Efectes socials demolidors

La reforma laboral, que va entrar en vigor per decret al març i el text definitiu del qual s'aprovarà a mitjan maig (per la qual cosa en el tràmit parlamentari pot empitjorar encara més), destrueix la negociació col·lectiva, reforça la precarització de l'ocupació, i promou una rebaixa generalitzada dels salaris, entre altres efectes. Com a conseqüència de la retallada, en un sol exercici, de 45.000 milions d'euros dels pressupostos (27.000 milions d'euros contemplats als Pressupostos Generals de l'Estat, 10.000 milions en sanitat i educació de les comunitats autònomes i  8.000 milions de l’estisorada aprovada al desembre) es produirà una caiguda sense precedents de la despesa social i de la inversió pública. En sanitat s'introdueix el copagment, es deixarà sense atenció a mig milió de treballadors immigrants, a més de la supressió de serveis i del inevitable deteriorament de l'atenció mèdica. En educació es contempla una brutal pujada de les taxes universitàries, abandonar el finançament de l'educació infantil de 0-3 anys, la massificació de les aules en primària, secundària i  batxillerat, una dràstica reducció de l'oferta de batxillerats en els instituts, la supressió de cursos de formació professional i, segons càlculs dels sindicats, l'acomiadament de 100.000 professors. Les mesures del govern no només contemplen retallades temporals, sinó canvis legals de primer ordre que impliquen una reducció de drets de forma permanent. La política d'ajustos s'estendrà a totes les administracions, incloses autonòmiques i municipals que, amb la Llei d'Estabilitat Pressupostària, seran penalitzades i intervingudes si no apliquen les retallades en la quantitat i en el ritme exigit pel gran capital.

Quant als efectes socials cal assenyalar que totes aquestes mesures s'apliquen en un context en el qual hi ha cinc milions i mitjà d'aturats, la meitat dels joves sense ocupació i gairebé mig milió de famílies desnonades per no poder fer front a les hipoteques. Segons dades recents, uns deu milions de persones (22,5% de la població) viuen en una situació de “pobresa relativa”, amb uns ingressos de 500 euros al mes i altres dos milions en situació de “pobresa severa”, amb ingressos d'uns 300 euros al mes. Els suïcidis, producte d'una situació econòmica desesperada, estan augmentant i les morts per falta d'atenció mèdica també. La política criminal del capitalisme, si no ho impedim a temps, dilapidarà les energies i el coneixement de tota una generació de joves; es degradaran les condicions de vida de la gran majoria de la societat i s'incrementaran les borses de marginalitat i pobresa.

Aquestes mesures empenyen encara més l'economia espanyola en una espiral descendent, de la qual no ha sortit des de l'inici de la crisi. La retallada de les despeses socials i en inversió pública estan deprimint encara més el consum intern (en el primer trimestre de 2012 el consum familiar ha caigut un 0,4% i la inversió empresarial un 3,5%, segons dades del Banc d'Espanya) el que redundarà en més desocupació, menys recaptació d'impostos i l'agreujament del problema del deute, la qual cosa impulsarà al govern a més retallades de la despesa social, seguint els dictats del gran capital financer, que és per qui realment governen. Aquesta és la dinàmica que hem vist a Grècia en els últims anys, o a Amèrica Llatina en la dècada dels 80, però és l'única cosa que aquest sistema pot oferir. Cada mesura d'ajust condueix a una situació econòmica més depressiva i a noves i brutals mesures d'ajust. Les properes retallades que el govern té en la mira són les pensions i la despesa en el subsidi de desocupació, a més d'una pujada dels impostos indirectes com l'IVA.

Quin és l'objectiu del govern?

Alguns analistes econòmics i intel·lectuals, amb gran ascendència en la majoria dels dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats, assenyalen constantment la incongruència entre la profunditat de les retallades i l'objectiu de creixement econòmic, qualificant la política del govern com un “error”. Però l'objectiu dels capitalistes no és el creixement econòmic en abstracte, ni resoldre les contradiccions evidents que genera el sistema capitalista i que emergeixen amb més força en moments de crisis. El seu objectiu és l'increment dels seus beneficis privats, o almenys el seu manteniment, i en un context de profunda crisi de sobreproducció com la que estem vivint, que es perllongarà per un temps indeterminat, això s'aconsegueix expulsant del sistema productiu a una part important dels treballadors, retallant dràsticament els seus drets socials i laborals i privatitzant els serveis públics. És a dir, els beneficis dels banquers i dels grans monopolis (d'una ínfima minoria social) es generen a costa de la majoria, a costa de dilapidar la riquesa social acumulada i a costa del propi desenvolupament econòmic general.

Així, la reforma laboral i les retallades no són, per descomptat, una solució a la desocupació ni a la crisi de l'economia espanyola (de fet, aquesta es troba sumida en una depressió i s'ha convertit en un dels epicentres de la crisi europea i mundial) però són mesures totalment coherents amb els interessos capitalistes i per això les engeguen amb seguretat i contundència. El camí que ha adoptat el PP és de confrontació directa amb la classe obrera i la joventut, i tindrà profundes conseqüències socials, econòmiques i polítiques.

Per als capitalistes que es manegen fonamentalment en el sector productiu, l'objectiu prioritari és ser més competitius a costa de reduir més els salaris. Segons dades de BBVA Research del mes d'abril, la productivitat per treballador ha augmentat un 11,1% des de finals de 2007, el major increment de l'eurozona. Els costos laborals unitaris (ULCs) han caigut un 4,2% des de gener de 2008 mentre que en l'eurozona han crescut un 6,5%. Això reflecteix una brutal acceleració de l'explotació de la força de treball, amb reduccions salarials i increments de la jornada laboral; contribueixen a mantenir la rendibilitat de les empreses però per res són una “recepta per sortir de la crisi”.

El sector financer, pel seu costat, té un gegant forat que vol tapar, directament, amb el saqueig de les finances públiques. Efectivament, el revers de les retallades, és la gegantesca quantitat de diners públics destinats a la banca, que no ha parat de créixer des de l'inici de la crisi. Les dades són concloents: els pressupostos de 2012 contemplen una despesa de 29.246 milions en pagaments d'interessos del deute, en la seva gran majoria en mans de la banca. Aquests diners supera, per exemple, les despeses en desocupació (28.805 milions) i representa el 10% del total de despesa de l'Estat. La transferència de riquesa dels més pobres als més rics no pot ser més gràfica; el mòbil principal de la política econòmica del govern no pot ser més clar. A més, les pressions de la banca perquè el saqueig s'incrementi s'intensificaran molt més en la mesura que la crisi econòmica empitjora, la morositat creixi i els costos de finançament externs es disparin. Recentment han tornat a posar sobre la taula la necessitat de crear un “banc dolent” amb diners públics que absorbeixi tots els actius tòxics immobiliaris en mans de la banca privada, que poden superar àmpliament els 100.000 milions d'euros. Ja es parla obertament d'un eventual rescat internacional de la banca espanyola, una intervenció que vindria acompanyada de retallades encara més salvatges.

Escalada repressiva

En paral·lel als atacs en el terreny social, el PP, amb suport entusiasta de CiU, està impulsant una gravíssima escalada repressiva contra els drets democràtics conquistats pels treballadors en la lluita contra la dictadura. La burgesia sap que s'està enfrontant a una creixent contestació social i ha pres nota de l'extensió i la profunditat de les mobilitzacions que s'han produït en l'últim període, amb dues vagues generals reeixides, el moviment 15-M i l'explosió estudiantil a València, per esmentar les més rellevants. També estan preocupats per la rapidesa amb la qual mobilitzacions multitudinàries poden canviar completament l'ambient social i l'ànim de la classe obrera i de la joventut. Com molt clarament ha assenyalat el conseller d'Interior de Catalunya, de CiU, en referència a la reforma del Codi Penal que està promovent el govern del PP, es tracta que “la gent tingui més por al sistema”. S'està criminalitzant descaradament el dret a vaga i els piquets, el dret de manifestació, reunió, expressió i organització. Les reformes legislatives en marxa per criminalitzar les protestes socials representen un gravíssim atemptat contra els interessos de la classe obrera i les seves organitzacions polítiques i sindicals. Però és que a més, ja s'està posant en pràctica, com s'està veient amb l'escandalosa cascada de batudes i detencions de sindicalistes, acusats d'actuar com “banda organitzada” en la vaga general del 29-M. El PP vol crear un clima de semiestat policial, per acoquinar-nos i dissuadir la participació i organització contra els seus atacs. Una altra  mesura en marxa és una purga en profunditat de Ràdio Televisió Espanyola per poder tenir un control absolut de la manipulació informativa i tractar de minimitzar l'impacte social de les mobilitzacions.

L'ofensiva repressiva de la dreta és un seriós advertiment per als treballadors i la joventut de la poca inclinació democràtica de la burgesia espanyola quan els seus interessos estan en perill. És una obligació urgent que totes les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra posin la defensa dels drets democràtics (no els drets democràtics en abstracte, sinó el dret a organització, reunió, expressió, vaga i manifestació) unit a la defensa de les conquestes socials, com un aspecte prioritari en la seva acció reivindicativa. L'ofensiva de la dreta contra els drets democràtics és un altre senyal de la profunditat dels atacs empresos, però la utilització de la repressió policial i judicial és també un signe clar de debilitat i desesperació, que pot jugar-li males passades i ampliar encara més la contestació social a les seves mesures. En tot cas, la clau està en l'orientació de les organitzacions sindicals i polítiques de l'esquerra per fer front a aquesta ofensiva.

Un govern fort?

L'alternativa al pla de retallades imposat no pot ser un pla de retallades pactat (ni a un ritme menor). Com l'experiència recent ha demostrat sobradament, totes les reculades pactades amb la burgesia no han marcat cap línia vermella sinó que han estat utilitzats per ella per desprestigiar als sindicats i assestar nous i més durs cops. Així, l'única via per detenir l'ofensiva de la dreta és la lluita, no hi ha una altra opció, però és que a més tenim força per guanyar. És veritat que el marge econòmic de la burgesia per fer concessions és molt menor que en altres períodes històrics, però precisament en això està l'arrel de la seva debilitat política. El capitalisme com a sistema està sofrint un profund descrèdit, així com les suposades receptes per remeiar la crisi, entre amplis sectors de les masses. El vincle entre els representants de la dreta i els seus veritables guionistes, els banquers i els especuladors, mai ha estat tan clara, la qual cosa suposa una clara dificultat per aquells que volen presentar-se com els representants de “tota la societat”.

Com hem assenyalat insistentment, la majoria electoral del PP s'ha hagut de, més que a la fortalesa de la dreta, a la decepció d'un sector important de la classe obrera i la joventut amb les polítiques socialdemòcrates i la falta d'una alternativa coherent a la mateixa per l'esquerra. La dreta no té el suport d'una veritable majoria social i el que va conquistar en les passades eleccions del 20-N s'està esquerdant. Una part significativa dels seus vots provenia de sectors de les capes mitjanes que s'havien beneficiat amb el boom i que creien que el PP tindria ara capacitat de revertir la situació de crisi. El que ha ocorregut a Andalusia i Astúries és molt significatiu de la rapidesa amb la qual el PP pot perdre una part significativa del seu suport electoral. Quin dubte hi ha que, a més, la convocatòria de la vaga general va contribuir a una major mobilització del vot de l'esquerra.

La crisi del capitalisme va molt més allà d'una crisi econòmica. És també una crisi de credibilitat que afecta a totes les institucions i formacions de la burgesia. La crisi de la monarquia, en última instància, és un altre senyal de la falta de credibilitat del capitalisme. La figura del rei va ser, durant anys, cuidada i preservada per als moments d'aguda crisi social i política i justament quan aquesta es produeix resulta estar profundament desacreditada.

D'altra banda, existeix un ambient general molt procliu a la lluita i a fer front als atacs. Això és el que va demostrar l'èxit de la vaga general del 29-M, jornada en la qual els sectors decisius de la classe obrera van parar i les manifestacions van ser multitudinàries. I això que els dirigents de CCOO i UGT, en comptes de plantejar-la com el primer pas d'un pla ascendent de lluita, contínuament donaven picades d'ullet al diàleg social i a tornar a la taula de negociació, sense ni tan sols demanar la retirada de la reforma laboral.

CCOO i UGT han de respondre a l'ofensiva amb una altra vaga general de 48 hores

Com era previsible, el govern del PP no cediria tan sols amb la convocatòria d'una vaga general. Ha continuat amb la reforma laboral i ha emprès salvatges retallades de la despesa social. Per tant cal ser conseqüents i donar una resposta a l'altura de l'agressió i que suposi un pas endavant respecte a l'anterior mobilització. Ja està havent-hi respostes importants, com la jornada de lluita estudiantil impulsada pel Sindicat d'Estudiants per al dia 10 de maig contra les retallades en educació o la convocatòria de la CIG, fent una crida a la resta de sindicats, d'una vaga general en la primera quinzena de juny a Galícia. Aquestes convocatòries han de servir, com un dels seus eixos principals, per pressionar als dirigents de CCOO i UGT al fet que convoquin una altra vaga general estatal, aquesta vegada de 48 hores, de forma immediata, i acompanyada d'una intensa campanya de denúncia de la política econòmica del PP i contra la repressió, en la qual es demostri que el problema no és la falta de diners, sinó en com s'empra aquests diners. No cal conformar-se amb l'ambient general d'oposició a les mesures del PP. Cal emprendre també una contraofensiva ideològica i propagandística per explicar l'abast i els veritables motius dels atacs del PP, i defensar una alternativa socialista i de classe. Només la popularització, amb la distribució de milions de fulles i cartells en totes les localitats i barris obrers del país, dels diners lliurats a la banca en els últims anys i als pressupostos generals, del gegantesc frau fiscal consentit als empresaris, dels sous milionaris dels grans executius i dels senyors diputats i diputades que ens exigeixen sacrificis, tindria un efecte elèctric en tota la societat, creant les condicions per a una mobilització encara més àmplia i contundent que la vaga general del 29-M.

El programa de nacionalització de la banca i dels grans monopolis, els amos dels quals han viscut i viuen dels diners de l'Estat sense jugar cap funció social, seria avui més acceptat que mai, a causa de l'experiència viscuda per milions de persones en aquests quatre anys de crisis. De fet, l'única manera de salvar les conquestes socials de la població és expropiant les palanques fonamentals de l'economia sota control dels treballadors i posant-les a funcionar sobre la base d'un pla econòmic que el seu objectiu fos el benestar de la majoria de la societat i no el d'una ínfima minoria de paràsits. Una classe obrera mobilitzada, amb una perspectiva de lluita ascendent i amb un programa que suposi una alternativa clara al capitalisme exerciria un enorme poder d'atracció cap a altres sectors de la societat també impactats pels efectes de la crisi, aprofundint l'aïllament polític de la dreta.

Aquest és el camí. Respondre a cada atac de la burgesia amb una mobilització cada vegada més àmplia, més organitzada, més participativa i més sòlida políticament. L'única forma de fer front a l'envestida de la burgesia contra les conquestes socials és propiciant la mateixa situació que la va portar a la seva conquesta: la rebel·lió social, la perspectiva de la revolució. Avui més que mai la defensa dels drets més elementals està lligada a una estratègia de lluita per la transformació completa de la societat.

Uneix-te al corrent marxista Militant!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01