En els últims dies van esclatar de nou manifestacions massives a l'Iran. Milions de persones van sortir als carrers i arriben notícies de gent prenent el control dels carrers, comissaries de policia cremant i, fins i tot, de policies que es neguen a disparar contra els manifestants. Aquests poden ser els últims dies de l'odiat règim de la República Islàmica de l'Iran. Si hi hagués una direcció revolucionària, es podrien comptar les hores de la República Islàmica. Publiquem aquest article amb una gran quantitat d'informes de testimonis sobre el terreny.

Fa un any hauria estat impossible creure o fins i tot pensar en aquesta situació, però en el moment de redactar aquest article s'està erosionant el poder del règim islàmic iranià i el poder s’escapa cap al carrer sota la massiva pressió de la població. L'equació és simple: milions de persones són al carrer i no hi ha prou policia ni forces militars per contenir-los.

El 26 i 27 de desembre d'aquest any va coincidir amb els dies xiïtes tradicionals de dol, Tasoa i Ashura. Els musulmans xiïtes tradicionalment ploren en aquests dies per commemorar a l'Imam Hossein, nét del profeta Mahoma, qui va ser assassinat en "Ashura". Tanmateix, com qualsevol altra tradició religiosa ha estat generalment considerada com un carnaval de carrer per les masses. Aquest any, al mig d'un moviment revolucionari que va començar fa sis mesos i ha sacsejat la societat iraniana fins als fonaments, la població va decidir utilitzar-lo com un dia de protesta. Per tant des de fa algun temps ja es preveia que els dies 26 i 27 de desembre serien dies de protestes massives.

Tanmateix, es podria dir que el succeït va ser més massiu que les expectatives de la majoria.

El 26 de desembre centenars de milers es van manifestar a les ciutats de tot el país, però l'enfrontament real va arribar el diumenge 27 de desembre. Aquell dia, com relata aquest article, milions de persones van omplir els carrers a ciutats de tot Iran i es van enfrontar obertament a les forces del règim. No només això. Molts carrers, especialment a les zones cèntriques de Teheran, van ser ocupats per la població i encara segueixen sota el seu control. La gent va començar a ocupar comissaries de policia i de Basij (cossos parapolicials) a diferents ciutats de l'Iran, en van incendiar algunes i van intentar en d'altres aconseguir armes.

Un altre esdeveniment molt important es pot veure en alguns informes que parlen de diversos efectius policials que es van negar a disparar contra la població, desatenent així les ordres dels seus comandants. Un informe de Jaras (Xarxa del Moviment de la Via Verda), una de les fonts de notícies més creïbles, deia:

"El corresponsal de Jaras informa de la intensificació dels enfrontaments a Teheran i com la policia ha perdut el control de molts barris. Els comandants militars han demanat a les seves forces en el centre de Teheran que disparin directament per dispersar els manifestants. Però els agents s'estan negant a complir aquesta ordre, provocant disputes entre els policies i els comandants."

Un corresponsal de Jaras que va presenciar els enfrontaments a la plaça Enqelab diu el següent: "Després d'aquest enfrontament un dels policies va dir: 'Mai no mataré la gent del meu país', després va ser bufetejat pel seu comandant que li va amenaçar amb portar-lo davant d'un tribunal militar" (Special Guard Forces Refuse to Shoot People).

Les protestes no es van limitar a Teheran, centenars de milers van sortir als carrers a Kermanshah, Shiraz, Isfahan, Qom, Mashhad, Arak, Lahijan, Abat de Nayaf, Salmas, Naqade, Sadiyah Karim, etc.  

Però, com en qualsevol revolució, l'atenció se centra a Teheran, la capital iraniana, que va ser testimoni de les batalles més ferotges entre la població i les forces repressives. Almenys 8 persones van ser assassinades (incloent-hi Seyed Ali Mousavi, nebot de Mirhossein Mousavi, candidat presidencial reformista i la mort del qual tindrà conseqüències polítiques). El règim estava tan terroritzat que "van evacuar comissaries de policia i dels Basij [a Teheran] per impedir que la població pogués prendre les armes. (Basij and Police Stations Evacuate to Prevent Guns Reaching People & Reports from Isfahan).

Revisem ràpidament els fets: la població no solament està lluitant contra les forces repressives del règim sinó que a més pren comissaries de policia i controla els carrers; alguns policies i guàrdies es neguen a disparar contra la població; els manifestants coregen consignes com: "Aquest és el mes de sang i Jamenei serà enderrocat" i "Jamenei ha de saber que serà enderrocat aviat". És evident que el poder s'està traslladant al carrer!

A què ens recorda tot això?

A una revolució, sens dubte. I aquest és exactament l'estat d'ànim de la majoria dels joves i de la població iraniana. Moltes figures polítiques, gairebé totes tenen accés als mitjans de comunicació de masses, van posar tot de la seva part durant aquests últims mesos per convertir la idea de la revolució com una cosa "bruta", deien a la població que no hauria d'anar cap a "una altra revolució fracassada". Però ara la paraula revolució s'empra més que mai. Iranians de totes les condicions socials, fins i tot aquells que defensaven una posició reformista respecte del règim, ara diuen: "S'acosta una revolució".

Això demostra la correcció de les nostres perspectives quan des del principi afirmem que estàvem en els inicis d'una revolució.

Què ofereix el futur?

En el moment d'escriure aquest article comença el festival nocturn de Shaame Ghariban (durant la nit de l'Ashura) i s'inicien les protestes a tot arreu. En algunes ciutats han declarat la llei marcial. Algunes zones del centre de Teheran estan sota el control efectiu de la població. Hi ha hagut intents per part de grups de persones d'ocupar l'edifici de la televisió i ràdio nacionals. No està clar que puguin enviar de tornada a casa a la població.

Si hi hagués alguna classe de direcció en el moviment el règim podria caure en qüestió de dies. L'absència d'aquesta direcció pot retardar el col·lapse del règim però en absolut no evitarà la seva caiguda. El règim té els dies comptats... literalment.

L'element absent més important en la situació és el paper directe de la classe treballadora. Si els treballadors entressin en escena, amb una vaga general que paralitzés la societat, realment això suposaria la pena de mort del règim islàmic. Tanmateix, la falta d'una direcció revolucionària i l'escassa organització dels treballadors són la causa que aquesta situació encara no s'hagi produït.

Els esdeveniments del 27 de desembre van demostrar una vegada més, i més decisivament que mai, l'erosió del poder del règim i que caurà, un dia o un altre, amb aquest mètode o aquell altre.

La caiguda del règim, tanmateix, només serà l'inici d'un període d'intensa lluita de classes a l'Iran. El deure dels marxistes iranians continua sent crear un partit revolucionari independent de la classe obrera que permeti dirigir els treballadors fins a la victòria. Encara queden per davant batalles importants!

Nota: La major part de la informació dels esdeveniments narrats en aquest article procedeix de Persian2English Blog, que és una web dirigida per activistes de Toronto que també rep ajut de persones a Europa i a altres regions. Aquests activistes, l'autor entre ells, s'han mantingut desperts durant aquests dos últims dies per rebre notícies del que succeeix i traduir-les a l'anglès, intentat així trencar el mur de censura aixecat pel règim iranià.