El passat 1º de Maig el president veneçolà, Nicolás Maduro, anunciava la convocatòria d'una Assemblea Constituent “per aconseguir la pau que necessita la República (...) derrotar el cop feixista i (...) que sigui el poble, amb la seva sobirania, qui imposi la pau, l'harmonia, el diàleg nacional veritable” (Veneçolana de Televisió, 1/5/17)

La declaració del President Maduro es produeix en un context de greu crisi econòmica i social, amb una inflació que supera el 700% (3000% en el cas dels aliments) i una clara reculada en nombroses reformes i conquestes socials aconseguides en els anys anteriors per la lluita del poble, incloent l'acomiadament de milers de treballadors. La pobresa, que es va veure sensiblement reduïda sota els governs de Chávez, està creixent de nou espectacularment, provocant l'extensió de totes les xacres que l'acompanyen: violència urbana, inseguretat, marginalitat...

Enfront d'aquesta situació, la dreta veneçolana (agrupada en l'autodenominada Taula de la Unitat Democràtica —MUD—) utilitza de forma hipòcrita i oportunista aquesta situació crítica, intentant capitalitzar-la en el seu benefici. Els paràsits burgesos de la MUD no poden oferir cap alternativa als treballadors i el poble, el seu programa representa el mateix malson que estem veient sota els governs de Témer a Brasil o Macri a Argentina.

No obstant això, l'amenaça d'un triomf de la dreta contrarevolucionària a Veneçuela és avui una possibilitat molt real. La causa fonamental d'això és que el govern de Nicolás Maduro no està aplicant una política socialista, sinó tot el contrari: fent concessió després de concessió als capitalistes nacionals i internacionals i duent a terme polítiques d'ajust molt dures contra la pròpia base social que ha sostingut durant anys el procés revolucionari.

La classe treballadora i el poble han fet tot el que està a les seves mans per dur a terme la revolució socialista, basada en la democràcia obrera, i derrotar als contrarevolucionaris. Però el govern —encara que segueix parlant de socialisme i revolució— està aplicant polítiques capitalistes que solament serveixen per desmoralitzar i desmobilitzar a les masses.

L'estratègia de la contrarevolució i les contradiccions dintre l'aparell de l'Estat

La burgesia internacional i la MUD han rebut la convocatòria de la Constituent posant el crit en el cel. Amb el cinisme que els caracteritza, els mateixos que van organitzar el cop d'abril de 2002, que van empresonar a Hugo Chávez (President democràticament triat pel poble), van dissoldre l'Assemblea nacional i van suspendre l'actual constitució (ratificada amb un 87% de recolzament en referèndum), parlen ara de “cop d'estat” i “dictadura”, vessant llàgrimes de cocodril per “l'amenaça a les llibertats” a Veneçuela.

La virulència amb la qual la MUD i els portaveus de l'imperialisme han rebutjat la convocatòria de la Constituent no és casual. El seu objectiu és derrocar com més aviat millor a Maduro, arribar a Miraflores i aplicar plans salvatges de privatització, atacs contra els treballadors i el poble i desmantellament de totes les mesures progressistes aplicades sota els governs de Chávez, complint així amb les exigències plantejades pels seus amos —el FMI i les multinacionals imperialistes—des de fa temps.

L'actual parlament (Assemblea Nacional), triat al desembre de 2015 i dominat per la MUD, és un dels principals instruments per dur a terme aquests plans. Acceptar la Constituent significaria renunciar a aquest instrument fonamental. A més de concedir temps i marge de maniobra al govern de Maduro, acceptar la Constituent també podria tenir un efecte disgregador i desmoralitzador entre les bases de la dreta contrarevolucionària, com ja va ocórrer amb la tàctica que —sota pressió de la Casa Blanca— van adoptar després del 26 d'Octubre de 2016. Llavors l'imperialisme, després de fracassar l'atur de 12 hores convocat per la MUD, va arribar a la conclusió que aquesta mancava de la força suficient per llançar un assalt a Miraflores amb garanties d'èxit. Per això van obligar als seus dirigents a ajornar els plans per intentar enderrocar a Maduro i acudir a les negociacions amb el govern. El resultat va ser desanimar i desmobilitzar per diversos mesos a una part dels seus seguidors.

La decisió del Tribunal Suprem de Justícia (TSJ), el passat 30 de Març, d'assumir les funcions de l'Assemblea Nacional controlada per la MUD, va provocar un nou gir en els esdeveniments. Aquesta mesura va obrir divisions al govern i la cúpula de l'Estat que van portar al President Maduro a rectificar l'anunciat pel TSJ. La dreta, embravida per aquestes divisions, va tornar a llançar-se al carrer i ha aconseguit organitzar, especialment en un primer moment, mobilitzacions bastant importants. No obstant això, de moment, segueixen tenint el mateix problema que fa vuit mesos. Encara que la deterioració econòmica, unit al creixent descontent amb moltes de les mesures econòmiques i polítiques que ha pres el govern durant l'últim any, ha erosionat de forma important el suport a aquest, els dirigents de la MUD segueixen sense ser capaces de connectar amb les masses (especialment amb els sectors més pobres). El seu origen i interessos de classe, i els seus vincles tan estrets amb la burgesia i l'imperialisme, els dificulta fins al moment aconseguir un nivell de pressió al carrer suficient per provocar una ruptura oberta en la cúpula de l'Estat i de l'exèrcit.

Les convocatòries d'aturs realitzades per la MUD durant els últims dies no han explicat (com ja és habitual des de 2002) amb recolzament en cap sector significatiu de la classe obrera. No només això. L'actitud dels empresaris tampoc ha estat, precisament, entusiasta. Molts d'ells desconfien que un atur patronal serveixi realment per provocar un canvi de govern. A més, temen secundar la convocatòria a atur i que això els perjudiqui a l'hora de rebre ajudes i dòlars del govern, i més quan, a més, aquest no està aplicant actualment mesurades contra ells.

Moltes de les accions que la Patronal criticava a Chávez, com les expropiacions, els anomenats al control i la mobilització dels treballadors, etc.; han estat abandonades pel govern i una part significativa de les polítiques que venien exigint des de fa anys els empresaris ha començat a ser aplicada durant els últims mesos per Maduro: pujades de preus, flexibilització de controls, limitacions a la participació dels treballadors, fre als intents dels sectors més a l'esquerra de crear sindicats revolucionaris i lluitar pel control obrer, pagament puntual del deute extern, aliances amb sectors empresarials nacionals o estrangers per impulsar les empreses mixtes i les zones especials, etc.

Amb possibilitats limitades d'incrementar significativament el nivell de mobilització al carrer (i els comentats problemes per col·lapsar l'economia mitjançant un atur), la majoria de dirigents de la MUD i un sector de l'imperialisme han girat en les últimes setmanes cap a una tàctica de recrudescència de l'acció de les bandes feixistes, que els mitjans de comunicació internacionals presenten com a joves indignats en defensa de la democràcia.

Aquestes bandes estan organitzant atacs a edificis públics i enfrontaments i tirotejos amb la Guàrdia Nacional que al moment de redactar aquestes línies han causat ja 45 morts. Volen crear la matriu d'opinió que a Veneçuela hi ha una situació de confrontació civil que exigeix una intervenció decidida dels organismes imperialistes internacionals (OEA, ONU, etc.). Esperen que la pressió diplomàtica i les sancions internacionals puguin provocar aquest canvi en la correlació de forces dins de l'alta oficialitat de l'exèrcit que, fins ara, les mobilitzacions de carrer i crides a atur no han aconseguit.

De moment, el suport de la cúpula militar a la convocatòria d'una Assemblea Constituent per part del govern sembla unànime. Almenys així s'ha de jutjar per les declaracions públiques. Un dels primers suports, i més explícits, a la Constituent va ser el del Ministre de Defensa i Cap de l'Exèrcit, Vladimir Padrino. La situació, no obstant això, és molt volàtil i podria canviar en un sentit o un altre ràpidament, com ja vam veure després de la decisió del TSJ d'assumir les funcions de l’AN. Que existeixen esquerdes i divisions en l'aparell de l'estat és alguna cosa evident. La fiscal general de l'estat, Luisa Ortega Díaz, qui ja es va oposar a la decisió del TSJ, ha declarat que “la constitució de 1999 és immillorable”. Ortega ha criticat la convocatòria d'una Assemblea Constituent en aquest moment i fins i tot ha arribat a justificar les accions d'alguns sectors de manifestants opositors, responsabilitzant al govern de determinades situacions de violència.

De moment aquestes divisions dins de l'aparell estatal no han impedit que el decret convocant la Constituent hagi estat signat i publicat. Però no és possible descartar, ni molt menys, que en un determinat moment la pressió de la MUD i els imperialistes pugui obrir noves bretxes i fins i tot provocar una crisi oberta al govern i en la direcció de l'Estat.

Si el govern bolivarià estigués aplicant polítiques genuïnament socialistes, permetent que la classe obrera i el poble tinguessin realment la iniciativa i el poder a les seves mans, acabant amb la corrupció i sabotatge dels capitalistes i de la pròpia burocràcia enquistada al capdavant de l'Estat, seria relativament fàcil derrotar els plans contrarevolucionaris i salvar a la revolució bolivariana de la derrota o de la degeneració burocràtica. Lamentablement, les polítiques que s'estan aplicant van en la direcció contrària.

Combatre a la contrarevolució amb mesures socialistes, no capitalistes

Després de la derrota electoral de desembre de 2015, milers d'activistes obrers i populars del chavisme van reclamar en assemblees espontànies un gir a l'esquerra i el desenvolupament del poder popular i obrer. No només per lluitar contra l'Assemblea Nacional dirigida per la MUD, també per acabar amb el poder de la cinquena columna burocràtica que parla de chavisme, socialisme i revolució però està desmantellant les conquestes revolucionàries.

El govern va convocar el Parlament Comunal i el Congrés de la Pàtria, presentant ambdues iniciatives com a mesures per estimular el poder popular i la participació de les bases. Però va ocórrer tot el contrari. El Parlament Comunal va ser retallat i no va passar de ser utilitzat per amenaçar a la dreta. No es va permetre el seu desenvolupament en les línies que esperaven i proposaven els activistes que van començar a impulsar-ho als barris. Quant al Congrés de la Pàtria, es va convertir en un gran míting on es va parlar fins a la sacietat de “poder popular” i “direcció de la revolució per la classe obrera” sense que es prengués ni una sola mesura concreta que permetés qualsevol de les dues coses.

Quan sectors de les bases crítics amb l'accionar del govern intentaven alçar la seva veu i formular les seves propostes eren titllats de “radicals”, “*ultraesquerrans”, “llença-pedres” o pitjor: “escuálidos”. Mentre el discurs oficial parlava de “direcció de les empreses per la classe obrera” s'acomiadava a milers de treballadors revolucionaris de la Xarxa de Proveïments Bicentenario (RABSA), es reduïa l'ocupació per diferents vies en altres empreses públiques o s'impedien les eleccions a la direcció de SUTISS (sindicat de SIDOR, la segona empresa més important del país) per por de que guanyessin sectors crítics per l'esquerra amb la política del govern. El mateix ocorria amb les eleccions a la Federació Unitària de Treballadors Petroliers de Veneçuela (FUTPV).

Aquestes mesures han anat acompanyades d'altres en el terreny econòmic com les pujades de preus, la retallada de la part del salari que comptabilitza per a les prestacions socials i l'increment de la part del salari bonificada (vulnerant les normes establertes per Chávez, que impedeixen que aquesta última superi el 30% del salari). El govern també s'ha mostrat tolerant amb la política de no reconeixement de sindicats i parcialitat cap als empresaris aplicada per les inspectorías del Ministeri de Treball.

Altres expressions d'aquest gir a la dreta van ser pagar puntualment el deute extern als banquers mentre es retalla els diners destinats a importar aliments per al poble, l'obertura de la Faixa Petrolífera de l’Orinoco a les empreses mixtes i la creació de COMINPEG (consorci que posa directament en mans de l'Estat Major de l'exèrcit l'explotació de diferents recursos minerals i la possibilitat d'arribar a acords al marge del control de la Presidència amb empreses privades); o l'Arc Miner, que obre un 12% del territori veneçolà a l'explotació dels recursos minerals del país per part de les grans multinacionals del sector, incloses empreses com Gold Reserve, expulsada per Chávez de Veneçuela. Més recentment, hem assistit a l’Expo Potencia, on s'han tornat a lliurar milions de dòlars als empresaris i s'ha cedit a diverses de les seves exigències.

Aquesta cerca d'acords amb la burgesia s'estén fins i tot a l'intent d'aconseguir el reconeixement de l'imperialisme nord-americà. O almenys d'un sector d'aquest. Recentment, la web revolucionària Aporrea publicava evidències que la cadena de gasolineres CITGO (propietat de PDVSA) va realitzar un donatiu de 500.000 dòlars a la campanya de Donald Trump (suposadament amb l'objectiu d'aconseguir un millor tracte del nou president nord-americà cap a Veneçuela). (https://www.aporrea.org/tiburon/n307237.html) Fins al moment aquesta informació no ha pogut ser rebatuda pels representants del govern que han estat preguntats sobre aquest tema (https://www.aporrea.org/tiburon/n307354.html)

Totes aquestes polítiques, contràries a allò que les bases revolucionàries esperaven, no són desviacions accidentals. En la pràctica, l'objectiu de construir un model socialista sota la direcció dels treballadors i el poble ha estat completament abandonat i substituït per l'intent de desenvolupar un model de capitalisme d'Estat en aliança amb els imperialistes xinesos i russos (els quals són presentats com a amics del poble veneçolà) i amb sectors de les burgesies llatinoamericanes.

Representa la convocatòria de la Constituent un gir a l'esquerra?

Significarà la convocatòria de la Constituent un canvi respecte a aquestes polítiques? Entre alguns sectors de les bases del PSUV i del moviment bolivarià, fins i tot algunes capes que s'han mostrat crítiques amb el govern durant els últims mesos, hi ha un compàs d'espera i certes esperances en què així sigui. Una altra capa d'activistes i militants revolucionaris roman molt crítica davant la mesura i fins i tot desconfia d'ella obertament.

Nicolás Maduro i diversos dirigents del PSUV han parlat d'una assemblea constituent de la classe obrera i el poble. “Convoco una Constituent ciutadana, no una Constituent de partits ni elits, una Constituent ciutadana, obrera, comunal, camperola, una Constituent feminista, de la joventut, dels estudiants, una Constituent indígena, però sobretot, germans, una Constituent profundament obrera, decisivament obrera, profundament comunal. Convoco als comuners, a les missions (...)” (http://www.bbc.com/mundo/noticias-america-latina-39774863)

Segons declaracions posteriors, almenys 250 dels 500 constituents serien electes per sectors i gremis. S'ha parlat de participants en les missions, treballadors, pensionistes, consells comunals, etc.; encara que encara no està clara la forma concreta, quins sectors ni quants delegats correspondrien a cadascun. Paradoxalment, alguns crítics d'extrema dreta de la revolució bolivariana han coincidit amb organitzacions d'esquerra acrítiques amb la política seguida últimament pel govern veneçolà, a comparar aquest procediment d'elecció amb la democràcia directa soviètica. Però té realment alguna cosa que veure la Constituent plantejada amb els soviets, és a dir, els organismes elegibles i revocables democràticament que van permetre a la classe obrera i els camperols prendre el poder a Rússia i construir un Estat socialista i revolucionari fa ara 100 anys?

Si fos així òbviament representaria un enorme pas endavant. Però, lamentablement, la resposta a aquesta pregunta és negativa. La Constituent no té res a veure amb el desenvolupament d'organismes de poder obrer. El desenvolupament de la democràcia obrera en forma de soviets, o el que és el mateix, de consells de treballadors, camperols i soldats que s'estableixen com els òrgans del poder revolucionari en transició cap al socialisme i vertebren l'Estat Obrer, només pot ser producte de l'acció conscient i independent des d'a baix dels propis treballadors. Mai de mesures decretades per dalt, i menys per part d'un govern que al mateix temps busca acords amb la burgesia.

El desenvolupament del poder de la classe obrera i el poble implica necessàriament la destrucció de l'Estat burgès amb els seus privilegis, lleis i instruments de repressió (ministeris, governacions, alcaldies, exèrcit i policia separats del poble), i la seva substitució pel poder de la classe obrera controlant democràticament el nou Estat socialista de transició, a través de consells de delegats elegibles i revocables en tot moment, sotmesos al control permanent d’aquells qui els han triat i on qualsevol representant electe o càrrec públic no cobri un salari superior al d'un treballador qualificat. Això ha d'anar unit necessàriament a l'expropiació de les principals fonts de producció de riquesa, els mitjans de producció i el sector financer (les fàbriques, la terra i els bancs,) perquè puguin ser gestionats democràticament i es planifiqui l'economia en funció de resoldre les necessitats del poble.

La convocatòria d'Assemblea constituent pel govern bolivarià no representa cap mesura revolucionària. No inclou cap dels objectius abans esmentats. No va unida a cap pla per posar les fàbriques, la terra o els bancs sota l'administració directa i democràtica dels treballadors i el poble. Tot el contrari. L'objectiu de la Constituent i les altres mesures polítiques i econòmiques que ha presentat el govern és reforçar l'aparell de l'Estat, que segueix sent burgès, i els acords ja esmentats amb diferents sectors de la burgesia nacional i internacional. Això ha de ser rebutjat per tots els que lluitem per acabar amb el capitalisme i fer realitat una societat socialista. En els nou punts citats pel President Maduro com a objectius per a la Constituent, el socialisme ni tan sols s'esmenta, sent substituït per la promesa d'un anomenat “model econòmic post-petrolier”. El mateix ocorre amb el poder popular, el control obrer o l'anomenat a mobilitzar-se contra la burocràcia. Allò que sí s'esmenta és l'anomenada a l'aliança amb els empresaris i a construir una Veneçuela “per a tots”. De fet, fins al moment el sector amb el qual ha tingut més reunions el govern per presentar la proposta de Constituent és l'empresarial.

Organitzar als treballadors i el poble per fer la revolució dins de la revolució i acabar amb els capitalistes i els buròcrates

Un dels arguments dels defensors de l'Assemblea Constituent és que, donada l'ofensiva contrarevolucionària i la pressió internacional, “no es podia fer una altra cosa”. Però és això cert? Clar que no! Sí es pot, i cal, fer una altra cosa. Es pot i s'ha de fer el que les bases vénen exigint des de fa temps i el propi Chávez va arribar a plantejar poc abans de la seva mort: donar un cop de timó a l'esquerra i fer una revolució dintre de la revolució que arrenqui el poder econòmic i polític de les mans de qui avui el tenen (i estan portant l'economia al desastre), els capitalistes i buròcrates, i posar-ho en mans de la classe obrera i el poble. Però això només ho poden fer els propis treballadors i el conjunt dels explotats. Com? Establint una Assemblea Revolucionària de delegats triats, i revocables, a les fàbriques, el camp i les casernes, i adoptant un programa socialista per combatre a la burgesia i a la burocràcia “bolivariana”, que es declara socialista, però comparteix negocis multimilionaris amb els capitalistes, col·labora a soscavar les conquestes revolucionàries i, ara com ara, controla una part considerable de l'aparell de l'Estat.

Si les eleccions a la Constituent finalment arriben a celebrar-se i, com sembla probable en aquest moment, serveixen perquè molts d'aquests mateixos dirigents que han impedit el desenvolupament del poder de la classe obrera siguin una vegada més designats “representants del poble”; si segueixen al capdavant els qui han utilitzat el discurs socialista i la imatge de Chávez per arribar al poder i acumular privilegis mentre la població segueix sofrint problemes com la inflació o el desproveïment, cap dels problemes que han portat a l'actual situació de desmoralització entre les masses i avanç cada vegada més perillós de la contrarevolució serà solucionat.

Només hi ha una manera d'evitar tant la victòria de la contrarevolució burgesa, que representen els plans de la MUD i l'imperialisme, com la degeneració burocràtica del procés que liquidi les conquestes revolucionàries i finalment reforci el poder dels capitalistes. Els treballadors i el poble, que vam ser qui vam fer avançar la revolució i vam saber defensar-la de tots els atacs de l'imperialisme i els contrarevolucionaris, hem de mobilitzar-nos i organitzar-nos de manera independent per lluitar pels nostres drets i reivindicacions i defensar les conquestes revolucionàries avui amenaçades.

L'1 de maig diverses organitzacions de base chavistes però crítiques amb les polítiques que últimament ha aplicat el govern discutien conformar un front unitari i cridar als sectors del PSUV que tampoc comparteixen la política d'aliances amb la burgesia per lluitar junts per una política revolucionària. Aquest ha de ser el camí. Només el poble salva al poble. Només la unitat dels joves, camperols, treballadors i soldats revolucionaris per lluitar per un programa anticapitalista, socialista, internacionalista i antiburocràtic que posi tot el poder polític i econòmic en mans de la classe obrera, pot evitar una derrota tràgica de la revolució a Veneçuela.