Petro passa a la segona volta, i amenaça l'uribisme i la dreta

Enmig d'una forta polarització social, es va celebrar, el passat 27 de Maig, la primera volta de les eleccions presidencials. Amb una participació històrica, que va superar la barrera fins ara infranquejable de la meitat d'inscrits, el principal candidat de l'esquerra, Gustavo Petro, va obtenir uns resultats sense precedents, podent, per primera vegada en dècades, un candidat netament d'esquerres guanyar les eleccions presidencials. A l'altre extrem, reflectint la profunda polarització existent, passa a aquesta segona volta el uribista Iván Duque, lligat al partit ultra dretà Centre Democràtic (CD), que va guanyar a la primera volta amb el 39% dels vots.

Tot i que l'uribisme va obtenir gairebé 3 milions de vots més que Petro, cal tenir en compte que Sergio Fajardo, el candidat dels partits socialdemòcrates de l'Aliança Verda (AV) i del Pol Democràtic Alternatiu (PDA), va obtenir ni més ni menys del 23% de les paperetes, sumant, al costat de Petro, prop de la meitat dels vots en aquesta primera volta (9.440.950 vots enfront dels 7.569.693 vot del candidat uribista). Es tracta d'un resultat històric per a l'esquerra, i això malgrat les més que creïbles denúncies de frau en favor de Duque.

Polarització política. Santos, el gran derrotat.

Els grans perdedors en aquestes eleccions han estat el liberal Humberto de la Calle i el dretà Germán Vargas Lleras, antic pupil d'Uribe, ex-vicepresident sota el govern de Santos, i un dels preferits als comicis. Qui va ser màxim representant del govern a les negociacions de pau amb les FARC no ha superat ni el 2,5% dels vots, aconseguint el pitjor resultat del Partit Liberal (PL) en 170 anys, posant damunt la taula fins i tot la seva desaparició. D'altra banda, Vargas Lleras, que comptava amb el suport de la línia tova uribista i un enorme aparell propagandístic, va aconseguir poc més del 7% dels vots, quedant molt per sota dels resultats pronosticats per totes les enquestes.

Encara que des del principi la premsa capitalista hagi qualificat els comicis com un nou referèndum sobre l'Acord de pau, ha estat impossible per a l'oligarquia colombiana evitar el debat sobre la corrupció i les urgents necessitats socials. Davant el pànic a que un ex-guerriller com Petro encapçalés el vot popular, una part de l'establishment va trobar en Fajardo el seu candidat de cara a frenar Petro, considerant-lo com el candidat responsable de l'esquerra. Es va dur endavant una forta campanya de pressió de cara al fet que tant Petro com el liberal la Calle retiressin les seves candidatures en favor de l'ex-alcalde de Medellín. No obstant això, no va ser així, entre altres coses gràcies al moviment de masses que es va agrupar al voltant de Petro, impulsant-lo meteòricament tot i no tenir l'aparell i els mitjans que sí tenien la resta de partits.

Una campanya basada en l'autoorganització i en la mobilització popular.

A tots els barris pobres del país, al camp i a les universitats, es van auto-organitzar comitès de campanya de Colòmbia Humana, la fórmula electoral de Petro, funcionant a través de petites donacions econòmiques i aportacions d'aliments, aconseguint transport gratuït i elaborant materials de cara a fer propaganda. D'altra banda, el moviment ha resistit les provocacions i agressions de cara a atemorir els seguidors de Petro, com el que va orquestrar la policia de Cúcuta i sectors ultradretans a la frontera amb Veneçuela, que es va saldar amb diversos ferits i un tret al finestra del cotxe de Petro.

Les FARC, després d'haver obtingut un fracàs estrepitós a les eleccions legislatives, a les quals van superar per poc els 50 mil vots a tot el país, van decidir retirar el seu candidat per a les presidencials. Aïllats de les mobilitzacions dels últims anys, principalment protestes indígenes, estudiantils i feministes, que han estat la llavor que ha impulsat la candidatura de Petro, s'han centrat en reconvertir la guerrilla en un partit reformista respectable centrat en el front institucional , deixant de banda la mobilització i la lluita als carrers. Davant les seves constants mostres de debilitat política van rebre a més nou atacs per part de l'aparell de l'Estat, que ha empresonat a un dels seus màxims dirigents, Jesús Santrich, sota una més que dubtosa acusació de narcotràfic, podent ser extradit als Estats Units.

Resulta molt significatiu que, després de la fi del conflicte armat i l'Acord de pau amb les FARC, i enmig d'una treva i negociacions amb l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), l'esquerra colombiana aconsegueixi assolir ara uns resultats electorals sense precedents. Un bon exemple del paper perniciós del terrorisme individual, en aquest cas del guerrillerisme, que tracta de substituir així l'organització i la lluita de masses, i que al final només aconsegueix facilitar que l'Estat incrementi la seva brutal repressió sobre qualsevol tipus de moviment polític o social de contestació davant dels poderosos.

Alerta davant el frau! Per un Govern d'esquerres al servei de la majoria!

De cara a la segona volta, Sergio Fajardo, el candidat d'esquerres de l'establishment, s'ha negat a donar suport a Petro fent una crida a votar en blanc. No obstant això, l'entusiasme amb la candidatura de Petro ha generat divisions en la pròpia coalició de Fajardo, havent-se pronunciat el seu propi partit, Aliança Verda, a favor de demanar el vot per a Petro. El Pol Democràtic, l'altre partit de la coalició, també demana el vot per a Petro, imposant-se per tant el desig de canvi entre les bases de tots dos partits. D'altra banda, el Partit Liberal ha patit una completa fractura, amb els seus vells líders donant suport al candidat uribista i una part de l'aparell donant tombs sense una posició clara al respecte.

Encara que totes les enquestes apunten a un triomf del candidat uribista Duque, hi ha possibilitats que Petro guanyi, i d'aconseguir per primera vegada a Colòmbia un govern netament d'esquerres. També hi ha el perill que s'orquestri un frau per a impedir la seva victòria, per exemple als territoris fronterers amb Veneçuela, havent-se produït ja protestes espontànies després de la primera volta davant les evidències de frau a determinades zones, cosa que va ser denunciada pel propi Petro.

Però fins i tot si s'aconsegueix vèncer, només serà el primer pas en una àrdua batalla contra l'uribisme, els grans terratinents i els capitalistes, que lluitaran per a no ser desallotjats del poder que ostenten des de fa dècades. Un bon exemple va ser el que va passar amb Petro a l'alcaldia de Bogotà, de la qual va ser expulsat per un impeachment dirigit per l'uribista Alejandro Ordóñez, aleshores Procurador General de la Nació, sent finalment restituït per Santos com a alcalde després de nombroses mobilitzacions massives per part dels bogotans. No obstant això, durant el seu mandat, en minoria legislativa, i al centrar-se únicament en el joc institucional, no va poder tirar endavant les reformes necessàries de cara a acabar amb la pobresa i la corrupció que assolen la capital.

Cal per tant que Petro es basi en la mobilització de masses que l'ha fet alçar-se, que impulsi l'organització dels comitès que han sorgit al calor de la campanya, i que defensi un programa social i ecològic anticapitalista que permeti que la riquesa del país es posi al servei de la majoria de la població, expropiant als grans terratinents i a les principals multinacionals capitalistes. Cal tornar als dies de l'ocupació de la Plaça de Bolívar que va permetre a Petro recuperar l'alcaldia de Bogotà.


Militant