Les massives mobilitzacions del poble algerià, que des del 22 de febrer surt cada divendres als carrers per protestar contra la corrupció del règim i contra la pobresa, han creat greus esquerdes a la cúpula del poder. Inicialment les manifestacions tenien com a objectiu protestar contra l’intent del règim de perpetuar-se presentant a Abdelaziz Bouteflika, president del país des del 1999, com a candidat a la seva cinquena reelecció en les pròximes eleccions. En un intent de calmar la mobilització popular, l’11 de març es va anunciar que Bouteflika retirava la seva candidatura, però lluny d'aconseguir-ho aquesta concessió va animar encara més a les masses algerianes, que continuen la seva protesta amb més força.

Als seus 81 anys, greument malalt, gairebé sense parla i obligat a passar llargues temporades en un hospital suís, Bouteflika no és més que l'home de palla de la camarilla burocràtico-militar que dirigeix el país des del cop d'Estat de 1965. Fins ara ha comptat també amb el suport de l'empresariat, del principal partit islamista, el MSP (Moviment per la Societat i la Pau), vinculat a la Germandat Musulmana, i de les grans potències occidentals, amb els Estats Units i França al capdavant. A més a més de l'interès de l'imperialisme per les immenses reserves d'hidrocarburs d'Algèria, el govern algerià és des de fa molts anys un fidel aliat de les intervencions militars a l'Àfrica, que, sota l'excusa de la "guerra contra el terrorisme", responen als intents de les potències imperialistes per controlar les riqueses minerals dels països del Sahel: urani al Níger, or a Mali, petroli al Txad, diamants a la República Centreafricana.

La por a la revolta popular, la clau de la fallida candidatura de Bouteflika

La causa del suport unànime de les potències imperialistes, la burgesia algeriana i la cúpula de l'Exèrcit a la candidatura de Bouteflika és que veien en ella la possibilitat d'ajornar la creixent revolta d'una població empobrida i frustrada per la destrucció de les conquestes històriques que van seguir a la victòria del Front d'Alliberament Nacional (FLN) en la guerra d'independència contra el poder colonial francès.

El 1962, el nou govern del FLN va nacionalitzar la terra i les principals empreses i va establir un sistema de planificació central orientat a millorar les condicions de vida de la població algeriana, sumida en la misèria després de més de 130 anys de domini colonial francès i destrossada per una repressió que va deixar gairebé un milió de morts i va destruir innombrables llogarets i pobles.

A la fi dels anys 80, coincidint amb el col·lapse de la Unió Soviètica, el govern va iniciar un programa de privatitzacions, provocant un massiu aixecament popular. L'absència d'una organització revolucionària de masses capaç de defensar un programa de transformació socialista va deixar un buit que va ser ocupat pels islamistes, els qui van veure en la revolta popular una gran oportunitat per fer-se amb una porció del poder de l'Estat.

La decisió del règim de continuar amb les privatitzacions i ofegar en sang la resistència del poble algerià va desencadenar una sagnant guerra civil a principis dels anys 90, que va deixar més de 150.000 morts. En aquells anys Bouteflika va jugar un paper central en la victòria en la guerra civil i, sobretot, a mantenir unida a la cúpula del règim. De manera que, donant suport a Bouteflika, la classe dominant intentava tancar, almenys temporalment, les creixents esquerdes a la cúpula del règim i presentar un front unit contra la ràbia popular.

Una combinació insostenible de pobresa, repressió i corrupció

La por de la classe dominant algeriana davant d'una explosió social està plenament justificada. Mentre que una minoria insignificant d'empresaris i els seus aliats a la cúpula de l'Estat controlen el 42,6% de la riquesa del país, la realitat quotidiana per a la immensa majoria de la població és la desocupació, especialment la juvenil, la manca d'habitatge assequible i un cost de la vida que creix sense parar, mentre que el salari mínim es manté en 130 euros mensuals. Des del 2017 l'atur ha tornat a créixer amb força, col·locant al 35% de la població sota el llindar de pobresa. Per a centenars de milers de joves l'emigració, legal o il·legal, s'ha convertit en l'única sortida, fins al punt que el 2017 un total de 1.800.000 algerians treballaven fora del país, més del doble dels que ho feien el 1990.

La pobresa és encara més insuportable perquè la corrupció generalitzada a la cúpula del règim es manifesta a plena llum del dia. Els cotxes de luxe, les mansions a les millors platges de la Mediterrània, l'ostentació més obscena dels cadells dels poderosos, afegeixen encara més ràbia a una situació que per si mateixa és insostenible. A més, la brutalitat policial contra la població, especialment contra els habitants de la Cabília, els berbers, que des de 1980 reclamen el respecte a la seva llengua, l'amazigh, i als seus drets nacionals, no han fet sinó que agreujar encara més les tensions.

Fins fa unes setmanes el règim havia aconseguit mantenir la calma i l'ordre. La immensa majoria de la població es limitava a donar l'esquena a les institucions i a la política i es concentrava en la dura tasca de sobreviure. En les últimes eleccions l'abstenció real va arribar al 80% del cens electoral, el que és una bona mostra de la completa pèrdua de legitimitat del règim algerià.

La Primavera Àrab de 2011 va posar en moviment al jovent algerià, però el règim, aprenent dels esdeveniments a Tunísia i Egipte, va aconseguir neutralitzar la protesta amb un ampli programa de reformes i mesures socials. Des d’aleshores, malgrat les freqüents onades de vagues i protestes, el règim havia aconseguit evitar una rebel•lió popular que desafiés la seva continuïtat.

Però aquesta situació d'aparent tranquil·litat s'ha trencat, i tot indica que seguirà un rumb de creixent radicalització. La decisió dels treballadors del camp gasístic de Hassi R'Mel, explotat per Sonatrach, la major empresa del país, d'anar a la vaga el passat 17 de març en suport a les reivindicacions populars és un important pas endavant. L'entrada en la lluita de la classe obrera algeriana pot donar el cop de gràcia final a un règim que trontolla. Però per assegurar una completa victòria és imprescindible comptar amb un programa que unifiqui les demandes populars i vagi a l'arrel dels problemes. I perquè aquest programa, que només pot ser el programa de la revolució socialista i internacionalista, inspiri i doni forma a l'acció de les masses cal construir un partit revolucionari ferm, provat durant anys en les lluites quotidianes, i capaç de resistir les temptacions de conciliació amb sectors socials aliens a la classe obrera. Els oprimits i oprimides a Algèria només poden confiar en les seves pròpies forces. La revolució algeriana està en marxa.