Des de llavors, l’aprofundiment de la crisi econòmica i els atacs continus del govern del PP retallant drets socials i conquestes arrencades fa dècades a la classe dominant després de lluites molt dures per part la classe obrera, els intents de desmantellar l'educació i la sanitat públiques... han generat una enorme radicalització i polarització. En dos anys hem estat testimonis de mobilitzacions de masses com no s'havien vist a l'Estat espanyol des de la guerra de l'Iraq o la Transició: de la massiva rebuda als miners a Madrid al moviment 25-S i la imatge simbòlica d'un parlament i uns diputats envoltats per un cordó de centenars de policies, quan en el carrer desenes de milers exigien la dimissió del govern i cridaven una de les consignes protagonistes de la lluita: “Sí es pot!”  Des de les massives vagues generals del 29 de març i el 14 de novembre fins a les marees que mobilitzen als diferents sectors en lluita: educació, sanitat, discapacitats, etc., en la massiva protesta del passat 23-F, el moviment contra els desnonaments, les vagues i manifestacions estudiantils i la històrica vaga educativa del passat 9 de maig.

En els últims dos anys, milions de persones han participat en milers de manifestacions: segons dades oficials, el 2012 va haver-hi 36.232 manifestacions, el doble que el 2011, i aquesta línia ascendent continua aquest any: en els tres primers mesos les manifestacions han augmentat un 70% respecte a 2012. Un procés extraordinari de presa de consciència per àmplies capes de la classe treballadora i la joventut, de polarització política i gir a l'esquerra. Una dada: el passat mes d'abril, la Cadena Ser publicava el seu habitual Observatori mensual, en aquest cas dedicat a la protesta social. Segons aquest estudi, el 64% dels enquestats creien que la “protesta social és un instrument eficaç a l'hora d'aconseguir que els representants polítics rectifiquin o canviïn de rumb”. Una altra dada significativa és que segons aquest mateix estudi del mes de maig, el 67,1% dels entrevistats se situaven ideològicament entre l'esquerra i l'extrema esquerra; a l'abril el percentatge era del 40%.

Els pilars del sistema capitalista en dubte

Cada vegada són més els que arriben a la conclusió que el sistema capitalista no serveix, que és necessari buscar una altra alternativa. Recentment el BBVA publicava un estudi de Values and Wordviews, destacant com a dada significativa que el 74% dels enquestats rebutja el sistema capitalista, mentre que només el 11% recolzaria aquesta opció. La burgesia i els seus portaveus en els mitjans de comunicació expressen la seva preocupació cada dia menys disimulada per la deslegitimació de les institucions de l'Estat burgès: govern, parlament, monarquia, jutges...

El risc d'un esclat social està present; n'hi ha prou amb llegir les declaracions de Felipe González al diari El Pais: “De la crisi econòmica estic segur que sortirem, encara que no estic d'acord en com sortirem; de la crisi política i institucional ja no estic tan segur que anem a sortir. Aquesta crisi galopa cap a una anarquia dissolvent”. En les mateixes línies s'expressava Alfonso Guerra, quan parlava sobri “el límit que pot suportar abans d'una ruptura” i que podria provocar “una explosió de tipus violent” amb conseqüències “irreversibles” per al nostre país. (Europa Press. 29/1/13). Els líders socialdemòcrates, com ha provat la història, sempre se situen com a valedors segurs del sistema capitalista precisament als moments en què aquest es veu amenaçat per l'acció de les masses.

Una altra de les grans preocupacions és la fi del bipartidisme: totes les enquestes pronostiquen l'enfonsament dels dos grans partits i el creixement d'alternatives d'esquerra més radicals, com ha succeït a Grècia amb Syriza o amb el Front d'Esquerres a França. Segons l'última enquesta publicada per El Pais el passat 11 de maig, el PP aconseguiria un suport electoral del 22,5%, gairebé la meitat de l'obtingut en les últimes eleccions. El PSOE segueix el seu procés d'ensulsiada collint un mediocre suport del 20,2%, el nivell més baix de la seva història. En canvi Esquerra Unida se situa en un històric 16,6%, a 3,8 punts del PSOE. En la Comunitat de Madrid les enquesten donen pràcticament un empat entre PSOE i IU, amb un 20% dels vots cadascun; de seguir incrementant-se aquesta diferència IU podria convertir-se en la segona força política de la comunitat.

La crisi de la socialdemocràcia i l'avanç d'Esquerra Unida. Per una alternativa socialista revolucionària

La direcció del PSOE sembla seguir el mateix camí que el PASOK a Grècia. Com podria ser d'una altra forma si el candidat del partit és Rubalcaba, que va ser vicepresident amb el govern de Zapatero i, per tant, responsable de les retallades econòmiques i atacs socials aplicats pel govern del PSOE en l'anterior legislatura. Com esperen que se'ls vegi com una opció de govern si en lloc d'oposar-se enèrgicament a la política del govern del PP i oferir una alternativa, caminen constantment darrere del govern reclamant “Pactes d'Estat”. Tots sabem per experiència què són els “Pactes d'Estat” per la socialdemocràcia, acords que només beneficien als més rics i retallen drets a la majoria de la població. Si a més afegim les declaracions d'alguns dels seus dirigents, no és estrany entendre aquests resultats. Segons la “líder” de Joventuts Socialistes, Beatriz Talegón: “No sóc molt amiga de les teories conspiratòries, però ja en aquell moment al anar a les manifestacions i les assemblees (15-M) vaig començar a veure coses que em feien preocupar-me, i ara ja es diu amb més força: hi ha qui planteja que darrere de tot això pugues fins i tot que estigui la dreta”. Què es pot esperar d'una direcció que tria com “regenerador” ideològic del partit a Ramón Jauregui, qui recentment en una xerrada del PSE a Bilbao, va dir que no hi havia cap alternativa d'esquerres millor que el PSOE, i es va preguntar: “Quin és el model de referència que proposa aquesta altra esquerra?, el chavismo? (...) De vegades m'espanta el plantejament alternatiu a la democràcia que es dóna en alguns moviments socials. No hi ha alternativa a la democràcia representativa, no hi ha una democràcia directa o assembleària millor”. (Público,11/5/13).

Les mobilitzacions d'aquests últims dos anys han deixat més que clar la combativitat de la classe obrera i la joventut i la seva disposició per recolzar una alternativa revolucionària conseqüent. Les condicions per acabar amb el govern del PP són majors que mai. Si els dirigents sindicals en lloc de buscar pactes i acords oferissin un autèntic programa d'acció, organitzessin una vaga general per exigir la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions anticipades, seria interpretat com un pas endavant en la lluita i recolzat amb entusiasme per la majoria de la població. Correctament, Cayo Lara i IU sí està exigint la dimissió del govern i ha adoptat una política molt més enèrgica contra les retallades del govern, connectant així amb el sentir generalitzat i aquesta és la raó del seu suport electoral. L'únic camí per evitar la catàstrofe social a la qual ens condueix el govern i la classe dominant és la lluita i la defensa d'un programa revolucionari, autènticament socialista. Aquesta és la tasca que defensem els marxistes de Militant en el si d'Esquerra Unida, dels sindicats de classe i els moviments socials. Només així podrem demostrar que “sí es pot”.