Calentament global.

La pujada de les temperatures que ha experimentat la Terra durant el segle passat s’ha anat accelerant en els darrers 40 anys, i totes les previsions indiquen que continuarà augmentant en les properes dècades, en el cas que no es prenguin mesures contundents. Tots els patrons mediambientals i meteorològics han estat alterats, provocant canvis bruscs de temperatura, pluges inesperades, sequera, etc., amb efectes directes sobre els diferents ecosistemes i altres que els científics defineixen com difícils o imposibles de preveure. Les plaques de gel dels Pols es derreteixen a una velocitat més gran que no s’esperava, posant en perill la supervivència d’espècies esencials d’aquest ecosistema, com per exemple els osos polars o els pingüins, el nombre dels quals ha baixat de manera alarmant des dels anys 80. La pujada del nivell de la mar, uns 20 centímetres a l’últim segle, tindrà un grandíssim impacte sobre els sistemes costaners1: erosió del litoral, inundacions a la costa, canvis a la qualitat de l’aigüa, pèrdues en l’hàbitat litoral, pèrdua de recursos, impactes a l’agricultura (que afectaran directament a les tres quartes parts més pobres del món), etc.

A més de totes les catàstrofes “naturals” provocades pel calentament global, les condicions climatològiques tenen una gran incidència en les enfermetats e infeccions transmeses per l’aigüa, els insectes i alguns animals, afectant de manera directa a l’èsser humà. L’amenaça als ecosistemas i els perills de proveïment ja són perceptibles a moltes parts del món. Moltes de les enfermetats més mortíferes, com les diarrees i la malària, són molt sensibles a les temperatures i es preveu que s’agravaran amb el seu augment. Segons diu la Organització Mundial de la Salut, el canvi climàtic n’és responsable d’unes 150.000 morts cada any, resultat d’enfermetats, malnutrició i estrès calòric.

Efecte hivernacle.

Com és ben sabut, la principal causa del calentament global és l’anomenat “efecte hivernacle”. L’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEI) a l’atmosfera genera una capa que impedeix que s’alliberi part de la radiació tèrmica emesa per la Terra, generant d’aquesta manera una acumulació de calor, augmentant les temperatures. Els principals gasos causants d’aquest efecte hivernacle són, per una banda, el dióxid de carboni (CO2), el metà (CH4) i l’òxid nitrós (N2O), que té com a principals emissors els combustibles fòsils, i per altra banda, gasos industrials fabricats per a l’ús d’aerosols, aire condicionat…, que van fer la seva aparició amb l’arribada de la industrialització. Més del 75% dels gasos emesos a l’atmosfera procedeixen de la utilització dels combustibles fòsils, com ara el carbó, el gas natural, l’oli o el petroli. L’ús d’aquests combustibles d’alta toxicitat mediambiental continúa creixent, malgrat totes les evidències científiques que alerten de les greus conseqüències per al planeta. El màxim exponent del que ens espera amb un desenvolupament industrial descontrolat seria la Xina, a on el 40% dels mamífers i el 76% de la flora estan en perill d’extinció a causa d’un model de producció salvatjement agressiu amb el medi, a on la població s’amuntega a grans ciutats i complexes industrials amb polució extrema. El gegant asiàtic consuméis gairebé cinc vegades més recursos que a 1980, el carbó cobreix el 70% de les necessitats energètiques d’un país que, segons la Agència Internacional de l’Energia, és el més gran emissor de CO2 del planeta, amb més de 6.000 milions de tones mètriques cada any.

Les ‘cimeres del clima’ i l’hipocresia dels governs capitalistes.

El proper mes de desembre es celebrarà a París una nova cimera mediambiental que, pel que sembla, ha de marcar un abans i un després a la lluita contra el canvi climàtic mitjançant “la consecució d’un compromís vinculant, internacional i definitiu, per la reducció d’emissions contaminants a l’atmosfera a partir de l’any 2020”. Ja portem 40 anys i desenes de trobades en els quals, tots els “intents” d’arribar a algun tipus d’acord per tal de revertir la situació han estat inútils. Al president de França, Fraçois Hollande, se li omple la boca quan diu que defensarà una posició ambiciosa, centrada en l’objectiu de reduir les emissions de gasos efectes hivernacle, un 40% en 2030 i un altre 60% al 2040, respecte al 1992. Tota aquesta xerrameca buida tornarà a xocar de cara amb el model de producció capitalista i amb els interessos econòmics de les grans multinacionals petroleres, elèctriques, automovilístiques…

Un petit exemple de la dinàmica i el funcionament de la producció capitalista el trobem al consum elèctric. Malgrat el desenvolupament de les energies renovables, l’energia es continua produint en la seva major part mitjançant combustibles fòssils. Mentrestant, la contaminació de l’atmosfera continua augmentant, concentrant al darrer mig segle el més gran augment de l’emissió de gasos en 20.000 anys. De la mateixa manera que l’equilibri biològic del planeta xoca frontalment amb el desenvolupament de les forces productives sota el capitalisme, els interessos econòmics de les èlits que dominen el món xoquen amb qualsevol intent seriòs de canviar les coses. Aquest és el motiu pel qual la propera cimera de París no aconseguirà els objectius previstos. Fer front la cuestió ecològica i de preservació del planeta de manera que sigui realmente efectiva porta implícit prendre mesures revolucionàries i de ruptura amb la manera de producció capitalista. Qualsevol altra manera de tractar el tema condueix a contradiccions que, finalment, arriben a un carreró sense sortida. És evident que la situació és alarmant i necessita una intervenció conscient. Les presions d’augment de les temperatures –entre 1,1ºC i 2,9ºC en un escenari d’emissions més baix i de 2,4ºC a 6,4ºC al més alt- no deixen cap mena de dubte. Aquesta és una feina que no es pot deixar que se n’ocupin les properes generacions. Hi ha moltes polítiques i iniciatives que es poden dur a terme i alleugerien d’alguna manera l’emissió de gasos i la contaminació, però la solució ha de passar per un canvi radical de les relacions humanes amb el nostre planeta, i això no serà possible si domina el benefici privat per sobre de l’interès general. És necessari treu-re les empreses a aquesta classe parasitària que no té prou amb enriquir-se amb el suor dels treballadors, sinò que estan disposats també a destrossar el món en el qual vivim. Nacionalitzar l’economia, per posar-la al servei de les necesitats socials, significaria també canviar l’actual model de producció i consum per un altre més sostenible, que pugi garantir, no només una vida digna per a tota la humanitat, sinò la preservació de la infinita diversitat que conté el nostre planeta i els delicats equilibris que el componen. És possible que no puguem tornar a la normalitat d’abans d’aquesta crisi ecològica, però no es pot postergar canviar les estructures d’aquest sistema per poder-hi seguir visquent. Avui més que mai, es necessita una revolución social per a la preserveració del nostre planeta.

1. 1.Es preveu que a l’any 2100 el nivell de la mar haurà pujat al voltant dels 90 centímetres, fet que tindria conseqüències molt greus si tenim en compte que, a data d’avui, 100 milions de persones viuen en zones compreses en aquesta altitut.
2. 2.1990 és la data recogida com a punt de partida a la convenció marco de las Nacions Unides, amb la firma del protocol de Kioto, a on ja s’havien acordat reduir les emissions un 15%, objectiu que com que no es va complir, va ser aplaçat a Copenhague per tornar a debàtre’l ara a París.