressió.

Ara bé, com aconseguirem arribar al socialisme? Com podem lluitar per transformar la societat? Aquestes preguntes tradicionalment han tingut dos respostes. Per un costat el reformisme ha confiat en que amb millores parcials, gradualment, és possible millorar les condicions de vida sota el capitalisme fins aconseguir una redistribució justa de la riquesa i en un futur indefinit arribar al socialisme. Aquest discurs s’ha demostrat fals, en època de crisi capitalista els reformistes no sols no aconsegueixen reformes, sinó que són els grans sostenidors del sistema, transvasant els diners públics als banquers i retallant despeses socials; són els defensors de totes les conseqüències del capitalisme, incloent l’opressió nacional, per això els reformistes espanyols competeixen amb la dreta de sempre en espanyolisme.

El socialisme sols és possible arribar-hi a través de la revolució. Cap classe dominant al llarg de la història ha deixat per voluntat pròpia els seus privilegis. Sempre se’ls ha hagut de fer fora.

Quina és la classe decididament revolucionària en l’època actual? En opinió dels marxistes sols la classe treballadora. I això és així pel lloc en la producció que aquesta ocupa. Aquest lloc fa que agafi consciència de que si la classe obrera no és mou no funciona absolutament res de l’aparell productiu. El sistema s’atura. Això dóna a la classe obrera una força infinita de la que a través de la lluita quotidiana cada cop n’és més conscient.

És sorprenent que dins l’esquerra independentista hi hagi qui plantegi un discurs “d’unitat dels soberanistes”, dels “patriotes”. Constituint plataformes interclassistes “pel dret a decidir” en el que hi cap CiU i sectors dretans d’ERC. Aquest mateix error el cometen alguns dirigents de l’esquerra abertzale intentant aproximar-se al PNB, quan aquest partit és el partit de la burgesia basca que defensa els interessos d’aquesta classe a costa d’acollar els “seus” propis treballadors.

És evident que per tot aquest mon de petits empresaris, sectors professionals, catedràtics, financers, etc. no és una qüestió de principis el dret a l’autodeterminació si no que més aviat es tracta d’obtenir una major porció del pastís en els recursos de l’Estat. El seu patriotisme és més un recurs per tensar la corda que per portar a terme una defensa efectiva del dret a l’autodeterminació. Alguna cosa semblant a la consulta d’Ibarretxe que va passar sense pena ni glòria després de tantes pretencions i sense que cap dels seus dirigents ara diguin una sola paraula. Això no és seriós! De fet tots aquests sectors serien els primers d’oposar-se de forma clara a un moviment de masses que reclamés canvis polítics i socials que junt amb el dret a l’autodeterminació defenses la nacionalització de la banca i de les empreses en crisi.

Proletaris de tots els països uniu-vos!

Les lluites revolucionàries es donen en el marc dels estats capitalistes moderns. En ells hi conviuen nacions oprimides i opressores. Les classes dominants (la burgesia centralista amb la catalana i la basca) s’aliaran per aixafar un moviment revolucioni. Així ho han fet al llarg de la història de l’Estat espanyol. Especialment exemplar és el cas de la revolució a l’Estat espanyol dels anys 30 al que ens referim en un altre article d’aquest mateix número. Per la mateixa raó ho han de fer els treballadors per defensar els seus interessos de classe incloent el dret a l’autodeterminació que és una consigna que està inscrita en la bandera del socialisme.

Si no aconseguim la unitat i la solidaritat fraternal de la classe obrera de la nació opressora i oprimida el que passarà és que la classe obrera de la nació opressora sigui utilitzada per la “seva” burgesia, fomentant el xovinisme i l’odi nacional per aixefar la revolució i amb ella la defensa dels drets democràtics nacionals. De fet molt abans que tot això passi i per a què ningú pensi que estem exagerant ja hem vist actuar el sector més dretà del PP utilitzant un llenguatge propi dels falangistes provocant una justa indignació a tot l’Estat. Sol cal escoltar la COPE un dia per constatar aquesta política. A n’aquest xovinisme solament podem respondre amb l’internacionalisme obrer.

Per tant la unitat de la classe obrera i la joventut de tot el territori de l’Estat espanyol incloent la classe obrera i la joventut de les nacions oprimides és una premisa imprescindible sense la qual és impossible la victòria del socialisme i amb el socialisme la possibilitat que les nacions oprimides puguin decidir el seu grau de relació amb les altres nacions inclosa la possibilitat de la total independència si així ho decidim.

Aquesta política que molts poden titllar d’utòpica és va demostrar molt realista en la primera revolució proletària victoriosa: en la revolució russa de 1917 dirigida pels bolxevics i és ni més ni menys el model que inspira als marxistes. Confiar amb resoldre l’opressió nacional sota el capitalisme o amb la col·laboració entre la classe oprimida i la classe opressora d’una mateixa nació, això si és utòpic!

Qualsevol revolució socialista avui dia comença en un estat però ràpidament adquireix caràcter internacional per la senzilla raó que la burgesia internacional no permetria un exemple de socialisme victoriós. Atacaria amb totes les seves forces, com avui dia fa contra Veneçuela, i l’única força amb la que es pot oposar una revolució socialista victoriosa en un pais determinat és a través de la defensa activa d’aquesta pels treballadors a nivell mundial. L’estat soviètic no hagués durat ni un mes sense aquesta solidaritat. Per aquesta raó els bolxevics mai van considerar la possibilitat de guanyar la revolució en un sol país i van crear la tercera internacional amb l’objectiu prioritari d’estendre-la a tot el mon. Al mateix temps van donar la possibilitat a totes les nacions oprimides que trepitjava Rússia amb l’època tsarista per decidir el seu grau de relació amb els altres països mentre defensaven activament la llengua de cada nacionalitat.

La nostra consigna de lluita no ha de ser “nació contra nació” si no “classe contra classe”. Contra l’opressió nacional, de gènere i social del capitalisme, revolució socialista i internacionalisme proletari. Uneix-te al Corrent Marxista Internacional per lluitar per:

· Nacionalització de la banca, les grans empreses i els latifundis, baix control dels treballadors i sense indemnizació (menys per als petits accionistes que demostren necessitar-la).

· Per la unitat de la classe obrera. Per una Federació Socialista que inclogui totes les nacionalitats que composen actualment l’Estat espanyol, i que reconega el dret d’autodeterminació. Per una Federació Socialista d’Europa i Mundial.

 · Amplis recursos per la defensa de les llengues de les nacionalitats històriques.