Itàlia s'ha convertit en l'epicentre de la crisi sanitària provocada pel Covid-19. En el moment d'escriure aquestes línies, les dades són desoladores: més de 10.000 morts, més de 90.000 contagiats (més del 10%, personal sanitari) i una taxa de mortalitat pròxima al 10%. Sense haver arribat encara al pic de casos, que alguns experts ajornen a dins d'un mes, quan es podria arribar a la xifra de 200.000 contagiats, la pregunta és: es podria haver evitat? La resposta és clara: sí.

Un epidemiòleg de la Universitat de Hong Kong, entrevistat per la BBC, va ser taxatiu referent a la descontrolada crisi italiana: “No crec que la raó principal de les morts a Itàlia sigui la seva població de gent gran. (…) molt té a veure amb la quantitat de controls i proves que s'estan fent (…) Itàlia està enfocant els seus tests en les persones que ja estan bastant malaltes a l'hospital, per tant la majoria d'aquests casos són greus i el risc de mort és bastant alt” i, no obstant això, afegeix “no hi ha metges suficients ni espai en les unitats de vigilància intensiva. En molts casos, tampoc queden respiradors disponibles ni l'equipament necessari per a combatre el brot”.

Ocultació de la realitat

En els mitjans italians, i també espanyols, s'està ocultant conscientment la realitat. La falta de previsió i la falta de mitjans materials i humans (ja evidenciada en la tragèdia dels grans terratrèmols que van sacsejar Abruzzo el 2009) és completament sagnant i el sistema sanitari –a un mes de l'arribada del virus i encara lluny d'aconseguir el pic– està pràcticament col·lapsat.

Els 5.000 llits a les UCI amb les quals compta el país ja estaven al complet abans que comencés la propagació del virus. D'altra banda, els metges estan fent torns de 12 i fins a 24 hores per a poder atendre el torrent d'infectats, i molts d'ells no compten amb els dispositius de protecció individual bàsics, cosa que fa que es converteixin en víctimes i en potents propagadors. S'han viralitzat imatges de metges protegint-se amb bosses d'escombraries. Aquest és el resultat de dècades de privatitzacions i retallades en els serveis essencials per part dels governs de Berlusconi, del Partit Democràtic (PD) de Renzi, del reaccionari govern de la Lliga i el Moviment 5 Estrelles (M5S), i que han continuat amb l'actual Executiu del PD-M5S, presidit per Giuseppe Conte.

Els polítics burgesos, a través dels seus mitjans de comunicació, volen ocultar la seva responsabilitat i intenten culpar de la situació a una població molt envellida i poc conscienciada, que surt de manera irresponsable de casa seva malgrat les prohibicions. No obstant, la realitat és ben diferent. És cert que Itàlia és un país molt envellit, el 22% de la població té més de 65 anys, però aquest no és el factor determinant. La Llombardia, amb grans nuclis urbans i industrials, no està entre les regions més envellides del país i compta, en teoria, amb un sistema públic de salut més ampli que altres zones. En canvi, està sent la zona més castigada de tot el món amb gairebé 40.000 contagis i més de 6.000 morts.

Cal paralitzar tota activitat no essencial

Tampoc és la imprudència dels llombards el que explica aquesta situació, és el capitalisme salvatge. Per exemple, un mes després del primer cas diagnosticat de Coronavirus a Itàlia, precisament al nord, el 73% de les empreses de La Llombardia continuaven funcionant, la qual cosa suposa que mig milió de persones es desplaçaven diàriament per a anar a treballar, segons dades de la patronal italiana. Les dades oficials indiquen que el 40% dels llombards es desplaça habitualment. El mateix govern regional per boca el seu assessor de finances, Giulio Gallera, no li quedava més remei que reconèixer aquest desastre: “crec que cal tancar el transport públic local, veiem sempre el metre abarrotat i els trens plens de persones”.

S'està condemnant la classe treballadora llombarda, i italiana, a un contagi segur i massiu en nom dels beneficis empresarials. En els grans nuclis urbans de la regió les xifres són esgarrifoses: a la capital, Milà, hi ha una persona contagiada per cada 630 habitants, i a Bèrgam, una altra de les principals ciutats, una per cada 179.

Un altre factor que està agreujant la situació, principalment a La Llombardia i en les zones més industrialitzades del nord del país, és l'alt nivell de contaminació de l'aire al qual està exposada la població, causada majoritàriament per una activitat industrial descontrolada. Segons un estudi de la Societat Italiana de Medicina Ambiental els grans i anòmals percentatges de mortalitat, a la Plana Padana (nord) coincideixen amb les zones de major concentració de partícules PM10. Conviure amb aquest grau de contaminació durant dècades ha fet que els problemes respiratoris i pulmonars siguin particularment habituals a la regió, cosa que fa que la mortalitat dels afectats pel Covid-19 sigui tan alta.

Les mesures del govern: salvar els capitalistes, engrunes per als treballadors

Aquesta crisi està sent un autèntic terratrèmol per a una economia que ja estava en recessió abans de la pandèmia. Les estimacions més esperançadores, provinents de l'Institut Oficial d'Estadística, parlen d'una caiguda del 8% del PIB per al primer semestre del 2020! I el principal índex borsari italià (FTSE-MIB) acumula un descens global del 30% en les últimes setmanes. Les previsions per al mercat laboral indiquen una destrucció d'ocupació massiva.

El govern italià ha anunciat la mobilització de 350.000 milions d'euros, una injecció de diners públics per a garantir la liquiditat de les empreses i estalviar als empresaris el sou dels treballadors, abonant les prestacions per desocupació d'aquells que s'han quedat al carrer o que han vist reduïda la seva jornada. Un nou rescat als capitalistes, mentre que per a la classe treballadora queden unes engrunes que poc alleujaran la veritable catàstrofe social que estem vivint.

Aquestes mesures s'han formalitzat amb el decret “Cura Itàlia”, aprovat el 16 de març, i signat pel govern, la patronal i els sindicats, i aplaudit per la burgesia italiana i internacional a través d’un descens en la prima de risc, de 330 a 182 punts.

El contingut d'aquest decret és un autèntic insult per als milers de morts i infectats. La mesura estrella és un paquet de 25.000 milions d'euros “per a ajudar al sistema econòmic italià, a les empreses i les famílies”, dels quals 10.000 milions aniran a “ajudes a l'ocupació” (és a dir, a les butxaques dels empresaris a través de facilitats fiscals). Encara que s'han prohibit (des del 23 de febrer) els acomiadaments econòmics durant dos mesos –mentre l'Estat continuï injectant a les empreses, en lloc d'usar els beneficis aglutinats pels empresaris tots aquests anys–, què passarà a finals d'abril? Una onada d'expedients de regulació d'ocupació, acomiadaments massius recorreran les empreses italianes.

El paquet econòmic del govern recull també pròrrogues en els pagaments de lloguers i hipoteques, un bo de 600 euros per als autònoms que hagin perdut el seu treball, augment de 15 dies del permís de paternitat i maternitat per a progenitors (només per a un d'ells i sempre que l'altre treballi) amb nens de fins a 12 anys i amb un 50% del salari –en un context en el qual ja han anunciat que possiblement els infants no tornaran a les aules aquest curs–, pagament de les prestacions per desocupació durant nou setmanes sense que descomptin de l'acumulat, al març hi haurà ajudes de fins a un 60% per als lloguers de locals comercials… Aquestes mesures es prenen per a evitar una explosió social a curt termini, però són clarament insuficients.

Nacionalitzar la banca i els serveis essencials

Aquest decret perpetua la gravíssima situació actual i impedeix que els contagis puguin detenir-se, ja que la producció, encara que lenta i reduïda, i amb ella el contacte entre treballadors i treballadores en les empreses i en els mitjans de transport, continua.

Que els principals sindicats, començant per la direcció de la CGIL, igual que la UIL i la CISL, hagin acceptat sense badar boca els plans del govern és una demostració de la fallida política de les seves polítiques reformistes i de conciliació de classes. Han abandonat per complet la classe treballadora sense proposar cap alternativa i mirant cap a un altre costat davant de les nombroses vagues espontànies que han sacsejat el nord del país exigint el tancament d'empreses.

La FIOM (pertanyent a la CGIL), principal sindicat del sector metal·lúrgic, en comptes d'unificar aquestes aturades, estendre-les per tot el país i promoure una gran vaga general per a paralitzar tota l'activitat industrial, ha fet el possible per aïllar-los i negociar província per província o empresa per empresa, d’aquí que els resultats siguin desastrosos: algunes poques fàbriques s'han vist obligades a tancar per la pressió dels treballadors però la majoria solament han tancat un dia per a realitzar tasques de desinfecció o continuen produint però a ritme més lent. Rocco Palombella, secretari general de la UILM, segon sindicat metal·lúrgic del país, va afirmar al diari La Repubblica “hem suggerit a les empreses i al govern alentir la producció”. Suggerir i alentir, aquesta és la seva alternativa.

La solució no passa només per tancar els transports sinó per paralitzar immediatament tots els sectors que no siguin de primera necessitat. Simultàniament, han de ser nacionalitzades aquelles indústries i sectors econòmics que serveixin per a proveir la població d'allò més essencial (alimentació, electricitat, gas…) i per a combatre la pandèmia, començant per la banca. Les nacionalitzacions haurien d'afectar la indústria farmacèutica, però també les fàbriques d'automoció i del tèxtil, dos dels principals sectors al nord del país, que podrien fàcilment posar-se a funcionar per a produir mascaretes, ventiladors, vestits protectors... Cal posar tota la capacitat financera i productiva del país, així com els beneficis acumulats pels capitalistes, al servei dels interessos de tota la població. Només amb la nacionalització de les principals palanques de l'economia es pot combatre la pandèmia amb els mínims costos possibles, i al mateix temps evitar una catàstrofe social que enfonsi la majoria de la població a una situació de misèria.

El capitalisme italià està mostrant la seva veritable naturalesa, i a través dels seus lacais en el govern, està condemnant la població a un contagi massiu en nom dels beneficis empresarials sense que cap organització de l'esquerra plantegi cap alternativa. No obstant això, els esdeveniments no cauran en sac trencat. La classe treballadora italiana està extraient dures lliçons que, en el futur, es transformaran en combustible per a un inevitable gran esclat social que posarà contra les cordes el sistema capitalista a Itàlia.