Un any després se celebrava per primera vegada a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa aquesta jornada de lluita. A l'Estat espanyol no va arribar fins 1936, i fou prohibida durant els anys de la dictadura franquista.

Després de dècades de lluita per aconseguir la igualtat real entre homes i dones, la crisi econòmica a nivell internacional torna a situar la dona treballadora com a víctima destacada. La violència masclista, les retallades, l'ofensiva ideològica de la dreta en aliança amb l'Església i els sectors més conservadors, són el pa nostre de cada dia en aquesta societat capitalista en decadència.

Retallades i violència masclista

Durant els últims quatre anys el govern del PP ha emprès una guerra contra les famílies treballadores i especialment en aspectes que manif contra violencia de genero 7ndeterminen la vida de la dona; la privatització d'escoles infantils, eliminació de beques de menjador, reformes laborals i un llarguíssim etcètera. El PP ha anat eliminant en la pràctica la ja de per si deficient Llei de Dependència, la qual cosa fa que siguem fonamentalment les dones de famílies treballadores les que complim a casa el paper que hauria de cobrir el sector públic. Des de 2011 el pressupost del Programa d'Igualtat d'oportunitats s'ha reduït en un 43% i el programa de prevenció integral de la violència de gènere un 17%.

Però per si això fos poc els pressupostos generals aprovats per al 2016 van més enllà. Pel que fa a l'atenció a la dependència la mitjana d'ajuda és de... 3 euros al dia per persona! Aquest és el llegat polític de la dreta que hipòcritament plora llàgrimes de cocodril cada vegada que una dona és assassinada a mans de la seva parella o exparella.

Aquesta degradació social a la qual assistim, fruit d'aquesta política de retallades i austeritat, és el brou de cultiu idoni perquè les agressions contra les dones treballadores es disparin, tal com reflecteixen les dades; l'any 2015 va ser un any de malson, amb 64 dones assassinades, però en el poc que va d'any s'han produït i a altres 11 assassinats a dones, més del doble que l'any passat en aquestes dates.

Les denúncies per agressions sexuals i abusos en els centres de treball també s'han disparat. Tot i que no existeixen dades oficials, segons l'Institut de la Dona a l'any 2015, un 15% de les dones ocupades a l'Estat espanyol pateixen assetjament sexual o per raó de gènere en el seu treball, enfront del 10% a la UE. Segons estimacions de CCOO, el 95% prefereix no denunciar per por de perdre el seu lloc de treball.

Mentrestant, el programa contra la violència de gènere és un 10,9% inferior aquest any respecte al 2009 i són dos milions de dones les que han patit violència física o econòmica i quatre milions la violència psicològica segons la macro enquesta oficial del CIS el 2015. Aquesta és l'autèntica cara de la crisi per a milions de dones en el seu dia a dia, més indefensió i major dependència, una recepta acabada per estar atrapades davant la violència de gènere. La independència econòmica és condició sine qua non per assolir una igualtat real, sense justícia econòmica és impossible la justícia social, i sense independència econòmica parlar d'igualtat és una utopia.

La doble opressió de la dona treballadora sota el capitalisme

mujeres trabajando fabricaSota el sistema capitalista les dones treballadores patim una doble opressió, la de classe i la de gènere. La precarietat, temporalitat, baixos salaris i retallades de drets cada vegada més generalitzats s'acarnissen especialment en nosaltres. Patim les pitjors condicions en els centres de treball, i som les primeres a ser acomiadades. En aquesta legislatura la bretxa de gènere quant a l'atur 's'ha triplicat!

L’ocupació femenina es concentra al sector serveis, amb una mitjana de salari anual inferior, i concentra la major temporalitat i major parcialitat laboral obligada, el que també tira a la baixa dels salaris. Segons els últims informes hi ha dos milions de dones assalariades els ingressos se situen per sota del llindar de la pobresa. La bretxa salarial també s'ha anat accentuant al llarg de la crisi. De mitjana, les dones cobrem un 32% menys respecte al salari dels homes (6.000 euros menys a l'any) per fer la mateixa feina. En el període que va de 2010 a 2013 aquesta bretxa ha augmentat en 2,5 punts percentuals. Els efectes a tots els nivells són brutals, sense anar més lluny en les pensions, que són avui un 38% inferiors a les dels homes.

Acompanyant aquesta política de retallades el PP ha desenvolupat una ofensiva ideològica sense quarter en aliança amb la conferència episcopal. Un clar exemple va ser la reforma reaccionària de la Llei de l'Avortament, que col·locava a la dona en condicions de màxima indefensió i opressió, negant, entre altres coses, el dret a l'avortament lliure per a les joves menors de 18 anys.

Mentre s'ha negat l'ensenyament sexual en els instituts per combatre la violència masclista, i que les joves puguin decidir quan i com volen ser mares, en el terreny educatiu s'aprovava la LOMCE que, entre altres moltes coses, finança l'educació concertada que segrega per sexes, i es creava la FP d'"activitats domèstiques i neteja d'edificis". Retornar-nos al mateix lloc en el qual el franquisme ens col·locava, dins de les quatre parets de la casa, com "suport" de la família i privades d'independència i llibertat per poder treballar, organitzar-nos i realitzar-nos plenament com qualsevol altra persona, aquest és el finalitat última de tota aquesta ofensiva ideològica de la dreta.

Avui com ahir, la lluita és l'únic camí

mujer trabajadora la lucha siguePerò de la mateixa manera que tota una generació de dones es va posar al capdavant de la lluita contra el franquisme, els últims quatre anys han viscut una explosió de mobilització en què la incorporació de la dona a la lluita ha estat protagonista; només cal recordar les imatges de la Marea Blanca, que va paralitzar la privatització de sis hospitals públics a Madrid, la Marea Verda en defensa de l'educació pública i contra la LOMCE i el 3 + 2, la lluita contra els desnonaments i el desenvolupament de la Plataforma d'afectats per la Hipoteca. Enfront de la política del pacte social i l'abandonament de la perspectiva de la mobilització per part de les direccions sindicals, s'ha vist com l'organització del moviment i la batalla en els carrers són l'únic camí útil i efectiu per defensar els nostres drets.

Va ser la lluita massiva contra la Llei de l'Avortament la causa que va fer dimitir a Ruiz Gallardón. Va ser la mobilització del passat 7 de novembre contra les violències masclistes que va inundar els carrers de Madrid la qual va assenyalar la hipocresia del Govern, la ineficàcia de la justícia, el masclisme en els mitjans de comunicació. Enfront del que aquest sistema ofereix a la nostra classe en general i a les dones treballadores en particular, aixecar la bandera de la lluita per l'emancipació de la dona treballadora des d'una perspectiva de classe, combativa i anticapitalista és tasca indispensable per als que dia a dia lluitem per transformar la societat i millorar les condicions de vida de la majoria.