Tots els actes són: Aula P-22 de la Facultat de Psicologia (Universitat Autònoma de Barcelona) a les 13.00 hores.

Organitza: Fundació Friedrich Engels. Estem al Casal Marxista (carrer Reina Amàlia, 6 baixos, Barcelona –metro Paral·lel o Sant Antoni-) · Telèfon 933 248 325 · www.fundacionfedericoengels.org ·

Vivim la major crisi del capitalisme des dels anys 30. No es tracta només d’una crisi econòmica —molt greu i sense cap perspectiva a mig termini de recuperació— sinó també una crisi en tots els terrenys, crisi social, política, ideològica... Per a àmplies capes de la joventut i la classe obrera, aquest sistema senil està demostrant la seva inviabilitat: el lucre individual d’un grapat de grans capitalistes està posant en perill la supervivència de la majoria de la societat, la supervivència fins i tot del planeta. Però per a lluitar contra el capitalisme necessitem dotar-nos d’una alternativa.

Les idees del marxisme, del socialisme científic, han estat denigrades un cop i un altre pels apologistes del capital, però, en canvi, és l’únic cos ideològic que no només és capaç d’explicar els esdeveniments que estan passant —i fins i tot anticipar-los—, sinó que planteja clarament una via per derrocar el sistema capitalista i transformar la societat conquerint el poder polític i expropiant als grans banquers i capitalistes per a construir un món nou on la majoria pugui, democràticament, planificar l’economia i cobrir les necessitats de la població.

Després de l’èxit que van tenir les jornades del curs passat, tant en assistència com en la qualitat dels debats, la Fundació Fiedrich Engels vol seguir fomentant el debat de les idees del marxisme a través d’esdeveniments històrics i de plena actualitat en aquestes 2es Jornades Marxistes de la UAB.

29 de novembre

Guerra i revolució a l’Estat espanyol (1936-1939)

Estalinisme, anarquisme i marxisme a la guerra civil

(Fernando Setien)

En l’escenari polític que s’obre després de les eleccions del 20-N és evident que la defensa de la Memòria Històrica seguirà tenint un important relleu. La dreta una vegada i una altra ha tractat d’amagar els crims del franquisme. És un exercici interessant remuntar l’arbre genealògic de les principals famílies burgeses de l’Estat espanyol perquè trobarem a les mateixes famílies que van finançar i van cololaborar activament amb Franco i l’alçament feixista. La burgesia utilitza la vestidura de la democràcia parlamentària només quan li és útil per preservar la seva dominació de classe. Quan el sopor parlamentari no aconsegueix contenir a les masses que lluiten per una vida digna, “demòcrates de tota la vida” no han dubtat a recórrer al cop d’estat.

Precisament això és el que va succeir el 1936. Les masses havien passat per l’experiència d’una República burgesa i els discursos parlamentaris d’Azaña, Alcalá Zamora o Lerroux ja no aconseguien frenar l’ànsia de llibertat que motivava l’acció revolucionària de la classe obrera. Des de 1931 l’oligarquia i la burgesia tramaven la manera d’ aturar l’ascens revolucionari de les masses. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 van apostar decididament per un cop militar que preparaven des de feia mesos.

Però si el cop, minuciosament preparat, va fracassar va ser gràcies a l’acció revolucionària de la classe obrera i dels camperols. El que els militars volien evitar, precisament ho van accelerar. A la zona no controlada pel feixisme l’Estat republicà-burgès va cololapsar i la classe obrera, armada i organitzada, tenia el poder efectiu. Les transformacions revolucionàries en la indústria i el camp anirien fins i tot més enllà que els primers mesos de revolució bolxevic a Rússia. No obstant això, mentre que a Rússia l’Exèrcit Roig va aconseguir enderrocar l’imperialisme i a la reacció tsarista en una sagnant guerra civil que va durar diversos anys (1918-1921), en l’Estat espanyol, en una situació de partida teòricament més favorable, el resultat va ser advers. Franco governaria quaranta anys sobre els cadàvers de desenes de milers d’abnegats militants revolucionaris.

La Revolució i la Guerra civil a l’Estat espanyol va confrontar inevitablement diferents visions, diferents corrents ideològics, sobre com podia enderrocar-se al feixisme. Enfront dels partidaris de supeditar la revolució a la guerra, també estaven els que creien que la guerra només era possible guanyar-la avançant i aprofundint la Revolució.

Avui, les lliçons de la Revolució espanyola se-gueixen sent plenament vigents. Aquests dies comprovem com, malgrat el rebuig massiu a les retallades socials i als atacs que està patint la majoria de la població, els dirigents de les organitzacions obreres no estan portant endavant una lluita decidida i conseqüent contra els atacs. El 15-M, que ha demostrat la voluntat de lluita del moviment obrer, també ha posat de relleu la necessitat de dotar-nos d’una ideologia revolucionària i d’una alternativa política. Les idees de la burgesia i les de la socialdemocràcia no serveixen per solucionar els problemes de les masses. Nosaltres creiem que les idees de Marx, Engels, Lenin i Trotski tenen plena vigència.

30 de novembre

Presentació del llibre “Socialisme i nacionalisme”

James Connolly, Irlanda y la qüestió nacional

(Lluis Perarnau)

L’anunci d’ETA de suspensió de la seva activitat armada ha obert una nova fase en la lluita contra l’opressió nacional a l’Estat espanyol. Aquest anunci no és producte de l’actuació policial, sinó, sobretot, és el resultat de la idea compartida dins de la mateixa esquerra abertzale que els mètodes de la “lluita armada” duien a un carreró sense sortida. Les revolucions a l’Amèrica Llatina i al món àrab, o les mobilitzacions massives de Grècia i altres països d’Europa, o el 15-M posaven en evidència la força que té un moviment de masses revolucionari a l’hora de lluitar pels drets democràtics i socials dels oprimits.

Però l’alternativa a la “lluita armada” no pot ser el parlamentarisme reformista, i encara menys de la mà de la burgesia nacionalista. PNB i CiU han demostrat un cop i un altre quins interessos són els que defensen en realitat. En el cas de Catalunya, mentre que Mas i Duran s’emboliquen la senyera, fan acords amb el PP i retallen els drets socials més bàsics per a la classe obrera, com la salut i l’educació pública. En canvi, encara hi ha qui segueix defensant, com a part d’una estratègia per a conquerir els drets democràtics, que cal conformar un Front Popular o Patriòtic amb la burgesia.

James Connolly (1868-1916, executat per l’imperialisme britànic) va ser un revolucionari marxista irlandès, fundador del Partit Socialista Republicà Irlandès i dirigent de la Insurrecció de Pasqua de 1916 al capdavant de l’Exèrcit Ciutadà Irlandès. Connolly va ser defensor intransigent d’un punt de vista marxista dins del moviment per l’alliberament d’Irlanda. Defensava que l’alliberament d’Irlanda no vindria de la mà de la burgesia i l’oligarquia irlandesa, absolutament dependent de l’imperialisme britànic, sinó que es requeria d’una política d’independència de classe, que vinculés la lluita contra l’opressió britànica a la lluita contra l’opressió capitalista. Juntament amb Lenin, Trotski i Rosa Luxemburg, va ser dels pocs dirigents de la II Internacional que es va oposar a la guerra imperialista de 1914, avant posant els interessos internacionalistes de la classe obrera als desitjos de les respectives burgesies nacionals.

L’evolució política d’Irlanda va complir cent per cent els pitjors auguris de Connolly: la independència del sud de la mà de la burgesia britànica i irlandès no va solucionar res. Al nord de l’illa es va crear un conflicte sectari d’impossible solució sota el capitalisme. Al sud, la independència formal sota el capitalisme ha demostrat la seva incapacitat per resoldre cap ni un dels problemes de les masses. De fet, la crisi econòmica actual ha demos-trat la gran dependència econòmica que Irlanda té dels capitalistes britànics i europeus.

Per difondre les idees de James Connolly i treure les lliçons corresponents per a avui, la Fundació Friedrich Engels presenta en aquest acte la seva última publicació, Socialisme i Nacionalisme, escrits de James Connolly, editat en català.

1 de desembre

15-M, lluites a Grècia, crisi de l’euro...

Crisi i lluita de classes a Europa, una anàlisi marxista

(Juanjo López)

En un passat recent, Europa era vista a tot el món com un model que semblava corroborar la idea que un capitalisme de rostre humà era possible: seguretat social, educació pública, drets laborals... Realment, aquests drets socials que avui estan en el punt de mira de la burgesia eren producte d’una conjuntura molt especial que es va donar en acabar la segona guerra mundial, especialment, la por a la revolució socialista a l’Europa occidental. Avui, la crisi econòmica mundial ha posat de relleu totes les grans contradiccions que durant dècades s’han anat acumulant al nostre continent.

Per a capes cada cop més àmplies de la classe obrera i la joventut, la Unió Europea s’està descobrint com una Unió d’especuladors, explotadors i usurers, disposats a portar a la ruïna les economies de països sencers per satisfer les necessitats del capital financer. En un mercat que se segueix constrenyint per la recessió econòmica, la burgesia europea, pressionada per la competència amb els EUA i la Xina, mira desesperadament de fer pagar la factura de la crisi a la classe obrera. El problema de fons és una crisi de sobreproducció que enfonsa més i més l’economia europea i sense perspectiva a curt i a mig termini de recuperació, i un deute impagable provocat per l’especulació salvatge dels temps del boom, que afecta a tot el sistema financer mundial.

En canvi, en un país rere l’altre, la classe obrera ha reaccionat a tots els atacs iniciats per la burgesia. El país més avançat ha estat Grècia, on hi ha una situació de mobilització permanent i efervescència política que podria transformar-se en una situació obertament revolucionària. Però no només és Grècia: Islàndia, França, Portugal, Itàlia... a tots aquests països hi ha hagut, des de l’inici de la crisi econòmica, importants mobilitzacions. Fins i tot a Gran Bretanya, aquest estiu vam poder veure una explosió social de la joventut.

I a l’Estat espanyol ha causat un gran impac-te el 15-M, quan semblava que res es movia. És, abans que res, un despertar de desenes de milers de persones a la participació política, buscant una solució als greus problemes que provoca el sistema capitalista i, sobretot, una bestreta dels esdeveniments colossals que sacsejaran inevitablement l’Estat espanyol. Els ecos del 15M han ressonat a tot el món: Grècia, Israel, els Estats Units...

S’han celebrat manifestacions massives, concentracions, casserolades, tancaments..., però en aquest moment la lluita necessita fer un pas endavant. Tenim la força per fer front a les retallades socials,el que falta és un pla de lluita seriós i contundent, que vagi més enllà, que vinculi la lluita de la joventut amb el moviment obrer, mitjançant la vaga general, però també és imprescindible dotar-nos d’una armadura ideològica, una alternativa política al sistema capitalista. Des del nostre punt de vista, la lluita pel socialisme a Europa està a l’ordre del dia. La disjuntiva plantejada per la Rosa Luxemburg, “socialisme o barbàrie” és més certa que mai.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01