La quimera del capitalisme amb rostre humà
El govern propugna un nou "model productiu"

 

El govern ha presentat la Llei d'Economia Sostenible tan esperada. S'ha presentat com un conjunt de mesures, "molt ambiciós", que crearà el marc legal per desenvolupar el "nou model productiu". Des que Zapatero va reconèixer la gravetat de la crisi econòmica que estem passant, govern i sindicats han alçat la bandera del "nou model productiu" que ens allunyarà del model "insà" basat en el totxo, i portarà una modernització de l'economia espanyola.
La idea d'un "nou model productiu" no és nova ni original. Feia ja temps que els sindicats, fent-se eco d'economistes neokeynesians, la utilitzaven com a panacea contra la precarietat laboral. Zapatero no fa altra cosa que seguir l'estela d'Obama, que també parla de més investigació i desenvolupament, més formació i més ecologia en un context on els països més desenvolupats tecnològicament (com els propis EUA, Alemanya o el Japó) tampoc han pogut eludir la crisi econòmica.
No és casualitat que la nova llei estigui acompanyada d'una retòrica progressista. Els grans titulars destaquen presumptes mecanismes de control del sistema financer i del salari dels alts executius. Tanmateix, el fons de la norma és reaccionari. El govern tracta de convèncer els treballadors que els seus sacrificis d'avui tindran una recompensa en un futur de prosperitat en el que tots (treballadors i empresaris) construirem una nova societat. Darrere del "nou model productiu" es troba la vella idea del "capitalisme de rostre humà", la comunió d'interessos entre capitalistes i treballadors, així com la llegendària recerca de l'"empresari progressista i patriota".

El model productiu espanyol

El govern s'ha recolzat a l'hora de plantejar la idea del "nou model productiu" en un munt d'indicadors que revelen de manera crua el caràcter eminentment parasitari del capitalisme espanyol: productivitat, inversió en investigació i desenvolupament, formació... En tots a la cua d'Europa, demostrant l'escàs interès de la burgesia espanyola per la tecnologia.
Tractar de convèncer els empresaris espanyols que és millor invertir en tecnologia que en sectors basats en salaris baixos és un exercici inútil. La taxa bruta d'explotació de les empreses espanyoles és de les més altes d'Europa. Així, a l'Estat espanyol, per cada cent euros facturats, deu van directament a les butxaques de l'empresari. A Europa de cada cent tan sols es porten sis. Què significa aquesta dada? Que la "manera de producció" espanyola pot ser "insana" però per als capitalistes és tremendament rendible. I aquest és el quid de la qüestió: el capitalisme funciona partint de la inversió privada, la iniciativa individual. Un capitalista no inverteix per desenvolupar la societat, no inverteix per modernitzar el país, inverteix únicament i exclusivament per obtenir beneficis. I a més, per obtenir els majors beneficis possibles en el menor temps possible. El govern pot tractar de convèncer el capitalista dels avantatges del "nou model productiu", tanmateix, l'empresari, després de fer uns ràpids comptes mentals, agafarà els diners que Zapatero els ofereixi, i a tot estirar faran una solemne promesa, de cara a la galeria, de "corregir els errors del passat" i seguiran tranquil·lament amb els seus negocis de tota la vida.
El propi desenvolupament històric de l'economia espanyola determina la situació actual. Economies que tradicionalment s'han basat en la innovació i el desenvolupament, disposen d'una base tecnològica que només han d'actualitzar i d'un buit al mercat mundial. Aquí, perquè els capitalistes espanyols s'especialitzessin en un sector tecnològic, no solament haurien d'afrontar una enorme inversió inicial que pal·liés el retard històric acumulat, sinó que a més haurien d'enfrontar-se a la perspectiva d'incertesa, en la que la recuperació de la inversió en absolut no està garantida a causa de la brutal competència existent al mercat mundial. Faran tot això els capitalistes espanyols quan, sense tantes complicacions, ja aconsegueixen ingents beneficis?
Sens dubte, els capitalistes no són una massa homogènia dedicada tota ella al negoci de la construcció i a l'especulació. En el passat, alguns sectors de l'esquerra, equivocadament, han usat les contradiccions al si de la burgesia per imaginar-se dins dels capitalistes a un sector industrial i progressista, disposat a invertir per desenvolupar l'economia i enfrontat a un altre sector parasitari i conservador. Aquestes diferències sens dubte existeixen, tanmateix, el grau de domini, fusió i vinculació del capital financer sobre els altres capitalistes és, ara, absolut. Ja Lenin ho explica al seu llibre L’imperialisme, fase superior del capitalisme. Propietària dels capitals que els empresaris necessiten, la banca es transforma en una oligarquia financera que ho domina tot. És la gran banca la que determina cap a on van les inversions, la que realment dirigeix l'economia. Només una dada: el 60% dels crèdits bancaris concedits estan orientats cap a la construcció.

Pot canviar l'Estat el model productiu?


Per tot això, és ingenu creure que el govern pot canviar "per decret" el model productiu. Convencerà els banquers que renunciïn als seus beneficis en nom d'una societat més desenvolupada i més justa? Com es pot pretendre transformar l'economia espanyola sense controlar les seves palanques més importants, sense dominar els sectors estratègics com són els energètics o, sobretot,
la Banca? Per molt que digui el PP, Zapatero no pot planificar l'economia sense expropiar els grans capitalistes.
L'experiència de Veneçuela, un país en revolució, demostra amb claredat que és impossible regular el sistema capitalista. És com posar-li portes al camp. Allà l'Estat fins i tot controla sectors fonamentals de l'economia (com és el petroli) i ja abans que Chávez plantegés el socialisme com a objectiu de la revolució, el seu govern havia tractat d'utilitzar els recursos petroliers per "transformar el model productiu" (en aquest cas es parlava d'aconseguir "un capitalisme de rostre humà"). Tots els intents del govern veneçolà han xocat una i altra vegada amb els interessos de la burgesia. I no només per factors econòmics (en no liquidar el sistema capitalista i limitar-se a introduir "regles" que tracten de que el mercat "sigui més just", el govern objectivament dificulta el normal funcionament del capitalisme, provocant desajusts com la inflació, etc.) sinó, sobretot, per factors polítics (l'odi dels capitalistes a la revolució és també darrere de la desinversió, la fuga de capitals, etc.). Precisament el dilema que té la revolució a Veneçuela és que o es culmina el procés, expropiant als capitalistes i a la banca o, finalment, els capitalistes se sortiran amb la seva i recuperaran el control polític del país.
Si aquí Zapatero prengués la mesura més mínima que realment afectés els beneficis dels capitalistes per millorar les condicions socials o laborals de les masses, d'una banda despertaria un enorme entusiasme entre els joves i treballadors, però també l'oposició violenta de tota l'"opinió pública" burgesa. Però aquest no és el cas amb
la Llei d'Economia Sostenible.

 

En què ha quedat la Llei d'Economia Sostenible?

I al final,
la Llei d'Economia Sostenible, en què ha quedat? Per començar totes les mesures de control i regulació del sistema financer són meres paraules buides. Els capitalistes sempre tenen mil maneres d'escapolir-se de les regulacions. Quant al control dels salaris dels alts executius, la llei només obliga que les societats elaborin un informe sobre remuneracions... per als accionistes!
Les altres coses són mesures, la majoria subvencions i deduccions fiscals, que tornen a transvasar diners públics a les mans dels empresaris: deducció en l'Impost de Societats a les empreses que inverteixin en I+D, que passen d'un
8 a un 12%; deducció en l'IRPF del 10% a les que emprenguin obres per estalviar energia i aigua.
Per al govern, una manera efectiva d'impulsar la investigació i el desenvolupament en les empreses privades és... regalant-la-hi: s'afavoreix que la investigació universitària vagi a mans privades, fomentant la creació de noves societats mixtes basades en els resultats de I+D obtinguts per investigadors d'institucions públiques i universitats.
La Llei Orgànica d'Universitat (LOU) imposada pel PP el 2001 i no derogada pel govern del PSOE i els plans de Bolonya ja apuntaven en aquesta direcció.
Moltes mesures redunden a ajudar el malparat sector immobiliari. Lluny de buscar un "nou model productiu", s'acudeix al rescat de la totxana: deduccions fiscals als amos d'habitatge de lloguer i més subvencions per a la rehabilitació d'edificis. També possibilita als petits pistolers de la construcció participar en el pastís de les obres públiques, augmentant el percentatge permès de subcontractació (i, per tant, la precarització) d'un
30 a un 50%. La llei, a més, afavoreix la "col·laboració públic-privada", per exemple excloent l'obligació de l'administració d'efectuar una avaluació prèvia de les obres públiques contractades, quan algun altre òrgan de la mateixa administració hagi fet una avaluació per a un "supòsit similar", és a dir ajut a encobrir la corrupció de les comissions per obres.
Quan es parla de "simplificació administrativa" no hi ha cap altra cosa que més pressions laborals per als funcionaris (que ja han vist minvada les seves condicions laborals). De fet, "es presentarà un pla d'austeritat i de qualitat de la despesa i un pla de racionalització del sector públic empresarial i de l'estructura de l'Administració Pública". No s'ha de ser gaire llest per saber el que això significa.
Quant a la formació,
la Llei d'Economia Sostenible rescata la reforma de la Formació Professional, plantejada fa un any i analitzada críticament en el seu dia pel Sindicat d'Estudiants, que entre altres contrareformes, facilita l'obtenció de títols d’FP a treballadors amb experiència laboral, però sense formació acadèmica. També han anunciat una possible nova "reforma" del sistema educatiu.
Les mesures "ecològiques" principalment són subvencions per a la compra de vehicles ecològics, un fons públic per comprar bons de carboni (és a dir, fomentar l'especulació amb les quotes d'emissió de CO2) i mesures per "liberalitzar" el transport públic, que podria implicar més privatitzacions d'empreses municipals de transport públic i, sobretot, de Renfe.
No rebutgem una energia més ecològica, però com sempre hem explicat els marxistes, els capitalistes el que volen és una energia més barata. Si ho aconsegueixen usant les renovables magnífic!, però si ho han d'aconseguir construint més nuclears, pressionaran en aquest sentit. De fet, el govern ja anunciat una revisió de la seva actitud sobre la qüestió nuclear.
Finalment, i d’amagat, la llei introdueix una disposició addicional que permet tallar Internet a aquells que vulnerin els "drets de propietat intel·lectual", i a més es farà sense ordre judicial! -encara que Zapatero digués el 3 de desembre que "el Govern no té la intenció de tancar cap web", l'endemà la vicepresidenta Fernández de
la Vega no va ser capaç d'aclarir si també revisen aquest punt o no. És a dir, no solament les multinacionals se surten amb la seva a l'hora de lluitar contra el "pirateig" sinó que a més retallen els drets democràtics.
Diners per als empresaris, atac als funcionaris, privatització i contrareformes, anunci de reforma laboral... Algú es creu que aquestes mesures serviran per canviar el model productiu?

Perspectives per a l'economia espanyola

Si el govern no va canviar el model productiu durant el boom econòmic, amb condicions de finançament excepcionals, equilibri dels comptes públics i unes perspectives d'expansió que es perdien en l'infinit, què pot fer-nos creure que ara que l'economia passa una profunda crisi, serà possible una cosa així? La primera prova la vam tenir en els pressuposts generals de l'Estat: la inversió en I+D es va contreure, la partida pressupostària per a educació, a la pràctica, es va congelar...
El boom econòmic es va basar en un endeutament massiu, històric, de famílies i empreses. Però aquest deute finalment s'ha de pagar. O es paga, o al final algú fa fallida. Els governs mundials van optar per aplicar enormes plans de rescat per salvar els capitalistes, però el deute no desapareix.
Ara s'ha transferit, en part, als comptes públics però continua sent allà. El deute públic i privat s'ha convertit en un verdader càncer que amenaça amb enfonsar a l'economia mundial una vegada més.
La crisi i les pròpies mesures d'emergència que ha pres el govern aquest any estan tenint un efecte doble en els comptes de l'Estat: els ingressos per impostos es desplomen i les despeses es disparen. Es calcula que en els nou primers mesos de l'any les despeses han duplicat els ingressos. És una situació insostenible a mitjà termini. De fet, el govern ja ha anunciat una política d'ajust per als pròxims anys. En aquest context, el govern no tindrà marge per fer inversions en desenvolupament tecnològic que tinguin implicacions serioses en el conjunt de l'economia. A més, no és una prioritat per a la burgesia. El que estan fent els capitalistes no és invertir, sinó al contrari. Així,
la Formació Bruta de Capital Fix (FBCF) continua en caiguda abrupta i persistent: en el primer trimestre del 2009 queia un 15,2%, en el 2n un 17%, en el 3r un 15,8%, i en l'últim un 13,3%. Si aquesta tendència continua, el "nou model productiu" consistirà a produir milions d'aturats crònics i que una generació sencera malgasti la seva vida al pantà de la degradació social. La desocupació massiva actua com un nou element de contracció del mercat, afavorint una espiral descendent de l'economia. És l'or i no les noves tecnologies, el que està atraient el gran capital.
La presumpta recuperació mundial té més a veure amb els plans d'estímul injectats pels governs en l'economia, que el fet que s'hagi iniciat una dinàmica ascendent de recuperació amb bons fonaments. No està descartat que en cas de retirar els ajuts, l'economia tornés a sumir-se en una profunda depressió. Si els ajuts continuen els desequilibris dels comptes dels estats acabaran sent també una rèmora per a la recuperació econòmica. Això sense explicar totes les turbulències financeres que es continuen desenvolupant, que demostren que els bancs segueixen en greus problemes (vegeu Dubai). Si el futur econòmic mundial no és gens falaguer, el de l'Estat espanyol no pot ser altra cosa que molt fosc.

Un nou model canviaria la naturalesa del capitalisme?

A la història sí que hi ha hagut casos en els quals les economies de determinats països han sofert poderoses transformacions sense trencar amb el sistema capitalista: Japó en acabar
la Segona Guerra Mundial, Corea i els anomenats "tigres asiàtics" els 80, o actualment Xina (encara que en aquest cas la transformació està vinculada a la restauració del capitalisme). Sens dubte, una combinació de factors històrics, que aquí no podem analitzar, expliquen tots aquests casos.
El propi Estat espanyol va sofrir una tremenda transformació en els anys 50 i 60 del segle vint, que va acabar amb un país fonamentalment camperol i va implicar la industrialització, i amb ella un poderós proletariat. Així, el 1975 el 37,8% del PIB depenia de l'anomenat "sector secundari" (avui ha caigut fins al 24,9% en benefici del sector terciari). Llavors, sectors sencers de l'economia eren públics com la mineria, les drassanes, la siderúrgia, l'electricitat i les telecomunicacions... Però aquestes empreses públiques tenien un objectiu molt concret: eren sectors que requerien enormes inversions que cap capitalista espanyol no estava disposat a assumir.
L'Estat ho feia per garantir matèria primera i productes bàsics a baix cost per als capitalistes. Després, els capitalistes els transformaven i comerciaven amb aquestes mercaderies i aconseguien suculents beneficis. És a dir, les mesures de "regulació" de l'economia introduïdes per un Estat capitalista, buscaven beneficiar els capitalistes.
El "desarrollismo" del franquisme es basava en les condicions brutals que la dictadura imposava a la classe obrera: salaris de misèria, cap dret democràtic... Però el factor determinant que explica la transformació econòmica de l'Estat espanyol (i de molts altres països en aquella època) va ser un desenvolupament econòmic històric a tot el món, el boom de la postguerra, amb taxes de creixement que rondaven el 9 i el 10% (res a veure amb la situació actual). En aquest procés, el paper de l'Estat, important des d’aleshores, no va deixar de ser un paper auxiliar. Ajudava a impulsar l'economia capitalista, però no podia (i tampoc no pretenia) substituir la iniciativa privada.
Resulta interessant assenyalar que els mateixos arguments reformistes que ara ens presenten la panacea del "nou model productiu" van ser els que en els anys 80 i 90 van impulsar el desmantellament i/o privatització de tota aquella estructura industrial. Els governs de Felipe González van ser els principals adalils de l'especialització de l'economia espanyola al sector serveis per modernitzar-la (turisme verd a canvi d'acereries es deia a Astúries, per exemple). Se suposava que era el "model productiu" que portaria progrés i desenvolupament. Aquesta crisi ha esfondrat per complet aquell paradigma econòmic que ara pretén ser substituïda per un altre.
Suposem, per un moment, que Zapatero aconseguís transformar el model productiu en el sentit en el que el planteja. Implicaria el nou model productiu capitalista menys explotació per als treballadors, suprimiria la dinàmica boom-recessió pròpia del capitalisme, s'acabaria amb l'especulació i amb les bombolles especulatives? No. Cap país no s'ha deslliurat dels efectes de la crisi econòmica mundial.
Al Japó, per exemple, el seu model d'economia, que per excel·lència es basa en la tecnologia i la inversió, no va impedir que es desenvolupés els 80 una bombolla immobiliària sense precedents. Del consegüent crack el Japó encara no s'ha recuperat, malgrat els massius plans d'estímul que el govern nipó va injectar en l'economia. Actualment la classe obrera sofreix un atur històric. També allà s'insisteix que per sortir de la crisi s’ha de "canviar el seu model productiu". A quin? A un model productiu que fomenti el consum intern. Com el que hi havia als EUA fins a l'actual recessió, o a l'Estat espanyol! En el cas de
la Xina la seva economia sofreix gravíssims desequilibris que poden esclatar en qualsevol moment.
Però és que, a més, les pròpies bombolles especulatives poden estar basades en un sector tecnològic, no és un fenomen exclusiu de la "totxana". No podem oblidar la bombolla de les punt.com de finals dels anys 90. Al cap i a la fi les bombolles són producte de les expectatives d'obtenció de beneficis ràpids i fàcils i són inherents al caos capitalista.
Respecte a la qüestió de la productivitat, que li preguntin a General Motors (GM) si la inversió i el desenvolupament són o no són vacunes contra la crisi. El gegant nord-americà és al cinquè lloc en el rànquing mundial d'inversió en I+D i només la nacionalització per part del govern nord-americà ha evitat la seva fallida. De fet, el sector de l'automòbil, un dels que més inverteix en I+D està sumit en una profunda crisi. Aquests sectors, per molta tecnologia que hi hagi, no poden evitar sofrir la sobreproducció, la gran contradicció del sistema capitalista.
Paradoxalment, més tecnologia no solament no alleugereix les contradiccions del capitalisme sinó que les aprofundeix: augmenta la composició orgànica del capital, ja que la màquina de per si no crea plusvàlua, així que, per mantenir la seva taxa de beneficis l'empresari sobreexplota més si cap al treballador, augmentant la seva jornada laboral, el seu ritme de treball, etc. És una altra bogeria del sistema capitalista el que més maquinària i més producció lluny de ser emprada en millorar les nostres condicions de vida porta més opressió.
El capitalisme és un sistema anàrquic incapaç de conciliar la capacitat productiva amb les necessitats socials de la classe obrera. Fixem-nos en la bombolla immobiliària espanyola. Es van construir milions de pisos fins que va esclatar i, tanmateix, el problema de l'habitatge continua sent un dels més apressants per a joves i treballadors. Pisos buits conviuen amb treballadors sense llar! Abans parlàvem del fracàs escolar entre la joventut. Quant potencial creatiu rebutjat pel sistema capitalista! Quin univers de possibles talents malgastat! Només amb posar a treballar els milers de llicenciats que estan avui en dia a l'atur, les ciències, la tecnologia, l'art coneixerien un desenvolupament impressionant, la societat podria desenvolupar-se fins a límits insospitats. Però el capitalisme no coneix de necessitats socials i condemna la humanitat a la ignorància i la barbàrie.
Definitivament, el "nou model productiu" de Zapatero no és més que un conill tret de la cistella del reformisme sense reformes, d'una socialdemocràcia que es veu obligada a tot el món a aplicar contrareforma rere contrareforma en la mesura que no té realment cap altre model per aplicar. Darrere del debat del model productiu hi ha el vell debat de reforma o revolució. Es pot reformar el sistema o hem de lluitar per la seva abolició? L'atzucac dels reformistes, que fa temps van abandonar una perspectiva revolucionària i per tant no els queda cap altre remei que seguir els dictats de les grans empreses, és revelador.
Els marxistes afirmem que sí que hi ha un altre model, però no un model capitalista. Expropiant els capitalistes i banquers i planificant democràticament l'economia sí es pot construir una economia capaç de desenvolupar tot el potencial de la intel·ligència humana, garantint i desenvolupant unes condicions de vida dignes per a tota la humanitat. Però no és "cap altre model productiu" qualsevol, estem parlant del socialisme.

NOTES


1. Segons PIMEC, la producció per hora treballada en el conjunt de
la UE-15 va augmentar en el període 2001-2007 a una taxa anual acumulativa de l'1,3%. Aquest percentatge contrasta amb l'evolució que han tingut els EUA i Japó (2,2% anual). Tanmateix, l'economia espanyola se situa al furgó de cua: l'augment de la productivitat en el període citat va ser de només el 0,9% anual. És fals que una economia sigui més productiva per tenir salaris baixos (en cas de ser així les economies més pròsperes serien al continent africà). Tampoc no hi ha una relació directa amb la jornada laboral. Un estudi de 2007, elaborat per Ipsos per a l'empresa Lexmark, revela que l'economia espanyola és la que té, de la UE-15, la jornada laboral més llarga i la que menys rendiment obté per hora treballada. Els països que tenen jornada laboral més baixa (Holanda, Alemanya i Bèlgica) es troben entre els quatre on la productivitat per hora és major. Si l'economia espanyola no és més productiva es deu a la falta de tecnologia. És a dir, és un problema d'inversió dels capitalistes del que els treballadors no tenen cap responsabilitat.
2. Segons l'INE, l'esforç en I+D a l'Estat espanyol (despesa en relació amb el PIB) el 2008 va ser d'1,38%, davant el 2,26% de mitjana de l'OCDE (2,54% a Alemanya, 2,66% als EUA i 3,39% al Japó). Tanmateix, les dades de I+D revelen una altra cosa realment interessant: a l'Estat espanyol amb prou feines el 45% dels recursos que s'inverteixen en I+D provenen de fons privats, encara que aquestes mateixes empreses privades executen el 55% de la despesa. No solament es demostra que les empreses espanyoles no inverteixen a desenvolupar tecnologia, sinó que a més es dediquen, en una part important, a llepar de la mamella de l'Estat, de la investigació pública als organismes públics i a les universitats. No és casualitat que en el rànquing de les empreses mundials que més inverteixen en I+D no hi hagi cap espanyola. El diari econòmic Cinco Dias (26/11/09) deia el següent sobre això: "Si aquestes xifres evidencien el retard en I+D de les companyies espanyoles, també ho fan les partides globals. Totes les firmes nacionals juntes van destinar durant 2008 prop de 1.470 milions d'euros. (...) I no es pot dir que a Espanya no s'han mogut diners durant els últims anys. De fet, el forat generat per la suspensió de pagaments de la immobiliària Martinsa Fadesa (gran símbol de la bombolla immobiliària), que va tenir lloc el 2008, va rondar els 7.000 milions d'euros, gairebé cinc vegades més que l'esmentada inversió de 1.470 milions en I+D per part de les grans empreses espanyoles durant aquell mateix any" (L'èmfasi és nostre).
3. En el segon trimestre de 2009 el deute de les famílies equivalia al 130% de
la Renda Disponible Bruta (RDB). El boom va elevar a un percentatge històric l'endeutament, però la crisi no ha rebaixat substancialment aquesta proporció. El que sí que ha portat és una caiguda abrupta de l'anomenada "riquesa financera" i "riquesa immobiliària", que fins a cert punt compensava l'endeutament. Així, mentre el "valor" dels actius es desploma, els deutes es queden, afectant el consum d'àmplies capes socials (no només de la classe obrera) i provocant un efecte llast en l'economia, que pot ser durador. Qui pot consumir, estalvia i qui no pot arribar a fi de mes, consumeix menys encara. El consum representa el 60% de l'activitat econòmica espanyola.

 

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01