Que es vagin ja!

“Espanya no està corrompuda”,va afirmar grotescament Mariano Rajoy al debat parlamentari sobre corrupció un dia després d'acomiadar a Ana Mato. Ho diu el cap d'un partit que s'ha finançat a través d'una xarxa atofada de suborns i saqueig del patrimoni públic durant dècades. En efecte senyor Rajoy, és un insult a la majoria de la població treballadora intentar ficar-la en el mateix sac amb la seva banda de lladres. L'única corrupció, profunda i estesa com la gangrena, és la que afecta al seu govern, al seu partit, i a les formacions polítiques que sustenten el sistema. El pessebre del que s'han nodrit àmpliament PP, CiU (amb l'escàndol de les comissions multimilionàries dels Pujol i les trames de finançament il·legal cap a les seves arques), el PNB i la cúpula del PSOE en nombrosos territoris (cas dels EROs, Coslada...), és el lubrificant que mou les “institucions” i dicta l'agenda dels polítics que serveixen als capitalistes.

Més enllà de l'indiscutible, el que crida poderosament l'atenció és que un govern extremadament feble i completament desacreditat com el qual presideix Mariano Rajoy, s'aferri a perllongar un any la legislatura i de pas faci encara més evident la seva agonia. Però en política les coses no succeeixen mai per casualitat. Si el govern es resisteix a dimitir i convocar eleccions immediates, és perquè pensa, i amb raó, que el resultat pot ser catastròfic. Així també opinen els dirigents del PSOE, especialistes a representar un bonic teatret en les seves intervencions parlamentàries, en les quals s'enfaden molt amb les seves senyories del PP, mentre entre bambalines preparen un possible govern d'unitat amb el partit del senyor Rajoy. També les cúpules sindicals de CCOO i UGT, encara aferrades al clau cremant de la política de pacte social, rebutgen convocar una vaga general no sigui que accelerin la caiguda del govern.

Des de l'esquerra que lluita, des de Podem i els sectors més combatius d'IU, des dels moviments socials, tenim una obligació en aquest moment: augmentar i impulsar la lluita per fer caure al PP, i encara que aquest no caigués abans de finalitzar la legislatura, la mobilització al carrer és la millor garantia que el nou govern estigui sota la pressió directa de la població i de les seves aspiracions.

Trencar amb la lògica del sistema

Enfrontada a una rebel·lió social que ha trastornat profundament el panorama polític, a la burgesia li entren suors fredes només de pensar que les enquestes electorals es poden fer realitat i que un govern de Podem, en aliança amb IU, pugui prendre les regnes de l'Estat. I si estan disposats a perllongar els espasmes d'una legislatura moribunda, és per desplegar una estratègia que els permeti recuperar posicions. Aquest full de ruta es basa, d'una banda, a refermar la seva campanya d'infàmies i abocar tota la inmundicia possible contra els dirigents de Podem; en segon lloc, injectar les convenients andanades de por entre la seva base social i aconseguir que es mobilitzi electoralment; tercer, enviar “avanzadillas” a l'entorn de Podem i els seus dirigents per moderar els seus plantejaments i fer-los compatibles amb una gestió “raonable” del capitalisme.

L'estratègia, sens dubte, s'ha engegat i s'intensificarà, però xoca amb la dinàmica que ha adquirit la lluita de classes, amb l'actitud desafiadora de la població, de la classe obrera, de la joventut, que han protagonitzat aquest terratrèmol polític i que no acceptaran fàcilment que se'ls doni gat per llebre.

L'esquerra que lluita s'enfronta a una disjuntiva històrica. Si el que es pretén és seguir el camí d'una socialdemocràcia que, en la dècada dels 50 i 60 del segle passat, va intentar crear als països capitalistes desenvolupats una espècie de “capitalisme de rostre humà”, s'està molt lluny d'entendre que la realitat en la qual ens movem és completament diferent a la d'aquella època. En l'actual fase de l'imperialisme i de la dictadura del capital financer, la burgesia s'oposa frontalment a polítiques expansives de la despesa pública, als impostos sobre les grans fortunes, a la inversió productiva, als salaris decents i ocupacions dignes. Però perquè no apliquen models keynesians, es pregunten molts, entre ells Pablo Iglesias? Perquè de fer-ho afectaria a la seva taxa de beneficis, reduint-la considerablement, precisament quan el mercat està deprimit, el consum segueix pel terra, i l'excés de liquiditat de capital (que és molt elevat gràcies a la política de retallades) saneja els balanços dels bancs i de les empreses, serveix per especular amb deute i altres productes financers, però no es dedica a la inversió. I la raó de tot això és clara: la crisi de sobreproducció capitalista no només no ha remès sinó que s'estén i amenaça amb fer-se més profunda a Europa, a EUA, a Xina i Amèrica Llatina.

Amb tots els nostres respectes a Pablo Iglesias i als seus assessors econòmics, els professors Vicens Navarro i Juan Torres, quan un govern de Podem intenti desviar-se en un grau de la política d'austeritat i de retallades, els grans capitalistes agafaran pel coll als ministres i els pressionaran brutalment, amenaçant-los amb una vaga salvatge d'inversions; s'activarà el boicot del BCE al finançament del deute espanyol, augmentant la pressió dels especuladors internacionals, i la campanya mediàtica i política serà encara més feroç. En aquestes circumstàncies, encara que Pablo Iglesias hagi format un govern “dels millors”, es veurà amb claredat que el problema no és de persones, sinó d'orientació política, de programa i d'una estratègia per trencar el sabotatge dels capitalistes, una cosa que només serà possible amb la mobilització massiva dels treballadors i de la joventut.

Per portar a la pràctica les mesures que poden resoldre efectivament les grans necessitats que té la majoria, cal trencar amb la lògica del capitalisme: nacionalitzant tot el sector financer i els grans monopolis estratègics sí es podria realitzar una política de despesa pública expansiva, real i sustanciosa, que garantís el dret a sostre (suprimint els desnonaments per llei); que acabés amb les retallades i blindés la sanitat i l'educació pública; que atorgués una renda bàsica per als sis milions d'aturats i el 25% de pobres que té la societat, i que reduís dràsticament la desocupació.

Podem, Esquerra Unida i les perspectives de la transformació social

La irrupció de Podem ha reforçat l'ambient d'entusiasme i il·lusió entre amplis sectors de la classe obrera i la joventut que aspirem a escombrar al PP i transformar la societat. La fallida del bipartidisme és també una duríssima garrotada per a la direcció del PSOE, implicada en totes les mesures de retallades i còmplice de les polítiques d'austeritat. Però no es pot oblidar que aquest triomf és el fruit de la gran mobilització social d'aquests últims cinc anys, que ha posat en dubte tot el règim polític que la burgesia espanyola va aixecar en els anys setanta, amb el suport dels dirigents reformistes de l'esquerra.

Aquest mar de fons és la clau de tot. Per això les picades d'ullet electoralistes de Pablo Iglesias, i la seva obsessió per enviar missatges tranquil·litzadors al gran capital, no enganyaran a la burgesia. Els grans capitalistes d'aquest país no temen als programes socialdemòcrates. Ja es van enfrontar en el passat a ells, i les coses no els van sortir malament amb Felipe González i Alfonso Guerra! El que la burgesia tem és als milions de treballadors, de joves, d'aturats, d'activistes socials, que estan darrere de Podem, darrere d'IU i dels moviments socials, i que han adquirit una gran experiència en aquests anys, augmentant la seva consciència de classe considerablement. I aquests sectors no es conformaran amb promeses incomplides, o amb més del mateix. Per això la burgesia, encara que posa ous en moltes cistelles, seguirà calumniant i atacant a Podem, sobretot pel que hi ha darrere de Podem.

Les perspectives per a la transformació social s'han eixamplat considerablement, i aquest canvi d'època tan profund no podia deixar de tenir conseqüències considerables en totes les organitzacions, no només en la dreta i en el PSOE. La sacsejada que recorre IU, i que ha tingut com a senyal destacat la renúncia de Cayo Lara a encapçalar la llista en les Generals de 2015, es pot resumir en una frase: no és possible continuar amb un discurs que contradiuen els fets. Si IU vol recuperar-se i sintonitzar amb els milions de treballadors i joves que anhelen un canvi radical, no n'hi ha prou amb boniques paraules, fan falta fets, i aquests han de començar per trencar el pacte de govern amb el PSOE en la Junta d'Andalusia i no subscriure més retallades; per posar fi a la desgraciada aliança, cada dia menys inconfesable, amb el PP a Extremadura; per netejar les files d'elements arribistes, corruptes i dretans, representada per l’anomenada “vella guàrdia” d'Ángel Pérez en IUCM i per altres noms en diferents Federacions; i també per impulsar dins de CCOO un model sindical de combat, de classe i democràtic que posi fi a l'estratègia fracassada del pacte social.

 

Són moments històrics. El torrent de la lluita de classes, clara i descarnada, ocupa l'escena. La crisi social, política, econòmica i ètica del capitalisme, no se solucionarà amb més capitalisme, encara que sigui “de rostre humà” i de “sentit comú”. És el moment de ser audaços, i de parlar clar. Tenim una gran oportunitat. Des de l'esquerra que lluita, des de Podem, des dels sectors combatius d'IU i els moviments socials, hem d'organitzar un gran front anticapitalista per resoldre les necessitats de la majoria. I aquesta política, aquest programa, porta inevitablement al camí de la transformació socialista.


Militant