Ni els capitalistes ni la burocràcia poden resoldre la crisi. Cal aixecar una esquerra revolucionària que defensi els interessos dels treballadors i el poble.

El 20 de Maig es van celebrar les eleccions presidencials a Veneçuela. Després dels resultats finals fets públics pel CNE, Nicolás Maduro va guanyar aquestes eleccions amb 6.203.612 vots, per davant d'Henri Falcón (ex governador de l'estat de Lara pel PSUV que va passar a l'oposició al 2010), amb 1.920.597 vots i l'empresari i líder evangèlic Javier Bertucci, amb 988.761 vots. La participació va ser del 46,04%.

El cinisme dels imperialistes

Immediatament, els imperialistes nord-americans i europeus i els governs llatinoamericans de dretes van llançar una campanya histèrica denunciant aquests resultats com "no vàlids". Quin cinisme! Elements com Donald Trump, que menysprea els drets democràtics dels negres, dones, immigrants, joves i treballadors; i presideix els Estats Units havent obtingut 3 milions de vots menys que el seu oponent, presentant-se com el "campió de la democràcia"! O Témer, president del Brasil gràcies al cop d'estat institucional de l'impeachment! Què dir de les burgesies europees, que mitjançant "governs a l'ombra" que ningú escull com a la Troika i governs nacionals cada vegada més corruptes i desprestigiats ataquen els drets democràtics i socials! Un bon exemple de la demagògia d'aquesta campanya han estat les declaracions l'ex-president i -ex-líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, que sense pensar-s'ho dues vegades denunciava "la falta d'estàndards democràtics a Veneçuela". El líder d'un partit declarat pels tribunals banda criminal! L'home que ha estatempresonant a músics, líders polítics i activistes socials per les seves idees i l'1 d'octubre del 2017 va enviar 10.000 policies a reprimir a milions de persones a Catalunya, causant més de 1000 ferits, per impedir-los exercir el seu dret a votar!

Aquesta patètica campanya mediàtica reflecteix els problemes que segueixen tenint de moment els imperialistes nord-americans i europeus i les burgesies llatinoamericanes perquè les seves titelles de la MUD (coalició de partits de dreta i extrema dreta) arribin al govern a Veneçuela. També demostra que, si arribessin, aplicarien la mateixa repressió i atacs que al Brasil, Argentina o Hondures.

La MUD va sortir molt dividida i debilitada després que el seu boicot a les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent (ANC) i el seu intent de prendre el poder de forma violenta al juliol de 2017 fracasés. Els governs imperialistes i els mitjans de comunicació al seu servei presenten l'elevada abstenció a les presidencials veneçolanes (53, 96%) com un suport a la MUD. Amb això pretenen insuflar ànim als seus partidaris ja que en totes les eleccions celebrades des d'aleshores, i les mobilitzacions que han organitzat, han recollit un fracàs rere l'altre, inclosa la manifestació del passat 17 de Maig contra les presidencials del 20M. Esperen que aquesta campanya mediàtica, unida al col·lapse econòmic i el creixent descontent amb les polítiques del govern de Maduro, pugui tornar a treure els seus partidaris carrer.

Tot i que la manipulació i mentides dels imperialistes i la MUD són evidents, l'elevada abstenció del 20M si demostra quelcom: davant del suport massiu que tenia el govern de Chávez (a causa de les mesures progressistes i reformes socials que va aplicar per respondre a les masses), el govern burocràtic de Maduro, amb la seva política de gestionar el capitalisme, aliar-se amb sectors de la burgesia veneçolana i els imperialistes xinesos i russos i atacar a l'esquerra revolucionària, està provocant una decepció i malestar massius.

En el terreny ideològic, la brutal crisi que viu Veneçuela (inflació desbocada, escassetat, paràlisi de la producció) és utilitzada per la burgesia arreu del món per parlar del "fracàs del socialisme" i desprestigiar qualsevol moviment de masses que qüestioni els ajustos i privatitzacions capitalistes. No obstant això, la realitat és que a Veneçuela no ha fracassat el socialisme perquè mai ha existit. Les reformes i mesures socials aplicades per Chávez li van donar un suport massiu. No obstant això, Chávez es va quedar a mig camí i mai va donar els passos imprescindibles per avançar cap el socialisme. L'expropiació dels bancs i grans empreses sota gestió dels treballadors mai va ser escomesa. Tampoc es va desmantellar l'estat burgès i es va aixecar un estat revolucionari dirigit pels treballadors i el poble.

Seguir mantenint les empreses en mans dels capitalistes i el control de l'estat per la burocràcia va fer que, fins i tot mesures que inicialment van millorar les condicions de vida de la gent, hagin anat desapareixent o perdent efectivitat. Això ja va començar a provocar una pèrdua de suport electoral durant els últims anys de Chávez. Després de la seva mort i el gir brutal a la dreta que està representant el madurisme, assistim a un col·lapse total de l'economia i de la moral de les masses.

Una campanya sense alternatives per als treballadors i el poble

Després d'una campanya institucional buida, amb promeses i consignes clientelars, en què cap candidat va plantejar una alternativa que respongués a les necessitats i interessos de la classe obrera i el poble, ni tampoc mesures concretes per a treure el país de la esgarrifosa crisi econòmica i social que vivim, els candidats de l'oposició Henry Falcón (que va plantejar la dolarització del salari) i Javier Bertucci, sobre la base d'una imatge religiosa amb ofertes gens clares, van recollir el vot d'una part de població descontenta però van ser rebuts amb desconfiança per la gran majoria .

Reflectint tot el que abans comentàvem sobre el seu gir a la dreta, el govern de Nicolás Maduro, va organitzar un tancament de campanya electoral a l'Avinguda Bolívar de Caracas que va posar de manifest el col·lapse de la seva autoritat política davant les masses. Baixa assistència i un ambient de música de discoteca que no es va aturar ni per a escoltar al candidat. Resulta il·lustratiu com la direcció madurista ha abandonat no només qualsevol referència concreta i seriosa al socialisme, sinó també al llegat chavista: l'acte es va tancar sense l'acostumat himne nacional amb la veu de Chávez. Maduro va finalitzar el seu discurs fent una crida per enèsima vegada a la necessitat "d'un govern de reconciliació i unitat nacional". Per als dirigents del PSUV això significa mantenir i aprofundir l'aliança que a la pràctica ja mantenen amb sectors de l'empresariat.

Els resultats de les eleccions parlen per si sols de forma molt concreta. Els carrers i barris del país, es van expressar amb un silenci incomparable i una forma inusual de transmetre la seva protesta contra les polítiques inconsistents que el govern ha promogut.

Com dèiem anteriorment, aquesta abstenció no expressa un increment del suport dins del poble a l'oposició més extremista de dretes que va decidir no presentar-se a aquestes eleccions. Sectors amplis de les bases socials opositores, formades per la classe mitjana i alguns sectors populars desmoralitzats, després de les guarimbas (mobilitzacions violentes protagonitzades per bandes feixistes que van arribar a linxar i cremar a persones per ser chavistes, d'esquerra o simplement no estar d'acord amb ells) van treure conclusions molt crítiques cap als seus dirigents. Els veuen com a traïdors, que van utilitzar la lluita per als seus interessos econòmics. A moltes persones que van votar a l'oposició en les legislatives del 2015 per expressar el seu descontentament amb el PSUV aquests mètodes també van despertar rebuig i temors sobre com governaria i quins mètodes empraria la MUD per a estabilitzar el sistema capitalista a Veneçuela. Sumat a tots aquests factors, la debilitat que arrossega la burgesia producte de la crisi del sistema capitalista a nivell mundial, l'aplicació de polítiques neoliberals, retallades socials, austeritat i privatitzacions que imposarien l'FMI i l'imperialisme nord-americà, causen un rebuig profund.

Descontent social en augment

De cada 10 electors potencials només 3 van votar a Maduro. Comparar aquests resultats amb eleccions presidencials anteriors com les del 2013, on el govern va obtenir 7.587.579 vots, demostra una pèrdua, en només cinc anys, d'almenys dos milions de vots. Igual que si ho comparem amb l'any 2012, quan Chávez va obtenir 8.191.132 sufragis. Aquest 20 de Maig Maduro va obtenir 2.367.404 vots menys. A més, la immensa majoria dels que el van recolzar no ho van fer (com va passar a les eleccions que va guanyar al 2013 contra Capriles i, per descomptat, a les victòries de Chávez) amb entusiasme o confiança sinó com una forma d'optar pel mal menor.

A les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent, al Juliol de l'any 2017, hi va haver una participació de 8.089.320 persones, només militants chavistes. Si la comparem amb aquestes dues últimes eleccions de governadors i presidencials, demostra que l'esperança del poble ha tornat a caure, en un retrocés dràstic, i augmenta l'expressió de rebuig a les polítiques del govern, com ja es va viure clarament en les eleccions a l'Assemblea Nacional de l'any 2015.

Fins ara Maduro i el seu govern han maniobrat, recolzant-se en la incapacitat dels dirigents de la MUD per a rendibilitzar el descontent social i en el maneig de polítiques clientelars que tenen com a únic objectiu perpetuar el control de l'estat per part de la burocràcia, aïllar la esquerra crítica i negociar la seva continuïtat en el poder amb sectors de l'imperialisme i la burgesia.

Resulta patètic veure els dirigents del PSUV mostrar-se victoriosos amb un 68% de suport electoral, que significa simplement la diferència que va obtenir en vots contra els candidats opositors, intentant ocultar d'aquesta manera la realitat de fons, la participació del 46,02% de votants -que demostra no haver pogut aconseguir els objectius traçats de 10 milions de vots, una victòria contundent que sí demostrés a l'imperialisme el suport popular. Ni tan sols van arribar a aconseguir un 50%, o que la militància votés majoritàriament pel nou partit que ha format la burocràcia per a rentar-se la cara: "Som Veneçuela". Tot això deixa un disgust ocult per a la direcció del govern, que va celebrar la "victòria" en un ambient de suport totalment pírric.

Aquesta greu situació que viu Veneçuela es converteix en un gran perill per a la classe treballadora i el poble, ja que els poders econòmics estrangers i la burgesia nacional són molt conscients que les sancions econòmiques imposades han generat efectes i de seguir aguditzant-les podrien causar un caos social.

El programa del PSUV: Fals discurs socialista per a estabilitzar el capitalisme

Hores abans d'anunciar els resultats el CNE, Falcón i Bertucci es van negar a reconèixer el resultat i van fer una crida, igual que a la MUD, a incrementar les sancions internacionals i la pressió al carrer com a part d'una nova ofensiva. Ni la dreta més extrema ni la "conciliadora" semblen disposades a acceptar els resultats del 20 de Maig. Almenys de moment.

Per la seva banda, Nicolás Maduro, en el seu discurs de la nit electoral, reafirmava l'accionar polític de la campanya, demostrant deixar enrere la imatge i idees de Chávez, mantenint la permanent crida a la reconciliació àmplia de tots els sectors i especialment als empresaris i la dreta. També va seguir jurant acabar amb la guerra econòmica i pràcticament va plantejar al poble que aguanti perquè els resultats no es faran visibles immediatament.
El govern de Maduro està deixant cada vegada més clar que busca l'estabilització d'un model capitalista basat en un sector estatal fort controlat per la pròpia burocràcia (i en particular per l'alta oficialitat de l'exèrcit, el pes del qual al govern i la seva presa de decisions no ha fet més que augmentar). Al costat d'això està intentant consolidar un règim polític que, davant el creixent desgast del seu suport popular, recorre cada vegada més a mesures bonapartistes, inclosa la persecució i atac contra els sectors crítics del propi chavisme i l'esquerra revolucionària.

Els resultats del govern es sostenen de moment per les accions clientelars manipuladores (Bons d'ajut, CLAP -bosses de menjar venudes per l'estat a preus més barats-, etc.) i el recurs a la importació de productes, amb els quals pretenen mantenir una base social de suport. Però aquestes polítiques clientelars i burocràtiques no són suficients per a contenir el desastre econòmic ni l'augment de la decepció i el malestar entre les masses.

Un altre factor que ha ajudat al govern és l'absència d'una alternativa de masses per l'esquerra clarament diferenciada de la burocràcia del PSUV i amb un programa, un discurs i una acció clarament antiburocràtiques i anticapitalistes. El malestar amb Maduro i la burocràcia del PSUV s'ha expressat en el sorgiment de veus i moviments crítics dins del chavisme. A les eleccions a l'ANC i les municipals van sorgir moltes candidatures crítiques. Alguns d'aquests sectors (com els que van donar suport a l'exministre de Comerç i Alimentació, i candidat alternatiu al PSUV per a l'Alcaldia de Caracas, Eduardo Samán, i altres) estan intentant agrupar-se en expressions com Pàtria Rebel. Però l'experiència de l'últim any demostra que és necessari denunciar de manera decidida les polítiques de la burocràcia i més plantejar clarament la necessitat de construir una alternativa revolucionària basada en els sectors més combatius i conscients de la classe obrera i la joventut, sota el control i direcció dels propis treballadors i dotada un pla d'acció que serveixi per a arribar al conjunt del poble.

L'extrema dreta i l'imperialisme no abaixaran l'ofensiva

La dreta pretén reeditar la mobilització de la seva base mitjançant l'organització de l'anomenat "Front Ampli". Estan atacant en determinades àrees i apel·lant a la "societat civil" com a motor de les protestes, disminuint el paper que han exercit els desacreditats partits polítics de la MUD i sumant tota mena de forces. Hem vist fins i tot la crida que van realitzar als candidats perdedors. No serà fàcil però tampoc impossible per a l'oposició recuperar la seva capacitat de mobilització de carrer. La política nefasta del govern crea les condicions per a això.

El "Front Ampli" es troba en un procés d'auto reflexió desenvolupant congressos nacionals amb sectors de la joventut, dones i treballadors. Tot això combinat amb l'activisme social perquè l'organització s'identifiqui amb la societat. La veritat és que tenen presa per a donar resposta i presentar una proposta que serveixi per a disfressar els seus veritables objectius, per a convèncer a les seves bases socials i que això els hi permeti arribar fins i tot a sectors descontents que avui els veuen amb rebuig.

És evident que l'accionar del "Front Ampli" serà combinat amb la intervenció estrangera que continuarà per altres vies, com ha estat el desconeixement de les eleccions. És clar, creixerà l'agressió econòmica, la pressió política, l'atac mediàtic. No hi haurà pau amb la misèria. Mostra d'això ho veiem amb les pressions i accions que en aquestes setmanes passades han iniciat les transnacionals contra els recursos energètics i miners del país. La petroliera nord-americana ConocoPhillips va emprendre la presa d'actius del PDVSA a El Carib. PDVSA també és blanc d'una nova demanda a Nova York per més de 25 milions de dòlars pel suposat impagament de deutes amb la contractista canadenca d'energia SNC-Lavalin, i una altra empresa canadenca, la minera Rusoro, va presentar una demanda als tribunals de Calgary i Houston per intentar cobrar 1.340 milions de dòlars per a l'expropiació de les seves mines d'or a Veneçuela. Aquells que tenen deute també s'han sumat a les pressions. El govern guarda un silenci profund, sembla estar negociant.

L'objectiu és l'asfíxia econòmica de l'estat veneçolà, quelcom que afectarà indubtablement a la població, aguditzant les dificultats del govern per a poder obtenir divises, generant una major crisi per a la compra i importació de productes, per als aliments, medicaments, els recanvis per a sostenir les empreses públiques, els serveis i necessitats de la població.

Per la construcció de la Izquierda Revolucionaria: Lluitem contra els capitalistes i contra la burocràcia. Tot el poder polític i econòmic ha de passar a mans dels treballadors i el poble!

La classe obrera i el poble veneçolà pateixen la pitjor agressió capitalista i burocràtica que han conegut. El govern ja evidència no poder controlar l'alt cost dels aliments, l'escassetat, ni garantir el lliurament de les borses del CLAP, les falles als bancs per falta de bitllets, o casos com el que ha passat al Banc Veneçuela (pertanyent a l'estat), que va mantenir als empleats de l'administració pública amb el sou paralitzat. La banca electrònica perd fins i tot la seva efectivitat ja que internet i les línies telefòniques presenten avaries constantment, suposadament per "robatori dels cables". A això s'uneixen les falles del sistema elèctric. Tant els treballadors de CANTV com de Corpoelec indiquen problemes de manteniment i renúncies del personal, pèrdues de transport per deteriorament i altres infinitats de calamitats que ens fan sentir haver retrocedit en el temps 60 anys. Aquest col·lapse econòmic s'estén a la pròpia PDVSA que, malgrat l'increment dels preus del petroli, té cada vegada més problemes per a augmentar la seva producció a causa del deteriorament de maquinària i instal·lacions resultant de la desinversió, robatori i saqueig de la pròpia burocràcia.

La situació és greu i l'augment de les protestes pot portar a una revolta popular, que si es troba sense una direcció revolucionària conscient, podria generar que el poder caigui en mans del sector d'extrema dreta o de sectors de l'oficialitat de l'exèrcit que, encara que poguessin utilitzar un discurs bolivarià en un primer moment, només accelerarien i intensificarien aquestes tendències capitalistes, repressives i burocràtiques que ja s'estan donant.

La tasca més important i immediata per a tots els revolucionaris, activistes obrers i populars i lluitadors socials és construir una alternativa que unifiqui als sectors més a l'esquerra de la joventut i la classe obrera, del chavisme crític, de l'esquerra, per a debatre un programa i un pla d'emergència. Aquest pla ha de defensar els interessos i reivindicacions de la classe obrera tant contra les polítiques capitalistes de la dreta vinculada l'imperialisme nord-americà, com de la burocràcia que intenta consolidar un model bonapartista i capitalista de la mà de règims també capitalistes i imperialistes com la Xina i Rússia.

Des d'Izquierda Revolucionaria creiem que hem de lluitar per a aconseguir que tot el poder polític i econòmic passi a mans dels treballadors i el poble per a poder acabar amb aquesta crisi, sota una proposta de programa com el següent:

1. Administració directa per part dels propis treballadors de la producció a totes les empreses públiques i privades, per lluitar per a aconseguir la congelació de preus, sobirania alimentària, i satisfer totes les necessitats del poble contra el sabotatge dels capitalistes i la corrupció de la burocràcia.

2. Augments salarials per sobre de la inflació. Discussió i aplicació de les convencions col·lectives de treballadors. Incorporació de tots els externalitzats a nòmina fixa, començant com a exemple en les institucions de l'Estat (mestres, empleats, obrers, etc.). Reenganxament immediat de tots els treballadors lluitadors revolucionaris acomiadats pels empresaris i buròcrates. Segur d'atur per als treballadors desocupats.

3. Confiscació i socialització de les empreses tancades, infrautilitzades, latifundis erms, amb la convocatòria dels treballadors, camperols i estudiants per a la seva presa i ocupació immediata, desenvolupant l'autogestió lliure i democràtica de totes les empreses que sabotegin l'economia o ataquin als treballadors i al procés revolucionari.

4. Creació d'una empresa pública nacional que assumeixi el monopoli del comerç exterior (compra directa de matèria primera i necessitats de les empreses). Administració sota control dels treballadors, pagesos, estudiants al costat de les comunitats per a lluitar contra l'especulació, la inflació, corrupció i garantir la plena sobirania alimentària.

5. Socialització sota control immediat dels treballadors de la banca, la terra i la indústria per planificar democràticament el conjunt de l'economia en benefici del poble pobre i poder satisfer les necessitats socials.

6. Creació d'un Sistema de Salut Nacional Públic, universal i gratuït, que garanteixi una atenció de qualitat. Confiscació de les clíniques privades, per a posar-les sota control obrer, dels estudiants i les comunes organitzades per a garantir el servei a tots els treballadors veneçolans i el poble pobre sense cap tipus de distinció.

7. Creació d'una Empresa Nacional per a la Construcció d'Infraestructures, Habitatges, Universitats, etc. dirigida sota control obrer, dels estudiants i les comunes, el qual emprengui un pla anual de creació de 500.000 habitatges que permeti acabar en tres anys amb el dèficit habitacional i totes les ciutats universitàries.

8. No més pagaments del deute extern! Els imperialistes ens imposen, per mitjà dels seus grans bancs i organismes financers, sancions que sotmeten als pobles a pagar amb la misèria la seva acumulació de riquesa.

9. Creació d'un Estat Socialista dirigit per Consells de Treballadors, Consells Camperols, Consells d'Estudiants, d'Estructura Local, Regional, Nacional amb Portaveus a cada nivell de l'estructura d'elegibilitat i revocabilitat en qualsevol moment per assemblees de treballadors o la comunitat del seu sector, els quals han de respondre davant el poble sobre la seva gestió administrativa cada 6 mesos, i tindrien un salari com a màxim igual al d'un treballador qualificat, per acabar d'una vegada amb el burocratisme corrupte.

Per la construcció d'una autèntica alternativa dels treballadors i el poble que lluiti per aquest programa! Uneix-te a Izquierda Revolucionaria, secció del Comitè per una Internacional de Treballadors (CIT) a Veneçuela!

Ni burocràcia ni burgesia! Tot el poder per a la classe treballadora!