Massives i espontànies protestes han sacsejat l'Iran i desafiat el seu règim a una escala desconeguda en anys. En primera línia ha estat el jovent, que s'enfronta a un atur estimat entre el 25% i 40%. Les protestes, inicialment contra la pujada de preus i la corrupció, van desembocar gairebé immediatament en combats i enfrontaments amb les forces de seguretat. En algunes ciutats la població va assaltar comissaries, casernes de les forces paramilitars pro-règim i institucions religioses. Aquest desenvolupament tan ràpid dels esdeveniments semblava increïble fins i tot per als analistes i activistes polítics més optimistes.

El detonant va ser l'anunci del president "moderat" Hassan Rouhani, al Desembre, que aplicarà una política més neoliberal, que entre altres mesures inclou l'augment de preus dels béns bàsics, a més de publicar els detalls del generós finançament que rebran els organismes religiosos. Amb un atur de masses i una caiguda mitjana dels nivells de vida del 15% en aquests últims anys, les protestes es van estendre ràpidament per tot el país.

La crisi econòmica s'ha agreujat. Es pot veure en l'enorme deute del govern amb els bancs, en l'esgotament dels recursos dels fons de pensions, en la fallida de les institucions financeres i en una enorme corrupció i malversació de fons que repercuteix directament en l'empobriment de la classe treballadora. Això conviu amb una creixent i cada vegada més visible elit milionària, sent un factor clau per a l'esclat de les protestes. Consignes com "Fora els malversadors!", ho reflecteixen.

L'administració Rouhani es vanta d'haver reduït la inflació a xifres d'un dígit i de l'augment de la taxa de creixement al 6%. No obstant això, aquesta reducció es va aconseguir en part per l'aplicació de mesures neoliberals, mentre que l’augment del creixement va ser únicament el producte de la capacitat del règim d'exportar petroli després que s'aixequessin parcialment les sancions imposades per l'ONU.

A més, el règim ha consumit els seus recursos implicant-se en les guerres de l'Iraq, Síria i Iemen. El líder libanès de Hezbollah va dir públicament que el seu partit es finança i ha pogut millorar la infraestructura al sud del Líban gràcies als diners iranià. També, el règim iranià subministra enormes quantitats de diners a les forces militars que dóna suport a l'Iraq. Els ambiciosos plans en política exterior tenen uns costos que paga la classe obrera iraniana. El règim tracta de justificar-se apel·lant a la por del sorgiment del terrorisme dins de les fronteres iranianes, etc. No obstant això, amb les derrotes de l’ISIS, aquest fantasma en gran part ha desaparegut, almenys per ara.

L'arribada de Trump a la Casa Blanca va agreujar la situació i va destrossar els somnis del règim iranià d'atreure inversions estrangeres. Els bancs iranians no han pogut tornar al sistema bancari internacional.

Durant els últims tres o quatre anys dos esdeveniments importants van mantenir viva la flama de l'oposició, el moviment obrer i la campanya dels estalviadors en institucions financeres en fallida. En Arak, al nord-oest de l'Iran, i en les zones riques en gas i petroli del sud hi ha hagut importants vagues i lluites, juntament amb protestes contra la repressió d'activistes sindicals, com el líder dels treballadors d'autobusos de Teheran i altres de la Haft-Tapeh Sugar Company a Khuzestan.

Les institucions financeres, majoritàriament fundades per persones afins al règim, han robat milions de dòlars dels estalviadors; des de persones amb baixos ingressos que van dipositar quantitats petites per viure, a rics que rebien importants quantitats de diners pels elevats tipus d'interès. Cap dels corruptes funcionaris implicats en la colossal malversació de fons de la Seguretat Social i del Fons de Pensions dels Professors ha estat castigat.

El pressupost afegeix més llenya al foc

Allò que ha afegit més llenya al foc va ser l'anunci, al Desembre, de Rouhani del pressupost per al 2018: un augment de preus del petroli i el gasoil d'aproximadament un 40%. Alhora, van pujar els preus dels ous en les últimes setmanes, això vol dir que els pobres no poden adquirir, ni tan sols, els aliments més bàsics. El pressupost també proposa acabar amb els pagaments mensuals de 455.000 rials (12,60 dòlars) del Programa d'Ajudes per a uns 34 milions de persones, aproximadament el 40% dels beneficiaris actuals.

A més, la inclusió en el pressupost d'una enorme quantitat de fons per a les parasitàries institucions religioses va enfurir a la població. Si bé aquest pressupost preveu augmentar la despesa pública un 6%, amb una inflació oficial propera al 10%, la realitat és que es continua amb la política neoliberal de retallades que va introduir Rouhani després d'arribar al càrrec el 2013 (les xifres publicades pel centre d'estadístiques de l'Iran són molt contradictòries, les taxes reals d'inflació i atur en realitat són bastant més altes).

El creixement de les xarxes socials ha eclipsat completament als mitjans controlats per l'Estat, permetent a la població compartir més lliurement la seva ràbia i insatisfacció. En les últimes protestes de masses de 2009 a l'Iran hi havia aproximadament un milió de telèfons mòbils i ara hi ha 48 milions. En un país on els sindicats de classe estan prohibits, la població utilitza qualsevol espai possible per a plantejar les seves demandes.

La profunda crisi econòmica i la ràbia entre les masses han ampliat les divisions i la lluita dins del règim, l'expresident Ahmadinejad va atacar a la judicatura i l'executiu. Ali Khamenei va intentar silenciar-lo, però l'anomenat Líder Suprem ha perdut la seva autoritat fins i tot dins del règim.

En aquest context van esclatar les protestes del 28 de Desembre a Mashhad. El focus inicial va ser l'augment dels preus i la corrupció, però ràpidament es va convertir en un moviment políticament més ampli. La multitud cridava "mort al dictador" i defensava la llibertat dels presos polítics. Si van ser els anomenats "conservadors" del règim els quals van incitar a les protestes per utilitzar-les com una palanca de pressió sobre Rouhani, és clar que han perdut el control sobre elles gairebé des del mateix moment que van començar! A l'endemà hi va haver manifestacions similars a Teheran, Rasht, Kermanshah i Ahvaz amb consignes que tenien com a objectiu els principals dirigents del règim.

El caràcter d'aquest moviment és en la seva major part espontani, sense una direcció unificada, i en gran mesura basat en la iniciativa de les masses. En ciutats i pobles remots no esperen al fet que es manifestin les grans ciutats, han començat un moviment totalment independent.

Encara que inicialment el règim va quedar paralitzat, finalment va optar per la repressió, arrestant a centenars i assassinant almenys a 21 persones. On ha intentat utilitzar la seva "mà de ferro" ha estat respost per la població. En Malayer i Shahinshahr la població va ocupar les comissaries i l'oficina de l'alt clergue local. No només està succeint en les àrees farsis (perses), sinó també en les zones kurdes i balutxis que s'han unit a les protestes. Les dones han jugat un paper destacat en el moviment.

Ningú podia imaginar aquesta situació ni tan sols fa una setmana. Encara que no està clar com evolucionarà el moviment, ha demostrat una sorprenent valentia, una fúria tremenda i un enorme desig de llibertat i justícia social.

Característiques polítiques del moviment

Aquest moviment es basa totalment en la iniciativa de les masses. Molts han trencat completament amb els líders reformistes del Moviment Verd del 2009, que van utilitzar a la població en les eleccions i es van repartir el poder amb les altres fraccions de l'elit governant. L'anomenada fracció reformista, fins i tot, ha condemnat obertament les actuals protestes i ha defensat l'ús de la repressió. Aquest moviment ha demostrat l'enorme i ampli desencant amb el president Rouhani, que va ser reelegit el passat mes de Maig amb més del 57% dels vots.

El gruix del moviment ha canviat: d'amplis sectors de la petita burgesia i classes mitjanes que formaven predominantment les protestes verdes del 2009 a la classe treballadora, els aturats i capes més baixes de la petita burgesia i classe mitjana que conformen el moviment actual. La ràbia acumulada ha radicalitzat en extrem el moviment. Les masses ja no creuen en les manifestacions "silencioses" o "no violentes" tipus Gandhi. Criden obertament a enderrocar el règim. Les dones han jugat un paper destacat en el moviment i en algunes ocasions s'han mostrat més audaces que els homes. Això es deu a la doble opressió que han patit sota les dures lleis islàmiques.

Perspectives

En el moment d'escriure aquest article, la sufocant censura d'internet per part del règim iranià limita la quantitat d'informació segura i actualitzada sobre què està succeint. No sabem exactament quantes d'aquestes protestes espontànies seguiran, però sí que podem afirmar que s'ha obert un nou capítol en la història posterior a la revolució del 1979. Podem dividir aquesta història en tres etapes: des de febrer de 1979 fins a la repressió de Juny de 1981 i d'aquí a la repressió de Desembre de 2017. En la primera etapa el règim va poder aixafar la revolució de 1979 i consolidar la seva posició. Durant el segon període, el de reacció (termidor), el règim va sobreviure malgrat les seves crisis. Un exemple d'això va ser el Moviment Verd del 2009, quan la població encara esperava reformes del règim, especialment de les anomenades fraccions reformistes. L'actual i tercera etapa marca l'inici d'una ruptura completa de capes significatives de la població amb el règim i les seves fraccions. El govern dels clergues és vist cada vegada més com el responsable del que passa.

Malgrat l'alt nivell de combativitat, aquest moviment té importants debilitats. Encara està en la seva etapa incipient i, amb l'absència d'un partit revolucionari capaç de proposar una estratègia clara, s'enfronta al risc de perdre l'impuls malgrat el seu ràpid creixement. Inevitablement, aquesta debilitat, combinada amb el fet que està en la seva fase inicial, dóna lloc a tendències contradictòries en la consciència dels participants. Per això en algunes ocasions s'han escoltat consignes de suport a la monarquia anterior a la revolució de 1979, encara que no és l'ambient dominant.

L'inici d'aquest moviment es va donar als carrers, però encara no s'ha fusionat amb protestes als centres de treball. Cal entrar a les fàbriques, centres de treball, comunitats i institucions educatives. Si la classe treballadora en les principals indústries petroli, gas, petroquímica i automòbils participés en una vaga de 24 hores, això posaria el seu segell en el moviment i li donaria un gran impuls cap endavant. No obstant, no hem observats senyals de tal procés.

Què cal fer?

L'esquerra a l'Iran ha d'aprendre de les lliçons de la revolució de 1979, de les protestes de 2009 i de l'experiència de les lluites revolucionàries en el món, especialment de la recent "Primavera Àrab". Això també requereix un gran sentit de l'internacionalisme i la cooperació amb forces del moviment socialista internacional.

L'esquerra ha de reaccionar a aquestes noves oportunitats amb propostes d'acció, formes organitzatives i mètodes pràctics per a enfortir i millorar aquest moviment. Utilitzar els nous mitjans de comunicació que, malgrat els intents del règim de restringir el seu ús, avui dia poden jugar un paper crucial per arribar a les masses i utilitzar-los, incloses les xarxes socials, per estendre la informació i les propostes que permetin ajudar en l'organització dels següents passos.
Tot i que les protestes actuals poden relaxar-se, la situació a l'Iran ha canviat radicalment. Aquesta experiència pot establir les bases per a la construcció d'un moviment obrer que pugui desafiar tant al règim com al capitalisme. Els primers passos han de ser el organitzar als activistes en grups i comitès per coordinar activitats i elaborar les reivindicacions i un programa. L'esquerra ha de començar un diàleg per formar un front unitari, com un pas cap a la fundació d'un partit de masses de la classe treballadora dirigit democràticament, que pugui unir treballadors, pobres i joves en la lluita.

Els marxistes han de defensar un programa que vinculi les exigències de drets democràtics i contra la repressió, la defensa i millora dels nivells de vida, amb la necessitat d'un genuí govern dels treballadors i els pobres, perquè pugui començar la transformació socialista de l'Iran , mitjançant la nacionalització, sota control democràtic, de les principals palanques econòmiques. Això seria enormement atractiu per als treballadors de l'Orient Mitjà i la resta del món.

D'altra banda, l'esquerra ha de denunciar el perill d'una intervenció imperialista que pretengui subvertir i desviar el moviment. Cal desemmascarar la hipocresia de Trump, que mentre mostra el seu "suport" al poble iranià s'abraça a la dictadura saudita. Alhora, cal combatre qualsevol il·lusió entre capes de la població que les alternatives burgeses pro-occidentals puguin portar una vida millor per a la població, contraposant com a alternativa un programa socialista que expliqui què es podria aconseguir si s’enderroca el capitalisme.

Només una societat governada pels representants dels treballadors i els explotats pot resoldre la crisi crònica de l'Iran, conquerir drets democràtics i acabar amb la pobresa i l'opressió de gènere, religiosa i ètnica. Una revolució obrera a l'Iran impulsaria les forces progressistes, democràtiques i socialistes a l'Orient Mitjà i bloquejaria el camí a les idees i forces islamistes reaccionàries.