Si es tracta de defensar la democràcia i la voluntat popular per què els òrgans de l'Estat, i la cúpula del PP i del PSOE, es neguen en rodó a cedir la paraula als catalans en un referèndum sobre el dret d'autodeterminació? Per què una aspiració democràtica legítima es criminalitza i es persegueix?

Un aparell d'Estat heretat del franquisme i sense depurar

El PP i l'aparell de l'Estat han estat motor d'aquest conflicte, atiant constantment el nacionalisme espanyolista més ranci, la repressió i l'autoritarisme. Ells són els responsables de què el sentiment d'opressió entre milions de catalans hagi augmentat en els últims anys exponencialment Els constants atacs a la llengua, al "català", al dret a decidir, i les amenaces contra el "secessionisme" -esgrimint com si fos un garrot l'article 155 de la Constitució que preveu suspendre l'autonomia catalana-, parteixen d'una depurada estratègia de la provocació.

Com ja és tradicional, el PP torna a la mà dura contra l'independentisme amb l'ull posat en les eleccions generals, tractant de galvanitzar suports i respondre així a les crítiques de la seva base social més ultradretana. El partit de Rajoy, fill legítim del franquisme, no fa més que enverinar la situació, alimentant l'enfrontament en línies nacionals sense satisfer cap aspiració democràtica. En aquest afany li segueixen els dirigents del PSOE, que no han dubtat a oferir els seus serveis a la dreta. Sembla que els resultats de les eleccions del passat 27S a Catalunya, i el creixement de Ciutadans, els ha fet veure com de rendible és explotar l'espanyolisme de cara al 20D. Però amb política, lluny de solucionar la qüestió nacional catalana només la radicalitzarà.

Mas i Convergència: un expedient carregat de repressió, retallades i corrupció

Mas i Convergència, encara que pretenguin aparèixer com a víctimes dels atacs de l'Estat per a capitalitzar-ho en benefici propi, no poden amagar l'expedient que carreguen. Aquest partit burgès, corromput fins a la medul·la, sempre s'ha situat a l'ofensiva contra els drets dels treballadors i la joventut: en les retallades socials i els desnonaments, en la repressió contra el 15-M i les vagues generals, votant i executant totes les lleis del PP que beneficien la patronal (com la reforma laboral), o emparant altres que criminalitzen als moviment socials i penalitza l'exercici de la democràcia (Llei Mordassa) ...

És la burgesia catalana qui va construir a Catalunya un règim simètric al creat a la resta de l'Estat a partir de 1978, qui ha salvaguardat els interessos dels rics, del gran capital financer i industrial sotmetent a l'explotació més humiliant a generacions de treballadors. Són els enemics declarats del moviment obrer i també de la llibertat de Catalunya, llevat que per llibertat de Catalunya s'entengui la impunitat de què gaudeixen els empresaris catalans per seguir pastant beneficis a costa del patiment de la majoria.

Ara CDC i Mas es troben en una situació molt complicada i de gran debilitat. Amb el cas Pujol i la investigació de les comissions del 3%, les polítiques de lladronici portades per Convergència des de fa 40 anys han passat de ser un secret a veus a convertir-se en un escàndol públic. El mateix Mas, per molt que miri a un altre costat, no pot esborrar el passat: va ser conseller en els governs de Pujol des de 1995 fins al 2003, i posteriorment President de la Generalitat des de l'any 2010. Mentre dessagnaven l'educació, la sanitat o els serveis socials, al·legant entre altres coses que no hi havia recursos, les arques públiques eren saquejades per Mas i els seus acòlits per finançar el partit, exactament igual que feia el PP.

Per una política d'independència de classe, socialista i anticapitalista

La posició del portaveu de la CUP el dia després de les eleccions del passat 27S, va fer guanyar molts suports a l'esquerra independentista: negant-se a investir Mas i exigint la fi de la política de retallades socials, va situar al centre del debat les reivindicacions de classe, que estan completament unides a la defensa dels drets democràtics nacionals.

Per això, la insistència d'aquestes últimes setmanes en què es pot caminar cap a la independència de la mà de Mas i els seus sequaços, d'una part fonamental de la burgesia catalana, és donar l'esquena al problema de fons. La resolució presentada amb Junts pel Sí al Parlament de Catalunya per iniciar el procés de "desconnexió cap a la independència", s'allunya dels plantejaments posats damunt de la taula fins ara per Baños i la CUP. Aquest moviment dóna oxigen a un Mas i a una Convergència assetjats per la corrupció, a canvi d'una declaració genèrica sense contingut i de qualsevol aspecte social i de classe. La burgesia pot fer grans declaracions i promeses, però en el dia a dia, com hem vist fins ara, aplica implacablement la seva política.

No volem un règim capitalista a l'Estat espanyol que nega el dret a decidir dels pobles, però una Catalunya independent governada pels mateixos banquers i la mateixa patronal no és cap alternativa per als treballadors, per a la joventut, per als aturats catalans. Precisament amb aquesta política d'acords amb Mas, es fa a un sector de la classe obrera, que considera aquest tipus d'independència com un tinglado de les elits privilegiades, en braços de la demagògia de Ciutadans.

La CUP té una gran responsabilitat: ha d'unir als treballadors, a la joventut, i als oprimits de Catalunya, i ha de lligar la lluita per l'autodeterminació al combat contra el capitalisme. Abandonar els pactes amb la burgesia catalana, desemmascarar la seva utilització cínica del dret a decidir, basar-se en una política d'independència de classe, socialista i anticapitalista. Aquesta és la tasca del moment.

La CUP i Catalunya si que és Pot han de fugir de qualsevol lògica parlamentària que sigui aliena als interessos d’aquells que lluitem als carrers. Han de defensar conseqüentment el dret a decidir, el seu exercici real, i denunciar la política de la burgesia, tant del PP com de CiU, i el seu intent de dividir a la classe treballadora amb la finalitat de seguir aplicant les mateixes polítiques procapitalistes de retallades que porten endavant tots els governs europeus sota el mandat de la Troica i el FMI. No n'hi ha prou amb arribar a les institucions, cal continuar organitzant el moviment, impulsar-lo amb audàcia, i trencar d'una vegada per totes amb les regles del joc del sistema. Cal passar de les paraules als fets, i posar damunt de la taula l'agenda dels treballadors i els oprimits.