Aquest mateix dia, secundant la convocatòria de la Jornada de Lluita del Sindicat d'Estudiants, milers d'estudiants sortíem al carrer en més de quaranta ciutats de la resta de l'Estat al crit de “València som tots” i al de “som el poble, no l'enemic”: a Madrid, 10.000 estudiants van sortir als carrers; 60.000 a Barcelona, en una jornada que incloïa una vaga general de professors i personal laboral contra les retallades a la Universitat pública catalana; va haver-hi manifestacions amb centenars d'estudiants a Vigo, Ferrol, la Corunya, Oviedo, Gijón, Vitòria, Tarragona, Sevilla, Màlaga, Guadalajara i un llarg etcètera; en centenars de petites poblacions els estudiants van sortir a tallar els carrers i manifestar-se a les places i carrers principals.

El context

Sens dubte, la impressionant mobilització dels estudiants valencians en tota la segona quinzena de febrer, que ha comptat amb un amplíssim recolzament social, constitueix una bestreta de processos que es seguiran donant en el futur a una escala superior. La joventut està cridada a jugar un paper protagonista en la lluita contra les brutals reculades socials que els capitalistes volen imposar als treballadors i les seves famílies. Al mateix temps, l'explosió dels estudiants valencians només pot explicar-se per una sèrie de factors econòmics, socials i polítics que s'han vingut acumulant durant els últims anys, que afecten tant al País Valencià com a la resta de l'Estat.

Un d'ells, per descomptat, és el descontentament contra la política del Partit Popular al País Valencià. Durant anys la dreta ha escomès una política de privatització i assetjament i enderrocament als serveis públics. L'aeroport de Castelló, Terra Mítica, les carreres de Fórmula 1, la Copa Amèrica i un llarguíssim etcètera són exemples de projectes faraònics que han servit per transvasar els diners públics a mans privades, en comptes de dedicar-ho a cobrir les necessitats bàsiques a l'educació, la sanitat i els serveis públics en general.

A tot això cal afegir els múltiples i variats casos de corrupció que estan esclatant; la malversació de fons que anaven dirigits a projectes per al desenvolupament i ONGs és només l'últim exemple. La impunitat de polítics corruptes, com Camps, recentment absolt, no ha fet una altra cosa que tirar més llenya al foc del descontentament social.

Al gener el Partit Popular, amb Fabra al capdavant, aprovava un decret llei que, entre altres coses, retalla un 33% el sou als interins, que també passen a ser acomiadats en període de vacances per no haver de pagar-les-hi, acaba amb conquestes com la cobertura salarial del 100% en totes les baixes laborals, s'acomiaden milers d'interins, augmentant la jornada de la resta, es tanquen centres sanitaris i llits, es retalla l'horari d'urgències, es cobra la targeta sanitària, i un llarg etcètera. És un paquet-bomba contra els drets i les condicions laborals dels treballadors del sector públic, amb la consegüent deterioració de l'educació i la sanitat públiques.

Aquesta ofensiva del PP incidia encara més en la situació catastròfica a la qual la política de la dreta ja havia portat als instituts valencians, amb talls de llum, falta de calefacció, suspensió d'activitats extraescolars i de classes pràctiques de FP, no substitució de baixes docents, manques de material bàsic com a guixos o tòner d'impressora… Tot això va portar a una infinitat d'accions en tots els centres públics. A l'avantguarda, els professors, organitzats a través dels claustres, i els estudiants, que conjuntament realitzem multitud de tancaments, corts de tràfic enfront dels centres d'estudi, etc.,

Un ambient explosiu

Els símptomes que entre els estudiants d'ensenyament mitjà valencians s'estava produint un profund malestar es van produir ja des de principis de curs. Efectivament, en la jornada de lluita estatal contra les retallades educatives convocada pel Sindicat d'Estudiants el 6 d'octubre, va destacar la participació de milers estudiants en la manifestació de València, revelant l'enorme cabreig que existia en secundària. En la jornada del 17 de novembre els estudiants de la Comunitat Valenciana van tornar a destacar, especialment a València, on 6.000 manifestants van recórrer els carrers de la ciutat. A la volta de les vacances de Nadal, amb les esmentades mesures de la Generalitat del PP i la degradació de la situació en els instituts, el malestar social s'expressa de forma encara més àmplia i general. El 21 de gener manifestacions massives contra les retallades educatives van recórrer València (100.000 participants) i Alacant (60.000). El 26 de gener van ser 200.000 els manifestants contra les retallades en tot el sector públic.

Es donaven les condicions per a una vaga de tot el sector públic, i fins i tot general, al País Valencià, contra les retallades i la imminent reforma laboral. No obstant això, les adreces sindicals no van plantejar cap pas endavant després de cada mobilització massiva. L'impressionant ànim de lluita, i l'absència d'un referent més ampli, va portar a la generalització d'accions de tot tipus. Les mobilitzacions als centres d'estudi (moltes vegades coordinades a nivell de barri, localitat o comarca, no pels sindicats sinó per claustres i assemblees), d'igual forma que els tancaments en despatxos de les diferents Conselleries, en hospitals, en Ràdio Televisió Valenciana… van continuar sense treva. Al País Valencià el clima de protesta social estava arribant a un punt crític.

Es desencadena la repressió

La indiscriminada agressió policial contra joves, en la seva majoria menors d'edat, que malgrat l'existència d'infiltrats es van mantenir al carrer de forma pacífica però ferma, va ser un acte de desesperació de la dreta. Espantada per la contundència i la continuïtat de les mobilitzacions contra les retallades, va decidir actuar. El paper de la repressió és doble: d'una banda, acoquinar a molts joves i als seus pares, aconseguint que es retiressin de la lluita; per un altre, provocar enfrontaments i destrosses amb ajuda dels seus infiltrats, i així aïllar als quals continuessin al carrer i criminalitzar el moviment en el seu conjunt. Aquestes van ser les raons per reprimir amb ferotgia un tall de tràfic que se succeïa totes les setmanes enfront de l'IES Lluís Vives (com enfront d'una gran quantitat de centres educatius, hospitals, parcs de bombers…), i que amb prou feines durava deu minuts. L'actuació policial va acabar amb un estudiant agredit i detingut, acusat al seu torn de ser l'agressor malgrat l'existència de nombrosos testimonis en sentit contrari. Això va succeir el 15 de febrer, un dia abans de la convocatòria de vaga general que el Sindicat d’Estudiants preparava al País Valencià.

El 16 de febrer es va veure clarament el potencial de la mobilització educativa contra les retallades convocada pel Sindicat d’Estudiants: 20.000 joves sortim als carrers de València, i molts milers més en manifestacions en pràcticament totes les localitats del País Valencià. No es produïen manifestacions estudiantils tan massives des de les lluites de 1986-1987.

A partir del mateix 16 al migdia, el divendres 17 i el dilluns 20, la repressió policial va créixer en brutalitat. Quanta més decisió de lluita hi havia entre els estudiants, ocupant pacíficament el carrer, més rabiosos estaven els policies i els seus comandaments.

Però a partir del dilluns 20 alguna cosa va començar a canviar. La ciutadania, els treballadors que passaven pel centre de València, de forma cada vegada més audaç, recriminaven als antidisturbis la seva actitud. Incidents d'aquest tipus ocorrien des del principi, però a partir del dilluns es van tornar habituals. Possiblement, la impressionant manifestació contra la reforma laboral a València, el diumenge 19 de febrer (que era part d'una jornada estatal), amb l'assistència d'unes 100.000 persones, contribuís a aquest canvi.

La mobilització serveix

La policia estava cada vegada més aïllada. Les declaracions dels seus comandaments, posant en dubte que els ferits haguessin estat víctimes de la policia, i no de caigudes o autolesions, no van fer més que escalfar l'ambient. El dimecres 22, convocats per totes les organitzacions d'esquerra, 15.000 persones repudiem la repressió policial i exigim la dimissió de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, així com d'Antonio Moreno Piquer, cap superior de la Policia Nacional a el País Valencià, que ens va acusar de ser “l'enemic”. Aquest senyor ja havia destacat per la seva brutal ferotgia repressiva contra la protesta veïnal al barri del Cabanyal, i més recentment, contra les manifestacions del 15-M; entre 1975 i 1977 va pertànyer a la Brigada Polític Social, un cos policial especialitzat en la repressió política durant la dictadura franquista i avui dia simpatitza públicament amb membres del grup ultradretà Espanya 2000. Els esdeveniments de València revelen què importància i urgència té l'exigència de depuració de tots els elements feixistes de l'aparell de l'Estat, alguna cosa que haurien de reivindicar totes les organitzacions de l'esquerra.

La fèrria decisió de lluita, l'extensió de la mateixa a treballadors altres sectors socials, són la raó del canvi de tàctica del PP, i cap altra raó. A partir del dimarts la repressió policial va ser molt menys oberta i més esporàdica (encara que alguns manifestants del dimarts van ser apallissats en finalitzar la mobilització, i l'endemà passat va ser detingut un professor a Sueca per intercedir pels estudiants).

Una altra idea que hem de ressaltar és que la repressió a València està totalment lligada a la campanya de criminalització contra la joventut que hem hagut de suportar durant els últims anys. Fins a s'han encunyat termes com a generació ni-ni, joves que suposadament no volem estudiar ni treballar.  Res més lluny de la realitat, la joventut ha patit, abans fins i tot de l'esclat de la crisi, les majors taxes d'atur, temporalitat i precarietat laboral, mentre que l'educació pública es degradava, la Universitat tancava les seves portes per als fills de les famílies treballadores amb els Plans de Bolonya i l'augment salvatge de les taxes universitàries. Això és tot el que el sistema capitalista, fins i tot en un període de boom, ens ha ofert.

El 23 de febrer des del Sindicat d’Estudiants convoquem una concentració enfront de la Conselleria d´Educació en la qual desenes d'estudiants prenem la paraula en una assemblea de 2.000 estudiants i expliquem de forma concreta la situació lamentable a la qual les retallades en educació ens aboquen en cada institut. Vam tornar a exigir la dimissió de Sánchez de León i la retirada de tots els càrrecs als manifestants denunciats.

El dissabte 25 de febrer va tenir lloc, a la calor d'una nova convocatòria per part dels sindicats, una manifestació històrica a València, en la qual 350.000 persones van inundar València (i desenes de milers més Castelló i Alacant) contra les retallades a l'educació i els serveis públics. La manifestació de València ha estat la més gran des de la guerra de l'Iraq.

L'ambient estava caldejat, l'organització d'estudiants i professors en els instituts creixia i tot feia preveure una gran mobilització en la vaga general d'estudiants del 29 de febrer, que des del SE vam estendre al conjunt de l'Estat, com plantejàvem al principi d'aquest article. Aquest dia, a dos quarts d'onze del matí, una hora i mitja abans de la manifestació, centenars d'estudiants arribaven al punt de trobada enfront de la facultat d'història de València. Dues hores després, 60.000 estudiants recorríem el centre de València en un ambient de tremenda força i combativitat demanant la dimissió de la delegada de govern i del cap de policia de València, així com la retirada de tots els atacs a l'educació pública.

La lluita segueix:

organitza't amb nosaltres!

Però nosaltres, els joves i els treballadors que hem seguit amb atenció tot el que ha succeït a València, també podem treure valuoses conclusions d'aquesta experiència. En primer lloc s'ha demostrat en la pràctica la tremenda força que la joventut organitzada i mobilitzada té enfront dels atacs que els capitalistes a través dels diferents governs tracten d'imposar-nos. La lluita serveix i és l'únic camí per defensar el nostre futur, els nostres drets i conquestes socials que ara el Partit Popular pretén arrabassar-nos.

En segon lloc, si els estudiants som capaços de posar el govern del Partit Popular a València en una situació bastant delicada, què no es podria aconseguir amb un pla de mobilitzacions contundents de tots els sectors, públics i privats, del País Valencià, contra la política de retallades i d'atacs als nostres drets per part de la dreta? Cal ressaltar que, malgrat la gran força que hem expressat els estudiants i treballadors valencians, no hem esgotat, ni molt menys, tot el nostre potencial de lluita. Ni tan sols hi ha hagut una vaga general de l'educació pública, per no parlar d'una vaga general de tot el sector públic o d'una vaga general en tota la comunitat. Aquests passos estan, òbviament, en mans dels dirigents sindicals.

En tot cas, ara, el punt fonamental és la unificació de la lluita en tot l'Estat i de tots els sectors amb la vaga general del 29 de març. Des del Sindicat d'Estudiants hem insistit per activa i per passiva als dirigents sindicals de CCOO i UGT en la necessitat i la urgència de la convocatòria d'una vaga general en la qual estudiants, joves i treballadors puguem sumar les nostres forces i demostrar als carrers qui té realment la força en la societat, qui genera tota la riquesa, qui és veritablement imprescindible perquè tot funcioni. Aquesta vaga hauria de ser el primer pas d'aquest pla de lluita continuat i ascendent, amb assemblees als centres de treball i d'estudi en les quals preparar la mobilització i organitzar al major nombre de treballadors i joves en comitès de lluita. La vaga general del 29 de març, anunciada per CCOO i UGT, és en aquest sentit una oportunitat extraordinària. Des del Sindicat d'Estudiants ens vam sumar a aquesta convocatòria que ja estem preparant en centenars de centres d'estudi i universitats repartint propaganda i realitzant assemblees, no obstant això pensem que és necessari donar-li continuïtat i que no es converteixi en una vaga per a “deixar anar vapor” i tornar a asseure's a negociar amb la patronal i el govern del Partit Popular.

La dreta no té gens que oferir-nos. Només la força de l'esquerra mobilitzada, els milions de famílies treballadores i els joves organitzats contra els plans que els capitalistes tenen perquè siguem nosaltres els qui paguem els plats trencats de les seves crisis, pot canviar les tornes. Fa falta, organització, organització i organització, aquesta és nostra millor arma per tirar enrere tots els atacs. La lluita massiva als carrers, l'organització als centres d'estudi i de treball, són els mètodes gràcies als quals la classe treballadora va aconseguir les conquestes socials i drets que ara els capitalistes volen laminar i els únics amb els quals podem evitar-ho.